28 de març del 2008

El que vindrà


Un dels grans temes que haurem de fer front a nivell de país en els pròxims temps serà sens dubte el nou model de finançament.

Des del Països Catalans s’ha insistit que el tracte fiscal que es rep en concepte del sistema de finançament actual és discriminatori degut a l’escandalós dèficit fiscal de què som víctimes. Des d’un dèficit fiscal del quasi 10% del PIB català passant al 16% de les Illes Balears, els beneficis produïts per la població del país s’esfumen cap a altres bandes del sud d’Europa condemnant a milions de ciutadans a viure per sota del que es mereixen i sobretot a viure per sota de les seves necessitats en serveis socials com ara hospitals, escoles…

Aquests dies s’han pogut escoltar diverses opinions en relació al publicació de les balances fiscals de les Comunitats, des d’un digne conseller Castells reclamant el que és de justícia o fins al ministre, dimitit de dignitat nacional, Pedro Solbes que assegurava que tot i el resultat de la publicació de les balances, que ell mateix va dir que seria un escàndol, aquestes no marcarien la pauta per la negociació del nou sistema. L’últim a intervenir ha estat el nacionalista espanyol i ex Presidente de la Comunidad de Madrid Joaquín Leguina que s’ha preguntat que com era possible que els catalans volguéssim que els espanyols entenguessin coses tan abstruses com les balances fiscals.
Aquesta declaració de Leguina no sé per on agafar-la.
No sé sí és que el concepte de balances fiscals ho considera massa complicat per la seva capacitat intel·lectual o és que s’imagina, com Solbes, que el resultat serà escandalosament escandalós. Sí és la primera, tranquil que amb poques paraules s’explica, i fins i tot Leguina, ho podrà entendre.

Suposem que la societat A produeix 10 (Catalunya) i aquesta està dins de la societat "Una, Grande y Libre" (España). Com que és una part de "Una, Grande y Libre" li ha de cedir la seva producció. De la producció 10 d’A, "Una, Grande y Libre" en concepte de prestació de serveis a la població resident a A li torna 4,5 i els 5,5 restants els destina a altres subjectes per poder dotar-los de serveis.
Per tant A té menys de la meitat del que produeixen els seus ciutadans per poder invertir en servies com hospitals, escoles, carreteres, metro….

Fa uns dies en l’última classe de Política Internacional a la Facultat, va sortir el tema i el Professor, àlies MT, va tancar la discussió quan una companya que estava farta de sentir com negava el dèficit fiscal va etzibar-li "es que estic farta que em robin!".

Potser així sí que ho ha entès.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Veig que m'has fet cas amb la nomenclatura MT jeje. Es mereix ser personatge de la setmana.

Sobre el tema finançament, només vull dir que amb la gran força que tenen ara els catalanistes a Madrid i amb la crisi que s'aproxima, de ben segur que el finançament haurà d'esperar com a mínim 4 anys més.
Encara que si algú es creu el "prometo" de ZP allà ell amb les seves il·lusions.

PD: sort amb l'última setmana d'exàmens. Ja ens queden dos menys.