29 de desembre de 2008

Crònica del Catalunya-Colòmbia


Hi faltava molta gent. Aquesta podria la primera consideració a fer del Catalunya-Colòmbia d’ahir. 30.000 persones al Camp Nou no és precisament una gran entrada, més aviat és una entrada penosa. Veure el Camp Nou tan buit provoca una sensació més aviat de tristesa, com de desemparat, i si a sobre la meitat dels assistents són del rival , "no hase falta desir nada mas".

Sobre la nul·la presència de públic s’hi podrien trobar diversos motius. El primer de tot és el de l’esgotament. Desprès d’onze anys d’amistosos i d’haver provat la mel del Brasil i Argentina costa anar al camp a animar la selecció davant de Paraguai’s, Costa Rica’s o Colòmbia’s, no és que es depreciï el rival, però s’ha d’entendre que per un cop que Espanya deixa jugar la selecció, el rival ha de ser presentable. A més quan es va començar a jugar, semblava que ens havíem de menjar el món i que la oficialitat era qüestió de temps, però amb el temps s’ha comprovat que el somni encara és lluny.
Per tant la falta de motivació podria ser un motiu, però no l’únic.
També ha influït el mal moment que com a país Catalunya està passant. Desprès de la flamarada dels inicis del segle XXI hem arribat a un estat on no sabem quin és el projecte a seguir. No se sap si es transita encara per una entesa amb una pretesa Espanya plural o si per contra s’avança cap a un procés d’alliberament. Aquesta indefinició permanent del catalanisme també s’ha traslladat a l’afecció, que al no saber cap on es va, ha preferit quedar-se a casa.

La Federació Catalana però també té gran part de culpa, ja que segons ha transcendit no es va aprofitar la immensa xarxa social i associativa que té el país per potenciar que el Camp tingués una bona imatge. Aquest fet pot ser que algú li tregui importància i que digui que qui volia anar al camp ho podia fer pel seu compte. Si és pot dir això, però aquesta resposta és espolsar-se les molles i tirar-les cap a algú altre. No. Aquí hi ha un error gravíssim de planificació, volgut o no. A més, la FCF va organitzar el partit més avorrit pel que fa a actes previs al matx des del 1997. Patètic. Només una actuació musical, i quina actuació musical. Per un moment vaig témer que en comptes de la cançó a favor de la selecció aquest "il·lustre" directiu de la Federació es posés a cantar la lletra que va compondre dedicada a Rafa Nadal que acaba amb un explícit " yo soy español". És evident que una cançó d’un federatiu és molt més interessant que qualsevol actuació d’algun dels grups catalans com la Darma, els Lax’n o els Pets. On vas a comparar!
La FCF també s’ha cobert de glòria amb la promoció del partit. La veritat és que si no ens interessés el tema mínimament, poca repercussió haguéssim sentit del partit.

Pel que fa al partit de futbol en si, notable alt. La selecció va jugar bé, va jugar a controlar el partit, a tocar-la. Tocs, la manera de jugar d’aquí. N’hi ha que n’han après, que han vist que d’aquesta manera es pot guanyar, i sinó que ho preguntin a un dels firmants del "manifiesto por la lengua común" i company de generació del Fraga, tan per edat com per pensament, que a l’estiu va guanyar l’eurocope.
Catalunya va jugar bé, tant fent combinacions com al contraatac que és com es va fabricar el primer gol, un primer gol que va marcar Bojan amb una gran jugada per la banda i executant de manera fina i letal. La veritat, és que la grada va vibrar amb l’equip, i semblava que fossin molts més dels que eren al camp.
Verdú, que va fer un partidàs, va acabar de perforar la portaria colombiana desprès d’una, altra, jugada mestra de Bojan. Anecdòtic el gol de rebot i sense voler dels colombians, un gol però que ens haguéssim d’haver estalviat, sobretot per la penosa imatge de mig Camp Nou celebrant-ho.

Una última consideració. Sempre que hi ha partit de la selecció des de diversos àmbits, i sobretot de molts tertuliants, demanen als jugadors catalans que facin gestos a favor de la oficialitat catalana, ja sigui dient que ells voldrien jugar només amb Catalunya o similar. No deixa de ser curiós que aquests tertuliants demanin als jugadors allò que ells encara no han estat capaços de fer. Els esportistes que formen part de l’estat espanyol estan obligats per llei a anar a la selecció "roja" i si no s’exposen a una sanció que pot arribar als 2 anys de suspensió. Els jugadors ja fan molt anant al partit i deixant-s’hi la pell, com ahir. Ahir a més, alguns dels jugadors van cantar l’himne cosa impensable fa onze anys. És cert no el van cantar amb allò que es diu fervor patriòtic, no, però si que el van entonar, i això, ja és un pas.

En resum, suspens clar per la Federació, que ja veurem com deriva i com es condueix el Torneig de les Nacions, suspès també per l’afició i notable per els jugadors.

Per acabar dos apunts. Aplaudir la tasca del seleccionador nacional durant els tres anys que ha dirigit la selecció. Pere Gratacós és un tipu coherent, és algú que es veu que sent el país, algú que no el vol encotillat per les opressores cadenes espanyoles. Gratacós ha fet una bona feina, i la veritat és que la selecció que ell deixa té més d’equip que la que es va trobar.

I l’últim apunt va dedicat a algú que segons Fraga hauria d’estar penjat. Sí, va dedicat a un nacionalista, però no a un qualsevol sinó a un de "grande". Alberto Fernández Díaz ha afirmat al valorar el partit, apart de dir que va ser un míting independentista, que "no tinc cap dubte que si la selecció espanyola jugués a Barcelona aniria al camp molt més públic, sense invertir els diners ni el suport mediàtic que la selecció catalana rep dels mitjans públics". Per evitar que la demagògia d’un complet indocumentat, incompetent i falsificador de la història real "ambauqui" a algú aporto la dada d’assistència de l’últim partit que la selecció espanyola, la "roja", va jugar a Barcelona al 18 de febrer del 2004: 23.500 espectadors. Brutal. Les cues arribaven fins a Tarragona. A més a més la Federación española va haver de regalar més 4000 entrades perquè l’Olímpic no aparegués completament buit.

En fi que "Don Alberto", potser que abans de parlar s’assessorés del què ha de dir i no cagar-la, perquè les dades canten.

Tot esperant que el Torneig de les Nacions sigui una realitat l’any que ve, Una Nació, Una Selecció!

3 comentaris:

Albrock ha dit...

La gent comença a estar cansada d'aquest tipus de partits simbòlics. El començament era ineteressant perquè era novedós. Ara ja cansa. Ningú vol veure quatre nanos corrent sense ganes quan ja hi ha el Barça per a representar el futbol català i de qualitat.

Això de les seleccions nacionals estaria be sinó hi hagués ja una institució que fa el paper, amb una qualitat i nivell d'excitement infinitament superiors.

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,

Que tothom està cançat dels partits amistosos és un fet, ara bé, substituir la selecció pel paper simbòlic del Barça no sembla que sigui la millor opció.

El Barça representa Catalunya, sí, però no pas la selecció. Són temes diferents. El Barça pot ser l'exèrcit desarmat de Catalunya, sí, però no pas la seva selecció.

Un país es forma amb elements simbòlics, i el Barça n'és un, però només això.
En canvi és de vital importància que es tingui una selecció catalana oficial, perquè el paper que ha de fer, només el pot fer la selecció.

A més, estic completament en desacord quan afirmes que: "Ningú vol veure quatre nanos corrent sense ganes", ja que només cal mirar el partit de diumenge per veure com els jugadors ho van donar tot durant el matx.

Albrock ha dit...

Bfff, no se'ls veu gaire entusiasmats amb la idea de jugar amb la selecció. De jugadors que ho donen tot també se'n troben a partits de 2ona B.

Això de les seleccions és un tema molt secundari tal i com està la situació actualment.

Un altre tema és el conflicte de la oficialitat amb els espanyols, i les polèmiques que això causa (com allò de l'anunci: que per cert era un anunci preciós...).
Però la gent entén que una cosa és el reclam per la oficialitat i l'altra són parides de partits amistosos.