Catalunya viu el final d’un cicle, el del peix al cove, el de l’autonomisme. Amb la sentència de l’estatut per part del TC, Espanya ha mostrat la seva incapacitat de trobar l’encaix de Catalunya dins seu.
Espanya altra vegada davant l’estesa de mà que es feia des de Catalunya per caminar conjuntament, a preferit apartar-la i intentar lligar Catalunya amb una corretja.
Espanya amb la sentència demostra que no hi ha possibilitat d’entesa, que és impossible un camí conjunt. No s’ha pogut fer ni amb l’autonomisme ni amb l’intent federalista que encarnava l’estatut.
El constant menyspreu i mal tracte que Espanya ha dispensat sempre envers Catalunya últimament està agafant dimensions còsmiques. Potser no tant, però s’hi acosta. D’Espanya no se’n traurà res de res. L’entesa ha sigut esmicolada, trencada, oblidada. Qui pretengui seguir lluitant incansablement per provar nous mecanismes d’encaix o bé és un il·lús que prefereix ser autista de la realitat, o senzillament pretén que la resta ens fem els idiotes i tornem a caure amb falsos missatges de concòrdia. No, el temps dels encaixos s’ha acabat. Ara cal iniciar un nou camí, el del dret a decidir.
Des de la transició s’han seguit els projectes dels que proposaven una entesa amb Espanya, s’ha demostrat que és impossible. Així doncs, ara és l’hora que aquells autonomistes que han vist que el peix al cove s’ha acabat i els federalistes que amb la sentència han vist com el seu projecte queia al no res, facin confiança a l’independentisme per conduir la nova etapa de Catalunya.
Ningú podrà dir que no s’ha intentat. S’ha fet i de totes les maneres possibles. Ara però és hora de dir prou, que ja està bé de tantes humiliacions, que estem cansats de les trepitjades constants al país. És hora de dir ben clar que el que decideixin els catalans no es toca. Que la voluntat del poble és la que compta, decideixi el que decideixi.
Dissabte a Barcelona podem començar a decidir, com a mínim decidint rebutjar la indecència del Tribunal Constitucional espanyol que s’ha atrevit a canviar la veu del poble. És un inici, però com tota etapa, imprescindible.
Espanya altra vegada davant l’estesa de mà que es feia des de Catalunya per caminar conjuntament, a preferit apartar-la i intentar lligar Catalunya amb una corretja.
Espanya amb la sentència demostra que no hi ha possibilitat d’entesa, que és impossible un camí conjunt. No s’ha pogut fer ni amb l’autonomisme ni amb l’intent federalista que encarnava l’estatut.
El constant menyspreu i mal tracte que Espanya ha dispensat sempre envers Catalunya últimament està agafant dimensions còsmiques. Potser no tant, però s’hi acosta. D’Espanya no se’n traurà res de res. L’entesa ha sigut esmicolada, trencada, oblidada. Qui pretengui seguir lluitant incansablement per provar nous mecanismes d’encaix o bé és un il·lús que prefereix ser autista de la realitat, o senzillament pretén que la resta ens fem els idiotes i tornem a caure amb falsos missatges de concòrdia. No, el temps dels encaixos s’ha acabat. Ara cal iniciar un nou camí, el del dret a decidir.
Des de la transició s’han seguit els projectes dels que proposaven una entesa amb Espanya, s’ha demostrat que és impossible. Així doncs, ara és l’hora que aquells autonomistes que han vist que el peix al cove s’ha acabat i els federalistes que amb la sentència han vist com el seu projecte queia al no res, facin confiança a l’independentisme per conduir la nova etapa de Catalunya.
Ningú podrà dir que no s’ha intentat. S’ha fet i de totes les maneres possibles. Ara però és hora de dir prou, que ja està bé de tantes humiliacions, que estem cansats de les trepitjades constants al país. És hora de dir ben clar que el que decideixin els catalans no es toca. Que la voluntat del poble és la que compta, decideixi el que decideixi.
Dissabte a Barcelona podem començar a decidir, com a mínim decidint rebutjar la indecència del Tribunal Constitucional espanyol que s’ha atrevit a canviar la veu del poble. És un inici, però com tota etapa, imprescindible.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada