Finestra Oberta: Podemos?

A partir d'avui començo una nova secció anomenada Finestra Oberta, on de tant en tant, diversa gent publicarà un post sobre un determinat tema. Finestra Oberta pretén ser un punt de vista diferent a la línia editorial del bloc. Finestra Oberta pretén ser una mirada diferent de la realitat, una finestra oberta a tu.

Avui, debuta La Roja, "la selección de todos, una selección de 40 millones de espectadores"… i més sinònims i burrades que es podrien dir.

Després d’observar la gran imatge donada per La Roja en els seus dos amistosos davant rivals de talla mundial com Perú i Estats Units, cal dir que la meva visió inicial sobre la Selecció encara era massa optimista.
Jo era un optimista perquè creia que Espanya cauria estrepitosament a quarts de final. Ara, crec que no passarà ni la primera fase.

Aragonés pot estar content del gran nivell de joc que exhibeix l’equip. El Zapatones és únic ja que cap entrenador és capaç de denigrar de tal manera a dos grans jugadors com Torres i Cesc.
El senyor del "y tal" està obsessionat a demostrar dia darrere a dia que el càrrec de seleccionador li queda molt gran. Està demostrant que no hi ha ningú millor que ell per desaprofitar un dels millors planters que ha tingut Espanya.
La possessió de la pilota i el "tiki-taka" no es tradueixen en ocasions de gol. El senyor del "y tal" està al capdavant d’un grup sense ànima, esperit combatiu, garra ni lluita.
Espanya és un Estat futbolístic per excel·lència. Durant 40 anys, La Roja no ha fet altra cosa que decepcionar als seus fidels seguidors cada 2 anys.

I quan es viu en un país on hi ha persones que no s’hi senten a gust de pertànyer, el paper desastrós que Espanya sempre duu a terme en competicions internacionals, encara suposa un motiu més per tal de buscar l’oficialitat de les seleccions que ells perceben com a nacionals.
I corruptes com, per exemple, el president de la Federació Espanyola, Ángel María Villar, contribueixen a enfortir les sensibilitats perifèriques degut a la manca de respecte de Villar envers territoris com Catalunya.

En definitiva, Espanya s’ha de dir que disposa d’equip per guanyar a Rússia i molt més. La qüestió radica en si es pot ser optimista davant el panorama actual que ofereix "el Sabio". Espero que ningú ens vengui més motos ni els jugadors ni l’entrenador del IMSERSO.

Espero que l’únic que tracti d’enganyar-nos sigui Cuatro, ja que entenc que vulguin rendivilitzar la inversió feta a l’Eurocopa a pesar que el Lama, el Carreño, el Castaño i companyia ja comencen a cansar i això que encara ens trobem a la jornada inaugural del grup.
S’ha d’agrair a Luis Aragonés el seu nefast paper. Fins i tot, està aconseguint desenganxar els aficionats espanyols més fidels que clamen indignats al crit de "Raúl Selección". Els únics que a dia d’avui creuen en la victòria d’Espanya a la Euro2008 són el "Sabio de Hortaleza", el ZP i Manolo el del bombo.

Tal com diu Cuatro, jo crec que Podemos !!
"Podemos... hacer el ridículo cayendo en primera fase."

post realitzat per Andreu Marín

I desprès de Dissabte: Unitat

Dissabte hi va haver eleccions internes a Esquerra, unes eleccions que va donar a Joan Puigcercós i a Joan Ridao el liderat del partit amb el 37% dels vots.

Aquestes eleccions han clarificat el panorama intern del partit però no ha servit per donar una empenta al projecte independentista ni per definir els passos a seguir. Com a resum es podria dir que Puigcercós va obtenir un resultat que el legitima com a President, que Benach i el sector Carod encara mantenen certa força per plantar cara i que Carretero s’ha constituït com a alternativa real. Consideració a part mereix Esquerra Independentista. EI partia d’una posició alta, ambiciosa, amb uns objectius clars, uns objectius que s’han vist totalment frustrats. Uriel no va poder sobreviure a la pinça Carretero-Puigcercós i tan sols va obtenir un 18% dels vots i 1300 vots. Segurament també va influir-hi el menyspreu dels mitjans de comunicació, que no han dedicat pràcticament atenció a les propostes d’Esquerra Independentista i que han centrat exageradament les eleccions a President quan també es votava per Secretari General, fet que ha impossibilitat a Uriel Bertran fer-se lloc en l’univers republicà. EI a tingut un trajecte com un globus que es desinfla tot just el dia abans de les eleccions, tot semblava indicar que la secretaria general era pròxima, que només faltava un pas per poder posar la primera peça del canvi…. Però no, tot i una campanya positiva, amb idees, amb il·lusió, amb esperança, una campanya que priotitza les idees que les persones, tot i així, tan sols el quart lloc.

Ara la situació es complicada. Puigcercós està legitimat però no té majoria, fet que l’ha de portar a pactar amb la resta de candidatures. Tots els sectors haurien de donar un cop de mà a la nova direcció, perquè l’objectiu de tots és que Esquerra avanci. Considero necessari que tots els sectors s’integrin en la nova executiva i que tots els sectors pactin una ponència política per al Congrés de dissabte.

La unitat del partit és essencial per poder plantejar objectius ambissiosos, ara cal que tots remem cap a la mateixa direcció, ja que no només hi ha en joc el futur del partit, sinó que en joc hi ha el futur del projecte independentista i el projecte de la justícia social per als catalans i catalanes, en joc hi ha el futur del país.

La unitat comença per el convenciment de cada militant de donar tot el seu potencial al partit i a la causa, així doncs, poso el meu al servei del partit, perquè tots som Esquerra.

Avui més que mai: Esquerra

Perquè ho necessitem, perquè volem, perquè cal, perquè podem, perquè avancem, perquè il·lusionem, perquè pensem, perquè llegim, perquè escoltem, perquè sí, perquè parlem, perquè guanyarem!

JUNTS PODEM, JUNTS GUANYAREM!

Junts Podem, Junts Guanyarem

Només queda un dia perquè per allà dos quarts de deu de la nit s’anunciïn el nou President i el nou Secretari General d’Esquerra Republicana.

Demà entre les nou del matí i les vuit de la tarda els 10.500 militants d’Esquerra podran fer ús del seu dret a vot per escollir els nous dirigents del partit. Desprès d’una llarga campanya i d’una encara més llarga pre-campanya, les candidatures ja han exposat i repetit mil vegades els seus projectes referits al partit i al país. Totes les candidatures tenen punts que són aprofitables i totes hauran de poder aportar el seu gra de sorra en la nova Esquerra que surti del Congrés. Tot i així, demà s’haurà de votar, i votar vol dir triar. La meva tria és clara, és una tria que s’ha fet a consciència, perquè el que ens hi juguem no és només el futur del partit, sinó que el que realment ens hi juguem és el futur del país, ja que depenent del que passi aquest dissabte l’objectiu final que perseguim, serà més a prop o més lluny.
La Direcció que surti del Congrés haurà de resoldre diverses preguntes, la primera és sí es trencarà o no el Govern; la segona sobre la política de pactes de cara al 2010; i la tercera sobre el model de partit.

Per poder donar solució a aquestes preguntes hi ha diferents opcions que proposen solucions diverses. La meva opció en aquest Congrés i en les eleccions de demà és Esquerra Independentista.

És Esquerra Independentista perquè crec que és qui millor pot encarar la resolució d’aquestes preguntes.
Sobre si es mantindrà o no el Govern, EI proposa marcar línies vermelles amb el PSC per tal que es compleixi el pacte d’Entesa, proposa que es marqui un calendari dels traspassos que marca l’Estatut i que no s’estan complint, proposa que es marqui quin model de finançament es vol i que en cas de no obtenir-lo es faci un referèndum perquè el poble decideixi si vol el concert. I si el PSC no vol, doncs traslladar la decisió a la militància perquè decideixi què fer.

Sobre la política de pactes EI proposa el Pacte Democràtic Català basat en el dret a decidir, en el concert econòmic i en una nova llei de política lingüística. I qui vulgui sumar-s’hi, que s’hi sumi, i si no hi ha ningú que vulgui doncs a l’oposició. Esquerra Independentista proposa un canvi de cicle polític. Hem passat pel cicle del conservadorisme regional de CiU i pel cicle estatutari liderat per les esquerres, ara és l’hora del cicle del dret a decidir.

Sobre la última pregunta bàsica, Esquerra Independentista proposa un model de partit modern i adaptat als nous temps. EI proposa un model amb separació de càrrecs de partit i de govern, perquè d’aquesta manera el missatge independentista pugui arribar tot i tenir responsabilitats de Govern. En segon lloc proposa una Direcció col·legiada, una direcció amb cares plurals on es defugi de lideratges messiànics que l’únic que fan és posar més fàcil la feina dels enemics de Catalunya.

En quinze dies Esquerra marcarà el rumb de la política catalana durant els pròxims anys, en quinze dies Esquerra haurà de decidir si vol apostar realment i de manera seriosa, i no només de boca per la independència, dels Països Catalans, Esquerra en quinze dies ha de demostrar que és un partit gran i madur, un partit responsable i compromès, un partit que fa el que diu, un partit creïble.

I perquè això sigui així Esquerra Independentista ha de guanyar almenys una de les votacions de demà. Per començar a construir el canvi per poder avançar cap a la pràctica independentista i cap a la llibertat.

Joc de primàries

Hi ha cop que els astres es posen d’acord. Durant els últims mesos hem tingut dos processos electorals interns de dos partits polítics, i curiosament els dos acabaran en la mateixa setmana. Ara només falta saber el resultat de les primàries d’Esquerra, ja que les del Partit Demòcrata ja han donat guanyador: Barack Obama.

Avui, enmig d’una classe, per poder suportar l’avorriment que assecava les poques neurones que avui s’havien despertat i per poder passar millor la calor sufocant que feia, he fet un joc. He intentat trobar les similituds dels candidats d’Esquerra a les primàries del súper dissabte amb polítics del Partit Demòcrata dels EEUU, aquest n’és el resultat.

Comencem amb qui sembla que ho té més clar per guanyar les primàries a President, Joan Puigcercós.
Puigcercós tant per la campanya duta a terme com per altres elements com per exemple el control de l’aparell, seria Hillary Clinton. Tot sembla indicar que l’actual secretari general no ha comès gaires errors durant la campanya i que té el camí bastant net per arribar al despatx número 1 de Calàbria.

El tàndem que Puigcercós a la Secretaria General és Joan Ridao. Ridao m’ha recordat a Howard Dean, actual President del Partit Demòcrata. La raó principal, i única, es basa amb la suposició de què Ridao guanyi, ja que en cas que sigui així Ridao haurà arribat en un dels càrrecs més importants d’Esquerra just desprès de fracassar en les eleccions espanyoles del 2008. Aquesta situació és similar en el cas de Dean, ja que en les primàries del 2004 semblava que ell n’hauria de ser l’escollit però una sèrie de contratemps ho van impossibilitar, i al cap de pocs mesos va ser nomenat President del Consell Nacional Demòcrata.

Saltant de candidatura ens trobem amb Joan Carretero. El discurs de Carretero i de RCat, pretén fer un viratge al centre ideològic, deixar el quadrat que Esquerra ha estat treballant amb grans dificultats i aventurar-se a conquerir-ne un que ja té amo. A grans trets, aquest també seria l’aposta política de Joe Liberman. Una aposta que l’ha fet anar des de candidat demòcrata a vice-president al 2000 amb Al Gore fins a donar suport públic al republicà John McCain.

Buscant, buscant, he trobat una semblança amb un membre de la candidatura ERC Futur. No es tracta de cap dels dos candidats, sinó de l’ideòleg de la candidatura. Josep-Lluís Carod-Rovira és Ted Kennedy. O més ben dit hauria de ser-ho. Fa un parell de dies en un article a un diari deien que Hillary havia de triar entre ser candidata a vice-presidenta o passar a ser una vella glòria demòcrata com el petit dels Kennedy. Doncs bé, crec que Carod-Rovira podria encarnar plenament aquesta faceta, la faceta de vella glòria d’Esquerra, una vella glòria que pugui unir el partit, una vella glòria de prestigi.

De tota la plantilla de dirigents democrates que s’han anat passejant per els estats fent campanya, falta John Edwards. Edwards sempre ha estat el candidat dels sindicats i de la gent pobre, i per tant dels principis i dels valors tradicionals demòcrates. A Esquerra, qui millor pot encarnar aquest paper és Jaume Renyer.

Per últim queda classificar Uriel Bertran. Bertran ha sabut fer una campanya en positiu, una campanya d’il·lusió, una campanya per l’esperança, una campanya de que si volem podem, una campanya basada amb el canvi. Precisament els mateixos imputs i valors que Obama ha transmès per tots els Estats Units.

Com a mode de resum:
Hillary = Puigcercós
Dean = Ridao
Liberman = Carretero
Edwards = Renyer
Obama = Uriel

En fi, quan ha deixat de fer calor i s’ha acabat la classe, hem anat en processó cap al bar a esmorzar i s’ha acabat el joc.

La batalla s'ha acabat. Serà Obama

S’han acabat. Les primàries més espectaculars i intenses de la història s’han acabat. Desprès de més de cinc mesos de frenètica campanya per aconseguir la nominació demòcrata, Barack Obama ahir es va coronar com a candidat Presidencial Demòcrata, un cop van ser coneguts els resultats de les primàries de Montana i de Dakota del Sud i amb els nous suports dels súper delegats.

Per tant ja es pot dir que hi haurà el primer candidat negre a la Presidència dels Estats Units de la història.
Obama ha demostrat que és un candidat potent. Ha demostrat que a més de ser un brillant orador, també té un bon programa capaç d’il·lusionar milions d’americans. Obama ha demostrat que es pot construir un discurs a base de positivisme més que no pas basat en la destrucció del rival. Obama ha demostrat que pot sobreposar-se dels paranys de campanya. Obama ha demostrat que és un gran candidat.

Ara ja hi ha candidat demòcrata, ara ja se sap qui ha de ser el pròxim President, per tant desprès de la tensió interna, ha arribat l’hora de la unitat i de sumar esforços.
Obama sol no podrà gunayar al novembre, Obama sol s’estimbarà contra la maquinaria republicana de McCain, molt més greixada i preparada per preparar tot tipus d’escàndol anti Obama. Obama és un bon candidat, és un candidat agradable, proper, amb qui aniries a fer un cafè, cosa que McCain només pot somiar. Això és cert, però la coalició electoral d’Obama és coixa. Obama no ha pogut seduir als electors llatins ni als de blancs i de classe treballadora, dos segments de la població claus per poder guanyar les Presidencials.

És per això que és de vital importància que Obama esculli a consciència qui l’acompanyarà en el cartell electoral.
Per mi a primer cop hi hauria tres aspirants. En primer lloc l’ex-governador i ex -secretari amb Clinton, Bill Richarson. Richarson que ha donat suport públic a Obama, podria portar el vot llatí a un candidat que no ha despertat gaires simpaties en aquest segment de població. El segon candidat, tot i que ha dit que no ho vol ser, seria John Edwards, ja que és el candidat dels sindicats i de la classe treballadora. Com a última possibilitat, s’hi trobaria Hillary Clinton. Hillary combina tant el vot llatí com el vot de la classe treballadora.

Sobre aquesta possibilitat sovint es diu que és impossible desprès dels ganivets que s’han llençat mútuament, que Hillary i Obama pactin, però com deia avui un assessor financer de Hillary a RAC 1, les candidatures ja parlen, i en política les parelles de llit no es trien per si es cauen bé o no, sinó per si es pot aconseguir un objectiu comú, en aquest cas, el canvi als Estats Units.
La meva opció, doncs, seria la d’un ticket electoral entre Obama i Hillary. Una candidatura pensada per guanyar, una candidatura que combini futur i experiència, il·lusió i pragmatisme, idealisme i realisme.

Obama té davant seu el difícil repte de convèncer als americans de què ell és el millor candidat per President, Obama haurà de resistir a les intoxicacions dels republicans, si ho aconsegueix, serà el pròxim President, si no, serà una nova decepció.

El temps dirà.

Decepció

A vegades ens trobem que una persona amb qui confiaves plenament i profundament et decep. La decepció és segurament una de les sensacions més dures que hi pot haver, perquè quan algú et decep és per sempre.

Sovint les decepcions fan mal perquè és d’algú amb qui has compartit il·lusions, projectes engrescadors, hores interminables de discussions, alegries, plors, rialles, és algú amb qui has passat hores i hores fent feina, és algú amb qui has compartit moments inoblidables, complicitats… comprovar que res d’això tornarà, fa que la decepció i la ràbia augmentin.

Fer creu i ratlla a aquesta persona és dur, costa molt, però molt més si no dóna la cara. Sovint hi ha gent que s’inhibeix de les seves responsabilitats i que ho nega, produint com a resultat, un resultat catastròfic. D’altres desapareixen de sobte del mapa esgrimint certs "problemes". D’altres intenten amagar la seva incompetència amb sortides de to incomprensibles o fent crítiques que no s’aguanten per enlloc. N’hi ha que encobreixen la seva falta de compromís amb suposats tics masclistes dels altres, d’altres no són capaços ni de dir res.

Les decepcions fan mal, perquè et deceps tu mateix pel fet d’haver confiat plenament, fins al punt de deixar-te tallar una cama per aquests que ara t’han decebut.

La nit de l'esperança

Dissabte va tenir lloc a Barcelona l’acte central de la candidatura d’Esquerra Independentista encapçalada per Jaume Renyer i Uriel Bertran. La nit de dissabte va ser una nit per l’esperança, una nit pel futur, una nit per nosaltres.

Durant tot l’acte van pujar a l’escenari diversos membres de la candidatura que desborda il·lusió i esperança pels quatre costats. Les intervencions més destacades van ser la de l’Elisenda Paluzie que va embolcallar-nos novament amb l’ambiciós programa estratègic d’Esquerra Independentista, alhora que va fer una abrandada defensa dels valors d’Esquerra Republicana davant de derives liberals. A Esquerra sempre hi haurà lloc per a tothom, però la ideologia del partit és la socialdemocràcia, més clar que l’aigua.
Una altra intervenció estel·lar va ser la de l’Hector López Bofill, que va glossar el full de ruta que Catalunya ha de seguir per arribar a la llibertat.

Capítol a part les intervencions dels candidats a President i a Secretari General d’ Esquerra.
Jaume Renyer va apostar decididament per reformular el concepte de republicanisme per poder-lo modernitzar i fer-lo eix prioritari del partit, per d’aquesta manera tenir un element ideològic distintiu i propi. Al mateix temps que es mostrava convençut de guanyar dissabte 7 de juny.
Uriel Bertran per la seva banda va estar esplèndid i va fer un discurs emotiu i convençut de guanyar.

Aquest podria ser el resum convencional de l’acte, el resum que es fonamenta amb els fets, però un altre resum important, és el resum de les sensacions, de les emocions de l’acte.
Personalment he anat a diversos actes polítics, i en tots he tingut una sensació diferent. Recordo l’acte del Palau de la Música per les catalanes on l’ambient era més aviat de resistència més que de victòria, o l’acte de les espanyoles a Vilafranca on vam haver de fer esforços per no badallar.
Però dissabte passat va ser diferent. Va ser com si ens rodegessin amb una flaire de confiança, de convenciment de que podem, va ser un acte on es va deixar clar que la gent independentista que no està disposada a renunciar a res. Durant l’acte es podia notar una riuada d’esperança, com si tota l’aigua que ha caigut aquests dies hagués regat les il·lusions i les esperances dels qui volem un canvi a Esquerra per poder triar independència.
Parlant amb la gent podies captar que les ganes de lluita, que la il·lusió, que l’esperança, que el convenciment, que el compromís encara no s’han acabat. Parlant amb la gent sabies que l’objectiu és pròxim, i el primer dels passos és aquest dissabte 7 de juny.

La nit de l’esperança es va acabar per deixar pas a una setmana per acabar de fer la feina. La nit de l’esperança es va acabar per deixar pas a la nit de la victòria, la nit del 7 de Juny.

Junts Podem, Junts Guanyarem.

Personatge de la setmana: Santi Santamaria

Si hi ha algú que hagi estat portada durant tota aquesta setmana i també la passada ha estat el cuiner català Santi Santamaria. Els seus comentaris incendiaris contra pretesos ingredients químics que utilitzen certs cuiners ha esclatat com una bomba de rellotgeria en un gremis gens acostumat a aquests afers.

La veritat és que amb tota aquesta polèmica l’únic que m’incomoda es si podrem seguir menjant i desgastant plats com fins ara o si canviarà alguna cosa.

Santi Santamaria es pot concloure que es va equivocar en la forma de les seves declaracions, però no en el fons. Si en qualsevol producte que es compra en un supermercat hi apareixen tots els productes que s’han fet servir per produir-lo, en un restaurant també haurien d’aparèixer tots els ingredients que es fan servir per fer un plat.

Santi Santamaria ha estat víctima d’un atac furibund per part de certa premsa que per certs interessos inconfessables ha vist l’oportunitat de carregar contra el chef del "Racó de Can Faves". La portada del PSC (Periodico Socialista de Catalunya) n’és un bon exemple. Els motius? No ho sé, però segons es diu podria ser cert suport del cuiner a causes definides com a heretgies per part del butlletí socialista.

Seria bo tot i així que la polèmica s’aparqués i els cuiners es tornessin a dedicar al que més saben: cuinar.