I Desprès del Milió i Mig, Què?

Dissabte Barcelona va omplir-se de banderes i proclames. La manifestació que tanta polèmica estèril havia generat entorn del lema va resultar ser la més massiva de la història. La por de que per culpa de l’actuació ridícula de certs líders durant la setmana prèvia, pogués restar gent a la marxa va quedar desactivada, i una riuada immensa de gent va ocupar el centre de la capital com mai abans havia succeït.

Un gran èxit sens dubte. La manifestació de dissabte quedarà en l’imaginari col·lectiu com aquella en què els catalans vam dir prou, que fins aquí s’ha arribat. La manifestació que havia de ser de reafirmació de l’estatut va mutar des del primer minut i va convertir-se en la primera gran concentració independentista de la història. No tot el milió i mig de manifestants estaven a favor de la independència, certament, però com va dir l’expresident del Parlament Joan Rigol, que en cap cas ell és independentista, la voluntat i els crits que s’expressaven eren de caire independentista. I això ningú ho pot negar.

La marxa va complir els seus objectius: expressar la indignació de la població envers la sentència del TC contra l’autogovern català i afirmar que Catalunya té el dret a decidir. A més, tots els líders socials, econòmics i polítics van coincidir en què aquesta manifestació posa de manifest de què les coses estan canviant i destacant que el centre del catalanisme s’ha mogut de l’autonomise/federalisme a l’independentisme.

Però desprès de la manifestació queda encara per resoldre-ho tot. L’exemple de força i de voluntat de la gent ha quedat àmpliament demostrada, però ara falta concretar com canalitzem tota aquesta energia. Perquè cal ser-ne conscients, amb la manifestació tan sols hem expressat al carrer el nostre estat d’ànim, però no hem resolt res. Catalunya està avui igual que ho estava divendres. No per haver sortit un milió i mig al carrer tenim més competències ni tampoc ens han reconegut com a nou estat independent. Ara cal traslladar la força de la gent en força política, en activitat política. Calen gestos de fermesa també en la classe política, al Parlament i al Congrés. Cal que els polítics sàpiguen interpretar què va passar dissabte i això passar perquè acceptin que l’etapa de la “conllevancia” ha passat i que, vulguin o no, en comença una de nova amb la independència com a referent.

Així doncs ara cal que es canalitzi el sentiment de la manifestació. I això passa per presentar un full de ruta que contempli les maneres per com poder decidir el nostre futur. Qui sàpiga presentar-lo de forma coherent, raonada i realista tindrà molt de guanyat. Passa per assenyalar que el pacte estatutari s’ha trencat, passa per exemplificar que Catalunya no cap a la Constitució, passa per marcar com a objectiu el dret dels catalans a decidir el nostre futur.
Si desprès de tota la mobilització, les coses es queden iguals, si no hi ha un canvi d’actuacions, de res haurà servit la manifestació.

L’autèntic èxit de la marxa de dissabte serà si d’aquí a cinquanta anys recordem aquell 10J com l’inici d’un procés que va portar a Catalunya a decidir lliurement el seu futur. Perquè si no és d’aquesta manera, només ens en recordarem com allò que hagués pogut ser, i que al final no va ser.

Desprès de la manifestació, toca decidir.