Notes sobre el 7-J

Un dia desprès de les eleccions europees i havent paït els resultats convindria fer un parell de reflexions.

Primera, Europa s’ha dit i repetit, fins al cansament màxim, gira cap a la dreta. Aquest argument sense més es podria entendre com que les forces conservadores estan duent a terme una revolució ideològica com la dels anys 80 del segle XX. Però no és així. En aquestes eleccions s’ha assistit a un punt crític de la socialdemocràcia clàssica europea. Només cal mirar els resultats dels principals estats per adonar-se de la gran crisi que sofreix la vella socialdemocràcia. No hi ha país en què creixi de manera considerable, és més, en la quasi totalitat baixa.
Aquest fet demostra que cal repensar com s’encara des de l’esquerra i centre-esquerra els desafiaments del futur. No és possible actualment continuar amb la via fracassada de l’aposta del Nou Laborimse, una via que van seguir quasi tots els partits socialdemòcrates. A més, arreu d’Europa, partits més a l’esquerra que els PS’s o els Verds s’han erigit com els receptors de cert recolzament davant la incapacitat de la socialdemocràcia actual.

Segona. A nivell nacional aquestes eleccions han seguit les traces marcades últimament. CiU capitalitza el vot "rabiós" anti-entesa i puja cinc punts en relació a 2004, fet que dóna estabilitat al projecte de la Casa Gran d’Artur Mas. A més, es vulgui o no, marca un gran avís a les forces del govern de la Generalitat, i sobretot a aquelles nacionals.
El PSC-PSOE tot i guanyar les eleccions són els grans derrotats de la nit, ja que perden quasi 9 punts i 200.000 vots. Queda clar doncs que només a base de buscar el vot de la por anti-PP no s’aconsegueix guanyar ni convèncer. Cal també fermesa, i la contínua presa de pèl del "gobierno de España" a Catalunya, i al PSC, en matèria de fiançament i de l’estatut comença a ser massa gran per digerir-la, fins i tot pels propis votants socialistes.
Un altre que passa per mal moment és IC-V que si no arriba a ser per el vot de la menyspreada IU s’hagués quedat sense eurodiputat, ja que sofreix una davallada considerable. Segurament la "brillant gestió de Saura hi té alguna cosa a veure.
Per últim Esquerra. Primer de tot cal felicitar-se per haver conservat el diputat al Parlament Europeu, ja que és de vital importància que l’independentisme tingui veu pròpia a Europa, a més de congratular-se per la bona campanya de l’Oriol Junqueras.
Segon, aquests no han estat uns resultats massa bons. Es baixa al 9,2 perdent un 2,6 respecte al 2004, quedant per sota de municipals i catalanes, si bé és cert que s’augmenta en % en relació a les turmentoses espanyoles del 2008. Un punt de partida, diuen, la qüestió és saber cap a on. Aquestes poden ser un bon punt de partida si Esquerra fa d’Esquerra.

Tercera. A l’estat espanyol victòria del PP més dretà, neftalínic, nostàlgic i anticatalà. Destacar també l’entrada de UPYD de Rosa Díaz, novament amb el seu discurs neo-nacionalista espanyol i pro-genocidi a Catalunya. Espanya té un problema.

I quarta. La galopant abstenció generada hauria de fer posar els cabells de punta a tota la classe dirigent europea. Europa pot ser un molt bon projecte, però celebrar unes eleccions on no s’elegeix ni un govern ni a un President, poques ganes provoquen.

En fi, que d’aquí a 5 anys tornarem a sentir a parlar d’Europa.