Maragall continua la seva particular creuada interna al PSC. Maragall però té una manera particular de les creuades, ja que durant el matí es dedica a fer la guerra, i a la nit a firmar l’armistici amb els capitans.
L’Ernest va començar la setmana passada amb la seva conferència al “Forum Europa” on va fer la ja mítica frase “Catalunya està fatigada de tripartits”. Maragall amb una conferència va posar en aire tot el govern, deixant-lo com un mort vivent. Maragall, és evident, va cometre un error de càlcul. Es pot fer crítica interna sobre les accions del PSC, però el que no pot fer és desestabilitzar el Govern quan aquest encara té vuit mesos per governar. Maragall però no va llençar el míssil sobre la línia de flotació del Govern d’Entesa, sinó cap al PSC.
El conseller d’Educació va començar doncs a reclamar un PSC diferent. A Maragall sempre se l’ha classificat al sector catalanista dels socialistes catalans al costat d’Antoni Castells, Joaquim Nadal o Montserrat Tura. Tots aquests dirigents alguna vegada o altra han sortit a l’esfera pública reivindicant un paper més “incisiu” del seu partit en l’àmbit nacional. Maragall però ha posat l’accelerador.
Ernest Maragall posa sobre la taula el debat del grup propi del PSC al Congrés dels Diputats, una proposta que podria identificar de manera clara a qui guanya les eleccions generals a Catalunya al Congrés dels Diputats. Maragall en una entrevista a Catalunya Ràdio ho ha exemplificat de manera clara: 'Ahir vam escoltar què passava al congrés. Però no vaig poder veure el meu representant; vaig veure José Luís Rodríguez Zapatero, que també hi és, però NO vaig veure el meu representant, el Dani Fernández. Vaig veure en Ridao, l'Herrera… però el meu Dani no hi era. I per què no hi pot ser?'. El PSC a Madrid no existeix.
Realment sap greu que encara avui dia hi hagi personatges que no s’hagin adonat de quin partit estan jugant. Que cada cert temps dirigents del PSC surtin a “reclamar” que és necessari per el seu partit tenir un grup parlamentari propi al Congrés, i que desprès de tants i tants anys no ho hagin aconseguit els hauria de fer reflexionar. Pot un projecte global no tenir veu al Congrés dels Diputats? Pot un plantejament integral de país prescindir de la defensa dels interessos dels ciutadans del seu país? Sincerament crec que no.
La bona gent que hi ha al PSC, que n’hi ha, hauria de reflexionar sobre aquest fet. Pot el PSC representar un projecte de país si renuncia voluntàriament a defensar els interessos de Catalunya amb veu pròpia a la cambra on es decideixen part de les qüestions que afecten al país? El PSC està abdicant de les seves responsabilitats amb Catalunya, i no sembla que estigui per la feina de posar-hi remei.
El problema de Maragall i del sector pro-grup propi és que ja s’han rendit. No pot ser que si es planteja un pols o una estratègia diferent a la direcció des d’una visió més catalana del PSC s’abaixin els braços en pocs dies. Si realment es creu que el PSC ha de tenir veu de PSC i no de PSOE doncs endavant i que es defensi i fins a les últimes conseqüències, sinó, les declaracions de Maragall no són més que un joc per distreure el personal.
L’Ernest va començar la setmana passada amb la seva conferència al “Forum Europa” on va fer la ja mítica frase “Catalunya està fatigada de tripartits”. Maragall amb una conferència va posar en aire tot el govern, deixant-lo com un mort vivent. Maragall, és evident, va cometre un error de càlcul. Es pot fer crítica interna sobre les accions del PSC, però el que no pot fer és desestabilitzar el Govern quan aquest encara té vuit mesos per governar. Maragall però no va llençar el míssil sobre la línia de flotació del Govern d’Entesa, sinó cap al PSC.
El conseller d’Educació va començar doncs a reclamar un PSC diferent. A Maragall sempre se l’ha classificat al sector catalanista dels socialistes catalans al costat d’Antoni Castells, Joaquim Nadal o Montserrat Tura. Tots aquests dirigents alguna vegada o altra han sortit a l’esfera pública reivindicant un paper més “incisiu” del seu partit en l’àmbit nacional. Maragall però ha posat l’accelerador.
Ernest Maragall posa sobre la taula el debat del grup propi del PSC al Congrés dels Diputats, una proposta que podria identificar de manera clara a qui guanya les eleccions generals a Catalunya al Congrés dels Diputats. Maragall en una entrevista a Catalunya Ràdio ho ha exemplificat de manera clara: 'Ahir vam escoltar què passava al congrés. Però no vaig poder veure el meu representant; vaig veure José Luís Rodríguez Zapatero, que també hi és, però NO vaig veure el meu representant, el Dani Fernández. Vaig veure en Ridao, l'Herrera… però el meu Dani no hi era. I per què no hi pot ser?'. El PSC a Madrid no existeix.
Realment sap greu que encara avui dia hi hagi personatges que no s’hagin adonat de quin partit estan jugant. Que cada cert temps dirigents del PSC surtin a “reclamar” que és necessari per el seu partit tenir un grup parlamentari propi al Congrés, i que desprès de tants i tants anys no ho hagin aconseguit els hauria de fer reflexionar. Pot un projecte global no tenir veu al Congrés dels Diputats? Pot un plantejament integral de país prescindir de la defensa dels interessos dels ciutadans del seu país? Sincerament crec que no.
La bona gent que hi ha al PSC, que n’hi ha, hauria de reflexionar sobre aquest fet. Pot el PSC representar un projecte de país si renuncia voluntàriament a defensar els interessos de Catalunya amb veu pròpia a la cambra on es decideixen part de les qüestions que afecten al país? El PSC està abdicant de les seves responsabilitats amb Catalunya, i no sembla que estigui per la feina de posar-hi remei.
El problema de Maragall i del sector pro-grup propi és que ja s’han rendit. No pot ser que si es planteja un pols o una estratègia diferent a la direcció des d’una visió més catalana del PSC s’abaixin els braços en pocs dies. Si realment es creu que el PSC ha de tenir veu de PSC i no de PSOE doncs endavant i que es defensi i fins a les últimes conseqüències, sinó, les declaracions de Maragall no són més que un joc per distreure el personal.
Entrades
4 comentaris:
Avui el Polònia caricaturitzava el suposat "sector catalanista" del PSC amb força gràcia.
I, per cert, si em permets la correcció, és una croada, no una "creuada", encara que al Maragall sembla, certament, que se li creuin els cables.
Eduard,
Si, el gag del Polònia molt bo.
Pel que fa a correccions lingüístiques, tens tota la raó del món. La paraula correcte era "corades" i no "creuades", però com molt bé dius en el cas del Maragall tampoc està malament del tot...
Jo crec que el PSC viu entre dues terres: la de fer pinya com a partit català i lluitar en un front comú defensant a Catalunya i la de vigilar perque tenen que donar comptes davant Madrid i la por dels resultats electorals si es presentessin en un partit diferent al PSOE
No he vist cap gag del Polònia, però es diferencien clarament dos sectors:
- Sector PSOE. El del Baix Llobregat (o cinturón rojo)
Són els més ineptes i ignorants socialistes: Corbacho, Chacón, Díaz, Montilla.
- Sector PSC. El sector més culte i preparat, el de la Diagonal cap amunt.
Tura, Maragall, Molas, Castells.
Publica un comentari a l'entrada