17 d’agost de 2008

Pantalons baixats amb gust de tomàquet


Tot i els dies de desconexió de què he disfrutat envoltat d’arbres, calor, llibres i bona companyia, no he pogut evitar continuar enganxat en el que sens dubte és el culebró de l’estiu: la negociació del fiançament.

Aquests dies hem vist diversos capítols d’aquest ja massa llarg serial, primerament va ser Bono, el (fill de) feixista, que en unes declaracions va treure tot el mèrit dels 25 diputats del PSC i va argumentar que la victoria electoral del 9 de Març es deu a l’enamormament, jo afegiria malaltís, entre els catalans i Zapatero. Aquest fet ja de per si sol ferga l’absorditat. ZP va guanyar a Catalaunya per la brillant campanya que va fer el PSC, que gràcies a la por de la possible tornada del PP van poder mobilitzar a una gran part de la població. La opinió de Bono no hauria de sorprendre, ja que tots sabem la visió que té de Catalunya, el que si que hauria de fer pensar és que ara Bono ja no és només aquell president autonomic o aquell exministre folklòric, ara Bono és la tercera autoritat de l’estat espanyol a més de representar plenament el discurs del PSOE. Les paraules de Bono són, com hem vist amb les paraules d’ahir de Solbes, un avís per a navegants: el que compta és el PSOE.

Un altre punt, va ser l’advertiment de Pepiño Blanco dient que si no hi havia pressupostos no hi hauria finançament. Aquesta declaración de Guerra per part del PSOE vol dir dues coses. Primera, que per primer cop veuen la unitat catalana com a alguna cosa seria i no només cao un acte figurant; i segon que el PSOE està pressionant el PSC perquè voti afirmativament els pressupostos i s’oblidi de l’opció de vetar-los juntament amb les altres forces catalanes.

El següent capítol del culebró, va ser més trist, més ben dit, va ser decepcionant. El conseller Saura que també era President en funcions, va afirmar que cal oblidar el passat i començar de nou amb Zapatero per arribar a un acord. La veritat és que aquestes paraules són un guerro d’aigua freda a la unitat catalana aconseguida en el tema del finançament. Tal i com s’han afenyat a contestar altres consellers del Govern, aquestes declaracions no fan més que continuar el patró de renuncies del tràmit de l’estatut.
La pregunta que s’hauria de fer el campió dels tomàquets de debó, seria si és possible arribar al seu irrealitzable federalisme amb Espanya amb la proposta que ha presentat Solbes.
Començar de nou vol dir oblidar que Espanya ha incomplert la seva pròpia llei? Vol dir que s’ha d’oblidar que ens enstan aixecant la camisa continuament? Vol dir que hem d’oblidar les continues amenaces que Espanya ens està professant? Vol dir que hem d’enterrar la unitat nacional aconseguida? Vol dir que el Govern ha de renunciar als seus plans socials?

Avui segurament hi haurà un nou capítol d’aquest serial, un serial que ja cansa però, que si tots saben estar i mantenir-se als seus llocs tal i com va dir el President Montilla assolirem la victòria.

Cap comentari: