Avui: Barça, Barça, Barça!

Com els torrons aquest any el clàssic torna per Nadal, i ho fa en unes circumstàncies que feia temps que no es donaven, el Barça està bé.
Com sempre que s’apropa el clàssic el tradicional tremolor de cames fa acte de presència, i les inseguretats tan pròpies del culé no fan més que augmentar.

S’acostuma a dir que el clàssic no és un partit normal, es diu que és especial, únic i cada any es qualifica de partit del segle. El clàssic és el partit per antonomàsia del futbol, difícilment es podrà trobar un enfrontament al món que contraposi equips tan diferents.

El Barça – Madrid, però, no només és un partit de futbol, el Barça – Madrid és molt més que això. El clàssic és, i aquest cop no hi falten elements, un enfrontament entre dues maneres completament diferenciades d’entendre el futbol. El Barça arriba al partit havent practicat durant tota la lliga un futbol de somni, un futbol màgic, elèctric, explosiu i per sobre de tot un futbol efectiu. El Madrid en canvi, com sempre, ha practicat el seu estil de "no jugar a res" que tan bons resultats li ha donat al passat, amb la diferència que aquest any se li està resistint més.

Els Barça – Madrid són però més coses. En els Barça – Madrid es contraposen models de gestió de clubs. Per una banda hi ha un club sanejat econòmicament, i per l’altra un que té més de 500 milions d’euros de dèficit. També es podria afegir l’aposta per jugadors de la casa d’un i el "despilfarro" en jugadors mediocres de fora de l’altre.
Ara bé si de model de club parlem, el millor exemple i la major diferència és que el Barça ha rebatejat el terme "més que un club" del anys 60 i l’ha adaptat al segle XXI, i ho ha fet amb un amplissim programa d’ajudes al tercer món i en potenciar mitjançant la marca Barça tot d’accions encarades ala solidaritat, la més visual sens dubte la de portar "Unicef" a la samarreta.

Però si hi ha un element que ens faci dir que els Barça – Madrid no són només un partit de futbol, aquest és sens dubte el polític. Sé que arribats a aquest punt més d’un dirà "ya estamos, como siempre! Relacionando política y deporte". Doncs si, política i esport, perquè agradi o no van molt lligats de la mà.
Els Barça – Madrid no es poden entendre en tota la seva profunditat si no és te en compte la rivalitat entre Catalunya i Espanya. Durant molts i molts anys cridar "Visca el Barça" era com cridar "Visca Catalunya", i encara avui aquesta unió es manté. Els lligams entre Catalunya i el Barça són profunds i per trobar-los s’hauria d’anar a la mateixa constitució l’any 1899 del club. Barça i Catalunya; Madrid i Espanya, quatre noms i dues unions que sempre han actuat de manera conjunta.
És innegable i indefugible la identificació d’un i altre equip amb l’ideari de les seves respectives nacions, ho és el Madrid amb tota la seva història i ho és el Barça amb la seva. Els posicionaments que els dos equips han pres al llarg dels anys els ha conduït a aquesta identificació, una identificació que ha arribat a tal que ha portat a algú a afirmar que el Barça és l’exercit desarmat de Catalunya.

En fi, que l’hora s’acosta, el tremolor s’agreuja i la pressió al pit i la impaciència comencen a fer acte de presència, tot això a camera lenta, ja que quan la pilota comenci a rodar, les revolucions s’enfilaran, i l’atenció se centrarà únicament en els vint-i-dos elegits, tot esperant que ens regalin el millor dels espectacles.

Visca el Barça! I Visca Catalunya!