Si hi ha un programa de televisió que és digne de veure i d’aplaudir aquest és l’espai que adorna les nits dominicals a TV3. Parlo evidentment del 30 minuts.
Més enllà d’altres consideracions més encarades en la gestió empresarial televisiva, que és molt bona, el 30 Minuts és un programa bàsic, és un dels tipus de programes que una televisió nacional pública ha de fer, un programa que ens descobreixi nous móns, noves realitats, un programa que ens faci obrir els ulls i ens rescati de l’oblit volgut que alguns ens han imposat.
Precisament ahir vam tenir la oportunitat d’assistir en un d’aquests rescats memorials que el 30 Minuts fa brillantment, ja siguin de producció pròpia o no, saber escollir també és una virtut.
El 30 Minuts que es va emetre anit tractava sobre el moviment funista de Xile. El moviment funista xilè és un moviment pro Drets Humans que lluita per denunciar els assassins que encara són lliures i que porten una vida completament normal. Els funistes doncs, es caracteritzen per trobar i localitzar els criminals pinochetistes i quan saben on viuen o on treballen, llavors els van a buscar.
El resultat d’aquesta localització i d’aquest "buscar" no es tradueix en violència, tot el contrari, es tradueix en una denúncia pública de què aquell ésser, dir persona a un assassí resulta quasi insultant per la resta de la humanitat, viu o treballa allà, el que busca la funa és que la població conegui els criminals, els reconegui i els hi faci el buit.
La funa de què tractava el 30 Minuts d’ahir era especial, especial perquè es "funava" a un criminal molt representatiu, no tant per la seva putrefacte ànima, sinó per una de les persones que va torturar fins a la mort. L’ésser immund que ens ocupa va ser l’assassí que va treure la vida a un dels intel·lectuals que donava suport a Salvador Allende. "El Príncipe" va ser qui va matar al brillant cantautor Víctor Jara.
Veure les imatges de centenars de persones desfilant per un carrer de Santiago aixecant pancartes i reclamant justícia em va produir diverses sensacions potser contradictòries. Per una banda una profunda tristor, ja que aquelles persones s’estaven manifestant per recordar a un lluitador de la llibertat i de la justícia social que ja no era amb ells. Per una altra banda repugnància cap a aquells éssers que van participar o col·laborar amb la dictadura Pinochetista i que van causar tan d’odi i dolor, i per acabar enveja.
Enveja no de sortir al carrer, però sí enveja pel que reclamaven. Els centenars i centenars de xilens que eren davant del Ministeri de Treball (és on treballava "el príncipe") reclamaven que un criminal, un ésser que va anar contra els Drets Humans fos jutjat, els que eren allà simplement reclamaven justícia.
I la veritat, vaig sentir molta, molta enveja. Enveja de la valentia dels xilens, enveja del govern xilè, enveja de la seva dignitat, enveja de la seva no renuncia. Perquè aquells xilens no renunciaven a la veritat i la justícia, aquells xilens hi lluitaven. Quina enveja.
Allà els xilens lluiten perquè els criminals de la dictadura vagin a la presó, allà el govern col·labora per portar-los davant dels jutges…. I aquí?
Aquí, a l’estat espanyol, ningú lluita per portar els criminals franquistes davant dels jutges, aquí "el gobierno de españa" fa lleis de punt i final "por la concódria i el perdón", aquí els criminals poden viure tranquil·lament, aquí els criminals i assassins poden ocupar llocs al Senat amb l’aplaudiment unànime dels espanyols…
Quina diferència, i quina enveja.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada