Sobre el Voler Ser

Tots els humans en tenen, tot ciutadà en pateix: tothom té algun vici. N’hi ha de saludables i n’hi ha que més aviat laminen el nostre equilibri espiritual. Des de fa uns anys un dels vicis que practico és el d’escoltar certes tertúlies ultres de les ràdios espanyoles, i la veritat, tot i que s’ha d’estar predisposat a esclafar la ràdio contra la paret quan tan sols fa dos segons que tota aquella parafernàlia de pseudoperiodistes comencen a parlar, normalment un acaba satisfet del què ha escoltat.

Aquesta setmana en una d’aquestes magnifiques tertúlies evangelitzadores s’estava discutint sobre la que ells anomenen “corrupció estructural” que es viu a Catalunya i ho lligaven en quant a la tolerància dels catalans envers aquesta corrupció. Deien que a Catalunya tothom roba i practica la corrupció, des del regidor d’urbanisme, al conseller i arribant a un pobre bomber. Precisament ha estat parlant d’aquest últim quan han dit la frase que sintetitza d’allò més bé el què és i significa el nacionalisme espanyol. Un dels tertuliants ha preguntat si el pobre bomber corrupte era català, i l’ideòleg de la teoria corruptiva del Principat ha dit que és igual sí el bomber és català o no, ja que tampoc ho és José Montilla.

Negar la catalanitat de Montilla és simptomàtic, sobretot perquè prové de gent de “l’origen” del President, és a dir, d’Espanya. Avui a Catalunya, a banda d’uns reductes marginals, ningú posa en dubte que Montilla és català, i si ho és, és perquè ell ho ha escollit. Negar aquesta evidència és negar que la Terra és rodona. El catalanisme ha esdevingut el motor central de la nostra societat perquè no ha demanat mai carnets d’origen, sinó que ha fet de la voluntat de ser el seu fet diferencial. Per ser català no cal deixar de sentir la nació d’origen. Aquest fet pot semblar simple i no pas massa important, però és determinant.

Ser espanyol implica que únicament es pot sentir la “patria del imperio donde nunca muere el sol”, i pobre d’aquell que intenti estimar una pàtria diferent a l’espanyola. Ser català és diferent, com marca el discurs independentista actual “per ser català no cal deixar de ser espanyol”. I és ben cert.

El fet de marcar amb ferro rogent la pertinença única i exclusiva a una nació és una de les diferències més notòries entre el catalanisme i l’espanyolisme i demostra una vegada més que el segon està impregnat d’un racisme exacerbat i xenòfob que és incapaç d’entendre que un ciutadà nascut a Iznájar de la molt espanyola Andalusia pugui ser actualment President de la Generalitat de Catalunya i afirmant, com fa, que Catalunya és una nació, que no hi ha discriminació del castellà al Principat o que la llei del cinema català és necessària. Que Montilla hagi decidit voluntàriament ser català, però sense deixar de ser espanyol, els torba i els deconcentra. Per ells o és A o B, però les dues coses és impossible, doncs bé, que s’ho facin mirar perquè aquest és el nucli central del país, un país que cada vegada està evolucionant més cap a aquesta identitat múltiple i encarada cap a l’exercici del dret a decidir.

La negativa que té la societat espanyola a entendre Catalunya és el que els portarà més d’hora que tard a mirar-se al mirall i comprovar que un dels seus braços ja no hi és.