Avui en el marc del Cicle de Xerrades sobre la Seguretat a Catalunya se celebra un debat sobre si el futur Estat Català haurà o no de comptar amb un exèrcit propi. Per tal de debatre aquest tema intervindran en el debat Jaume Fernàndez i Miquel Escudé. El primer és membre del CEEC i el segon President de la sectorial de Defensa d’Esquerra.
La necessitat o no de tenir exèrcit sempre ha estat un tema tabú en el catalanisme, i sobretot per l’independentisme.
Històricament, durant i desprès del franquisme, defensar una posició militarista era concebut com un exabrupte, segurament per les anaologies que es feien al règim feixista que oprimia al país i també per la “gran” tasca dels Estats Units en diverses guerres que no van fer massa favor als que defensaven l’opció militarista per Catalunya. La defensa d’un exèrcit propi, ara i abans, és només defensat per una minoria, però no així la voluntat de comptar amb algun tipus de seguretat. I aquí és on l’independentisme entra en l’infantilisme. Voler i no voler.
Volem ser un estat, però no volem sistemes de seguretat. Volem independència però no volem ni Mossos ni exèrcit.
Sincerament, a nivell personal no sé tampoc què pensar, és a dir, per una banda el fet de comptar amb un exèrcit propi no és que m’emocioni massa vaja, ara bé, el que si que crec és que s’ha de comptar amb algun tipus d’estructura de seguretat. Però més enllà del què jo pugui pensar, crec que a nivell de país s’ha de reflexionar sobre aquest tema perquè ser estat vol dir ser Estat, per les coses bones i per les no tan bones. Podrem decidir la nostra política econòmica, sí, però també la nostra política de seguretat. I per poder fer-ho haurem de pensar i discutir què necessitem i com ho volem fer.
L’independentisme no ha de tenir por a debatre ni a plantejar diferents opcions per qualsevol política possible perquè si de debò ens creiem que un dia serem lliures bé haurem de tenir un full de ruta sobre el què i el com per l’endemà, i també per el mentrestant.
Eludir els debats només ho fan els covards, avui es té una bona oportunitat per plantejar i (re)pensar les pròpies opinions sobre un possible exèrcit en l’Estat Català.
La necessitat o no de tenir exèrcit sempre ha estat un tema tabú en el catalanisme, i sobretot per l’independentisme.
Històricament, durant i desprès del franquisme, defensar una posició militarista era concebut com un exabrupte, segurament per les anaologies que es feien al règim feixista que oprimia al país i també per la “gran” tasca dels Estats Units en diverses guerres que no van fer massa favor als que defensaven l’opció militarista per Catalunya. La defensa d’un exèrcit propi, ara i abans, és només defensat per una minoria, però no així la voluntat de comptar amb algun tipus de seguretat. I aquí és on l’independentisme entra en l’infantilisme. Voler i no voler.
Volem ser un estat, però no volem sistemes de seguretat. Volem independència però no volem ni Mossos ni exèrcit.
Sincerament, a nivell personal no sé tampoc què pensar, és a dir, per una banda el fet de comptar amb un exèrcit propi no és que m’emocioni massa vaja, ara bé, el que si que crec és que s’ha de comptar amb algun tipus d’estructura de seguretat. Però més enllà del què jo pugui pensar, crec que a nivell de país s’ha de reflexionar sobre aquest tema perquè ser estat vol dir ser Estat, per les coses bones i per les no tan bones. Podrem decidir la nostra política econòmica, sí, però també la nostra política de seguretat. I per poder fer-ho haurem de pensar i discutir què necessitem i com ho volem fer.
L’independentisme no ha de tenir por a debatre ni a plantejar diferents opcions per qualsevol política possible perquè si de debò ens creiem que un dia serem lliures bé haurem de tenir un full de ruta sobre el què i el com per l’endemà, i també per el mentrestant.
Eludir els debats només ho fan els covards, avui es té una bona oportunitat per plantejar i (re)pensar les pròpies opinions sobre un possible exèrcit en l’Estat Català.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada