Ahir va aparèixer el diari AVUI que els sectros que proposaven un canvi de rumb en la direcció i en l’estratègia d’Esquerra estan iniciant converses per considerar una fusió, i d’aquesta manera ja que serien majoria amb un 40%, fer possible el canvi al partit.
Durant el procés d’elecció interna a President i Secretari General del partit independentista vaig donar suport actiu a la candidatura d’Esquerra Independentista encapçalada per Jaume Renyer i Uriel Bertran. El meu suport a aquesta candidatura es basava en els punts següents:
Primer, EI defensava un canvi en positiu, basat en l’inici del procés independentista per rellençar Esquerra cap a majors quotes electorals; segon, EI proposava una dirección col.legial i plural fugint dels messianismes i dels personalismes; tercer, EI deixava clar els seus punts bàsics per continuar al govern; i quart, EI proposava un canvi de model de partit seperant càrrecs de partit i govern…
En definitiva, vaig donar suport a EI per el seu projecte de país i de partit, perquè creia (i crec) que eren (i són) les receptes necessàries per potenciar Esquerra i l’independentisme.
Continuo pensant que el projecte d’Esquerra Independnetista (independència, Pacte Democràtic Català 2010, republicanisme, esquerra…) és el correcte i el que convé i que tot i quedar sols amb el 18% dels vots, encara hi ha molt a dir i a fer en tant que Esquerra Independentista. EI per si sola és un projecte definit i per tant, diferent de la resta.
L’ADN de EI no era el de “petar” la direcció, sinó tot el contrari, per tant si ara hi hagués una fusió amb els que la seva raó de ser era presisament la de “petar” la direcció, es podria entendre com una petita contradicció. Només cal recordar els lemes de la campanya, del positiu “Junts podem, Junts guayarem” al pesimista i negatiu “si tu no hi vas ells es queden”.
Aquesta possible fusió la veritat és que em produeix diferents pensaments. Per una
Alhora però, penso que si des de EI es pot pactar uns termes concrets pel que fa a estratègia, projecte de país i model de partit, la fusió no té perquè ser negativa. En aquest punt segurament estic contradient el que he escrit més amunt, però faig referencia sobretot al possible pacte del què. Si el pacte passa per un gir centrista doncs no, si el pacte passa per la via RCat cap a la independència doncs no, si el pacte passa per un lideratge messiànic, doncs no. Tot i així, si es pacta bé, crec que les dues branques d’Esquerra podrien liderar un nou impuls per l’independentisme i per el partit.
Resumint, si el pacte passa en gran part pels postulats d’Esquerra Independentista, som-hi.
Entrades
1 comentari:
Parlant des de dins d'EI i estant molt implicat en aquest moviment, penso igual que tu però amb menys escepticisme. És a dir, crec que EI tenia la seva raó de ser en el sentit que presentava un projecte de canvi en positiu, sense messianismes i amb una òptica decididament progressista, característiques que RCat no presentava. Ara la col·laboració, o acord, o fins i tot fussió entre els dos corrents s'imposa per realisme, perquè dividits ara mateix som més dèbils que units i perquè tot i que hi ha elements poderosos que ens separen tenim molts més elements en comú (defensa de l'assemblearisme, de la separació de càrrecs, del canvi de rumb a Esquerra pel que fa a la política de pactes i institucional...), que a més a més som més immediats.
En aquesta nova etapa, per descomptat, tothom haurà de cedir en coses. Ara bé, hi ha una cosa que separa a RCat d'EI i que a mi em sembla crucial: si ells volen prioritzar el nacionalisme sobre el progressisme, nosaltres no (ni a la inversa). Jo crec que aquest punt és innegociable: EI va néixer per encapçalar un canvi inequívocament d'esquerres. No dic que RCat hagi d'assumir aquest plantejament, sinó que no haurien d'intentar imposar el teu. Que, ja que és un tema que ens separa i que té repercusions més a llarg termini que no pas immediates, l'aparquem per tal de fer front comú en allò que ens uneix: la lluita pel canvi dins Esquerra.ornithology
Publica un comentari a l'entrada