4 de setembre de 2008

Catalunya perplexa


Segons sembla el PSC viu en una altra galàxia, una galàxia molt, molt llunyana, perquè segons un estudi de l’Institut d’Estudis Catalans, els ciutadans no saben on va Catalunya i estan desorientats i perplexos, tot el contrari que el lema del seu Congrés celebrat al juliol.

Fora conyes, l’estudi de IEC es recolza per argumentar el desorientament i la perplexitat dels catalans, adduint divereses causes.
Per una banda es diu que els catalans no saben respondre als nous reptes que comporta l’onada d’immigració que ha patit el nostre país en els últims anys i que entenen que aquest fet comportarà canvis en les tradicions i costums propis.
I per altra banda es diu que els ciutadans han pres consciència de què Catalunya ja no és el motor d’Espanya ni en termes econòmics ni en termes de modernitat. L’estudi també apunta que el debat estatutari va cansar a gran part de la població i que és aquest punt el que ha incrementat el nivell d’abstenció.

Sobre aquest punt només dir un parell de coses. El procés de l’estatut va ser llarg i farragós, sí, però el que va cansar més va ser tot el llastimós espectacle que es va produir a partir del 30 de setembre. La il.lusió i esperança que va generar l’aprovació del text es va trencar en mil bocins. Recordo perfectament aquell 1 d’octubre del 2005, tenia 17 anys i feia 2n de batxillerat, i bé a la classe la gran majoria estava contenta i feliç per aquell estatut que apropava Catalunya a unes quotes d’autogovern acceptables. Tota aquella il.lusió i esperança es va trencar una nit enmig de la noctornitat traïdora, ajudada tot s’ha de dir i recordar, per la campanya racista del PP en contra de Catalunya.

Tornant a l’estudi. Es diu que els ciutadans perceben que no hi ha un projecte de país clar, un projecte que faci que Catalunya torni a ser aquella societat emprenadora i líder. És evident. Precisament el que ha provocat l’estatut retallat és aquest estat de consciència.

L’estatut es va formular en els termes del catalansime polític clàssic amb alguna aportació gens menyspreable del nou catalanisme desacomplexat. L’estatut es va escriure sota la premisa de la convivència amb Espanya i per tant sota teoria dependent. Ara bé, oferia un nou objectiu en termes d’estructura política i d'objectiu nacional, ja que es deixava de banda l’esgotat autonomisme del “peix al cove” i s’obria una nova via anomenada federal.

En la via federal de l’estatut hi va confluir totes les famílies del catalanisme, fet que va permetre que la gran majoria de la població prengués com a pròpia aquesta nova finestra oberta. El resultat de tot plegat ja el coneixem.
Desprès de la retallada perpetrada per Mas i Zapatero i amb l’aprovació entusiasta del text per part del PSC, CiU i ICV, en menys de dos anys s’està comprovant que aquest text no aporta solucions per els problemes dels catalans i de les catalanes, a més de què tota decisió passa per Madrid, quan l’objectiu inical fou que no fos així. Per tant els catalans veuen que es torna altra vegada a l’esgotat “peix al cove”, un model que ja havien deixat a l’habitació dels mals endreços, esperant torn per anar a la deixellaria.
Els catalans no saben doncs quin és el projecte de país que Catalunya necessita. Aquesta és una gran notícia. Com he dit tant l’autonomisme com el federalisme han quedat vistos per sentència davant la inoperància que demostren a l’hora d’aportar solucions, és evident doncs que no poden ser els eixos d’aquest nou projecte de país que reclamen els catalans.

Quin és aquest nou projecte de país que sigui capaç de retornar a Catalunya el lideratge en polítiques socials, polítiques econòmiques, alhora que permeti una modernització important del país i faci crèixer l’autoestima dels seus ciutadans?

La resposta (al meu entendre) és obvia i més necessària que mai. El projecte de país capaç de fer una Catalunya líder, moderna i pròspera és la de l’Estat propi, la de la independència.

Només amb un Estat propi Catalunya podrà recuperar empenta econòmica, només amb un Estat propi Catalunya podrà modernitzar-se, només amb un Estat propi Catalunya podrà dotar-se d'un estat del benestar potent, només amb un Estat propi Catalunya podrà ser exactament i res menys que el que els catalans i catalanes vulguin.

La perplexitat passarà quan la majoria prengui consciència d’aquest fet. De moment ja en són el 37%, i sumant. Us hi apunteu?

3 comentaris:

Andrew ha dit...

vCatalunya té el seu dret a aspirar a més autogovern i més competències. I donat el cas d'una majoria absoluta de catalans que ho vulguessin, poder plantejar-se el seu futur de país.

El que no m'agrada de l'independentisme i crec ja haver-t'ho dit, és el "anar en contra de". En contra dels espanyols (generalitzant sense saber particularment què són o com pensen)o dels de Madrid.

I aquest tracte de rivalitat entre Barcelona i altres llocs de l'Estat l'he patit en algunes ocasions.
Jo com a català, en alguna ocasió, quan he anat a altres llocs d'Espanya, he hagut d'explicar que el fet de ser català i tenir un nom català, no implica anar en contra de ningú ni que senti cap tipus de tírria envers altres ciutadans de l'Estat.

Cagant-nos en Espanya, en Madrid, en els Reis, en el PSOE, en el PP, etc. no ens servirà per resoldre els nostres problemes.
És més, això només ens serveix per generar més odi.

Anònim ha dit...

Realment és una mala notícia que els ciutadans de Catalunya es mostrin perplexos davant la nova realitat que estem vivint,ara bé no estic d'acord amb els arguments que exposes. Primer de tot penso que sí, que Catalunya necessitava un nou Estatut i sobretot millorar el seu finançament per tal de poder millorar les infraestructures així com els serveis socials especialment Sanitat i Educació. Ara bé qui pensés que l'Estatut del 30 de setembre seria aprovat(sense cap modificació)en el parlament espanyol o era molt optimista o era un ingenu...(sense tenir en compte que hi ha molta part de la societat catalana que no es va mostrar interesada en el tema de l'Estatut).

Segon estic totalment d'acord amb el comentari de l'andrew, al igual que consider-ho que la campanya que va fer el PP després de l'Estatut era demagògica i anticatalana també penso que aquells qui ens pinten Espanya o els espanyols com els nostres rivals o com els dolents de la pel·lícula, doncs que vols que et digui és un anàlisi massa simplista.

En quant al tema de la independència tampoc crec que sigui la sol·lució...la meva es continuar avançant fins conseguir un Estat federal, ara bé jo tot i no compartir aquesta idea (la de la independència) sóc molt favorable a la realització d'un referendum. A i per acabar aquest 37% deu ser una estimació estadística d'un estudi que suposo que haurà fet algú i que tindrà un marge d'error no??

Pere Sàbat ha dit...

Andreu,

És cert que una part de l'independentisme s'ha fonamentat en part en l'anar en contra de, però aquesta variant, actualment és minúscula en el si del moviment. El moviement indepependentista ja no es basa en ser anti-algo, sino més ben dit en ser pro-algo. Ser independentista avui significa voler un millor estat de benestar, millor esducacio, millor sanitat, millors infraestructures... es definitiva un pais millor del que es te ara dins d'espanya.

Cagar-se en els reis, espanya com a concepte de dominació, en el PP o el PSOE, és evident que no solucionarà els problemes, però el que tampoc es pot permetre es seguir sent "las hermanitats de la caridad" que tot ho perdonen. No, s'ha de ser exigent i s'ha deser conscient de que els poder espanyols, no faran res perquè els catalans puguem gaudir de totes les millores que he enumerat abans.

Sobre l'odi que crea la contraposicio amb espanya, home si potser si que en crea, però per les dues bandes. És bó exigir als independentistes que no provoquin odis injustificats, però als espanyols també se'ls ha de reclamar el mateix, no?
I personalment, jo no odio als espanyols,tan sols vull per el meu país el mateix que ells volen per el seu, això si, amb democràcia.

Xavi,

Jo també volia un nou estatut, però un estatut potent que ens garanits un bon finançament, un blindatge de competències... i el que tenim no ho és. És cert que no es podia esperar que l'estatut sutís totalment integre d'espanya, però no pas de la manera que ho va fer, i méstenin en compte que es tenia la paraula del President del "gobierno de españa" de què acceptaria l'estatut... En quan a la part de la població catalana que no volia l'estatut... bé si sempre hi ha part de la població que no estarà d'acord amb els projectes que es tirin endavant, de la mateixa manera que hi havia i hi ha gent que no li agrada la constitucio espanyola o la pròxima llei d'educació... Però, la voluntat la fa la majoria.

En quan a la simplicitat de presentar els espanyols com a dolents, home segur que hi ha gent magnifica a espanya, com a tot arreu. Ara bé, el que no es pot negar és que si a Catalunya falten carreteres, si la RENFE va com va, si el Prat és el que és... és per voluntat dels dirigents d'espanya. Per tant, en part sí que es veritat que des d'una optica catalana es vegi els dirigents espanyols com un fre de cara el desenvolupament de Catalunya.

Sobre la solució a la situació que estem vivint. Home, parlar d'estat federal desprès del que hem viscut aquest temps, és quasi riure's de la gent.
I sobre el marge d'error de l'estudi, doncs clar que té marge d'error, ara bé, com no pot ser d'altre manera no és molt significatiu (no ha de passar de d'un %) ja que llavors no seria publicable, ni pres seriosament. El % és entre el 3 i el 5.

Gràcies per comentar.