Sembla una obvietat, oi? Samaranch va morir el dimecres 21 d’abril a l’edat de 89 anys, per tant és d’una evidència abassegadora que no va néixer l’any 1986. No, Juan Antonio Samaranch va néixer un 17 de juliol de 1920. Una vida, es pot dir, llarga, tant llarga que li ha permès viure com a mínim dues vides.
La seva mort, com cap, no es pot celebrar, per bé que la seva biografia dóna sobrats elements per com a mínim no plorar-la.
La totalitat de la premsa escrita i no escrita de Catalunya i Espanya s’han llençat en una cursa semblant a la que els esportius de Madrid dispensen a Florentino Pérez: adoració total i absoluta. Sense pal·liatius i sotmesa.
Des de que es va saber la mort d’aquest ciutadà, els diferents mitjans han elaborat especials glossant la seva figura i trajectòria i han catapultat la notícia com la més destacada de la jornada. Cal sumar-hi a més a més la retransmissió en directe que va fer TV3 de l’enterrament a la catedral i de la capella ardent.
Aquests mitjans però, han complert a la perfecció el títol que porta aquest article. Per ells Samaranch va néixer l’any 1986, l’any en què Juan Antonio va pronunciar la seva frase més mítica i recordada: “A la ville de Barcelona”. Aquell dia en la sessió del Comitè Olímpic Internacional Samaranch va construir la seva salvació vital per els segles dels segles. A partir d’aquell moment, ningú s’ha atrevit a recordar, i menys, a publicar.
Abans de 1986, Samaranch vivia? Què va fer? Què va ser de la seva vida? Abans de 1986 Samaranch va ser un destacat dirigent del Règim Feixista del General Francisco Franco. Abans de 1986 Samaranch va ser president del Comitè Olímpic Espanyol; Delegat Nacional d’Educació Física i Esports; Procurador a les Corts Franquistes durant 13 anys; i posteriorment President de la Diputació de Barcelona. Samaranch va ser una camisa blava des dels 17 anys, i dirigent, i per tant còmplice, de totes les atrocitats que aquell règim totalitari va ocasionar.
Samaranch ha sigut enterrat amb honors de cap d’estat. Samaranch ha estat enterrat a la catedral de Barcelona com si d’un honorable ciutadà es tractés. Samaranch va tenir la capella ardent al Palau de la Generalitat, la mateixa Generalitat que el Règim feixista de Franco va abolir, prohibir i perseguir amb tot allò que representava. Samaranch mai, mai, mai va demanar perdó ni es va retractar del què va fer. Mai va renegar del seu passat feixista.
Com pot ser que doncs que rebi tants homenatges i atencions? A grans trets l’actitud de la gran majoria és la continuació del pacte que va originar l’actual sistema: la transacció i l’oblit. Es va transaccionar de règim mantenint el règim existent, i entre d’altres coses, es va mantenir Samaranch. Tot i que el pacte d’oblit es mantingui intacte, no deixa de ser llastimós que entre tots ens llancem a lloar una figura que en el menor dels qualificatius es podria acordar de “discutible”. Potser no és just fer-li un judici a la totalitat a causa de la seva tasca en el moviment olímpic, però el que és lamentable són els actes i els honors que ha rebut.
No cal fer una esmena a la totalitat a la seva vida, però si recordar-la al complet, sinó, més que recordar el que estem fent és manipular. I ja ho va dir un alt dirigent d’un Règim amic del de Franco i Samaranch: una mentida repetida mil vegades, acaba sent veritat.
La seva mort, com cap, no es pot celebrar, per bé que la seva biografia dóna sobrats elements per com a mínim no plorar-la.
La totalitat de la premsa escrita i no escrita de Catalunya i Espanya s’han llençat en una cursa semblant a la que els esportius de Madrid dispensen a Florentino Pérez: adoració total i absoluta. Sense pal·liatius i sotmesa.
Des de que es va saber la mort d’aquest ciutadà, els diferents mitjans han elaborat especials glossant la seva figura i trajectòria i han catapultat la notícia com la més destacada de la jornada. Cal sumar-hi a més a més la retransmissió en directe que va fer TV3 de l’enterrament a la catedral i de la capella ardent.
Aquests mitjans però, han complert a la perfecció el títol que porta aquest article. Per ells Samaranch va néixer l’any 1986, l’any en què Juan Antonio va pronunciar la seva frase més mítica i recordada: “A la ville de Barcelona”. Aquell dia en la sessió del Comitè Olímpic Internacional Samaranch va construir la seva salvació vital per els segles dels segles. A partir d’aquell moment, ningú s’ha atrevit a recordar, i menys, a publicar.
Abans de 1986, Samaranch vivia? Què va fer? Què va ser de la seva vida? Abans de 1986 Samaranch va ser un destacat dirigent del Règim Feixista del General Francisco Franco. Abans de 1986 Samaranch va ser president del Comitè Olímpic Espanyol; Delegat Nacional d’Educació Física i Esports; Procurador a les Corts Franquistes durant 13 anys; i posteriorment President de la Diputació de Barcelona. Samaranch va ser una camisa blava des dels 17 anys, i dirigent, i per tant còmplice, de totes les atrocitats que aquell règim totalitari va ocasionar.
Samaranch ha sigut enterrat amb honors de cap d’estat. Samaranch ha estat enterrat a la catedral de Barcelona com si d’un honorable ciutadà es tractés. Samaranch va tenir la capella ardent al Palau de la Generalitat, la mateixa Generalitat que el Règim feixista de Franco va abolir, prohibir i perseguir amb tot allò que representava. Samaranch mai, mai, mai va demanar perdó ni es va retractar del què va fer. Mai va renegar del seu passat feixista.
Com pot ser que doncs que rebi tants homenatges i atencions? A grans trets l’actitud de la gran majoria és la continuació del pacte que va originar l’actual sistema: la transacció i l’oblit. Es va transaccionar de règim mantenint el règim existent, i entre d’altres coses, es va mantenir Samaranch. Tot i que el pacte d’oblit es mantingui intacte, no deixa de ser llastimós que entre tots ens llancem a lloar una figura que en el menor dels qualificatius es podria acordar de “discutible”. Potser no és just fer-li un judici a la totalitat a causa de la seva tasca en el moviment olímpic, però el que és lamentable són els actes i els honors que ha rebut.
No cal fer una esmena a la totalitat a la seva vida, però si recordar-la al complet, sinó, més que recordar el que estem fent és manipular. I ja ho va dir un alt dirigent d’un Règim amic del de Franco i Samaranch: una mentida repetida mil vegades, acaba sent veritat.
Entrades
1 comentari:
I no cal anar abans de 1986... Alguns mitjans com l'Avui ens han recordat, aquests dies, que Samaranch va reformar la Carta Olímpica per impedir que les nacions sense estat poguessin participar als Jocs amb un Comitè Olímpic propi.
Igual com algun col·lectiu ens fa memòria que l'ara victimitzat Garzón va emparar, com a jutge, les tortures als independentistes catalans detinguts, precisament durant l'any de la Barcelona olímpica.
Publica un comentari a l'entrada