Zapatero no és Obama

Durant la setmana de la presa de possessió com a President que va celebrar Barack Obama, al Regne d’Espanya el que més es repetia, almenys en una certa premsa, era la pretesa semblança entre el mandatari americà i el jutge-president espanyol. Tot i els esforços i els rius de tinta que aquests mitjans van abocar per tal d’inundar tot el que poguessin amb la "broma" de què Zapatero i Obama s’assemblaven, els fet ens porten a dir tot el contrari.

A veure, és cert que hi ha algunes coincidències que són divertides, com per exemple que es porten exactament un any de diferència ja que van néixer al mateix dia, la forma d’arribar al poder just desprès de vuit anys de conservadorisme dretà o plantejar un programa de canvi profund.

Però aquí acaben les semblances. Zapatero s’ha caracteritzat per ser un President banal, un President que sempre diu el que la gent del voltant vol sentir. Que toca dir "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya", doncs es diu encara que desprès es faci tot el contrari. El projecte de Zapatero ha estat des de sempre envoltat d’un fum espès que no permetia veure els fonaments del projecte. S’ha pogut comprovar amb el temps, que els fonaments eren del mateix fum.
Obama és cert també ha venut fum durant la campanya, però un fum diferent. El fum d’Obama té fonaments sòlids, a més el seu discurs no es basa en dir a cada lloc i a cada persona el que vol sentir, sinó que el fum d’Obama s’ha basat en donar esperança i retornar la il·lusió al seu poble, una esperança i una il·lusió fonamentada en un projecte de canvi i edificat damunt el gran patriotisme nord americà. El projecte de Zapatero encara ara no se sap exactament quin és. Va començar sent "l’espanya federal", desprès va passar a ser "el proceso de armonización autonómica" o "la españa plural" i ara acaba amb "la españa abierta". En fi, un rumb sense timó.

Obama tot i el fum venut, quan encara no fa ni un mes que és President ja ha començat a donar mostres de què el seu projecte no era només retòrica. Es pot esgrimir que les polítiques que s’han dut a terme no eren exactament les que prometia el President durant la campanya, és cert. Però no és menys cert de què Obama s’ha trobat un Senat on els republicans encara tenen la possibilitat de fer embarrancar les iniciatives legislatives presidencials com és actualment el pla d’estímul econòmic.

Obama en un mes ja s’ha posat a treballar. Primerament va aprovar el tancament abans d’un any de la presó il·legal de Guantánamo, també va tirar endavant les normes ètiques que han de guiar la seva administració o també va impulsar l’aprovació de tot un pla per combatre el canvi climàtic.
Obama però, a més d’aquestes iniciatives està tirant endavant un dels temes més ambiciosos del seu mandat, un tema en el qual tots els presidents demòcrates han fracassat anteriorment. La reforma sanitària. Aquest és un dels temes més complicats que Obama haurà de fer front en els primers quatre anys del seu mandat. Obama va prometre que reformaria la sanitat i que aquesta reforma aniria encarada a incloure a milions d’americans que avui no es poden pagar l’assegurança privada i que per tant, viuen sense la possibilitat d’una bona atenció mèdica.

Obama ja ha començat, a poc a poc, però sense pausa ni vacil·lació. El President va aprovar pocs dies desprès d’arribar a la Casa Blanca l’implementació d’una cobertura sanitària que afectarà a milers, milers i milers de nens sense recursos.

En definitiva, que mentre un ha fet de la mentida i l’engany la base de la seva pràctica política, l’altre a base de treball, seriositat i pragmatisme avança cap a la consecució del seu programa.

Zapatero, per desgràcia seva i d’Espanya, no és Obama, però Obama, per sort seva i del món, no és Zapatero.