13 de febrer de 2008

Cap al 9-M (I): PSC-PSOE


A partir d’avui intentaré analitzar la manera en com arriben els partits a les eleccions del 9 de Març repassant la legislatura passada. L’ordre que seguiré serà el de major a menor segons els resultats de les eleccions 2004 a Catalunya.

Per tant toca començar amb el PSC-PSOE que va guanyar les eleccions en les que obtingué 1.586.748 vots que van transformar-se en 21 diputats.
El PSC va arribar a les eleccions del 2004 en ratxa ja que havia guanyat les eleccions municipals del 2003 i per primera vegada ocupava la Presidència de la Generalitat gràcies al Pacte del Tinell. Tot i aquest fet, els primers passos del Govern no van ser fàcils ja que el Conseller en Cap va haver de dimitir, abans d’un mes en el càrrec, desprès de què es filtrés a la premsa espanyola una reunió que havia mantingut amb la direcció d’ETA per buscar el camí de la pau. Aquesta situació va estar a punt de fer saltar pels aires el Govern, amb tot però, el Govern va seguir.
El PSC-PSOE va plantejar una campanya d’enfrontament directe amb el PP i sobretot en diferents punts molt clars: la Guerra de l’Iraq, el transvasament de l’Ebre, la catalanofòbia i diverses lleis impulsades des del govern conservador. Aquest intent de bipolarització es va veure incrementat a partir de l’11-M i la manipulació informativa del PP en negar l’autoria fonamentalista islàmica de l’atemptat.
Que es plantejava una campanya anti-PP era clar tant sols llegir un dels lemes socialistes "derrotarem el PP".
El dia de les eleccions va passar el que va passar i el PSC-PSOE va guanyar amb gran avantatge les eleccions amb 21 diputats.
Els 21 diputats en el formatge del Francino, llavors encara no havia anat a fer les espanyes, quedaven molt bé, molt monus. Però superat el dia desprès, els diputats del PSC-PSOE se’ls hi van oblidar les tres primeres lletres del partit i van passar a formar part, com des del 1982, del grup parlamentari del PSOE fet que els ha portat molts cops a votar en contra de llei aprovades pel PSC a Catalunya.

El poder del PSC al "Gobierno de España" ha estat ocupat per tres persones diferents, José Montilla, Joan Clos i Carme Chacón. El primer va ser ministre d’Indústria i energia i durant la seva gestió es va perfilar, iniciar i fracassar l’OPA de Gas Natural a l’ENDESA del senyor Pizarro. Desprès de Montilla va aterrar Joan Clos. El mestre. L’únic que es capaç d’equivocar-se en la primera oportunitat que té. Qui no recorda el "juro como ministro de justicia, energia y turismo" davant del veritable ministre de justícia i tant ample, o quan davant de la plana major de General Motors els hi va dir "señores de la Ford". Bé ja sabíem com era. Sobre la seva gestió, doncs bé el més destacat seria la inhibició en relació a les tancades que el govern valencià ha fet dels repetidors de TV3 al sud del país.
Tema apart mereix Carmencita Chacón. La Chacón apart de ser del nucli jacobí, nacionalista (espanyol) i baixllobragatí del PSOE, ha ocupat un Ministeri que per l’únic que serveix és per robar competències a les Comunitats Autònomes i per fer bonic i poca cosa més. Bé si per una altra cosa, per promocionar la Chacón tant com es pugui.

Així arriba el PSC-PSOE a les eleccions Generals del 9-M. Unes eleccions en què torna a posar el PP com a màxim, i quasi únic, argument perquè els ciutadans els hi fem confiança i els votem. Pintar el PP com a dimoni li surt molt bé al PSC-PSOE sobretot a Catalunya, ara bé no seria de més que apart d’aquest ítem, i de l’embaràs de la senyora Chacón, trobessin algun aspecte atractiu perquè se’ls pugues votar.
Però sembla que no els fa falta, les enquestes així ho mostren, la victòria del PSC-PSOE a Catalunya no perilla, guanyaran segur.

A nivell d’estat espanyol el PSOE no ho té tant bé com el PSC, la victòria no és segura.
Fa quatre anys amb ZP i la seva "españa plural" lligada amb els atacs de l’11-M, la Guerra de l’Iraq… van fer possible, tal com titulava el Periòdico, la "Zapatada" de ZP al PP. Una participació record va donar al PSOE quasi 11 milions de vots i 164 diputats.

La legislatura es podria dividir en dues fases. La primera, 2004-2005, i la segona 2005-2007.
La primera va ser marcada per l’elaboració de l’Estatut i per l’entesa de les forces d’esquerres que eren presents en el Congrés dels Diputats. La segona va ser marcada per la finalització dels Estatuts i per una aliança més estreta amb les forces conservadores i regionalistes de l’estat.
El govern ZP ha jugat amb dues cares, la cara social la pactaven amb les forces d’esquerres, i la cara econòmica la pactaven amb els regionalistes conservadors catalans i amb els nacionalistes bascos. Bé amb un govern sense majoria, cadascú es busca la vida com pot.
En termes socials s’ha avançat. Lleis com la del matrimoni per parelles del mateix sexe, la llei per la igualtat… també hi ha qui diu la de dependència. Aquesta és una bona llei, sí, llàstima d’un petit inconvenient. Envaeix competències de l’Estatut.

Si deixem de banda els temes socials el govern ZP ha estat una decepció.
ZP va prometre en el debat d’investidura una llei de memòria històrica, que pogués donar status de víctima a qui en va ser i poder anular els judicis sumarissims del franquisme. No va ser així. La llei es queda curta i no anul·la els judicis, i tant sols gosa declarar el règim d’il·legítim, però no il·legal.
En el tema de la "españa plural" ZP va tenir por. Por del PP, com sempre. I amb aquesta por, i com diu algun diputat, la seva "españa plural" ha acabat sent tant singular com la del PP. Perquè l’Estatut de la Moncloa pactat entre Mas i ZP és un bon Estatut per una regió, però no per una Nació.
Però no només en el tema de l’Estatut ZP va trair la seva "españa plural", les seleccions nacionals catalanes s’han trobat amb tota la maquinaria de l’estat per evitar mitjançant amenaces, coaccions i suborns el seu legítim reconeixement internacional.
Per no parlar del tema de Rodalies, infrastructures i de la Melani, però aquest punt mereix tractar-lo apart i amb tota la importància que es mereix.
Si el tema del model territorial va centrar bona part de la legislatura, el procés de Pau també. I aquí ZP va tornar a tenir por. Por del PP, altre cop. La idea, la intenció era bona, creïble, ara bé es va fer amb improvisació provocant el fracàs de les negociacions i el retorn d’ETA a l’activitat militar. Un final lamentable per una bona idea on des de les dues bandes de la taula es van cometre errors, d’una encara avui se’n cometen. Amb qui parlarà ZP si té tota l’esquerra abertzale a la presó?

En la campanya del 2008 el PSOE la personalitza molt, molt i molt en ZP, semblant a la del 1993 amb Felipe González que tot i els escàndols financers, de corrupció i de terrorisme d’estat va guanyar les eleccions. ZP advoca en cada míting a la mobilització del seu electorat per frenar a la dreta del PP.
La crida a la mobilització demostra l’empat tècnic que hi ha actualment i també mostra els nervis que hi ha a Ferraz.
ZP però, té un gran aliat. La CEE, que de manera desinteressada li està mobilitzant l’electorat i fent part de la campanya.

Per acabar. Cal dir que si jo visqués a Espanya, votaria el PSOE. En visió espanyola no ho ha fet malament. Ha tancat el model d’estat, ha intentat iniciar el Procés de Pau a Euskadi, ha fet lleis socials avançades, ha tret les tropes de l’Iraq…. Però no hi visc.
Visc a Catalunya i per tot el caos, per les mentides, per la presa de pèl constant, no puc votar el PSC-PSOE.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic d'acords en tot el que dius menys en l'últim paràgraf.

Quines lleis bones ha fet el PSOE? A part de la dels homosexuals...?

Ferran Porta ha dit...

Deu n'hi do, quina currada de post. Però tu no eres un adolescent quan va començar la legislatura espanyola?? Com n'estàs tan al dia, de tot plegat?? :)
Molt interessant, el resum. Compateixo el teu punt de vista central: el PSOE, sent millor que el PP, no és tampoc una bona opció per a Catalunya.
Salut!

Anònim ha dit...

Fantàstic post Pere. L'enhorabona !!
Apunts...

Els temes socials en els quals s'han avançat no els veig tan clars. Si treure competències en vivenda a les CCAA, fer lleis perquè els homosexuals es casin i fardar d'una llei de "desigualtat" són bones polítiques socials pel conjunt dels espanyols, la veritat que què malament anem tots plegats.

L'aliança PSOE(PSC) i ERC no se la creia ningú ja que anava contra natura una unió de govern entre espanyolistes i independentistes catalans. I per acabar-ho d'adobar, els d'ERC van ser expulsats del govern per la porta del darrera per ser conseqüents amb les idees pactades al Parlament en el tema Estatut. I és que a sobre després, Esquerra torna a pactar amb el PSOE-PSC deixant el seu honor i reputació pel terra.

Espero el teu proper post sobre CiU. Això promet jeje

Pere Sàbat ha dit...

Roger,
A nivell espanyol les lleis socials han estat positives, per ells. Fins i tot la de dependència.

Ferran,
Gràcies pel comentari. Quan va començar la legislatura jo tenia 15anys però sempre m'ha atret la política i mira vaig sortir una mica raret....

Andreu,
Les lleis socials si que han sigut positives i ha parmés solucionar la situació de moltes persones que abans no podien gaudir d'una vida plenament qualitativa.
Sobre el pacte d'ERC i el PSC, són temes diferents amb el que he posat al post, tot i així d'aqui uns dies ja en parlaré.

Gràcies per comentar.