1 de juliol de 2008

Abans 21 de gener, ara Unitat


Avui s’han reunit Joan Puigcercós i Artur Mas per parlar sobre com veuen el país i sobre com està la situació de la política catalana actualment.

Més enllà del que poguin parlar avui, l’important és que es creiïn ponts de comunicació entre les dues formacions. La creació de ponts és el primer punt necessàri per tal de fer possible que, com a mínim, les realcions entre elles dues siguin fluides.

Esquerra i Convergència estan condemnades a entendre’s en un futur proper, ja que en la llei de referèndums i en la conseqüent campanya pel SÍ (perquè CiU farà campanya pel SÍ, oi?) hauràn d’unir esforços per tal d’aconseguir la victòria.
Tot i així prescindint de càlculs polítics, l’estrena de nou diàleg entre Convergència i Esquerra és positiva per el país. Actualment Catalunya està deprimida. El catalanisme ara passa una crisi de ca l’ample, ahir escrivia que la catalanitat està en una corba descendent, i en canvi l’espanyolitat progre no fa més que avançar, i aquest fet és, en part, conseqüència de què a Catalunya el catalanisme polític ha estat profundament dividit des del 21 de gener del 2006.
Aquesta podria ser la data del cataclisme del catalanisme, però el gruix important ha estat tot el que ha vingut desprès. Tot i així no es pot oblidar el que va significar aquell 21 de gener.

El 21 de gener posava fi a dos anys en què el catalanisme havia il.lusionat, en què el catalanisme havia fet forat entre la població, i ho havia fet amb la proposta d’un nou estatut per Catalunya. Negar que durant aquell temps la gran majoria de la població estava il.lusionada amb aquell procés seria tant mentida com negar que la selecció espanyola ha guanyat merescudament l’Eurocopa. Desprès del 21 de gener ja res va ser igual.

A partir del 21, el catalanisme es va dividir, a partir del 21 a Madrid van veure que ens podien tornar a enganyar i a derrotar-nos, a partir del 21 Madrid ens va deixar de temer, el 21 vam deixar de fer por, el 21 a Madrid van veure que no anavem en serio. I Madrid des de llavors, ha anat edificant la nova espanyolitat, visualitzada per primer cop amb la selecció de bàsquet i el “somos la eñe” i acabada amb el cèlebre “podemos” de Cuatro.

El catalanisme, però, durant aquests dos anys no ha fer absolutament res. Bé si que ha fet, ha fet el pena, El pena amb “la pluja fina” i el pena amb el ja farragós “muscular la nació”. El catalanisme no ha sabut articular un objectiu, una imatge, un relat, una lletra, un algo perquè la població s’hi pogués afegir. I això és conseqüència d’aquesta divisió.

Ara cal que davant l’envestida nacionalista espanyola que s’acosta amb la retallada del TC, el tsunami lingüístic que s’apropa i l’escàndol que serà la negociació del finançament, cal unitat. Perquè només amb unitat podrem vèncer, perquè només amb unitat podrem ser forts, perquè només amb unitat podrem ser útils a la gent i a Catalunya.

I per buscar aquesta unitat perduda que hem de recuperar, res millor que començar a parlar, i Puigcercós i Mas ja han començat.

Cap comentari: