Les persones tenim l’immens plaer de poder comunicar-nos, i per fer-ho normalment, utilitzem les paraules. Les paraules són uns elements altament poderosos i alhora perillosos, sense menystenir però la seva vessant més poètica i sentimental.
El poder de les paraules és extraordinari, una paraula de més o de menys pot fer que una relació s’acabi o que una relació comenci, una paraula de més o de menys pot canviar el destí d’una persona o d’una nació, una paraula de més o de menys pot posar els pèls de punta o pot produir esgarrifances, un paraula de més o de menys pot canviar l’opinió d’una persona….
Les paraules s’han de saber controlar, ja que si no, es córrer el risc de patir una incontinència verbal, una incontinència com la que pateixen elements tan destacats com Boadella, Losantos, Puig, de la Morena, Navarro… tot d’elements que no saben utilitzar les paraules, més aviat en comptes d’utilitzar-les les prostitueixen, fent que sonin malament, fent que serveixin per fer mal, per ferir…
Les paraules però també poden servir per dir les coses tal i com són, les paraules també serveixen per poder mostrar que fins aquí podíem arribar. Les paraules són el nucli dur de la dialèctica, són el nucli dur de l’art de la lluita dialèctica, les paraules són l’art de la batalla dels més ràpids, de la batalla declarativa. Les paraules són l’art de la gent.
El segle XXI sembla que les paraules signifiquin menys, sembla que entre tots intentem rebaixar-ne el contingut. Això es produeix perquè quan la gent diu A, normalment fa B, i per tant el poder de les paraules queda desdibuixat.
El segle XXI a més, ens porta l’art del políticament correcte, on no es pot dir absolutament res que vagi en contra del que l’stablishment ha considerat correcte, per tant, tot intent de dir que A és A es converteix en un esport d’alt risc.
És per això que quan algú s’atreveix a sobre passar la barrera del políticament correcte, s’ha d’aplaudir.
Avui en un diari barceloní, no en diré el nom per evitar la redundància, es publicaven les declaracions del professor i economista Sala-Martín, on defensava que a la Comissió bilateral Estat-Generalitat sobre finançament, enlloc d’enviar-hi els negociadors catalans, s’hi enviessin els Mossos, per tal de fer complir la Llei. Una Llei per cert que va aprovar el Parlament espanyol amb el suport capdavanter del partit que avui governa l’estat espanyol.
No tinc per costum coincidir amb les declaracions ni amb les idees de Sala-Martin, ara bé, en aquest cas no puc estar-hi més d’acord. L’estat va aprovar una llei, doncs aquesta llei s’ha de complir, i punt. No val a dir que "oh es que hay crisis y no hay dinero…" o "oh es que el estado debe gastar el 51%…". No. Si hi ha crisi, doncs s’apreten els cinturons, però no a costa de Catalunya, si hi ha crisi els caps pensants de La Moncloa que l’exprimin a veure què hi troben, però no a costa de Catalunya.
La llei s’ha de complir, i punt. Aquí i a la República Popular de la Xina.
Entrades
2 comentaris:
T'has carregat el meu estimat De la Morena, si ell és un periodista esportiu no el fiquis en política.
A veure, el Sala Martín és un economista molt prestigiós, però que li encanta donar la nota allà on va per tal de ser reconegut fàcilment. O és que a lo millor se sap vendre perfectament com a producte tal com diria el Risto Mejide...
Andreu,
De la Morena no deixa de ser un peridosita esportiu que defensa els seus interesos legitmanent. Ara bé, ell és el primer que parla de política i normalement és anticatalana.
Ja he dit que no coincideixo gaire amb Sala-Martín, ara bé, no sé si va dir el que va dir per donar la nota o perquè. Jo només dic que trobo molt encertada la seva reflexió.
Publica un comentari a l'entrada