5 de febrer del 2009

La Nit i el Dia


Ahir feia un post sobre el per què crec que no s’ha de donar suport des de Catalunya a la candidatura de Madrid per ser seu olímpica al 2016, i un dels arguments era perquè serà una gran plataforma de marketing del nou neo-nacionalisme espanyol, fet que anirà en contra dels interessos de Catalunya.

Un dels fonaments del nacionalisme espanyol, a part del tema esportiu molt més extremat que qualsevol relació entre el Barça i Catalunya, és el tema lingüístic. Els gurus del nacionalisme espanyol s’han proposat que d’una vegada per totes el català ha de morir, i que desprès d’haver sobreviscut de miracle a l’assimilació del 1714 i sobretot el genocidi del 1936, ara ja toca l’estocada final.

El nacionalisme espanyol des de fa uns anys ha emprés una campanya d’una virulència sense precedents, en democràcia, en contra del català tot inventant-se persecucions, tractes discriminatoris…, que si el castellà està perseguit, que si hi ha un règim dictatorial… en fi tot de focs d’encenalls que pretenen instaurar una concepció negativa entorn de la llengua i el país, alhora que d’aquesta manera es creen coartades per poder impulsar terceres hores i altres accions encarades a fer encara més present el castellà en la societat catalana. L’última sortida de to l’ha protagonitzat el conseller d’esports, Alberto López Viejo, de la Comunidad de Madrid que ha dit que "espero que si Madrid acaba siendo sede de los Juegos Olímpicos, Esquerra Republicana no pida que nos multen cuando haya que rotular el Camp Nou con carteles en castellano, inglés o francés".

En tot, però la gran batalla és en l’educació. Espanya no suporta que tot i fer menys hores de castellà, els escolars catalans tingui tan o més nivell que els espanyols, ja que preferirien que de Catalunya en sortissin analfabets per poder carregar contra el model de immersió lingüística, un model per cert que es mostra completament eficaç ja que els alumnes surten perfectament capacitats per parlar en català i castellà. A més d’eficaç caldria remarcar que és avalat per les institucions europees i que és posat d’exemple com a sistema capaç d’ensenyar diverses llengües.

En les anteriors línies hi ha sens dubte un dels grans pous d’esperança per Catalunya. Europa. Europa és allà on la gent és neta i culte, i no com més enllà de l’Ebre. A Europa no tenen la mirada bruta, contaminada, a Europa tot i ser un conglomerat d’estats, es busca quelcom que funcioni. Quina diferència entre Espanya i Europa. Europa creix amb la diversitat, Espanya creix amb l’assimilació.

Fa pocs dies des d’Europa vam tenir bones notícies. El comissari europeu d’educació va declarar, referint-se als Erasmus, que la Comissió no té cap problema amb què les classes es facin en català, és més, va demanar al professorat que no canviï de llengua a l’hora de fer la docència i també va afegir que mai ha rebut cap denúncia en relació a la presumpta persecució del castellà.

Realment no deixa de ser curiós que hagi de venir el comissari europeu per dir el que és evident, que a cada país l’educació es fa en la llengua d’aquest país i punt.
Així que ja ho saben tota la colla de professors, acomplexats o directament amb una ment trastocada, que tot i saber parlar un català perfecte canvien a la primera de canvi al castellà quan hi ha algú d’Erasmus a la classe.

Espanya és el passat, Espanya és foscor, és imposició, és negació. Espanya crispa. No hi ha existència si no és acceptant la pàtria per sobre de tot, no hi ha deferència que valgui. Espanya és tot, ha de ser tot.

La nit i el dia.

Europa és el futur, Europa és l’objectiu, i ara més que mai ens hem d’implicar en la construcció de la Unió Europea, una Unió que haurà de fer-se a partir de la voluntat dels estats, de les nacions, unes nacions que el 7 de juny elegeixen els seus representants al Parlament, uns representants que des de Catalunya hauran de defensar els interessos del país amb mentalitat d’estat, una mentalitat que no es compra, que es té.

Doncs això, la nit i el dia.