23 de setembre del 2008

És la credibilitat, estúpid!



Tot i les profundes divergències polítiques i ideològiques, Ferran Mascarell crec que és un dels pensadors més valuosos que avui té el país, ja que tot i pensar bastant diferent crec que les seves reflexions són molt bones, i els seus escrits mai deixen indiferent.

Tot i així, com de costum, no puc estar d’acord amb el que escriu a la secció de Diàleg a l’AVUI.
Mascarell en l’escrit "Independentisme" i mitjançant sis punts apunta els mals que segons ell pateix aquest corrent del catalanisme.

Macarell defineix com a il·lusió llunyana, abstracta i romàntica l’estudi el que el CES va publicar fa uns dies (amb el vergonyós buit mediàtic de la CCMA) sobre la voluntat independentista de la població del país, i sobretot l’afirmació de què amb el 35% actual ja es podria guanyar el referèndum. No entraré a dir si és veritat o no perquè per això ja hi ha les dades de l’estudi.

Ara bé el que si faré serà contestar algunes coses de l’article de l’ex conseller socialista.

Mascarell diu que els ideòlegs de l’independentisme han d’explicar com augmentaran la base social independentista, la resposta és clara, com s’està fent ara mateix. Explicant, explicant i explicant. La pedagogia l’hem de fer dins de casa, la pedagogia l’hem de fer per explicar les oportunitats que es perden al no ser estat i al continuar sent una regió més d’Espanya.
També pregunta com es podran trencar els forts lligams que lliguen Catalunya amb Espanya en termes socials i econòmics. Bé, els socials no tenen perquè trencar-se massa, es podrà ser un bon veí europeu i llestos, i en quan als econòmics, no cal dir que Catalunya es podria autoabastir amb el que produeix tal i com demostren les balances fiscals, a més de què les comercials cada vegada estan més igualades i conseqüentment la pèrdua seria minúscula i es podria compensar fàcilment.
Es pregunta també com Catalunya podrà estovar un estat espanyol més segur de si mateix que mai, la qüestió aquí no te res a veure amb l’estat espanyol, la qüestió aquí és si els catalans volen o no volen ser un estat.
On si estic d’acord, parcialment, és en l’apunt sobre matèria internacional. Aquest és el punt bàsic per tot procés autodeterminista, i és cert que tot és incert. Ara bé de moment no hi ha hagut mai cap govern independentista que actives les relacions internacionals per tal de buscar suports a la independència. Quan s’iniciï el procés, llavors és el que s’haurà de potenciar amb totes les forces possibles.

En el segon punt Mascarell apunta que s’han de deixar de fer proclames banals sobre la independència, completament d’acord, ara bé, també llavors que es deixin de fer sobre el federalisme. Mascarell diu que els independentistes persegueixen un objectiu amb final llunyà i mític. Doncs no. De llunyà no ho sabem, ara bé de mític res. La independència no ha de ser mítica, o si, és igual, però no té perquè ser més mítica la independència que el federalisme o el confederalisme. On si que hi coincideixo sense matisos és en què per la independència cal un full de ruta seriós i pautat, full de ruta que ara no hi és. La veritat és que seria urgent que els partits que defensen la independència del país en presentessin un, ja que d’aquesta manera la tan desitjada credibilitat tornaria.

L’exconseller també afirma que desprès de 30 anys s’hauria de preguntar a la classe política el perquè de les renúncies a tenir més poder de l’estat i a buscar un marc institucional més favorable a Catalunya. Aquest punt frega la hilaritat. Mascarell forma part d’un partit que va participar de manera activa en les renúncies de l’estatut, a més de tenir un gran pes al moment de l’elaboració de l’estatut del 79 així com de la Constitució, Constitució la qual és quasi impossible reformar en un sentit favorable pel país.

En els últims punts l’ex dirigent socialista apunta que Catalunya políticament no fa por. Aquesta sentència hauria d’estar penjada a la porta del Parlament perquè els diputats a l’entrar se l’ha miressin i els hi quedés clar. Desprès d’un quart de segle del peix al cove, els espanyols ens han vist el plumero i ja saben que anem de farol i que xerrem molt però fem poc i de vegades gens. És per això que cal entrar en una nova fase, la fase del segle XXI, la fase de la sobirania política, econòmica, social i fiscal.

Mascarell sembla oblidar que durant més de dos anys Catalunya va intentar buscar un marc més favorable dins l’estat espanyol, el resultat del qual és l’estatut que tenim i el pobre sistema de finançament que tindrem (o no). Mascarell sembla que oblidi els darrers anys de la política catalana i es manté enclaustrat en uns plantejaments els quals ja s’ha comprovat que condueixen al fracàs més absolut (federalisme, reforma progressista de la Constitució…) . Mascarell però, posa el dit a la nafra dels que lideren les aspiracions i els anhels dels qui volen la llibertat i la sobirania. Afirma que sense full de ruta, sense credibilitat, no hi ha res a fer. Mascarell demana que els ideòlegs independentistes posin els punts sobre les i’s del projecte que defensen, perquè pugui ser possible.