Operació "Personatge de l'Any": Barack Obama

Avui últim dia de l’any, avui és un dia de balanç, de valorar el què s’ha fet durant l’any, del proposat, del realitzat i del que encara no s’ha tirat endavant.
Pels nostres ulls passen tots els èxits, tots els fracassos, tots i cadascun dels fets que han anat transcorrent en aquest 2008.

Podríem durant hores i hores valorar el què ens ha donat aquest 2008, podríem. Fent una ullada ràpida als últims dotze mesos es fàcil adonar-se que han passat moltes coses, per dir-ho d’alguna manera aquest 2008 ha estat un no parar. D’una cosa a l’altra i així successivament, sense parar. Mirar endarrera es entendre que aquest 2008 ha estat feixuc, atapeït. Atapeït però tot i així ha estat un any per gaudir, per aprendre, per ensenyar. Es diu que cada dia s’aprèn alguna cosa nova, doncs imaginem-nos en un any.

Un any atapeït deia, sí, déu n’hi do. Crec que aquest any, a la història quedarà com l’inici d’una nova etapa, d’un nou camí. Un nou camí que serà molt semblant a l’actual i que farà que al món continuïn passant barbaritats monstruoses, però que alhora hauria de conduir a un nou inici. D’aquest nou inici aquest 2008 n’hem tingut algunes mostres, mostres que es poden quedar en no res, però que indubtablement hi han sigut.
Una d’aquestes ha estat l’intent de reforma del sistema capitalista, una reforma que encara s’ha de concretar, però com a mínim, els grans estats del món, els grans i un acoplat, han entès que el sistema no pot continuar de la manera actual i que calen reformes.
Però si una ha estat la mostra més fefaent de què el món iniciava una nova etapa, per bé o per mal ja que encara no es pot saber, ha estat l’elecció de Barack Obama com a 44é President dels Estats Units d’Amèrica.

Barack Obama i el seu cèlebre "Yes We Can" ha embriagat la població mundial gràcies a un discurs d’esperança i de patriotisme, d’il·lusió i de futur.

Tots els grans mitjans han elegit el pròxim President americà com el personatge de l’any, com per exemple la prestigiosa revista TIME, de la mateixa manera que els lectors d’aquest bloc mitjançant "Operació Personatge de l’Any".
Obama ha estat amb el 47% dels vots el guanyador de "Operació Personatge de l’Any", superant altres figures que també optaven al títol com JK Rowling o Luther King.

Així doncs, amb el final de OPA i donant Obama com a guanyador, tanquem aquest 2008, tanquem onze mesos de bloc i 291 post publicats, tot esperant que l’any que arriba sigui tan apassionant com el que d’aquí a poques hores deixarem endarrera, només dir a tothom que llegeix aquest bloc que gràcies per la fidelitat i la companyia i desitjar-vos un molt bon any 2009.

Salut i endavant!

Candidatura Unitària. No Pas

Finalment no podrà ser, una llàstima la veritat. És legítim, sí, però la resposta no ha estat l’esperada, ni per visió ni per estratègia ni per patriotisme.

Finalment el dia 7 de juny no hi haurà una candidatura unitària del catalanisme polític per poder defensar al Parlament europeu els interessos de Catalunya, i que aquests sorgissin d’una candidatura on tots els partits catalanistes s’unissin per defensar el país i la seva gent.
Crec que la proposició que va fer Esquerra a la resta de forces polítiques era sincera i que era la més convenient pel país, i més encara en la situació de feblesa actual.

Tot i la debilitat en què es troba Catalunya, la resta de partits han anteposat els seus interessos partidistes i electorals per davant que els del país, i per tant és evident que han demostrat una falta de patriotisme que hauria de fer-los sentir vergonya. I sobretot pels motius que han donat.

El PSC, fent gala una vegada més de la seva esquizofrènia, han declarat que ells es presentaran a les eleccions juntament amb el PSOE, aniran junts amb el mateix PSOE a qui un dia amenacen de modificar el pacte de federació, que l’endemà aplaudeixen per la seva "voluntat política" d’arribar a un acord de finançament i que l’altre critiquen per la insuficient proposta del nou sistema. Qui vol enemics amb aquests "compañeros".

Ic-V exterioritzant la seva voluntat de mantenir-se en la imbecil·litat permanent, va rebutjar la proposta de fer una candidatura conjunta a les europees adduint que no podien pactar amb CiU perquè feien polítiques de dretes. Aquesta trista argumentació demostra que no van llegir en absolut la proposta d’Esquerra, ja que la candidatura es basa en defensar el català i la cultura catalana, garantir la presència directa de Catalunya a la UE i defensar el dret a decidir del poble català. Per tant, les bases de la candidatura fan referència a aspectes clars, i tot allò que sortís d’aquest programa, doncs que cadascú actuí com cregui convenient. Però és clar, tal i com a afirmat la unionista Laia Ortiz: "Més enllà dels interessos de Catalunya, hi ha matisos molt importants si es fa des d'una perspectiva d'esquerres o una perspectiva de dretes". No seré pas jo qui faci el joc als qui diuen que no existeixen dretes o esquerres, però el que és patètic és que certs partits es mantinguin en l’ambigüitat nacional encobrint-se amb el paraigua ideològic.

Les negatives de PSC i Ic-V eren comprensibles, però i la negativa de CiU? És comprensible? Si és que si, des de quin punt de vista? Pel país? Per comptes electorals? Per cremor d’estómac? No ho sé del cert, però m’ho puc imaginar.
CiU rebutja la oferta d’Esquerra de manera oficial dient que no és possible pactar una candidatura conjunta mentre governin la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments amb el PSC. És legítim dir això però no s’aguanta. No s’aguanta perquè el PSC també ha estat convidat en aquesta candidatura, a més ERC governa ajuntaments amb CiU, i CiU governa ajuntaments amb el PSC.

Així doncs, per què serà que han dit que no? Per interessos electorals? Pot ser, ja que CiU espera arreplegar el descontentament de la població per la crisi a més de la desorientació en termes de projecte de país. A més a més, esperen que Esquerra caigui profundament en les eleccions per poder eliminar-la, i així poder tornar a esdevenir la força hegemònica del nacionalisme català, fet que evidentment enterraria qualsevol pas endavant de caire independentista. Però només hi ha interessos electorals? Crec que també certa política duta des de l’estómac per part de CiU. Una política pensada més des de les entranyes i els budells que no pas des del cap. CiU encara estan molestos perquè Esquerra "els va robar" la Generalitat i els va fer fora de la seva "casa gran". I en conseqüència, CiU vol que Esquerra "escarmenti" per la seva traïció als seus interessos.

És penós que un partit que aspira a governar el país actuí d’aquesta manera tan primitiva, talment com si d’infants es tractés. Però vés, aquesta és la manera dels qui diuen portaran el canvi al país.

PSC, Ic-V i CiU han posat els seus interessos de partit abans que els del país, deixant per impossible una proposta que garantia que Catalunya tingués una veu forta i potent a Europa sobre els temes que afecten als catalans. Una vegada més els unionistes han impedit que Catalunya avancés.

Esperem que al 7 de juny els catalans tinguem memòria, i sapiguem destriar els que només pensen en els propis interessos i els que pensen en el país i pel país.

Crònica del Catalunya-Colòmbia

Hi faltava molta gent. Aquesta podria la primera consideració a fer del Catalunya-Colòmbia d’ahir. 30.000 persones al Camp Nou no és precisament una gran entrada, més aviat és una entrada penosa. Veure el Camp Nou tan buit provoca una sensació més aviat de tristesa, com de desemparat, i si a sobre la meitat dels assistents són del rival , "no hase falta desir nada mas".

Sobre la nul·la presència de públic s’hi podrien trobar diversos motius. El primer de tot és el de l’esgotament. Desprès d’onze anys d’amistosos i d’haver provat la mel del Brasil i Argentina costa anar al camp a animar la selecció davant de Paraguai’s, Costa Rica’s o Colòmbia’s, no és que es depreciï el rival, però s’ha d’entendre que per un cop que Espanya deixa jugar la selecció, el rival ha de ser presentable. A més quan es va començar a jugar, semblava que ens havíem de menjar el món i que la oficialitat era qüestió de temps, però amb el temps s’ha comprovat que el somni encara és lluny.
Per tant la falta de motivació podria ser un motiu, però no l’únic.
També ha influït el mal moment que com a país Catalunya està passant. Desprès de la flamarada dels inicis del segle XXI hem arribat a un estat on no sabem quin és el projecte a seguir. No se sap si es transita encara per una entesa amb una pretesa Espanya plural o si per contra s’avança cap a un procés d’alliberament. Aquesta indefinició permanent del catalanisme també s’ha traslladat a l’afecció, que al no saber cap on es va, ha preferit quedar-se a casa.

La Federació Catalana però també té gran part de culpa, ja que segons ha transcendit no es va aprofitar la immensa xarxa social i associativa que té el país per potenciar que el Camp tingués una bona imatge. Aquest fet pot ser que algú li tregui importància i que digui que qui volia anar al camp ho podia fer pel seu compte. Si és pot dir això, però aquesta resposta és espolsar-se les molles i tirar-les cap a algú altre. No. Aquí hi ha un error gravíssim de planificació, volgut o no. A més, la FCF va organitzar el partit més avorrit pel que fa a actes previs al matx des del 1997. Patètic. Només una actuació musical, i quina actuació musical. Per un moment vaig témer que en comptes de la cançó a favor de la selecció aquest "il·lustre" directiu de la Federació es posés a cantar la lletra que va compondre dedicada a Rafa Nadal que acaba amb un explícit " yo soy español". És evident que una cançó d’un federatiu és molt més interessant que qualsevol actuació d’algun dels grups catalans com la Darma, els Lax’n o els Pets. On vas a comparar!
La FCF també s’ha cobert de glòria amb la promoció del partit. La veritat és que si no ens interessés el tema mínimament, poca repercussió haguéssim sentit del partit.

Pel que fa al partit de futbol en si, notable alt. La selecció va jugar bé, va jugar a controlar el partit, a tocar-la. Tocs, la manera de jugar d’aquí. N’hi ha que n’han après, que han vist que d’aquesta manera es pot guanyar, i sinó que ho preguntin a un dels firmants del "manifiesto por la lengua común" i company de generació del Fraga, tan per edat com per pensament, que a l’estiu va guanyar l’eurocope.

Catalunya va jugar bé, tant fent combinacions com al contraatac que és com es va fabricar el primer gol, un primer gol que va marcar Bojan amb una gran jugada per la banda i executant de manera fina i letal. La veritat, és que la grada va vibrar amb l’equip, i semblava que fossin molts més dels que eren al camp.
Verdú, que va fer un partidàs, va acabar de perforar la portaria colombiana desprès d’una, altra, jugada mestra de Bojan. Anecdòtic el gol de rebot i sense voler dels colombians, un gol però que ens haguéssim d’haver estalviat, sobretot per la penosa imatge de mig Camp Nou celebrant-ho.

Una última consideració. Sempre que hi ha partit de la selecció des de diversos àmbits, i sobretot de molts tertuliants, demanen als jugadors catalans que facin gestos a favor de la oficialitat catalana, ja sigui dient que ells voldrien jugar només amb Catalunya o similar. No deixa de ser curiós que aquests tertuliants demanin als jugadors allò que ells encara no han estat capaços de fer. Els esportistes que formen part de l’estat espanyol estan obligats per llei a anar a la selecció "roja" i si no s’exposen a una sanció que pot arribar als 2 anys de suspensió. Els jugadors ja fan molt anant al partit i deixant-s’hi la pell, com ahir. Ahir a més, alguns dels jugadors van cantar l’himne cosa impensable fa onze anys. És cert no el van cantar amb allò que es diu fervor patriòtic, no, però si que el van entonar, i això, ja és un pas.

En resum, suspens clar per la Federació, que ja veurem com deriva i com es condueix el Torneig de les Nacions, suspès també per l’afició i notable per els jugadors.

Per acabar dos apunts. Aplaudir la tasca del seleccionador nacional durant els tres anys que ha dirigit la selecció. Pere Gratacós és un tipu coherent, és algú que es veu que sent el país, algú que no el vol encotillat per les opressores cadenes espanyoles. Gratacós ha fet una bona feina, i la veritat és que la selecció que ell deixa té més d’equip que la que es va trobar.

I l’últim apunt va dedicat a algú que segons Fraga hauria d’estar penjat. Sí, va dedicat a un nacionalista, però no a un qualsevol sinó a un de "grande". Alberto Fernández Díaz ha afirmat al valorar el partit, apart de dir que va ser un míting independentista, que "no tinc cap dubte que si la selecció espanyola jugués a Barcelona aniria al camp molt més públic, sense invertir els diners ni el suport mediàtic que la selecció catalana rep dels mitjans públics". Per evitar que la demagògia d’un complet indocumentat, incompetent i falsificador de la història real "ambauqui" a algú aporto la dada d’assistència de l’últim partit que la selecció espanyola, la "roja", va jugar a Barcelona al 18 de febrer del 2004: 23.500 espectadors. Brutal. Les cues arribaven fins a Tarragona. A més a més la Federación española va haver de regalar més 4000 entrades perquè l’Olímpic no aparegués completament buit.

En fi que "Don Alberto", potser que abans de parlar s’assessorés del què ha de dir i no cagar-la, perquè les dades canten.

Tot esperant que el Torneig de les Nacions sigui una realitat l’any que ve, Una Nació, Una Selecció!

Som-hi, que és l'últim!

Per fi! Per fi s’acaben les costellades, per fi posem punt i final a una època que va començar bé, va seguir millor i que ha acabat malament i esgotada.

Recordo amb una gran emoció el primer partit que la selecció va jugar desprès d’anys i panys de silenci. Va ser el 23 de desembre del 1997 a l’Olímpic de Montjuïc contra la Bulgària de Stoichkov i Penev. Aquell partit el vam empatar amb un gol en pròpia de Quique Álvarez i un altre de Dani, que en aquells temps jugava al Madrid. D’aquell partit recordo que vaig estar fent voleiar una bandereta amb molt d’ímpetu, fet que va provocar que ens haguéssim de canviar de lloc perquè molestava l’home que s’asseia al costat.

Els partits de l’Olímpic eren especials, per allà i van passar la Nigèria de Finidi que mesos abans havia enviat a casa Espanya del Mundial ’98 i que es va endur un espectacular 5-0 amb un Òscar brutal. Va tancar el cicle de Montjuïc Iugoslàvia amb Milosevic al capdavant, un partit que vam guanyar per 1 a 0. Aquest partit serà recordat per la penosa interpretació de l’himne nacional fet que va provocar grans xiulets.

Més enllà de la màgia ambiental que podia produir Montjuïc, màgia també simbòlica, els partits a l’Olímpic es caracteritzaven pels incidents que part del públic provocava. Aquests fet són des de qualsevol òptica condemnables al 100%. Els catalans no ens podem permetre oferir aquests espectacles tan lamentables. En un partit de la selecció no és tolerable que part del públic es comporti com si fóssim al paleolític.

Desprès de Iugoslàvia els partits de la selecció van canviar de lloc, de l’Olímpic al Camp Nou. El Camp Nou però té un petit inconvenient. És molt, molt gran. És cert que l’Olímpic s’havia quedat petit, ja que la mitjana d’espectadors entre el 1997 i el 2001 la podem situar, més o menys, al voltant de les 67.000 persones, però és clar, fins a arribar a les 100.000 del coliseu blaugrana hi havia una eternitat.
Lituània va encetar el nou emplaçament i ho va fer tornant més gelada cap al seu país gràcies a la maneta que es van endur. Aquest és l’únic partit que no he anat de la selecció.
Desprès es va iniciar la tradició de portar equips sud-americans, sobretot per la major facilitat que aquestes seleccions oferien i també per la gran colònia d’aquests països que hi ha a Catalunya. Aquest partit, 1-0 contra Xile, també va ser el primer que es va començar a celebrar al 28 de desembre, talment com si en segons anés.

Ara bé, si d’un partit de la selecció es parla aquest sense cap mena de dubte és el Catalunya-Brasil del 18 de maig del 2002, on el Camp Nou va quedar petit per poder veure la selecció, fet que demostra que la reivindicació és un clam del poble, però que per omplir el camp, per fer vibrar, s’han de fer les coses bé. Contra Brasil es va arribar al màxim que es podia. Difícilment es podria superar amb la mateixa forma un èxit com aquell Catalunya-Brasil, que tot i el resultat, 1-3, no va ser pas una derrota cruel, ja que el combinat nacional va poder lluitar per l’empat.
La imatge del Camp nou ple i vestit del groc i vermell de la senyera sempre m’acompanyarà. El record del camp cantant, animant, fent l’onada, onejant banderes, llançant estels al vent sempre serà amb mi.

A partir d’aquell moment, tot va començar a baixar. Xina i Equador van seguir amb els partits, uns partits que cada vegada enganxaven a menys gent.
Però desprès…. Va tornar Brasil, un Brasil que acabava de ser campió del món, i evidentment va fer valer aquesta condició i es va emportar el partit per 2 a 5. Aquest partit també va ser especial, perquè va ser el primer cop que servidor va haver d’organitzar alguna cosa amb cara i ulls. Amb uns amics de la classe vam organitzar, amb la complicitat d’un professor catalanista de pedra picada, un autocar per anar a veure el matx. Crec que per tenir 16 anys ho vam fer prou bé.

Desprès de Brasil la cosa ja es veia que no anava gaire bé. Contra Argentina el públic no va respondre i contra Costa Rica millor no considerar-lo ni com a partit de la selecció.
Tot va tornar amb el doble enfrontament amb Euskadi, aquests partits ens van mobilitzar, ens van enganxar a tots. Tinc grans records d’aquests dos partits, però en especial al que es va jugar a San Mamés. Aquell partit va ser diferent i sentir l’himne a la Catedral, jugant de visitant va ser una de les coses més boniques que podrien passar en aquests 20 anys que fa que habito a la terra. A més l’empat el va marcar Bojan.

Ara però aquesta formula de les costellades més o menys bones, s’acaba. Contra Colòmbia s’acaba un model que ha permès que Catalunya obris els informatius de mig món amb els partits contra el Brasil i Argentina, però res més.

Ara és el temps de la Copa de les Nacions, ara és hora d’encarar el futur amb ambició.
Però primer que això, demà tots al Camp Nou amb la selecció.

Una Nació, Una Selecció!

25-12; Fum, fum, fum... Bon Nadal!

Pel Tió, pel pessebre, per les nadales, per tu,

per la il.lusió d'un nen,

pels turrons, per la pilota, pels galets, per la companyia,

per la incertesa dels regals,

per la sorpresa,
pel vers de nadal, per la cadira, pel fred,

per l'arbre...

BON NADAL I BONES FESTES!

Macià, el President

Demà farà 75 anys que el President que va retornar la Generalitat i l’autogovern a Catalunya va morir.
Francesc Macià va posar fi a una vida de servei al país i a la seva gent un 25 de desembre, i ho va fer exercint el càrrec de President de la Generalitat.

Macià és aquell que va protagonitzar els fets de Prats de Molló, una operació que si no hagués estat perquè els italians van fer-se els suecs, hagués tingut un desenllaç segurament bastant diferent. L’acció de recuperar Catalunya per la via de les armes era en aquells moments una opció més que respectable, ja que Catalunya es trobava sotmesa, de manera semblant a l’actualitat, sota una dictadura anticatalanista, una dictadura que va gaudir el suport de diversos dirigents regionalistes com per exemple de l’avi del possible candidat de CiU a les europees.

Macià va fracassar en aquesta acció, però no va desistir pas en l’objectiu. Macià va aconseguir gràcies al judici que li van fer a França projectar la seva imatge com a líder, a més de donar a conèixer el conflicte català al món.

Van passar anys, però Macià va seguir lluitant, Macià va seguir anhelant una Catalunya lliure, una Catalunya per la gent, la Catalunya de la casa i l’hortet. Macià tot i provenir del catalanisme burgès i conservador cada cop va anar derivant cap a posicions més independentistes i progressistes d’esquerres. No és possible el progrés nacional sense que aquest vagi acompanyat d’un progrés social, i viceversa.

Macià és aquell que funda Estat Català, Macià és aquell que pacta el naixement d’Esquerra Republicana de Catalunya, Macià és aquell que condueix ERC a la victòria espectacular del 12 d’abril del 31, Macià és aquell que proclama l’estat Català, Macià és aquell que es converteix en President de la Generalitat, Macià és aquell que diu que el 17 d’abril ha estat el dia més difícil de la seva vida. Macià és l’avi, Macià és aquell que emociona, Macià és aquell que tira endavant l’estatut de Núria, Macià és aquell que modernitza el país, és aquell de l’escola republicana. Macià és aquell que treu la gent als carrers de Barcelona al dia del seu enterrament. Macià és tot això i més.

Macià és un símbol nacional, prova d’això és que periòdicament tota classe de polítics intenten fer-lo seu. Durant la campanya de l’estatut de La Moncloa, el Bloc del Sí va afirmar una vegada i una altra que Macià hauria votat que si a la farsa d’estatut que Mas i ZP van pactar. No hi podria estar menys d’acord. Macià sí va donar suport a l’estatut sortit de les Corts republicanes al 1932, va ser perquè Catalunya no tenia res i era aquell estatutet o res, no així al 2006, quan no era o tot o res, ja que el país ja gaudia d’autogovern i per tant el següent pas a fer hauria de ser un augment significatiu del poder polític, i és evident de que no era el cas ja que el nou estatut era una petita modificació de l’estatut del ‘79.

Els defensors del Sí a l’estatut de La Moncloa van fer servir Macià barroerament, però això no ha embrutat la memòria del President. Avui al Palau de la Generalitat s’ha presentat l’inici de "l’any Macià" que commemora el 150è aniversari del seu naixement.

En el discurs el President Montilla ha lloat Macià per ser un home de pacte i per haver buscat sempre la unitat entre catalans, alhora que per haver posat el país per davant d’interessos partidistes.
Per la seva banda, i sort, el vice-president del govern n’ha destacat els objectius i ideals polítics del primer President escollit democràticament, independentisme i esquerra, no fos cas que Macià fos presentat com un dirigent regionalista, cosa que en cap cas va ser.

Macià era i segueix sent un referent nacional, Macià era i segueix encarnant les ànsies de llibertat de Catalunya i dels Països Catalans, Macià segueix plasmant que som un sol poble.
Per acabar una frase del President Macià, una frase que per si sola ja ho diu tot:

"Nosaltres som ciutadans d’un poble que ha estat lliure,

i que vol tornar-ho a ser"

"Camarero, camarero..."

Una de les frases, o mostres de borratxera pública d’aquest any, ha estat la que va protagonitzar el porter de la roja Pepe Reina durant les celebracions de l’eurocope de futbol guanyada al juliol. Reina va "amenitzar" la festa amb tot de càntics, uns càntics que canta normalment aquell que està molt content d’haver-se conegut.

"Camarero, camarero" així començava la cantarella reial, una cantarella que acabava amb una rima més o menys ben trobada. Aquesta cantarella, més concretament la tornada, ara sembla que un altre espanyol l’està aplicant al peu de la lletra, encara que cal dir-ho, la idea no és seva i si no es vol trobar amb problemes de drets d’autor com ha passat amb la brillant campanya del "ministerio de sanidad" hauria de posar-se d’acord amb els seus antecessors al càrrec.

Des del passat cap de setmana hem pogut ser testimonis de l’estrena d’una pel·lícula que ja té masses seqüeles, la del finançament.
A la Moncloa des de dissabte hi ha desfilat tot de presidents autonòmics per tractar el tema del fiançament de les comunitats. El tour va començar amb el President Montilla, ja que és el punt en què el "gobierno de españa" de Zapatero i Chacón es troba amb més complicacions de les esperades. Desprès del President, ha desfilat per la passarel·la de Moncloa el súper president, per dret diví, d’Andalusia Chavez, que és qui acabarà fent i redactant el sistema, la supervivent dels atemptats de Bombai i gran heroïna universal, i el president de la Xunta, Pèrez-Touriño. Tot i així, està previst que en els pròxims dies s’hi passin la resta de presidents autonòmics.

Actualment ens trobem en el punt clau de la trama, un punt en què ja es pot anar descobrint el final, i pel que sembla, el final de la pel·lícula no serà gaire diferent que el de les anteriors cintes.

La primera pel·lícula, alguns diuen que va ser un gran èxit, va ser la transició, un procés que va acabar generalitzant i aigualint la instauració d’un estat plurinacional per acabar derivant en un d’autonòmic. Arrel d’aquesta primera generalització estatutària, Catalunya es va veure obligada, gràcies a la gran astúcia de Miquel Roca, a pertànyer al grup de "règim comú" i per tan, abocada a negociar sempre amb l’estat espanyol i amb totes les sangoneres de comunitats autònomes el nou sistema de finançament. Una altra generalització.

El procés d’aquesta nova negociació del finançament però no ha anat com les anteriors. Ni el "gobierno de españa" ni el Govern han actuat igual. Els primers han jugat a perdre el temps tan com es pogués, amb la col·laboració desinteressada de l’il·lustre súper conseller Joan Saura, per intentar acorralar el Govern fent que aquest cedís a causa de la seva necessitat indefugible d’un nou sistema de finançament, ja que l’actual porta al precipici econòmic del país. El que no comptaven Zapatero i Chacón és que el Govern, no el PSC, es mantingués ferm i no corres a pactar quatre engrunes que permetessin mantenir el règim i el "cuento" dels favors polítics entre partits, tan típic de l’època convergent i del peix al cove.
El Govern no ha firmat res, de moment, i aquest fet per si sol ja és digne d’aplaudir, un fet que d’altra banda, hauria de ser la tònica general de les relacions Catalunya-Espanya.

Tot i això però, sembla que les cames d’alguns comencen a tremolar. Avui alguns mitjans ja avançaven que alguns consellers socialistes donaven per bones les aproximacions en el model dutes a terme al cap de setmana, un model que per cert, la Presidenta i guanyadora d’un Goya per "Corriendo por Bombai", ha afirmat que n’està molt satisfeta. I per dir-ho finament, no sembla molt lògic que un sistema de finançament que Esperanza Aguirre trobi suficient per estar "satisfeta" hagi de ser el millor per Catalunya.

Així doncs tot sembla indicar que ens aproximem cap al final de la pel·lícula, un final que sembla que serà molt semblant al de les antigues. I sembla que quan Montilla crida allò de "Camarero, Camarero, una de financiación", el "gobierno de españa" de Zapatero i Chacón respon: "marchando una de café para todos!"

Operació "Personatge de l'Any". La Final

El repte de buscar el personatge de l’any cremant etapes i un cop fetes les enquestes per escollir el personatge de cada mes, arriba l’hora d’escollir el personatge de l’any, un personatge que haurà de sortir d’entre els onze finalistes.

A continuació s’exposarà alguns dels motius del perquè cadascun dels finalistes podria endur-se el "Personatge de l’Any".

La primera finalista, la del mes de febrer, ha estat Joanne Kathling Rowling que si es té en compte el total de vots de cada un dels "personatges de la setmana" ha estat la mes votada, a més que ha estat l’única que ha aconseguit el 100% dels vots.
Rowling, ha estat sens dubte una de les protagonistes de l’any, més ben dit ho ha sigut de l’última dècada ja que fa onze anys, des del llunyà 1997, que l’univers màgic de l’escriptora escocesa ha conquerit els primers llocs de llibres venuts. Però aquest 2008 ha sigut especial per una raó. El 2008 ha sigut l’últim any Potter, ha sigut el del tancament d’una història, una història que ha ocupat milers de pàgines.
Rowling és una de les més brillants escriptores actuals, i una de les millors de tots els temps, per això és una de les finalistes.

El personatge que ha resultat escollit per passar a l’enquesta final del mes de març no ha estat Rodríguez Zapatero, ja que els lectors d’aquest bloc han tingut la decència de no atorgar-li ni un sol vot en una clara resposta a la seva política anticatalana. No ha estat Zapatero, no, però tampoc es pot destriar l’elegit de ZP.
El finalista del mes de Març ha estat el post titulat "Tu Votant" que feia referència al dia de les eleccions, d’infest record, del 9 de març que va catapultar Zapatero de nou a La Moncloa. Aquest personatge doncs és tothom que va participar d’aquelles eleccions, a tots els que van anar a votar.

Hi ha personatges que sobreviuen al seu temps, ells moren, però el seu record, la seva lluita queda i és recordada al llarg dels anys. Un d’aquests personatges és evidentment aquell que va fer de la lluita pels drets civils i de la no discriminació racial als Estats Units, la seva vida. Martin Luther King és un referent de la lluita universal per la igualtat, de la lluita per la no discriminació i ne contra del racisme.
Aquest any era un d’aquells en què el record del líder negre dels EUA era més recurrent que en altres anys, ja que es commemorava que feia 40 anys havia mort assassinat a un hotel de Memphis.
Com a lluitador de la llibertat i per l’esperança que transmetia, Luther King és finalista.

La finalista del mes de maig és l’actual directora de la Televisió nacional de Catalunya, Mònica Terribas.
Terribas va ser nomenada directora de TV3 en una situació en què els mitjans públics no paraven de baixar en termes d’audiència, invertint clarament la tendència d’anys passats quan la Corporació Catalana era líder d’audiència. Terribas a més va arribar a la cúpula de TV3 enmig de la polèmica sobre "la crosta nacionalista" dels mitjans públics llançada des de sectors unionistes, i enfront l’evident visió desdibuixada en termes nacionals que produïen els TN’s.
Pel que fa en termes d’audiència es pot afirmar que la situació s’ha revertit i que s’inicia una tendència a l’alça, no es pot ser tant positiu en canvi en relació al tractament de les noticies als TN’s ja que segueix semblant els telediaris de TVE.

Al mes de juny van passar moltes coses, tant a nivell polític com en d’altres. En el primer les eleccions internes d’Esquerra van centrar l’atenció mediàtica, i és per aquest motiu que un dels personatges va ser Xavier Vendrell. Tot i això el personatge que ha comptat amb més suport per ser finalista ha estat l’entrenador del Barça Pep Guardiola.
Guardiola va ser nomenat en uns moments de harikiri barcelonista, va agafar les regnes d’un equip en descomposició, d’un equip que no era equip. Molts van dubtar de la idoneïtat de l’elecció del Pep, no així des d’aquest bloc.
Guardiola en només 6 mesos ha capgirat la situació, el Barça del juny poc te a veure amb la màgia mecànica actual. Pep ha sabut construir un equip fort, capaç i letal, i només per això ja podria ser "Personatge de l’Any", de moment, finalista.

Seguint en tònica blaugrana, el personatge mes votat del mes de juliol, ha esta el President Jan Laporta. Laporta al mes de juliol va haver de fer front a una moció de censura completament fora de lloc i gairebé criminal. Laporta però, pels pèls, la va superar, i sort d’això, ja que s’ha pogut comprovar que els resultats han tornat al seu lloc i que el problema no era a la llotja, sinó en altres latituds del club.
Laporta amb la seva gestió s’ha creat grans enemics, gent que creu que el Barça és una dinastia hereditària i que aquests "joves" els hi ha robat el lloc, d’altres perquè no suporten que altres tinguin èxit, i uns últims que tenen urticària davant de qualsevol manifestació desacomplexada de catalansime.

Els esports han sigut un dels grans puntals de l’any, el cim dels quals es va traslladar a l’agost a la capital de la Xina dictatorial en forma de Jocs Olímpics.
Més enllà de les consideracions de l’organització dels Jocs en un país on governa una dictadura i de la convivència del COI amb aquest govern assassí, els veritables protagonistes dels Jocs van ser els esportistes. En aquests jocs es van viure moments veritablement apoteòsics com les vuit medalles de Michael Phepls, les victòries de les sirenes catalanes o la brillant victòria dels americans practicant un bàsquet espectacular.
L’esport és un dels regals que la humanitat ens hem concedit, i aquests "Herois Olímpics", en són practicants d’excepció.

Durant la celebració de la Diada Nacional de Catalunya es va viure una petita lluita de banderes a molts ajuntaments del Principat.
La demagògia i la brutalitat judicial espanyola van intentar impedir que a centenars d’ajuntaments es pengés la senyera estelada com a mostra de la voluntat del poble en qüestió a la llibertat.
La meva petita vila, va ser un d’aquests pobles dignes de Catalunya, però es va trobar que l’alcalde va impossibilitat la penja de la bandera ja que havia robat les claus del balcó. Només la voluntat fèrria dels qui volien fer complir la legalitat va possibilitar que es pengés on tocava la bandera.
Com a símbol d’unitat i de lluita, l’estelada és finalista.

Actualment a Madrid dotze persones sense cap legitimitat estan discutint sobre una taula fosca i tacada de vermell els recursos en contra de l’estatut aprovat pel poble català. Un d’aquests recursos fa referència al terme nació atribuït a Catalunya.
Cada dos anys a Tarragona es troben les millors colles castelleres del món en el tradicional Concurs de Castells. Aquest 2008, i seguint la tònica de les últimes quatre edicions, els Castellers de Vilafranca es van imposar amb una actuació espectacular.
Si algun dels dotze magistrats, o qualsevol espanyol "grande y libre", no creu que Catalunya sigui nació, que vagi en un d’aquests concursos i veurà una cultura nacional reflex d’una nació.

El novembre posava fi a la que segur que és la notícia que més paper i minuts ha omplert als mitjans de comunicació. El 4 de novembre se celebraven les eleccions nord americanes, el guanyador de la qual va ser Barack Obama.
Difícilment es podria escriure en quatre línies tot el que ha significat Obama i el perquè de la seva nominació com a finalista de l’any, i més perquè segurament tothom tindrà el seu motiu.
En tot cas, Obama serà recordat per haver remogut consciències, per haver il·lusionat, per haver portar esperança i sobretot, per haver sigut el primer President negre dels Estats Units. Obama sense cap mena de dubte és un dels grans personatges de l’any, i per això n’és finalista.

El juliol es parlava de Guardiola i de com ha canviat el Barça, el personatge de la setmana del desembre és precisament la criatura que el Pep ha creat. Una criatura total, fantàstica i que ahir va culminar la millor primera volta de la història de la lliga estatal de futbol amb la consecució de 41 punts dels 48 possibles.
El Barça de Guardiola practica un futbol encisador, directe a voltes i pausat en altres, el Barça defensa bé i ataca millor. No té fissures, és total, és 10.
El Barça de Guardiola és Màgic, i com l’equip mític de Cruyff en el mundial d’Alemanya, és mecànic, és total. Per haver retornat el bon gust al futbol i l’alegria als barcelonistes, la Màgia Mecànica del Barça, és finalista.

Un cop fet un repàs dels finalistes a Personatge de l’Any, és l’hora de la veritat, l’hora de decidir qui serà el guanyador.

La paraula, i el vot, és vostra. L’operació "Personatge de l’Any" arriba al final.

"No nos falles"

Avui per obligacions volgudes, he estat mirant tot d’spots electorals d’antigues campanyes per veure’n el format, el missatge i com es transmet aquest, la música… en fi, tot d’aspecte a tenir en compte a l’hora de pensar un spot electoral.

La sorpresa ha estat quan m’he topat amb el vídeo que reprodueixo, avanço que tota aquella persona que sigui sensible, que aquest spot pot ferir sensibilitats, ja que és d’una duresa extrema.
"No , no cambies" i "no nos falles" són dues frases que es repeteixen sovint en aquest spot, unes paraules que qualsevol ciutadà mínimament responsable i intel·ligent sabrà considerar.

El vídeo és claríssim que està fet i pensat des d’una òptica espanyola, ja que si estès encarat cap a Catalunya seria talment com una bufetada en tota regla.

No comentaré el vídeo perquè no pretenc escriure el Quixot sobre com i en què ha fallat el "prota" del vídeo, ja que en la setmana en què ens trobem i tal i com ha anat, i va, la negociació del finançament, ja queda prou palés el "no nos falles".

Desprès de veure aquest vídeo que tothom pensi i tregui les seves pròpies conclusions.

I sobretot això, "no nos falles", eh Montilla.