15 de setembre del 2008

Jo no sóc nacionalista


L’era de la globalització, l’era del món en xarxa ens aporta tot un entramat de nous horitzons i de noves possibilitats que no són gens menyspreables. Amb la globalització i tot el que es mou a través seu, es posen en pràctica tot d’elements que fins ara semblaven vedats als "menys".

No hem refereixo "menys" a nivell individual de les persones, però si a les col·lectivitats de les que formen part. Les col·lectivitats petites i que no tenen un suport real a nivell polític, econòmic o cultural, la globalització ha permès que deixin endarrera tota estigmatització, o que almenys estiguin pel camí, per obrir-se al món i exposar tota la potenciació dels seus diferents àmbits.

Un dels àmbits en què la col·lectivitat catalana ha sabut aprofitar com qui més és precisament el de les noves tecnologies i sobretot les que fan referència a la xarxa.
Els catalans han col·locat el català entre els idiomes més presents a internet, i això demostra el gran nivell de la col·lectivitat catalana. Ja sigui en blocs, xarxes socials, webs de tota mena… els catalans han situat Catalunya i els Països Catalans més lluny del què la classe política, covarda per naturalesa i si no ja en parlarem d’aquí poc…, han fet mai fins ara.

Per un d’aquests "calaixos" de la xarxa, el Facebook, m’ha arribat un missatge per incorporar-me a un grup que s’anomena "Jo No Sóc Nacionalista Català". Segur que a algú en rebre aquest missatge s’hauria escandalitzat molt, segur que hauria posat el crit al cel, però quan hagués passat la flamarada i hagués posat totes les paraules seguides, estic plenament segur que també s’afegiria al grup.

Perquè aquí del que s’està parlant és de ser no nacionalista català, nacionalista de la manera com algú durant un llarg temps ha utilitzat aquesta terminologia fins a fer-la sinònim de regionalisme, perquè els autoanomenats nacionalistes catalans fan de la convivència amb Espanya el seu "modus vivendi" i no pas la lluita per l’alliberament del país.

El nacionalisme català s’ha basat, des de la continuació del règim franquista en una pretesa democràcia fins encara ara, per fer-se valer a nivell de negocis, polític i en altres àmbits a partir de reivindicar un cert "fet diferencial" per tal d’aconseguir els seus objectius, i en l’aplicació quasi malaltissa de la pedagogia per fer que els espanyols en acceptessin com a iguals i ens perdonessin el pecat mortal de ser català.

Els nacionalistes són aquells cofois que deien (i diuen encara) tot contents que a Madrid els hi havia dit "Hombre Xose Antonio si no parece que seas catalán". Els nacionalistes catalans durant tot el temps que van governar es van limitar a construir una cortina de fum etiquetant tot el que feien amb el terme "nacional" , creien, que amb això ja n’hi havia prou…

Bé. En tindrà prou aquell que es conformi a viure de genolls i en un país fictici, perquè tota la cortina de fum és fictícia, irreal. En tindrà prou aquell que per nació o nacionalisme entengui que és suficient amb mirar TV3 un cop al dia, en un ball de sardanes al mes o pujar a Montserrat a adorar la Moreneta un cop l’any.

Jo per nacionalisme entenia la defensa del fet nacional de qualsevol poble a partir de la llengua, la història i la cultura, a més de la lluita per la llibertat d’aquest. Es veu però que no és exactament així, almenys ara.

Perquè a veure, el PSF és nacionalista? El PD italià és nacionalista? I el IU i el PSOE? Oi que no? Doncs nosaltres tampoc, o és que ells volen coses que no volem nosaltres? No volem tots que el nostre país camini, avanci i sigui capdavanter en polítiques socials, econòmiques, culturals…? No volem tots que el nostre país sigui dins la Unió Europea? No estem tots orgullosos de ser el que som? No estimem tots la nostra llengua? Oi que si?

Doncs un cop aclarit i per ser coherent amb aquest escrit, retoco la meva Declaració de Principis, declaració que encapçala aquest humil bloc. Així en el petit decàleg ideològic a partir d’avui el terme nacionalista ja no hi apareixerà, ja que el que significa seguint aquest post trepitja el terme "català" "perquè me’n sento i perquè estimo el meu país."

Nacionalista jo? No, Independentista!

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo també fa temps que hi dic, que no sóc nacionalista, sinó directament independentista. Ni que sigui perquè així no hi ha ambigüitat possible sobre què m'agradaria aconseguir, políticament parlant.
I s'acabarien d'un cop tots els debats sobre banderes, seleccions, matrícules, terceres hores de castellà, i un llarg etc. que tant temps i energies ens fan perdre.

Albrock ha dit...

Fa anys que hi ha una campanya per deslegitimar el terme nacionalista, tant des de l'ultraesquerra com des dels "no-nacionalistes".

El nacionalisme ha estat sempre un sentiment lligat al sentiment de poble, de nació, segons el qual només els estats basats en la sobirania popular i l'autodeterminació són vàlids.

Declarar-se "no-nacionalista" vol dir que ja no lluites per la cultura, per la llengua i pel país, i que hop redueixes tot al fet de "tenir un estat propi", encara que en aquest el castellà sigui la llengua oficial i que la cultura catalana estigui prohibida. Reduir-ho tot a "tenir estat propi" és ridícul i frívol.

Prefereixo una Catalaunya amb una cultura i llengua fortes dins d'Espanya, que un estat català on la cultura i llengua espanyola sigui la dominant.

Per cert, he updatat el blog per segona vegada en 3 dies!

Andrew ha dit...

Tu no ets nacionalista, jo no ho sóc i el Albert Rivera tampoc.
Quines tres vessants més interessants de negar al nacionalisme !

Pere Sàbat ha dit...

Eduard,

Molt d'acord. El nacionalisme, o la manera que es té d'usar-lo, només porta a ambigüitats que no ens porten a enlloc.

Àlex,

Estic d'acord amb tu que a l'estat i en general a tot Europa el terme nacionalista no té gaire bona recepció, però és pel fet de què l'extrema-dreta sempre s'hi arrepenja per tal de donar cobertura als seus pretesos projectes polítics, i també per les ressonàncies històriques del nacionalsocialisme alemany.

La definició que tu fas de nacionalisme, és la visió que jo tinc, però aquesta és una visió romàntica del terme. El que jo critico i per això no em defineixo com a tal, és l'acció política que en fan les forces que s'en diuen, més pròximes al regionalisme que no pas a aquesta definició que fas.

A veure, declarar-se no nacionalista no vol dir "dimitir" de la qüestió nacional, simplement vol dir que primerament vols l'eina i que desprès ja faràs, en el sentit que es podrà treballar millor amb una bona eina que no pas com ara que ho fem amb les mans. I de dimitir ningú ho farà, es defensen les mateixes coses: llengua, cultura, història...

Una Catalunya forta a nivell cultural i lingüistic dins a Espanya és impossible, i fets com l'intent d'imposisció de la tercera hora de castellà n'és la prova.

Andreu,

Primer voldria aclarir les coses. El senyor rivera és nacionalista. El problema és que es pensa que pel simple fet de no ser-ho a nivell català ja no n'és.
Rivera i altres tenen la impressió que només hi poden haver els nacionalismes català i basc, però s'obliden que d'espanyol també n'hi ha, i que ell hi milita plenament.

I segon, jo no nego el nacionalisme, jo el que nego són les formes d'exacussió política d'aquest, fet que em porta a no definir-me com a tal. Ja que avui ser nacionalista català és ser col.laborador de la permenència del país dins Espanya.

Albrock ha dit...

Ai Pedro, pel que sembla has deixat que el terme nacionalista català quedi deslegitimitat per culpa de certes accions de terceres persones i a causa de la pressió mediàtica contra el terme.

És com si jo em declarés "no conservador" perquè veig que el Bush, McCain i neocons han fet un tipus de polítiques ven allunyades del terme. Però no diré mai que no sóc conservador, si de cas insistiré que ells no ho són.

I nacionalisme està lligat a la gent, al poble, a la cultura; mentre que només independentista està massa conectat a una estrictura d'estat propi exclusivament. I no arribarem mai a tenir "estat propi", si primer la gent, el poble, no creu en la nació la qual l'estat representarà.

Deixa't estar de parides globalistes neocomunistes i defensa, demostra amb exemple què vol dir ser nacionalista.

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,

Jo el que vull demostrar és que quan es tria ser català (pq es tria no et ve d'herència) és un compromís amb la llengua, la cultura...

Jo mai dimitiré del fer nació, ara bé considero que el fer nació només es podrà fer bé amb un estat propi. I a més el fer nació no té perquè estar lligat a l'òptica del nacionalisme català tradiconal.

Cada moment de la lluita per la sobirania requereix un posicionament concret, i ara la posició nacionalista no està "por la labor" de la independència. Per tant i per no etiquetar-me en unes pràctiques regionalistes, el que decideixo és deixar de definir-me com a tal.

Ara bé, en la definició "normal" o romàntica del terme si que m'hi sento identificat, però alhora considero que la definició és compatible en el fet de definir-se com a català.

Anònim ha dit...

Nacionalista, patriota, independentista... tot són accents. Els què s'ha de fer és sumar. Que tu vols que Catalunya cada vegada tingui més sobirania i sigui més Catalunya i menys Espanya? Vols això? Doncs benvingut al club!

Pere Sàbat ha dit...

Guillem,

Evidenment que vull que Catalunya tingui més sobirania, més ben dit, vull que Catalunya la tingui tota, o sigui, tanta com qualsevol estat del món lliure.

I si, patriota, independentista... tot vol dir el mateix, en principi si.
Repateixo, la meva no definició com a nacionalista no es fonamenta en la dimissió de la defensa del país, es fonamenta en la discrepància de l'acció dels anomenats nacionalistes, i per tant no m'hi defineixo.

En tot, crec que l'objectiu que perseguim, amb matisos, és compartit.