Una de les reivindicacions modernes del catalanisme ha estat la denúncia constant de l’injustificable dèficit fiscal que pateixen els Països Catalans envers Espanya. Tan sols a el Principat de Catalunya, cada any es perden més de 22.000 milions d’euros que es produeixen però que no tornen. Aquest espoli, és irresoluble, ja que Espanya és viable gràcies a aquest robatori, ja que en cap cas ni Andalusia ni Extremadura podrien sobreviure sense aquests milions que Espanya es queda.
Però aquest no és l’únic espoli que pateix Catalunya. L’altre espoli és l’esportiu. Com s’ha pogut comprovar durant la celebració del Mundial de futbol de Sud-Africa, fins a cinc catalans han jugat en l’equip titular de la selecció espanyola, i dos més han estat a la banqueta. Però més enllà de qüestions quantitatives, que ja són importants, les qualitatives encara ho són molt més.
El centre de la defensa ha sigut una autèntica roca, Puyol i Piqué han jugat un Mundial sublim, amb l’afegit que un gol del de La Pobla va classificar l’equip estatal per la gran final. Al lateral esquerra Joan Capdevila ha estat encertat en tots els partits tan en defensa com en atac. I què dir de Xavi o Busquets. El primer portant el ritme de tots els partits, participant en la majoria de jugades i deixant clar que és únic, que no n’hi ha cap d’igual. Els d’aquí ja ho sabíem, ara es veu que ho han descobert més enllà de l’Ebre. I el segon. Espectacular. La Copa del Món de Busquets ha sigut per emmarcar. Una de les grans revelacions del Mundial. I a la banqueta Cesc i Valdès, que haguessin pogut jugar perfectament tots i cadascun dels partits i no s’hagués notat. Els catalans han sigut la columna vertebral d’Espanya.
Espanya ha guanyat per els jugadors catalans. I ho ha fet perquè ells tenen l’estil, el toc, la gràcia. Són ells els que han imposat el joc total a la selecció espanyola, i han demostrat que és molt més efectiu que xuminades com allò tan caspós com “la furia roja”. Això sí, com amb el tema econòmic, que ningú esperi que ho agraeixin. És més, durant molts anys Puyol i Xavi s’han vist constantment qüestionats per si “sentien” o no la roja. Agraïments? Cap n’hi un.
Però l’espoli no s’acaba només amb el futbol. En bàsquet, en handbol, en hokey, en hockey herba, en tennis, en gimnàstica, en natació sincronitzada, i una llarga llista. En definitiva, que els grans èxits esportius que Espanya ha aconseguit en els últims anys es deuen principalment en jugadors catalans, i negar-ho seria inútil, ja que les dades són les que són.
Espanya doncs guanya perquè impedeix a Catalunya competir. Espanya triomfa perquè amb males arts, digui’s corrupció, xantatge, amenaces…, fa el que calgui perquè les seleccions catalanes no puguin participar en competicions internacionals. Espanya és l’únic país, juntament amb Itàlia, que sanciona a jugadors que no vulgui competir per “la grande y libre”.
Els èxits d’Espanya, però, s’han de viure de manera positiva, ja que permeten imaginar l’immens potencial que tindran les nostres seleccions quan siguem independents.
Espanya per triomfar i ser viable actua a partir d’espolis, l’econòmic i l’esportiu, i sempre a costa de Catalunya.
Però aquest no és l’únic espoli que pateix Catalunya. L’altre espoli és l’esportiu. Com s’ha pogut comprovar durant la celebració del Mundial de futbol de Sud-Africa, fins a cinc catalans han jugat en l’equip titular de la selecció espanyola, i dos més han estat a la banqueta. Però més enllà de qüestions quantitatives, que ja són importants, les qualitatives encara ho són molt més.
El centre de la defensa ha sigut una autèntica roca, Puyol i Piqué han jugat un Mundial sublim, amb l’afegit que un gol del de La Pobla va classificar l’equip estatal per la gran final. Al lateral esquerra Joan Capdevila ha estat encertat en tots els partits tan en defensa com en atac. I què dir de Xavi o Busquets. El primer portant el ritme de tots els partits, participant en la majoria de jugades i deixant clar que és únic, que no n’hi ha cap d’igual. Els d’aquí ja ho sabíem, ara es veu que ho han descobert més enllà de l’Ebre. I el segon. Espectacular. La Copa del Món de Busquets ha sigut per emmarcar. Una de les grans revelacions del Mundial. I a la banqueta Cesc i Valdès, que haguessin pogut jugar perfectament tots i cadascun dels partits i no s’hagués notat. Els catalans han sigut la columna vertebral d’Espanya.
Espanya ha guanyat per els jugadors catalans. I ho ha fet perquè ells tenen l’estil, el toc, la gràcia. Són ells els que han imposat el joc total a la selecció espanyola, i han demostrat que és molt més efectiu que xuminades com allò tan caspós com “la furia roja”. Això sí, com amb el tema econòmic, que ningú esperi que ho agraeixin. És més, durant molts anys Puyol i Xavi s’han vist constantment qüestionats per si “sentien” o no la roja. Agraïments? Cap n’hi un.
Però l’espoli no s’acaba només amb el futbol. En bàsquet, en handbol, en hokey, en hockey herba, en tennis, en gimnàstica, en natació sincronitzada, i una llarga llista. En definitiva, que els grans èxits esportius que Espanya ha aconseguit en els últims anys es deuen principalment en jugadors catalans, i negar-ho seria inútil, ja que les dades són les que són.
Espanya doncs guanya perquè impedeix a Catalunya competir. Espanya triomfa perquè amb males arts, digui’s corrupció, xantatge, amenaces…, fa el que calgui perquè les seleccions catalanes no puguin participar en competicions internacionals. Espanya és l’únic país, juntament amb Itàlia, que sanciona a jugadors que no vulgui competir per “la grande y libre”.
Els èxits d’Espanya, però, s’han de viure de manera positiva, ja que permeten imaginar l’immens potencial que tindran les nostres seleccions quan siguem independents.
Espanya per triomfar i ser viable actua a partir d’espolis, l’econòmic i l’esportiu, i sempre a costa de Catalunya.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada