Jo, Junqueras

Demà se celebren les eleccions al Parlament Europeu i com a tal els catalans estem cridats a les urnes altra vegada.
Aquestes, és cert, no han estat unes eleccions massa interessants i més que això, es podria dir que aquestes eleccions en gran part han agafat a la població cansada i sense ganes d’anar a votar. Tanmateix, votar és més necessari que mai.

Demà no es decideix qualsevol cosa, demà no es decideix qui és el president de l’escala de veïns. Demà es decideix si els catalans tenim o no tenim veu a Europa.
Les eleccions al Parlament Europeu no són precisament les més democràtiques, i menys a l’estat espanyol on tan sols hi ha una circumscripció electoral, fet que porta als partits nacionals de nacions no reconegudes a recórrer el precipici de la no representació. La circumscripció electoral tan sols beneficia els dos partits nacionalistes excloents espanyols, PPSOE, que es poden repartir més del 90% dels diputats entre ells. No són les més democràtiques perquè del resultat electoral no en sortirà un President ni un govern, un President que amb tota seguretat serà del Partit Popular i que serà votat per el Partit Socialista com ja ha assegurat ZP.

Precisament per trencar aquesta bipolarització i per impedir que l’única veu que se senti a Europa referent a Catalunya sigui la de Vidal-Quadras o la de Magdalena Álvarez, és més necessari que mai que els catalans votin candidatures que garanteixin eurodiputats que defensin Catalunya i la seva gent.

Demà es podrà escollir entre diverses candidatures. Hi haurà l’opció del "mecagun cony", és a dir, l’opció fàcil de tirar pel dret i fer un vot de càstig. L’opció populista. És comprensible i més veient com van les coses últimament a casa nostra. Però com deia aquesta és l’opció fàcil, l’opció dels que ho veuen tot negre, dels que ho critiquen tot però que a l’hora de la veritat són incapaços de proposar una alternativa realista més enllà de quatre conceptes que han llegit en un paper quatre minuts abans. Per alliberar el país fan falta més coses que quatre idees borroses. Per alliberar el país fa falta més coses que patir una basquitis aguda. Els Països Catalans no són Euskal Herria, per sort. Les dinàmiques nacionals són diferents i els reptes també. I conseqüentment, les solucions.
Per altra banda també hi haurà l’opció de votar a aquells que s’alegren de què Catalunya passi moments difícils tot esperant que en el desastre col·lectiu el fruit de la presidència perduda arribi a les seves mans com fruita madura. Demà, si es vol, es pot escollir alguna cosa d’aquestes.

Però demà també es podrà escollir a aquells que tot i els moments difícils creuen en el país i lluiten per ell. Demà es podrà escollir a aquells que defensen que els Països Catalans tenen dret a l’autodeterminació, a aquells que proposen una sortida a la crisi que no comporti retallades de drets socials, a aquells que han defensat la nostra cultura a Europa, a aquells que van a Europa a defensar Catalunya i el català. En definitiva, a aquells que s’estimen el país i la seva gent.

És per això que demà votaré l’Oriol Junqueras i la coalició l’Europa dels Pobles-Verds. I ho faré perquè crec que l’Oriol portarà a Europa els conflictes que els catalans tenim. Els Països Catalans pateixen un esgarrifant dèficit fiscal, però a Europa no ho saben; els catalans parlem la novena llengua més parlada a Europa, però no és oficial; els Països Catalans patim un dèficit d’infrastructures galopant, però a Europa fa el que Espanya diu. I així amb molts altres exemples.

És per aquest motiu que necessitem tenir veu al Parlament europeu. Una veu catalana, independentista, una veu social, d’esquerres. Una veu nostra, que reculli les necessitats que tenen els Països Catalans.

A Europa s’hi va a defensar el país, perquè aquesta és l’única manera de fer créixer Europa.
Demà els catalans ens juguem tenir veu a Europa. Demà: Jo, Junqueras!