Ni Socialisme Ni Revolució: Totalitarimse

Com ens ho prendríem si un dirigent d’un règim totalitari d’extrema dreta, és a dir un feixista, vingués a fer una conferència sobre el seu “model” d’estat al nostre país? Atenent a la lògica democràtica que ens caracteritza, segur, que sortiríem en tromba a protestar per la presència d’un feixista a casa nostra i s’acusaria als organitzadors de totalitaris. Evidentment. Aquesta seqüència és el què ha succeït repetides vegades a Barcelona davant els intents de la llibreria Europa per portar conferenciants nazis. El seu propietari té oberts diferents expedients per distribuir idees totalitàries. Com ha de ser.

No crec que hi hagi ningú amb un mínim de sentit comú que s’oposi a aquest tipus d’accions. El totalitarisme és una xacra que s’ha d’extirpar de la nostra societat i qualsevol indici de què algú exposarà idees d’aquest caràcter ha de ser condemnat. No es pot permetre que gent que propugna l’odi, la divisió, la neteja ètnica... embruti els nostres fòrums públics.

Estic convençut que una gran majoria pensa d’aquesta manera. De la mateixa espero que pensin quan en comptes d’un membre d’un règim feixista és algú d’un règim, pretesament, socialista qui faci la conferència, com per exemple, i a l’atzar, posem per el cas Corea del Nord. Sí, un règim que deixa morir de gana la seva població, es calcula que entre 600.000 i un milió de persones van morir de gana entre 1995 i 98; on no hi ha llibertat de premsa o d’associació; on les eleccions brillen per la seva absència; on l’explotació, la tortura, els treballs forçats i les violacions són accions habituals en els aparells de l’estat per reprimir la població; on quasi un 1% de la població es troba en camps de concentració. I això per posar només alguns exemples. Aquest és un règim totalitari que si bé en terminologia és diferent del totalitarisme feixista, no ho és pas en les pràctiques.

Sincerament, m’és igual si un estat totalitari s’autodefineix “socialista” o “feixista”. Són el mateix. Són estats que són contraris a la llibertat i a la democràcia, i la veritat són la xacra del món. No entendria doncs que des d’una perspectiva democràtica hi pogués haver algú que es predisposés a riure les gràcies a cap dirigent d’un règim com el de Corea del Nord.

Llàstima que estigui equivocat...

Personatge de la setmana: José Maria Aznar

El perden les formes, el to i en la major part del temps també el perd el discurs. Sí, no es pot dir pas que sigui algú amb qui es pugui estar massa d’acord. Gens d’acord. Ell és d’aquelles persones que aconsegueixen posar nerviós al personal simplement sortint per la televisió. Però ho fa i s’hi quedat tan ample.

Nascut en un llunyà 25 de febrer de 1953 al quilòmetre zero, aquest expresident del govern “del reino de España” continua copant titulars i sent present en el dia a dia de l’actualitat política. Ell té l’especial do de sortir quan vol sortir. De ser notícia quan vol. I sobretot, el do especial de marcar l’agenda ideològica tot i estar, aparentment, retirat.

Deixant de banda l’actual debat sobre l’ètica de les pensions vitalícies de què gaudeixen els exgovernants si es combinen amb càrrecs retribuïts d’empreses, Don José Maria Aznar aquesta setmana ha llençat un advertiment en forma de míssil verbal a l’estat de les autonomies, però a ningú se li escapa, que anava dirigit a Euskadi i a Catalunya.

Aznar ha proposat iniciar el desmantellament de les autonomies, ja que considera que no és sostenible ni política ni econòmicament. Tot i que aquesta proposta es fa des d’una vessant més econòmica que política no es pot, més ben dit, no s’ha de menysprear l’objectiu final d’aquesta idea. Tal i com resava el tercer diari més venut a Espanya en una portada d’aquesta setmana -“España debe fortalecerse”- l’objectiu final és un rearmament de l’estat central, una re-centralització de poder polític i financer. El President Mas parla d’una suposada transició catalana cap al dret a decidir sense concretar. Aznar parlar directament de revolució i diu per fer exactament què.

És evident que l’obús conservador serà fort, però també és cert que no estaran sols, ja que tot i que amb formes més suaus, el PSOE també proposarà el mateix.

Amb tot però, Aznar té part de raó. Sí, la té. L’estat de les autonomismes és una quimera, és un invent simplement plantejat per part d’Espanya per homogeneïtzar les identitats de bascos i catalans. Les disset autonomies són una total invenció i si es para a pensar és un insult a la intel•ligència que Catalunya i Murcia tinguin el mateix status. Però pensaven en resoldre el problema dels perifèrics i per això aquest invent. Aznar té raó. Caldria eliminar les autonomies inventades durant la transacció de règim. Les Castelles, Astúries, Cantabria, Aragó, Múrcia, Extremadura, Andalusia... en fi, deixar només aquelles que són diferents. Aquelles que són una nació diferent a Espanya i volen seguir sent-ho.

Lamentablement però, la proposta d’aquell que va començar fent articles contraris a la Constitució espanyola i que va acabar professant un patriotisme constitucional fora de mides no sembla que vagi per aquí. S’acosta una nova ofensiva. Caldrà saber respondre.

El 112è Congrés

Els canvis d’any no li proven a Barack Obama. Si amb l’entrada del 2010 va “celebrar” els dotze primers mesos a la Casa Blanca amb la derrota demòcrata a Massachussets i amb la conseqüent pèrdua de la majoria qualificada al Senat, el canvi cap al 2011 l’ha passat veient com la Cambra de Representants s’omplia de nous congressistes republicans. I amb aquest fet, se li complica, i molt, la tasca legislativa per els propers dos anys.

Avui comença l’era Boehner, la legislatura on Obama haurà de demostrar que pot tirar endavant les iniciatives que va prometre, però que a més, haurà de defensar les lleis aprovades en la primera etapa del seu mandat. Reforma sanitària, renovació dels Start, impuls econòmic, inversió pública en infraestructures... Les haurà de defensar perquè els republicans faran una “revisió” de la tasca legislativa del bienni 2008-2010,sobretot centrada en la reforma sanitària, en què els demòcrates van tenir majoria a les dues cambres. Una legislatura de marcat toc progressista. Un toc que ha estat dirigit per la congressista de Califòrnia Nancy Pelosi que es va convertir en un dels atacs preferits per els republicans durant la campanya del 2 de novembre passat. Precisament Pelosi, que ha sigut un dels grans suports d’Obama, podria veure com dins de les seves pròpies tropes hi ha certa revolta, i pagaria d’aquesta manera la poca popularitat que a nivell nacional te. Els dos anys de regnat d’Obama-Pelosi es poden descriure com uns dels més progressistes de les últimes dècades als Estats Units.

Obama encara els últims 24 mesos de mandat amb molt poc marge de maniobra i pendent de si l’economia remunta. Les estimacions indiquen que si. Si l’economia segueix al forat negre i l’atur no es rebaixa, Obama patirà al 2012. Però a més, la situació previsible de bloqueig a què el sotmetran els republicans el farà semblar dèbil i permetrà als conservadors rearmar-se de cara a les presidencials. Sempre i quant trobin algú altre apart de la Palin, clar.

Si l’any 2009 no es va poder ni salvar tot i l’històric acord de la reforma sanitària, aquest 2010 no es pot dir pas que hagi estat massa millor. Obama està tastant l’agror del càrrec. Però és clar, no es pot viure sempre a l’idíl•lic 2008.

Primers Passos

Primers dies del nou govern de la Generalitat, de nou en mans de CiU. Primers dies i primeres accions, unes accions que no han estat pas neutres i que marquen clarament per on anirà el primer govern Mas.

El govern va començar amb un discurs de cap d’any que sí bé hagués pogut competir en un concurs dels Jocs Florals no va aportar res de concret. La música pot estar bé, però de la lletra no se’n sap res de res. Si els Jocs Florals va marcar la primera funció pública, les declaracions que la van precedir no és que fóssim massa positives. La flamant vicepresidenta fa pinça amb la flamant titular de Justícia i afirma que des del govern no s’ha d’ajudar a la celebració de les consultes per la independència. Comencem bé. La línia Duran ha començat imposant-se. Seguidament la consellera d’Ensenyament, ara només cal ensenyar no educar, aposta perquè la setmana blanca no s’apliqui en aquest mateix curs perquè diu “no hi ha prous diners”. És responsable canviar el calendari escolar un mes abans? I en aquests primers dies de l’any, sembla que s’ha engegat una operació per “explicar” la situació límit de la sanitat pública i que per tant, com avui portava a la portada el diari ARA, caldrà fer un cop de bisturí en aquest servei. Que Mas-Colell i Ruiz hagin sortit en massa a denunciar aquests dèficits fa pensar en una retallada en el servei sanitari. I per cert, dignes d’estudi són les entrevistes del conseller Ruiz, si algú es preguntava que significava el canvi que proposava Mas, que l’escolti.

Patades a les consultes, insinuacions de retallades socials... un bon començament certament. Veurem sí és aquesta la línia que Mas donarà al govern. Ells però ja avisaven, “comença el canvi”. Així és.

Benvingut 2011

Any nou vida nova, o això es diu. Tot i la saviesa popular, no és massa realista pensar d’aquesta manera. Any nou sí, però vida nova... això ja és una altra cosa.

Un any més l’actualitat estarà marcada per la crisi econòmica que pateix el món, una crisi que ja s’ha cobrat les primeres víctimes, Grècia i Irlanda, però que ni de bon tros ha desistit de provocar-ne de noves, llegeixis Espanya o Zapatero. L’any també estarà marcat per les evolucions que duran a terme els països emergents i que cada vegada més estan reclamant els seu lloc en la taula de les grans potències del planeta. Brasil, la India o la Xina són tres d’aquests nous actors que estan cridats a agafar cada cop més protagonisme tant a nivell regional com a nivell global. Escòcia i el País Basc també tenen un lloc reservat en aquest 2011.

Un any més els conflictes armats seran el pa nostre de cada dia, i els enfrontaments a l’Iraq i a l’Afganistan continuaran ben presents. Però també s’haurà d’estar atent a les accions de Corea del Nord, que si bé és veritat que tenen més de reforçament intern que de declaració de guerra, no s’haurien de menysprear. Ah, i òbviament continuarem immersos en aquest apassionant thriller amb què s’ha convertit el cas Wikileaks. Tindrem noves revelacions? Tindrem revelacions també de països com Iran o la Xina? Què passarà amb Assange? En fi, ja veurem.

A casa també tindrem feina ja que s’haurà de comprovar com “el govern dels millors” comença la seva singladura al Palau i si el retorn de CiU al govern de la Generalitat funcionarà amb els tics dels anys passats o si han aprés alguna cosa a l’oposició. També caldrà estar atent als moviments de la “millor” consellera de Justícia, la tal Bozal, ja que amb el seu currículum anti-independència se li haurà de posar un vigilant a cada pas que faci. De moment el govern dels millors ja ha deixat dues perles, la primera que no ajudaran a les consultes per la independència; i la segona, made in Bozal, que no es preocupen per les competències retallades del Constitucional sinó a sortir de la crisi.

A Catalunya un altre focus d’atenció seran els congressos d’Esquerra Republicana i del PSC, ja que tindran una forta incidència en la política catalana i marcaran el futur d’aquests dos partits centrals de Catalunya.

Però vaja, no sé perquè intento pensar sobre què passarà a aquest any si en el fons sempre hi haurà un Wikileaks que ho desmuntarà tot, o una simple Belen que s’erigirà com a personatge patètic de l’any.

En fi, bon aventurat 2011!

Personatge de la setmana: Osama Bin Laden

Any 1 de la segona dècada del segle XXI. Segon dia de l’any. I en linies generals, tot continua igual. Comencem la segona tongada del segle amb petits canvis com que ja no es podrà fumar als locals, però no es pot pas afirmar que l’entrada d’una nova dècada representi un canvi en l’esdevenir del món. Canviem de dècada, sí, però molts dels centres de poder, de decisió o informatius segueixen sent els mateixos. La dècada que comença significarà continuisme general, un reforçament de les tendències que aquests primers deu anys del segle XXI han començat a traçar.

Un dels elements que pot singularitzar més aquesta idea és Osama Bin Laden. El cap de la xarxa terrorista d’Al-Qaeda va marcar l’inici de segle amb el seu brutal atemptat contra les Torres Bessones de New York, uns atacs que van desencadenar l’ofensiva nord-americana contra els estats que donaven refugi al grup terrorista. D’aquí la guerra de l’Afganistan i, tot i que també per altres motius, la de l’Iraq. Inici de dècada, però amb la motxilla de la passada.

Osama Bin Laden representa el fil conductor dels problemes i desafiaments entre les dues dècades. El debilitament dels Estats Units com a súper potència, la desorientació d’Occident sobre el què ser i com fer-ho, la dificultat d’entesa entre cultures, el problema de la seguretat internacional i la combinació d’aquesta amb els drets i llibertats individuals i col•lectius... Potser al 2000 es vivia en un somni, però a partir de l’11 de setembre del 2001 el món es va despertar de cop.

Bin Laden, nascut al 10 de març a Riad, amb les seves accions però, sobretot, per les conseqüències d’aquestes ha marcat la primera dècada del segle. Veurem si marcarà també la segona.

La Nit de Cap d'Any

Cada any hi ha el mateix ritual. Setmanes abans de fer el pas de número, sembla que només hi hagi una possible conversa que, resumint, es pot sintetitzar a una pregunta: i tu, què faràs per cap d’any?

No contestar la pregunta o no complir les expectatives del qui interpel•la, pot suposar més d’un problema. No faràs res? Encara no ho saps? Només això? La pressió social per fer “algo” és extremadament gran. I pobre d’aquell que no vulgui celebrar res per cap d’any... serà titllat, com a mínim, d’antisocial.

Sembla que per ser feliços s’hagi de celebrar el cap d’any “por todo lo alto”. Per trencar aquesta fúria social pro-cap d’any, caldria que s’iniciés un moviment de protesta i de resistència per tal de revelar-se contra aquesta convenció social que tant condiciona a milers i milers de persones al nostre país. El moviment es podria anomenar “per una nit més” reclamant el tractament “normal” de la nit en qüestió. O també podria dir-se “no a l’últim sopar”, perquè celebrar l’últim sopar de l’any te massa coincidència amb un altre “últim sopar” de final no molt afavoridor, almenys per l’organitzador... En tot cas, aquest moviment hauria de promoure una no celebració de cap d’any per desemmascarar la falsa percepció d’obligatorietat de passar-s’ho bé peti-qui-peti.

Aquí deixo la proposta, perquè algú que la senti seva l’agafi, perquè amb mi que no hi compti, que jo avui tinc sopar i festa de cap d’any.

Bon any 2011 a tothom!

Benvingut Govern, Adéu Tripartit

Ja tenim nou govern. Ara ja tots poden començar a treballar, a portar l’inici del “canvi”, que tant i tant deien. De reptes no els n’hi falten, són ells els que hauran de remuntar la situació econòmica i superar els encotillaments que patim per l’economia espanyola. Són ells els que hauran de recuperar el prestigi de la política i que hauran de portar a la pràctica aquella màxima del President Tarradellas que afirmava que “en política es pot fer tot, menys el ridícul”. Ells ara són el govern de la Generalitat. Benvingut Govern, adéu tripartit.

Adéu tripartit, si? De moment no és exactament així, perquè el govern hi ha consellers militants de tres partits diferents, a més dels independents. Convergència Democràtica, Unió Democràtica i Partit dels Socialistes. Benvingut Govern, Benvingut tripartit III? Realment no té massa sentit parlar de tripartit III és cert.

Quan es va formar el primer govern d’esquerres, les tres formacions van intentar imposar com a marc referencial la marca “govern catalanista i d’esquerres”, en contraposició als governs Pujol centrats en l’autonomisme i el conservadorisme. Però no se’n van sortir. CiU i tot el seu arsenal mediàtic van aconseguir situar el terme “tripartit” com a concepte identificador amb el nou govern. Un concepte que ha sigut un dels principals problemes dels governs d’esquerres. Tri-partit. Només amb la pronunciació d’aquesta paraula ja se’n desprèn una sensació negativa. Primer gran gol. CiU s’ha passat set anys sense anomenar “govern de la Generalitat” sinó que s’hi referien per “govern tripartit”. Aquesta utilització ha aconseguit els seus objectius, i entre el 27 i 29 de desembre amb la presa de possessió del president i dels nous consellers se’n va veure el resultat. Tornen a Palau. Torna el Govern. Govern a seques.

En fi, que la paraula Tripartit ha passat a la història, ja no es veuran més articles amb aquest terme referint-se al nou govern, per més que hi ha consellers de tres partits diferents i sense comptar als independents. El tripartit va ser el primer gol de CiU al 2003.

En definitiva tornen els temps passats. Benvingut Govern, adéu tripartit.

Des del Bar Estant

Els catalans quan parlem de la qüestió nacional, tenim tendència a la queixa fàcil, a l’exabrupte, a la desqualificació i a considerar que tot allò que es fa, sempre, és poc. Ho fem sempre i tothom hi participa. “Botiflers, traïdors” i tot d’altres boniques paraules per descriure les covardies que observem d’aquells que prenen decisions, les quals nosaltres després d’un llarg i profund anàlisi, trobem que són massa poc agosarades. I un cop ens hem refregat i entortolligat amb aquestes anades de cap molt ben reflexionades, ja podem anar pel món cridant a plens pulmons i tots cofois que “tots aquells d’allà dalt són uns venuts, i mai més els tornaré a votar!”

I certament, cridar tot aquest seguit de mots està molt i que molt bé, sinó fos que, sovint, es diuen o a la barra del bar o prenen un cafè o si molt m’apures, al bus. Llàstima, perquè quan això passa, qui ho diu, perd la credibilitat. Sovint qui no para de titllar de “botiflers o de venuts” als altres, és qui menys fa. A part de parlar i criticar, clar.

La gran frase d’aquests dies relacionada amb el partit de la selecció nacional és que “no m’emociona massa això d’Hondures” ergo, “no aniré al camp”. No clar, però és que per posar un exemple, al Brasil l’emociona jugar contra Hondures? No. Clar que no. Però és que si hem de començar a parlar “d’emoció” particularment a mi no m’emociona ni jugar un partidet amistós a l’any. La qüestió però és: tot això ho fem en funció de quin és el rival? Sí, jugar contra Brasil o l’Argentina te més al•licient que contra Hondures, però almenys una gran part de gent, va al partit a veure Catalunya, no Brasil! O no? Quan va començar la moguda de les seleccions catalanes jo tenia uns deu anys, però tenia entès que era perquè volíem veure la nostra selecció participant en competicions oficials, no per veure les altres seleccions! Però clar, “Hondures no emociona i per tant, no anirem al camp”.

Si la primera gran frase ja és per pensar-hi durant uns dies, l’altra que també està en circulació no és menys estratosfèrica “per jugar contra equips com aquest, millor no fer-lo perquè no s’omplirà el camp”. Espectacular. Allà al nord, al costat de les serralades cantàbriques hi ha uns tipus que han esgotat les localitats de San Mamés per veure la totpoderosa selecció de Veneçuela, que casualitats del destí, juga contra Euskal Herria. Carai, potser s’havia d’haver portat Veneçuela que no va anar ni al Mundial en comptes de Hondures, així segur que s’ompliria el camp...

Però és clar, al bar s’hi està molt calent. I segurament demà al vespre en aquell bar algú tot mirant el partit per la tele dirà “per estar així de buit, l’any que ve, millor que no el féssim el partit”.