2 d’octubre de 2008

Notes del DPG


"Que ningú vulgui dir menys del que diu l'acord. Ningú ha de voler reduir allò que hem acordat i que aprovarà ara el Parlament".

Fa uns dies celebràvem que fa 3 anys que es va aprovar al Parlament de Catalunya la reforma de l’estatut, la reforma del 30 de setembre, la reforma d’un estatut que ens havia de conduir cap a més sobirania i que havia de confluir en una reforma federalista (no federalitzant) de l’estat espanyol.

A hores d’ara ja sabem com va anar la cosa i, el més trist, com va acabar tot plegat. Algú es podria pensar que la frase que encapçala el post d’avui va ser dita aquell dia històric, algú podria pensar que va ser dit per algun dirigent de l’únic, repeteixo, de l’únic partit que va ser fidel al 30 de setembre, però no.

La frase s’ha dit avui mateix al Parlament just abans de votar la resolució conjunta entre el Govern i el principal partit de l’oposició, i altre cop no. No l’ha dit cap dirigent de l’únic partit que no va acceptar les retallades mesquines del pacte Mas-Zp, sinó que les ha dit un dirigent d’un partit que està pels pactes d’estat (espanyol, és clar), dit en altres paraules, el senyor Pelegrí d’Unió.

Més enllà de la gràcia que té que un personatge com aquest pronunciï aquesta frase, la qüestió és que sembla que les paraules d’ahir del President Puigercós (de moment només President del grup parlamentari), s’estan complint. Puigercós va dir que seria bo que els catalans no cometessin els errors del passat, i que si ens s’han d’equivocar, que sigui amb equivocacions noves, i pel que sembla, els que es van equivocar i van trair el país, ho han après. Felicitats, ja era hora.

Les declaracions s’ha fet en el marc del debat de política general, un debat del qual en podríem treure unes quantes consideracions.

Primer, tant Mas com Puigcercós en surten reforçats. El primer ha demostrat que és capaç de presentar alternativa, i ho ha en un moment que és oportú, enmig de la batalla del finançament i de la crisi global. I el segon ha superat amb gran nota el primer debat com President (de grup). A més el líder independentista ha sabut moure’s entre el compromís i lleialtat al govern (que de moment Esquerra encara n’és part) i entre l’exigència d’un finançament just i en l’horitzó nacional volgut. Aquesta no era una tasca fàcil, i Puigercós ho ha sabut fer bé.

La segona és que la unitat catalana, almenys de moment, en surt reforçada. L’aprovació del text conjunt en matèria de finançament n’és l’exemple més clar. Ara només cal que es compleixi, per part de tots, i que es faci front comú a Madrid en pro de la justícia financera que mereixem.

La tercera és que Montilla segueix sent Montilla. Gris, telefonista més que orador i en general correcte en les formes. Ara bé, tot i així s’hauria de reconèixer que no és la persona que necessita el país, ni en aquests moments ni en el futur.

I la última és que aquest debat de política general ha servit per travar la unitat nacional i per parlar de la crisi econòmica, però no ha servit per posar sobre la taula els reptes col·lectius que el país i els catalans necessiten per sortir d’aquest estat de perplexitat en què Catalunya sembla viure.

2 comentaris:

Andrew ha dit...

Molt em sembla que quan s'arribi a Madrid, tot això serà paper mullat.
Són formes d'actuar que ens han desprestigiat al voltant de l'Estat.
Els mateixos catalans (els seus representants) són els responsables que se'ls prengui el pèl al Congreso.

Pere Sàbat ha dit...

Andreu,

Tens bastanta raó en aquest comentari. La veritat és que la majoria de la classe política catalana encara actua en lògiques provincianes i a aquest fet s'hi suma que no transmet confiança, ni cap als companys de vocació, ni més greu, cap a la ciutadania. Això si, desprès es queixen que la gent no vota.