Entre el Soft i el Hard

Aquesta setmana la nova secretària d’estat dels Estats Units, Hillary Clinton, ha iniciat la seva primera gira internacional, i ho ha fet escollint el continent asiàtic canviant d’aquesta manera la tradició de començar o bé a Europa o en el seu defecte, al pròxim orient.

La nova diplomàcia nord americana haurà de prendre grans decisions, decisions que d’una manera o altra hauran de corregir el desgavell que va produir el mandat de Bush. L’herència que l’administració de Bush deixa al duet Obama-Clinton és un panorama internacional tensionat on els EUA no gaudeixen de grans aliats capaços de dialogar en els grans conflictes i on la seva força i liderat s’han posat en dubte. A nivell intern d’Estats Units a més, la ceguesa que va demostrar l’anterior govern americà ha deixat el major dèficit de la història.

En relacions internacionals s’acostuma a diferenciar entre dues maneres d’exercir el poder, dues maneres que són notablement diferents. Per una banda es troba el "hard power", un exercici basat en la força, en la imposició. Per contra hi ha el "soft power", que es fonamenta en potenciar més aviat el diàleg i la persuasió.

Si es volgués buscar un referent per cada model, es podria concloure que el "hard power" es va aplicar durant el mandat presidencial de Bush fill, i el "soft power" durant els anys de presidència de Jimmy Carter. Un ràpid repàs dels èxits dels dos presidents demostren clarament que cap dels dos ha resultat cap meravella en quan a resultats.

Quina estratègia hauria de seguir ara Hillary Clinton? Es podria pensar que per l’efecte pèndol tocaria un mandat on es recolzés el "soft power", tot i saber que aquest no és capaç de donar resultats, i menys en la situació actual. Doncs com s’ha de comportar la nova administració?

Des de que va ser nomenada, Clinton ha repetit diverses vegades un nou concepte, el "smart power". Què és l’smart power?
Hillary ha definit aquest nou concepte, almenys nou en aplicació, de manera que es basa en l’eficàcia, el pragmatisme i la intel·ligència.

Hillary ho té clar, no és realista plantejar una política internacional amb unes bases d’imposició, però tampoc és realista dibuixar una estratègia basada en les bones paraules. La solució, o una d’elles, és l’smart power, una manera d’exercir el poder que ha de barrejar la fermesa de les conviccions amb el pragmatisme, alhora que ha d’intentar destensar les relacions dels EUA amb bona part dels estats en què hi ha conflicte, com el Pakistan, l’Afganistan, l’Iran, l’Iraq….

Tot i les bones intencions de Hillary, les relacions intencionals i el paper de la diplomàcia americana es veuran afectades per les eleccions que s’han celebrat a Israel i les que s’han de celebrar a diversos estats veïns. Hillary i Obama ho han reconegut, els EUA sols no poden arreglar el món, per aconseguir-ho les parts en conflicte hi han de posar de la seva part.

En resum, ara és quan la retòrica ha de deixar pas a l’acció real, i l’acció real ha de consistir en construir aquest "smart power", una manera d’exercir el poder que ha de permetre avançar en la resolució dels conflictes que actualment afecten els EUA de manera directe. Aviat es veurà si el canvi tan proclamat també arriba a la diplomàcia americana, o si per contra, aquest es queda només paper mullat.