I Demà, Què?

Diuen que dilluns va ser un dia atrafegat, un dia de nervis, de corredisses, de trucades a l’últim minut. No n’hi havia per menys. Molts pensaven en una rambla per acabar, uns altres en aquella avinguda per arreglar i potser algú barrinava urbanitzar algun tros de vila que encara no estava practicable. El pànic, per moments, s’apoderava dels alcaldes.

Segons el “Boletin Oficial del Estado” el “gobierno de España” impedia als municipis firmar cap crèdit des del 25 de maig fins l’any 2012. Vilafranca no en va ser l’excepció, i tots a córrer a convocar un ple extraordinari per mirar d’aprovar un crèdit per tal de fer una nova actuació a l’Espiga. Tirar endavant una mesura com aquesta només es pot fer des del més absolut semenfotisme cap als ajuntaments. Però si el senyor Zapatero creu que asfixiar els ajuntaments ajudarà a eixugar el dèficit de l’estat, endavant.

Però és que per acabar de fer la broma més histriònica, i desprès d’haver provocat que milers d’ajuntaments es mobilitzessin a contrarellotge, ara resulta que segons la De la Vega, el decret al BOE contenia diversos errors ja que en realitat la limitació serà a partir del pròxim 1 de gener. Es pot fer diferent, però no pitjor.

La política de meandres de Zapatero no farà més que empitjorar la situació.

I demà, què?

article publicat al 3 de vuit

Amb T de Madrid

Tot va començar amb uns mails intercanviats desprès de certa dosi d’optimisme post partit. Havíem guanyat, estàvem a semifinals i tot semblava indicar que posaríem el llaç d’or a dos anys de somni arribant a la finalíssima. L’intercanvi de mails però no es va quedar aquí. Va anar a més. I tan si va anar a més! Tan va anar que en pocs dies ja teníem els bitllets per volar cap a Madrid i hostal on passar les nits. Total, quatre dies per Madrid.

Els somnis poden tenir dos finals: els que acaben bé; i els que acaben malament. Malauradament aquest nostre va acabar, en un principi, com els segons, malament. Només va caldre un amic, dos autobusos i un cec. Amb aquests tres ingredients el nostre somni va quedar aplaçat, que no mort. Aquell 28 d’abril més enllà de la mal gust amb què un es queda desprès de ser eliminat, injustament, de la Champions i d’haver viscut 10 segons de màgia amb el gol del “Bo”, una pregunta freqüentava el pensament: “i què hi farem a Madrid?”.

Pot un viatge preparat, imaginat i idealitzat per un determinat objectiu canviar com es canvia de canal amb el comandament a distància? Un viatge esportiu pot passar a ser un viatge a seques? Sí, perquè no. Així doncs, a Madrid falta gent. El viatge es fa i punt. No podrà ser tot allò que hagués pogut ser… imaginem per un moment la Plaza Mayor tenyida del blau i el grana, del groc i vermell, de gent i més gent saltant, cridant, animant. Gent de totes les edats, grans, petits i mitjans, de totes procedències i condicions, de tots els racons del país, totes elles però amb un sol objectiu, un sol punt d’unió: Barça, més Barça que mai. La Cibeles profanada de banderes i bufandes, l’ós de la Comunidad vestit amb samarreta del Barça… només podem imaginar-ho, i ben bé prou que ho hem imaginat aquestes dies…

Aquests dies, sense futbol, han estat divertits. Sempre s’aprèn alguna cosa nova que es viatja a fora. I no ha sigut una excepció. El que havia de ser un viatge esportivo-cultural ha passat a ser politico-cultural, car, amb cinc estudiants de polítiques poca cosa diferent podia succeir-se.

Dijous visita al Congrés, provar la comoditat del seient del farsant número 1, provar el seient de la no alternativa, assajar l’últim discurs dels diputats catalans abans de procedir a la secessió… i tot sota l’estricta mirada del vigilant de l’hemicicle que davant l’esperpent que estava observant va preferir callar desprès d’uns intents infructuosos de posar ordre a la sala al més estil Marín. La quota cultural va ser la passejada per “el barrio de la letras”, una preciositat de carrers, a no ser per les restes dels bombardejos de la Guerra Civil encara presents en els carrers de Madrid. Un bon vi i un “bocata de calameres” a la plaça Mayor van posar el colofó del primer dia al “centro del universo”.

Divendres visita al Senat, que més que seu de la segona cambra espanyola, semblava més un museu. La quantitat de quadres i escultures que hi ha fa que un se senti més al Prado o al Museo de Arte Contemporanio, que no pas a l’edifici senatal. Poder entrar a tot arreu, despatx de presidència inclòs, va ser emocionant. La paranoia politològica-friki va fer acte de presència a l’hora d’intentar fer absurds, però ineludibles, paral·lelismes entre els passadissos del Senat o la M30 amb els de West Wing. En Bartlet, en Josh , la CJ i en Santos en tenen la culpa. Sortint del Senat, altre cop cap a el meravellós barri “de las letras” al restaurant UBU on teníem taula amb Enric Juliana. No descobriré res si dic que no m’emociona la visió que prolifera als diaris del Grupo Godó, però Enric Juliana és un dels grans. Com va dir l’amic Carol, Juliana passa del que succeeix a la terra i es fixa, dissecciona i t’explica el que passa a les plaques tectòniques. Allò que realment marcarà què passarà. Una molt, molt bona conversa.

Reinas Sofias, Palacios Reales, Parques del Retiro, Jardines reales, Preciados, Grandes Vias… van acabar de posar la nota cultural al viatge. Un viatge que com no, va comptar amb la tradicional visita a bars, pubs… i en gaudir com si no ens hi anés la cosa, que no ens hi anava, de la final de la Champions en un bar on els cambres en el segon gol de l’Inter es van posar a cridar com a posseïts “Puta Barça”. En fi, que es confirma el diagnosis: Barcelonitis.

Un bon viatge, uns bons dies i una gran, molt gran, companyia. Madrid és una gran ciutat que té coses magnifiques. Llàstima que no vam poder anar a la Cibeles.

En la Bona Línia

“La independencia logra su mayor cuota mientras cae el rechazo a la secesión”. Amb aquest espectacular titular, el no gens sospitós diari independentista, La Vanguardia resumia la segona entrega del seu sondeig bimensual. Mai, repeteixo, mai el suport a la independència havia estat tan elevat.

Que en el sondeig del diari monàrquic per excel·lència es publiqui que el 37% de la població està a favor de l’estat propi i que només el 41% s’hi mostra en contra és senzillament espectacular. I és espectacular perquè tot l’imaginari i tots els poders fàctics estan en contra de la independència, per tant, que un 37% hagi optat per aquesta via, és un avenç molt, molt important.

La dada que més sobresurt d’aquest estudi però, és la que fa referència al suport que donen els votants del PSC a la independència. En aquesta enquesta els votants socialistes que es declaren independentistes són ja el 35%, una xifra que parla per si sola.

La pregunta que s’hauria de fer, però, és: com hem arribat fins aquí? Perquè és clar que no ha sigut per casualitat que tants els electors del PSC es decantin per la independència.

I sincerament, és cert que la situació amb la gran ajuda del Tribunal Constitucional afavoreix la conversió, però el que també és evident, és que per arribar fins a aquest punt s’ha hagut d’actuar d’alguna manera determinada que faci atractiva la idea d’independència. I això és precisament el que ha fet Esquerra.

Es comprensible que molta gent s’hagi enfadat per haver fet president a Montilla, es comprensible que hi hagi gent que se senti decepcionada. Sí, molt bé, però tenim un 37% del país disposat a saltar la paret. I això és gràcies a Esquerra. Sé que a molta gent aquesta afirmació no li agradarà i que la trobarà desproporcionada, però crec que res més lluny de la realitat. Només cal pensar fa deu anys quan es parlava d’independència. Mai, mai s’hagués pensat que es pogués arribar el suport a la independència al 37%. Esquerra ha actuat en pensament de país, apostant per una idea que, certament, per el partit ha resultat penosa vistes les enquestes, però que per el país està sent el revulsiu necessari per tal de posar Catalunya al mapa.

Quan Esquerra va dir que feia president el Montilla per arribar a la independència, tota la cort dels anomenats nacionalistes que no havien fet res per alliberar Catalunya, van titllar de deliri aquest objectiu. Avui es demostra que s’avança en la bona línia i que cada vegada més, els votants socialistes aposten per la independència.

I la Lliga!!!!

Genial, màgic, espectacular, inimaginable, gran, grandiós, brutal, apolstuflant, cardíac, emocionant, ràpid. Així va ser la tarda nit d’ahir. Genial perquè es van complir els pronòstics; màgic ja que amb la victòria ens vam elevar tots plegats a dimensions de plaer desconegudes; espectacular perquè aquest segon any ens hem mantingut en el lloc més alt del podi futbolístic; inimaginable degut als constants obusos que ens enviaven des de Madrid; gran com gran és el Barça; grandiós perquè el que s’ha aconseguit és monstruós; brutal per la puntuació a la lliga amb 99 punts; apostuflant senzillament perquè ens hem tornat a superar; cardíac gràcies a la persecució infructuosa del Madrid; emocionant com tots els finals ajustats; ràpid perquè la incertesa i el neguit van durar només 30 minuts.

Sí, per si hi ha algú que no ho sàpiga, tornem a ser campions. Per setena vegada en dues temporades tornem a ser campions. Set títols de nou. Set triomfs sense pal•liatiu ni possible discussió. Això és el que s’ha aconseguit. A la lliga, copa i Champions de la temporada passada, cal afegir-hi les dues supercopes, el Mundial de Clubs i la lliga. Dos anys set títols, vuit si sumem com deia el president Laporta el 2 a 6 memorable de l’any passat a Madrid.

Per ser molt original, només dir que m’ha costat trobar els adjectius que encapçalen el post d’avui. M’ha costat perquè tots en sonaven a repetició, a reiteració. Tots s’han fet servir molt, molt i moltes i moltes vegades. Quasi no en queden de lliures, el Barça se’ls ha fet seus.

El Barça en la temporada més dura que servidor recorda, s’ha alçat amb una victòria de prestigi, quasi com guanyar la Champions, o sense el quasi perquè guanyar la Lliga contra el Madrid dels 270 milions, contra la temporada del retorn de Florentino, en la temporada de les conspiracions de la caverna mediàtica espanyolista, en la temporada en què tot, absolutament tot estava en contra d’aquest equip, no té preu. El Barça ha lluitat contra tot i contra tots, tothom volia veure l’equip que havia meravellat al món i arrasat el planeta del futbol, perdés i s’anivellés a la resta. No han pogut. Cert, vam perdre la Copa i la Champions gràcies, tot s’ha de dir, per dos gols anul•lats de manera fraudulenta, però tot i així, no han pogut abatre’ns.

Hem sigut forts, clarividents, valents, humils. Davant les constants faltes de respecte i campanyes desestabilitzadores, el Barça s’ha aixecat i ha continuat impertorbable el seu camí d’èxits. Mentre uns intenten amagar el seu fracàs milionari, el Barça es pot permetre el luxe de celebrar com cal un títol més que merescut.

El model Barça s’alça com el que és, un model d’èxits, un model de triomf, un model amb el que es pot anar per tot el món sense miraments i sense tenir cap tipus d’acomplexament. Han estat uns anys esplendorosos, ara és responsabilitat de tothom que continuï essent així.

Visca el Barça, Visca Catalunya!

Personatge de la setmana: Jordi Hereu

Jordi Hereu Boher va néixer a Barcelona l’any 1965, i si en aquell temps hi hagués democràcia, el petit hereu familiar en comptes d’un pa sota al braç, hagués arribat al nostre món amb un carnet del PSC.
Hereu va estudiar a ESADE i ha treballat en diverses empreses on ha estat en departaments de marketing. Al 1997 va entrar a l’ajuntament de Barcelona com a gerent del districte de les Corts. Posteriorment ja va formar part dels Plens d’alguns districtes com a Les Corts o Sant Andreu.
Hereu és regidor del PSC-PSOE des del 2003.

El Jordi, però, va acabar la legislatura del 2003-2007 com a alcalde, i no va ser precisament per un avançament electoral, sinó que aquesta entronització va ser executada amb la brillant formula empleada any rere any per els socialistes que consisteix en decapitar a un alcalde amb baixes expectatives electorals i col·locar-hi algun regidor que aporti joventut al cartell. L’Hereu es va convertir així en l’hereu polític de Joan Clos.

Hereu ha tingut un mandat complicat, govern en minoria, reportatges no massa lligats a la campanya “Barcelona posat Gaupa”, despotisme il·lustrat contractant membres de la reialesa…
Hereu però aquesta setmana ha escrit la seva mort política. Hereu ja es pot anar buscant un hereu, tot i que no sé qui serà prou valent per recollir l’herència que deixa.

Hereu amb la consulta sobre la Diagonal ha fet el ridícul més espantós possible. No es pot permetre que desprès de destinar més de 3 milions d’euros, que es diu ràpid, en propaganda i en muntar l’operatiu, es registrin els resultats que hi ha hagut. No es pot permetre que el sistema de votació hagi presentat tantes anomalies i tantes incidències. No es pot permetre que amb tot el suport institucional, mediàtic i econòmic s’hagi arribat només a un 12% de participació. No es pot permetre que amb tota la propaganda que s’ha fet, només un 20% dels vots hagi anat a parar a les dues opcions de reforma. No es pot permetre que un alcalde menteixi quan exerceix el dret de vot.

Hereu i el PSC-PSOE han fet el ridícul. Un ridícul monumental. Què hagués passat si en les consultes independentistes s’haguessin produït tots els problemes informàtics que hi ha hagut a la Diagonal? Què hagués passat si s’hagués demostrat que es podia suplantar la identitat de persones per votar, tal i com ha passat amb la Diagonal? Què hagués passat si un alcalde pro-consultes quan hagués anat a votar hagués fingit que votava perquè el sistema havia caigut?

Realment, la consulta per la reforma de la Diagonal ha sigut esperpèntica, només a l’alçada d’un alcalde a qui ja busquen hereu polític, perquè ell com hereu, només ha sabut mantenir el patetisme del seu predecessor.

La Trucada Màgica

Senyors, màgia. Sí senyor. Amb una trucada es pot arreglar el món. No? No us ho creieu? Sou uns descreguts, perquè els fets empírics així ho demostren. Pensem, pensem per un moment quantes coses podríem arreglar amb una sola trucada de telèfon. Pensem. Podríem per exemple arreglar el greu problema de la fam al món o podríem de la mateixa manera parar el canvi climàtic o en temes més normals, podríem també solucionar tots i cadascun dels nostres problemes domèstics amb una rapidesa apostoflant, que si hipoteca, que si rebuts de la llum, que si la taca d’humitat del sostre... En definitiva, que si amb una trucada poguéssim arreglar tot allò que ens proposéssim el món seria molt millor.

Pensar és molt bonic, ja que permet deixar-se portar per un estat sobrenatural , d’estar per sobre del bé i del mal i poder imaginar tot allò inimaginable, perquè si poguéssim fer la trucada, qui ho podria fer, és a dir, a quin ésser li donaríem la potestat de què fent ús d’un telèfon, pogués arreglar el món i aconseguir fets que es pressuposaven impossibles?

La cosa seria difícil, el que sé segur és que no els ho deixaria decidir als Mainat, Cruz i companyia perquè segur, segur, que ens muntarien un “Operación Llamada” i acabaria fent la trucada la persona més curta, cutre i borrega que trobessin. No, això de la trucada s’hauria de fer ben fet, i segur que el model reality no hi ajuda pas. Així doncs queda l’opció dels fets consumats.

La persona en qüestió hauria de ser capaç de tan sols amb una trucada poder fer canviar d’opinió a qualsevol persona per més tossuda que fos, per exemple la persona en qüestió hauria de ser capaç amb una sola trucada de convèncer a Hugo Chavez de què la pluralitat informativa és inherent a la democràcia o fer que Wenger s’avingués a vendre Cesc al Barça. Tot això amb una sola trucada. La trucada màgica.

Mira... em sembla que ja sé qui podria ser... sí.. crec que sí... No seré massa original però, caram, crec que ja l’hem trobat. La persona de la trucada màgica serà Barack Obama. Per què, es preguntarà algú? Doncs molt simple: fets consumats. Obama ha estat capaç de tan sols amb una trucada d’obligar a Zapatero a despertar del seu món de meravelles impossibles i a acceptar que l’estat espanyol viu immers en una crisi econòmica greu. I per si fos poc, a més, l’ha convençut a prendre mesures. No entraré a valorar si les mesures són bones o no, però el que era demencial era que no es fes res de res més enllà del populisme barat de la política de xecs. Obama amb una sola trucada ha fet el que ni les xifres, ni els experts ni res ni ningú havien aconseguit.

Això és sens dubte, el poder de la trucada màgica.

Personatge de la setmana: Gordon Brown

El personatge de la setmana no pot ser altre que el candidat Laborista a Downing Street: Gordon Brown. Brown ja va ser personatge de la setmana ara ja quasi un any, concretament al dia de les eleccions europees del 7 de juny passat. Brown ja en aquells temps apuntava al trist desenllaç que dijous va cristal·litzar: la derrota laborista. Brown s’ha guanyat a pols tornar a aparèixer un diumenge, perquè amb el seu pèssim lideratge ha portat al Labour a una derrota i qui sap si també a l’oposició, encara que amb el seu estil de fer trucades, potser serà ell i no el Labour qui acabi marxant de Downing Street.

"A l’espera de què Oriol Junqueras faci història i aconsegueixi el segon eurodiputat per l’Europa dels Pobles, actualment disputat amb el número 23 del PP, el personatge de la setmana no pot ser altre que l’actual -per quant de temps?- Primer Ministre del Regne Unit Gordon Brown.

Gordon Brown va néixer a Glasgow al 1951 i és membre del Partit Laborista des de que anava a la Universitat. Brown va cursar la carrera d’història i desprès d’acabar els estudis i de dedicar-se un temps a la docència va esdevenir rector de la Universitat d’Edinburg l’any 1975. A part d’impartir classes a diferents centres d’Escòcia, Brown també va treballar com a periodista a la televisió escocesa, tasca que va deixar un cop va passar a dedicar-se plenament a la política al ser elegit diputat.

Brown va ser un dels referents del laborisme dels anys 90 a més d’un dels ideòlegs del Nou Laborisme i de la Tercera Via, una via ideològica que apostava per continuar les polítiques liberals, quan no neoliberlas, de Teatcher i Reagen, però amb una retòrica d’esquerres.
Brown és des de l’entrada del Nou Laborisme el número dos del partit i del govern britànic, per darrera de Tony Blair, a qui va succeïr el 2007 en el càrrec de Primer Ministre. L’entrada de Brown al número 10 de Downing Street no ha resultat el camí que l’escocès esperava, ja que ha hagut d’afrontar en primer terme la crisi econòmica en part provocada per la seva política econòmica en els anys de govern de Blair. A més de la crisi, Brown ha de fer front a altres desafiaments. Brown en aquests moments travessa el seu pitjor índex de popularitat i no són poques les veus dins del partit que aposten per fer-lo caure, ja que les prediccions electorals per les legislatives de l’any que ve donen al Laborisme els pitjors resultats en dècades. Aquest rebuig de l’electorat s’ha pogut posar de manifest en les municipals de dijous on el partit de Brown ha perdut milers de vots i centenars de regidors. Uns resultats que poden acabar de ser catastròfics si es confirmen els sondejos de les europees on se situa el Laborisme com a quarta força política per darrera dels Conservadors, del Partit per la Independència i dels Liberal-demòcrates.

Brown és d’aquells polítics que són grans ideòlegs, grans pensadors i estrategs, però que en canvi són incapaços de sobreposar-se als temps difícils i liderar.

Brown tot i ser un bon segon de bord, segurament acabarà sent un pèssim número u. "

Colpisme Constitucional

L’estatut segueix estant al correró de la mort del Tribunal Constitucional i la suposada resposta catalana segueix brillant per la seva absència, car, pocs s’atreveixen a plantejar realment una possible sortida a l’atzucac estatutari actual. Escoltar Duran i Lleida proposant un govern de concentració nacional, espanyol, juntament amb el PP és una mostra més de l’ambigüitat i por que alguns partits pateixen davant d’una situació inestable, com és la que Catalunya està vivint actualment.

Duran i Lleida però és coherent. I s’ha d’aplaudir. Ell mai ha negat que és espanyol i que li faria molta gràcia poder ser ministre. El seu centre de gravetat és Espanya. Fantàstic. Tot és respectable, només faltaria, i per tant també que Duran i Lleida vulgui un govern conjunt entre el PSOE, el PP i CiU. Tota una declaració d’intencions i conviccions, si senyor.
Aquesta proposta, però, és si més no una mica incongruent amb el que professa Artur Mas i CiU a Catalunya. Oposició frontal a PSOE i PSC i al govern de Catalunya. Mas acusa al PSC de supeditació a Espanya i als seus germans del PSOE; Mas acusa al PP d’anticatalà; Mas demana al PP i PSOE que retirin els recursos contra l’estatut… Amb tot però, Duran vol pactar un govern amb ells. Fantàstic.

Des de que es va aprovar l’estatut al Parlament de Catalunya, la premsa afí del partit conservador espanyol, sí aquell amb qui vol pactar el Duran, no ha parat ni un dia de titllar l’estatut d’intent de cop d’estat per part de Catalunya. Fins i tot desprès de la brutal retallada del projecte del Parlament que van realitzar Mas i Zapatero, la meravellosa premsa espanyolista no s’ha cansat en reiterar l’argument: l’estatut és un cop d’estat encobert per anorrear la gran pàtria espanyola.
Bé, la veritat és que no cal perdre ni un segon a contradir aquest penós argument de la dreta cavernícola, sí aquells amb qui el Duran vol governar, perquè cau per el seu propi pes. El que sí que convindria és pensar què pot significar la sentència de l’estatut per part del Tribunal Constitucional.

El TC quan dictamini sobre l’estatut no només es pronunciarà en relació a la norma catalana aprovada al 2006. Segons les filtracions que s’han anat coneixen, la sentència declararia inconstitucionals aspectes que ja estaven en vigor en l’estatut de 1979, com els símbols nacionals, per tant tota la legislació que s’hagi desenvolupat en aquests àmbits durant prop de 30 anys també quedaria anul·lada. El Tribunal doncs, es pot carregar la jurisprudència que ell mateix ha creat, a més de posar en entredit el redactat mateix de la Constitució. En aquest cas, el cop d’estat, si és que n’hi ha, el fa el Tribunal Constitucional.

Espanya amb la sentència de l’estatut no només certificarà la inviabilitat de l’Espanya federal, sinó que també posarà de manifest que el projecte autonòmic ha fracassat. Espanya ja no dóna més de si, fins al punt que arriben a practicar el colpisme per blindar la seva visió estreta, restrictiva, centralista i anticatalana de la seva inviolable Constitució.

If I Were British

Aquestes hores són segurament les últimes en què el Labour estarà al número 10 de Downing Street. Desprès de 13 anys al govern, les enquestes diuen que un nou temps està arribant. Quin? Ningú ho sap, però, aquest temps serà nou.

Tony Blair va arribar a primer ministre de la mà de la tercera via, el New Labour, al 1997. El New Labour va ser una revolució, doncs el Regne Unit va passar de les polítiques neo-liberals de Tatcher i Mayor a un primer ministre laborista. Però l’acció política del ganivet de Blair no va ser precisament les polítiques que es suposa a un partit laborista ni a les que ha d’implantar el partit de les Trade Unions. La clau era que el Labour ja no era el partit de les Trade Unions, sinó una altra cosa. El Labour de Blair era un partit que practicava polítiques econòmiques de dretes, però al mateix temps seguia amb les seves polítiques socials encarades a l’esquerra.
Aquests 13 anys no tenen una qualificació fàcil. Afers internacionals, economia, serveis socials… en general en tots els aspectes el govern ha generat decepcions, per no parlar de la Guerra de l’Iraq. Ha fet grans coses, cert, ja que tot govern fa coses acceptables, segurament una de les més importants i que quedarà als llibres d’història va ser el Tractat de Pau de Divendres Sant. Però més enllà dels errors en certes polítiques, el que més ha descuidat el Labour ha estat el lideratge. El Labour ha perdut el lideratge, i sense lideratge no es va enlloc. I, òbviament, sense líder ni lidertatge no es pot pretendre liderar a un país.
En conclusió, en aquests 13 anys del New Labour, el partit tradicional de l’esquerra, ha perdut els seus principis d’esquerra i s’ha convertit en un partit de centre i ha deixat una obra de govern diguem-ne, dubtosa.

Per tot això, si fos britànic, no votaria el Labour.

Les enquestes diuen que David Cameron serà el proper primer ministre, encara que ha perdut més de 20 punts d’avantatge davant de Gordon Brown en només tres mesos. Cameron representa el mateix que Tatcher, amb la diferència que és home i que té millor estil per exposar els seus arguments. Cameron significa tornar als anys 80, significa reduir els serveis socials, significa menys educació pública i més elitisme, significa un ecologisme de postal com el d’Iniciativa. Cameron significa tornar al passat.

Així que si jo fos britànic, tampoc votaria per els conservadors de Cameron. Si jo fos britànic votaria liberal-demòcrata.

Crec que el Labour necessita estar allunyat de Downing Street per retornar als seus valors d’esquerres, i per realitzar aquesta transició seria impossible amb continuar estant al govern. Com s’ha demostrat en altres llocs, si es vol que un partit canviï la seva política el que no es pot fer és deixar-lo al capdavant del govern, perquè d’aquesta manera no canviaria mai.
Considero que el Regne Unit necessita una nova manera de fer política, bé el Regne Unit i a tot arreu. Crec que necessita un nou lideratge, però que sigui, si us plau, diferent al de Brown. Els lib-dem tenen un programa econòmic semblant al del Labour, però a més el seu programa social és en alguns casos més a l’esquerra que el mateix ex-partit de les Trade Unions. Al Regne Unit, lamentablement, no hi ha un partit d’esquerra en que la gent hi pugui confiar, per tant, en aquestes eleccions la solució és votar lib-dem.
És evident de què Nick Clegg no és un home d’estat, que segurament la popularitat que ha obtingut és més pròpia d’un participant d’un reallity-show tipus “Gran Hermano” que no d’un candidat a primer ministre. I també és cert, que pot ser simplement “fum”.

Amb tot, crec que en aquest moment votar Liberal-demòcrata és el més encertat.

PD: I una cosa clara, he escrit “if I were british”, perquè és evident de què si fos escocés, gal·lès o irlandès votaria Scottish National Party; Plaid; i Sinn Féin.

S'acaba la Calma

Quan encara falta més d’un mes perquè se celebrin eleccions a la presidència del Barça l’escenari comença a aclarir-se. Des de que Joan Laporta en un dels seus tics habituals va retirar el suport a la precandidatura que encapçalava Alfons Godall, el mapa pre-electoral no estava complert, o en tot cas no tenia totes les seves peces sobre la taula.

Ara, en ple mes de maig i quan la lliga està a punt d’acabar-se, queden tres partits en dues setmanes, els posicionaments i les presentacions de les diferents candidatures inicien la marató mediàtica en busca del minut de glòria, d’aquell instant en què intentaran resumir tant com puguin el seu missatge, per d’aquesta manera, arribar amb la màxima precisió al soci, que és qui haurà de determinar qui votar i en conseqüència, qui serà el pròxim President del club.

El que es pot intuir, de moment ja que tot pot canviar d’un dia per l’altre, és que en aquestes eleccions el que es discutirà serà majoritàriament el model de club. Sembla que ha passat a la història aquell model d’eleccions en que guanyava qui portava el jugador més espectacular possible, com per exemple va passar al 2003, quan l’equip de Laporta va servir-se de la possibilitat que Beckham vestís de blaugrana per guanyar les eleccions enfront de la candidatura de Bassat i Guardiola que no van voler anunciar cap jugador. Per tant doncs, aquest 2010 tot sembla indicar que del què es discutirà serà d’economia de club, de model social i de com continuar/millorar l’apartat esportiu. Una gran millora per cert.

Encara cap candidatura ha començat a presentar els seus models, però tot i aquest mutisme ja es pot deduir cap a on aniran les mirades de cada grup. Per una banda hi haurà els outsiders, els que a priori no pintaran cap paper rellevant en la campanya, encara que no se’ls ha de descartar perquè cal no oblidar la posició de partida de Laporta al 2003. En aquest grup hi hauria Benedito, Plaza, Guixà i Salvat, que a falta que presentin clarament el seu projecte, sembla difícil que puguin fer-se amb les més de 2000 firmes necessàries per ser presents al dia de les votacions. El segon grup seria el de l’oposició total. Aquí brilla amb llum pròpia Sandro Rosell que tot sembla indicar que encapçalaria les preferències del soci en aquests moments. Rosell , sembla perquè encara tampoc no ha obert boca, representa un projecte d’esmena a la totalitat en què posa en dubte des del model esportiu, social i econòmic llençant míssils en quan a la credibilitat econòmica del club. El tercer grup seria el dels continuistes. Aquí també, finalment, només hi haurà una candidatura sorgida de l’actual Junta de Laporta. Aquesta està liderada per Jaume Ferrer. L’últim grup a sortir a la llum és el del mig entre Rosell i Ferrer. L’aposta que representa Marc Ingla, desprès que Soriano hagués de rebutjar ser el cap de llista, pretén fer-se amb l’espai entre els del canvi pel canvi i el continuisme per continuisme.

De moment el mapa electoral està d’aquesta manera, però ben aviat la cosa es començarà a moure i de valent. Aquesta setmana ja s’obriran les primeres seus electorals, les primeres presentacions de programa, els primers actes... en definitiva, que la calma electoral a can Barça arriba al seu final.

Comença la campanya.

Personatge de la setmana: RAC-1

Aquest cap de setmana ha estat d’aniversaris. Sí, per qui no ho recordi avui 2 de maig se celebra el primer aniversari de la “nit del chorreo”. Avui fa un any que el Barça de Guardiola, Messi, Xavi, Henry i Eto’o van sentenciar la lliga, avui fa un any el Barça deixava KO el Madrid perforant sis vegades la porteria d’un Iker Casillas que va tornar a dir allò del “yo flipo” tantes vegades repetit per el porter espanyol, demostrant la seva absoluta impotència.

Recordar aquesta efemèride quadra de manera perfecte amb l’altre aniversari que aquest cap de setmana cal celebrar ja que aquesta gesta, al del 2 a 6, com totes les de l’equip, han anat acompanyades d’una banda sonora particular. Escoltar els partits del millor equip del món sempre és emocionant, però ho és més encara quan s’escolta per la ràdio una narració plena d’èpica, d’electricitat, de companyia. Ahir RAC 1 va fer 10 anys.

RAC1 va néixer un 1 de maig del 2000, essent la primera ràdio privada de Catalunya que emetia les 24 hores del dia en català. RAC1 desprès d’aquests deu anys ha esdevingut líder al nostre país i s’ha sabut col·locar com a l’alternativa a Catalunya Ràdio, fent una ràdio jove, dinàmica i moderna. RAC1 en l’últim estudi de mitjans va aconseguir 490.000 oients diaris. Simplement, espectacular.

La Radio Associació de Catalunya forma part del grupo Godó, aquell que dirigeix el diari espanyol fet a Catalunya per excel·lència, La Vanguardia. Sembla doncs que la seva ràdio hauria de ser una còpia de la línia editorial del que resa el diari. Doncs no, o com a mínim no del tot. La ràdio és catalana i catalanista. Ara bé, això no vol dir que no treballi per els mateixos objectius que el diari. D’això se’n diu fer la pinça.

Però bé, avui en tot cas és per celebrar els 10 anys de RAC1. A nivell de país crec que hauríem de fer un homenatge molt merescut a aquesta ràdio. Que la primera ràdio privada a Catalunya sigui de visió catalana és realment transcendental. Quan les audiències de la ràdio de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Catalunya Radio, va patir un descens considerable es corria el risc de que la totpoderosa Cadena SER del molt espanyol Grupo PRISA es fes amb el liderat radiofònic a Catalunya. Però no ha estat així. Si baixa Catalunya Radio, puja RAC1, i viceversa.

RAC1 és líder i ho és perquè té una programació de gran qualitat. RAC1 té les condicions per seguir aquest camí d’èxit que amb només 10 anys ha sabut construir. Ser atrevits, intel·ligents, agosarats, valents. Seguir amb la voluntat de servei i sempre, sempre amb aquesta patina de catalanitat que transmet.

Per molts anys RAC1! Tots som 10!

La Catalunya Que Sap On Va

Catalunya gràcies al seu estatut està vivint moments d’incertesa. Moments en què es transita en una línia d’indefinició i on a l’horitzó es fa difícil entreveure un possible objectiu o punt d’arribada.

En aquesta situació sovint s’ha acusat als que volen anar a més enllà del marc autonòmic de no tenir rumb i de portar el país cap a un escenari d’inestabilitat política i social al plantejar un projecte que certament no té un pla d’execussió clar. Aquest escenari és completament contraposat al de mantenir l’actual estrucutra que es basa per continuar amb la “conlleváncia” autonòmica entre Catalunya i l’estat. Els defensors d’aquesta via es vanten de que ells saben “on van” i que a diferència dels “secessionistes” ells aporten tranquil•litat i estabilitat. Qui més ha utilitzat més aquest tipus d’argumentació ha estat el Partit Socialista de (a) Catalunya.

Aquest discurs, el de “sabem on anem” està entrant en crisi tan depressa com entra en crisi el model autonòmic amb el vodevil de l’estatut i el Tribunal Constitucional. La sentència ens porta a un escenari indefinit on l’actuació més generalitzada és la de la improvització degut a la imprevisibilitat dels passos que vindran.

Els partits són els que més noten aquesta situació transitòria, que acabarà amb la sentència del TC. Fins que aquesta no arribi, els partits del marc autonòmic estan mirant de navegar com poden aquest temps de mar incerta, perquè a diferència dels que tenen un projecte que supera el sistema actual, ells viuen de l’estat autonòmic.

Entre divendres i dissabte n’hem tingut un exemple molt clarificador en l’actuació del PSC. Divendres el conceller d’economia, Antoni Castells, es lamentava de com era possible que el President de “el gobierno de España” no fes tot el possible per l’estatut i que actués com si la cosa no anés amb ell, quan va ser el PSOE –amb la brillant col•laboració d’Artur Mas- qui va aprovar l’estatut retallat i també va defensar que els 25 diputats del PSC votéssin diferent del PSOE per defensar els interessos de Catalunya al Congrés. Que Castells s’exclami en aquests termes no deixa de ser habitual, però no ho és que ho faci el nou cap de campanya dels socialistes, Jaume Collboni, que va afirmar que en un clima de tensió no seria produent portar Zapatero a fer campanya per José Montilla durant la pròxima tardor.

Aquestes declaracions van ser ahir, però dissabte el PSC ha emés un comunicat firmat per el seu primer secretari, José Montilla, on s’afirmava tot el contrari, afirmant que Zapatero participarà en la seva campanya. Dos dies, dues estratègies dicotòmiques i dues visions contraposades. La primera de defensa de Catalunya, la segona de submissió total al projecte de l’Espanya gran i immortal.

Però és clar, ells saben on van.