25 de juliol del 2011

Després del 22M



Per primera vegada en la història CIU ha guanyat les eleccions municipals. Ni en els temps del rodet de Pujol ho havia aconseguit. Èxit total de Mas. S’ha continuat en gran part dins el binomi canvi-tripartit, i CIU n’ha sortit reforçada. Tot el contrari que PSC i Esquerra que han sofert grans davallades, per bé que per motius diferents.


El PSC té davant seu una cruïlla que marcarà el seu futur. Ha de decidir si aposta per ser un partit d’àmbit català o una simple filial del PSOE. No donar suport a la moció, per més trampa que fos, de CIU sobre el fons de competitivitat demostra una vegada més que les suposades dues ànimes del partit estan més que difoses. Cal un gran replantejament. Els catalanistes del PSC, els que s’ho creuen de veritat, perquè encara n’hi ha, hauran de reflexionar sobre si es pot seguir en un partit sense ànima.


Per altra banda, Esquerra també haurà de redefinir el seu projecte. Com tornar a il•lusionar? Com adaptar el partit al segle XXI? Però sobretot, quin ha de ser el projecte? Cal que Esquerra accepti que ja no és l’única formació independentista però que no per això ha de mirar cap a una altra banda. Cal un independentisme seriós i planificador sense que això signifiqui haver d’estar als governs peti-qui-peti. Cal una Esquerra Nacional que sigui capaç d’engrandir l’espai sobiranista més enllà dels que ja estan convençuts.


article publicat al 3 de vuit (27 de maig del 2011)