La Factura: 12.000.000.000 €

Avui un amic m’ha explicat una situació que li ha passat tot just aquest mati. Per motius de salut, està de vacances, aquest amic està passant uns dies per Espanya per tal de relaxar-se i deixar endarrera tot l’estrès que provoca viure en una societat en què es persegueix el castellà en tot moment i tota hora.

Bé, doncs aquest amic, que es diu Antoni, tan sols li queden un parell de dies de la seva ruta per Espanya ja que té molta feina a partir d’ara i per tant ha de tornar a la feina.
La seva Ruta per Espanya va començar a la capital del país, a Barcelona per agafar un taxi fins a l’aeroport del Prat, des d’on va agafar un avió cap a Madrid. Tan sols arribar-hi, l’Antoni, es va adonar que Madrid era diferent, perquè només sortir de l’avió es va trobar la T4, que és espectacular. M’ha dit que té unes corbes… semblen que no tinguin fi, en definitiva, una meravella.

A partir de Madrid, el meu amic, va agafar un tren fins a Cadis perquè volia sentir la brisa del Mediterrani, per tant va agafar l’AVE que tene des de fa una pila d’anys fins a Sevilla i d’allà fins a Cadis. Es veu que no li va anar gaire bé, ja que amb la calor que feia es va voler banyar però el va picar una medusa, i per tant va haver d’anar cap a l’Hospital. Quan va arribar a l’Hospital, el primer que va veure, no va ser cap creu vermella ni res d’això, va ser una immensa Bandera andalusa, però es clar, això no "rompe españa".

Desprès de la visitar la costa de Cadis, va llogar un cotxe i va anar cap a Extremadura, jo beneit, li vaig preguntar que havia d’haver estat un suplici conduir tantes hores per carrateretes petites des de Cadis fins a Caceres que és on anava, però ell em va respondre que no, que durant tot el trajecte havia anat en una autovia de tres carrils i que en tot el viatge només havia vist tres cotxes! En fi, una delícia.

A Extremadura s’hi va quedar poc, però el poc que hi va estar, el va aprofitar per fer alguna visita. L’Antoni és un gran admirador dels sistemes educatius nòrdics, i tenia curiositat per saber com era el d’Extremadura, així que va anar a una escola. L’Antoni va demanar al conserge si podia entrar a mirar tan sols una classe per veure com la tenien muntada, i com que el conserge li va donar permís, l’Antoni que educat ho és, li va dir "Gràcies", es veu però que al conserge no li va fer gràcia i li va dir que ell i tota la seva família havien firmat "el manifiesto" i que allà ni una paraula de català i per poc no arriben a les mans. Un cop a dintre, el meu amic, va entrar en la primera classe que va trobar. Va quedar astorat, hi havia un portàtil per a cada alumne. Carai, va pensar, potser sí que tenen similituds amb els sistemes nòrdics….

L’Antoni va passar uns dies més anant amunt i avall per l’autovia de tres carrils visitant diverses viles i petits poblets de l’Extremadura rural, però al final va pensar que seria millor tornar a Madrid, per fer unes visites més culturals. Dit i fet, l’Antoni va tornar cap a Madrid. Va arribar ahir mateix a la nit, i va pensar que com que era tard i estava cansat de conduir per una altra autovia de tres carrils, doncs que aniria en un hotel a dormir. Com que era tard va triar el primer hotel que va trobar. L’Antoni es va allotjar a l’Hotel 12 de Octubre del Paseo de la Castellana número 162.

Tot just arribar al vestíbul del 12 de Octubre, la recepcionista, que es deia Carmen, que parlava amb la "a" i que tota l’estona deia "si eso también lo dice el José", li va donar una habitació per una nit. L’Antoni, doncs, ja tenia on dormir.
Només entrar a l’habitació, però, l’Antoni va tenir una gran decepció. Tot era brut, els llençols eren esgrogueïts, les finestres estaven trencades, les cortines esquinçades, i la pica, ve no hi havia pica. L’Antoni va pensar que ara que ja era allà doncs que ves, que hi vols fer, a més a més era tard…. L’Antoni es va quedar a dormir allà tot i les pèssimes condicions.

L’endemà al matí l’Antoni es va llevar d’hora per poder aprofitar el dia i per marxar d’aquell lloc de mala mort, i va anar a primera hora a buscar la factura. A la recepció ja no hi havia la Carmen, sinó un home d’uns 60 anys, cabells grisos i amb ulleres. L’Antoni li va demanar que li fessin la factura, i el recepcionista, li va fer al moment.

Quan el meu amic, va veure a través dels vidres de les seves ulleres el volum de la factura quasi es desmaia. El total de la factura eren 12000.000.000 d’euros.
L’Antoni tot esparverat no sabia què fer ni com pagar tota aquella morterada, així que m’ha trucat aquest matí per demanar-me si li podia deixar quasi 3000 euros per fer front a la factura, i m'ha comentat que ha trucat a 7 milions i mig de persones més perquè l'ajudin. A veure si té sort…

Darrera el taulell el recepcionista, un home amb bigoti, un altre amb les celles crispades i una dona rossa tenyida amb un nen, reien.