8 de setembre del 2010

I Deien Que "Només" Seria de Gestió...


D’aquí a dos dies celebrarem la Diada Nacional, i com fa quatre anys, ho farem entorn a un procés electoral. Així que tornarem, si no estem ja, a entrar en uns dies d’elevat discurs nacional, com si fos una cursa per veure qui és més català.

Però si deixem de banda el parèntesi que significa l’efervescència de la Diada, podem copsar que el que impregna els discursos de tots els partits és el tipus de relació de Catalunya amb Espanya. Els últims a sumar-s’hi ha estat Ciudadanos amb la campanya “Convivència Sí; Independència No”, si bé és cert que aquest és l’únic discurs que tenen…
La que havia de ser la legislatura de la gestió, segons la campanya del 2006 tant de PSC com de CIU, ha acabat sent la legislatura del debat nacional. I això perquè?

Que Catalunya estigui debatent què ha de ser en el futur no és casualitat, i respon en bona part a un punt d’origen. El Pacte del Tinell de l’any 2003. El del Tinell representa el punt d’inflexió per portar a Catalunya a plantejar-se què vol ser. El resultat d’aquest qüestionament és l’Estatut que aprova el Parlament el 30 de setembre del 2005 amb el 89% de vots afirmatiu. Tota la història que s’ha anat desenvolupant amb el pas traumàtic de l’estatut per Madrid, primer al Congrés i desprès al TC, no cal que es recordi, però sí que és important no oblidar que aquest és el fil conductor del perquè avui el debat del futur de Catalunya està damunt la taula i més viu que mai.
Si no hi hagués hagut el debat sobre l’estatut aquesta sí que hagués estat la legislatura de la gestió.

El Pacte del Tinell i la reforma de l’estatut tenen la firma, l’impuls i la visió d’Esquerra. És Esquerra qui aposta per aquest Pacte i per la reforma de l’Estatut, car, és el partit de Macià i Companys qui fa de la reforma de l’estatut l’eix central del seu programa al 2003 i que obliga a la resta a posicionar-se davant d’aquesta proposta, essent acceptada per totes les forces del catalanisme polític.

La legislatura del Pacte d’Entesa ha continuat amb el fil argumental que l’anterior. El debat persisteix i s’ha aguditzat amb la sentència del TC. I és precisament amb un President com Montilla què l’independentisme ha arribat a les seves quotes més altes. Que no s’entengui que situo el President Montilla com algú que ha fet créixer l’independentisme, però sí que ha permès trencar estereotips i apropar la idea d’independència a certa part de la població fins ara reticent a aquesta idea. En aquesta línia Josep Ramoneda en una entrevista a un diari digital afirmava que: “És evident que qualsevol procés nacional de Catalunya passarà assumint els sectors socials que representa el PSC. Si no, no passarà. Com també ha d’assumir els de CiU. Per primera vegada hi ha una cohesió nacional a Catalunya.” Així que tant el Pacte del Tinell com el Pacte d’Entesa han tingut, els dos, com a principal debat el tema nacional.

Avui el debat és independència sí o no, per més que tant PSC o CIU diguin que l’eix central de les seves campanyes serà la recuperació econòmica. Té tota la raó Ramoneda quan diu que tot procés nacional necessita els sectors que representen tant PSC com CIU, però per tirar endavant tot procés nacional es necessita algú que arrossegui endavant, i aquest és Esquerra. Si Esquerra és forta en el proper Parlament es podrà avançar de la mateixa manera que al 2003 es va tirar endavant amb la reforma de l’estatut, ara però, l’objectiu és un referèndum per la independència.

Perquè més enllà dels discursos de la Diada, aquest és el tema de debat.