Més enllà de l'eslògan

Davant la falta de lideratge que pateix la política catalana, sovint es busca la inspiració a fora, es a dir, sovint es busquen models polítics per poder-ne fer una còpia barata.

Durant l’ascens de Sarkozy al poder i fins un temps després, la dreta catalana i espanyola van intentar fer un "copiar-pegar" del projecte i de les idees sarkozinianes com per exemple allò de la mà dura contra la immigració… Ara bé, avui ja quasi ningú posa Sarkozy com a model, ja que no se sap si s’hauria de copiar l’estil d’un President de França o un showman mediocre.

Últimament un altre polític que ha proporcionat més intents barroers per part d’alguns partits de fer-ne una còpia barata és Barack Obama. Obama amb la seva espectacular i brillant campanya ha exportat a tot al món el seu cèlebre "Yes we can" fins al punt que el candidat del Partit Demòcrata Italià se l’ha apropiat com a eslògan per la cita electoral del 14 d’abril.
A Catalunya el "Yes we can" ha sofert una copiada digne d’algú amb tantes idees i projecte com el PSC, ja que en un míting la candidata Chacón va deixar anar per allà un "Si se puede". Sense comentaris.

El "Yes we can", però és tan sols la superficialitat d’un gran discurs. Els socialistes, normal, s’han quedat només amb aquesta superficialitat que impregna tot el seu programa i discurs, i per tant només n’han vist l’eslògan.
D’altres però, han sabut veure el discurs. Un discurs d’esperança; un discurs que encoratge; un discurs sobre les oportunitats, sobre les potencialitats del país; un discurs sobre l’esforç col·lectiu.

Un discurs d’esperança en la gent.

Projecte

Ja fa dies que ens trobem en plena campanya per les eleccions generals del 9 de Març i com a qualsevol campanya la pluja de propostes electoralistes és descarnada, així com també tot tipus d’atacs a la resta de candidats. Bé com diu Obama, les campanyes ja tenen aquests cops i s’ha d’acceptar, com demostra l’acusació a "la Vanguardia" de la candidata Nadal a la candidata Chacón de què utilitza el seu embaràs per guanyar vots, o com quan el Rajoy exabrupte a ZP que ha venut a les víctimes o quan es defineix la campanya de Duran-Lleida com a xenòfoba . Davant d’aquest foc creuat, durant la campanya es fa difícil escoltar els "projectes", allò que els partits defensen, el seu model de país.

Avui però, a la Pompeu Fabra n’hem tingut una excepció. Avui algú ha gosat parlar del seu projecte de país, de futur.
Joan Puigcercós ha anat a la UPF per fer una conferència en aquest "tour" que fan els candidats quan hi ha eleccions. Normalment aquestes xerrades consisteixen en què el candidat en qüestió diu " mireu que bons que som i que dolents són els altres" i amb això s’acaba la conferència. Doncs bé avui Puigcercós no ha criticat a cap candidat català, Puigcercós ha fet un discurs en positiu.

Puigcercós ha parlat de projecte de país, d’un projecte col·lectiu, inclusiu, d’un projecte basat en l’esforç de la societat per avançar. El dirigent republicà ha exposat que Catalunya és un país que té unes immenses oportunitats i també unes grans potencialitats que haurien de permetre un gran desenvolupament per el país, aquestes però, s’han de saber aprofitar.
Per aprofitar tot aquest potencial, ha afirmat que per aconseguir-ho s’ha de pensar en el país que volem per d’aquí a 15 anys i ha posat l’exemple d’Irlanda, Eslovènia o Finlàndia que han passat de ser societats pobres, a ser societats capdavanteres en tecnologia, educació, desenvolupament econòmic….

Puigcercós ha enumerat els grans reptes per Catalunya, així com també diversos punts que han de ser repensats, com per exemple l’educació on ha afirmat que actualment a l’escola catalana se li exigeix que a més d’ensenyar transmeti valors, valors que haurien d’ensenyar els pares però que a causa de la no conciliació laboral-familiar, a casa no poden fer; també sobre infrastructures on ha dit que s’ha de tenir un aeroport intercontinental si es vol ser un país de primera i també que s’ha de desenvolupar una xarxa de mercaderies per poder aprofitar la posició estratègica del país i convertir-se en la porta d’Europa; ha parlat d’energia i de la necessitat d’investigar per poder sufragar la falta energètica constant que pateix Catalunya…. Ha parlat de futur, del nostre futur, del futur que volem. Ha parlat de voler per poder, ha parlat de que si volem, podem.

Puigcercós no ha fet un discurs optimista, perquè és conscient de les mancances i dels problemes de la gent i del país, Puigcercós ha fet un discurs d’esperança.

D’esperança en la gent i d’esperança en el país.

Cap al 9-M (IV): PP

En les eleccions del 2004 el PP va aconseguir al voltant de 10 milions de vots i 148 escons al Congrés del Diputats.

La legislatura 2000-2004 va estar marcada per la contestació social en contra de les polítiques del Partido Popular d’Aznar com per exemple la gran mobilització de les Terres de l’Ebre en contra del dit Pla Hidrològic Nacional, que també va aprovar CiU, o les concorregudes vagues i massives manifestacions d’estudiants en contra de la Llei Orgànica d’Educació de la Pilar del Castillo, el Prestige i el chapapote de Galiza, la manipulació a TVE amb l’Urdaci i el mític " el sindicato c,c,o,o", la il.legalització de Batasuna per la llei de partits (que també va aprovar CiU), el tancament d’Egunkaria, les tortures i com no i culminant l’escalada de mobilització ciutadana les grans manifestacions, amb referèndum il·legal inclòs, en contra de la Guerra de l’Iraq. Totes aquestes petites accions van anar sumant i omplint el got que va vessar a partir de l’"esperpento" que va organitzar el Gobierno en relació l’11 de Març del 2004.

Amb aquest panorama doncs, el PP va perdre les eleccions, el problema és que no en va acceptar, o més ben dit, no va en processar els resultats. El no processament de la derrota ha portat als populars a fer una oposició frontal i a vegades brutal a l’executiu de ZP pensant-se que, com algú a Catalunya, els havien robat la Presidència.
Mitjançant la que podríem anomenar com a doctrina Reagen, la campanya permanent, el PP s’ha mobilitzat molt tant en contra de les lleis socials de ZP i a favor de la família tradicional, com en contra del Procés de Pau obert a Euskadi o també la brutal i descomunal campanya en contra i de boicot de l’Estatut com a simple paper de fumar per anar contra de Catalunya.
Aquesta deriva reaccionaria ha portat al PP cap a postulats de l’ultradreta intransigent i rància nacionalcatòlica espanyola.
Aquest fet però té un fet positiu i un de negatiu per al PP. El positiu és que el PP manté molt mobilitzat el seu electorat, el negatiu és que ha desatès el sector centrista, moderat, de l’electorat que se sent desemparat ja que ni PP ni PSOE li garanteixen gaire.

Aquesta campanya el PP està intentant dotar d’humanitat i proximitat un candidat sense carisma, d’aquí lemes com "con cabeza y corazón".
L’altre punt de la campanya dels nacionalcatòlics ha estat les disputes internes. Gallardon, Aguirre….. no el número dos ha estat finalment Pizarro el que no volia ser empleat de "la caixa" i que brandava la Constitució espanyola per impedir l’OPA de Gas Natural a ENDESA. L’aura de gran candidat però s’ha difuminat arran de la derrota que va patir contra Solbes en el debat sobre economia.

Rajoy i el PP arriben millor del que podrien haver imaginat fa poc a la campanya. ZP en quatre anys no ha estat capaç de fer-se un lloc, de trobar un còmode espai per edificar la seva majoria.
Ara Rajoy pot tenir alguna, poques, opcions de triomf.

En el post sobre el PSOE vaig dir que si visqués a Espanya el votaria. Doncs bé, al PP no el podria votar ni sent espanyol, i molt menys sent català.

Debat de micos

Ahir va tenir lloc, per si algú encara no ho sabia, el primer debat en 15 anys entre els candidats dels partits majoritaris que es presenten a les eleccions del Març.

El debat a grans trets va desenvolupar-se com un diàleg de sords, com si s’haguessin agafat els discursos mitineros i els transformessin en un format "àgora". Un altre punt, és que les dos candidats van centrifugar el seu discurs i van intentar donar una imatge de més moderació que la de les últimes setmanes, buscant d’aquesta manera el vot de l’electorat de centre espanyol.

Si es mira els candidats, es pot dir que Zapatero va sobreviure, va fer el que s’esperava que fes.
Zapatero va poder acorralar Rajoy en dues ocasions de manera clara, produint així, que es visualitzes la demagògia i la utilització barroera del PP. En el PHN va collar-lo fins que Rajoy va negar primer que tornaria a fer el Pla, i acte seguit va negar que no el faria. Però sobretot amb ETA. Rajoy va dir que Zapatero s’havia trobat una Banda molt dèbil i que amb quatre anys l’havia deixat realçar-se, Zapatero li va respondre que si era tant dèbil com era possible que el PP li hagués atribuït l’11-M.
Zapatero també va defensar el seu model de política territorial, afirmant que España estava més unida i era més lliure.
El candidat socialista però, quan se sentia acorralat tan sols deia una vegada "Aznar" i al cap d'un moment, una altra vegada "Aznar". Tot discurs de rèplica quedava impregnat d’aquest discurs anti-Aznar, evidentment per mobilitzar l’electorat propi i fer venir por a aquell de centre que va abandonar al PP en la segona legislatura però que tampoc l’ha convençut el PSOE.

De Rajoy cal dir que ho va fer millor del què es preveia. Va centrar-se a criticar tota i tota l’acció del Gobierno de España, economia, educació, sanitat, lluita anti-terrorista, model d’estat…
Especialment dur va ser amb el tema anti-terrorista fins al punt que va acusar Zapatero d’haver venut a les víctimes i d’haver negociat políticament amb ETA.
Un altre tema en què Rajoy va posar l’accelerador va ser el model d’estat en què va dir que no hi havia igualtat entre els espanyols i en va acusar Zapatero per no fer res per evitar tenir dos referèndums d’autodeterminació convocats a Euskadi i a Catalunya.
Rajoy però es va superar en demagògia en relació a la immigració ja que només començar ja va engaltar que immigració és igual a delinqüència.

Si mirem les formes que van mostrar els candidats, i això és totalment subjectiu, crec que Zapatero es va mostrar nerviós, tens i intranquil, fet que el feia seure en una posició atacant. També cal remarcar que Zapatero va estar durant tot el debat interrompent el seu oponent. En els tres minuts finals, Zapatero, va fer un intent, només un intent, de copiar el discurs de Barack Obama basat en l’esforç per aconseguir una societat millor. To i així el final de "Buenas noches y buena suetre" va ser una plagiada total i patètica d’una frase d’un gran periodista americà.
Rajoy, si s’exceptua que el conjunt li anava petit, va estar contundent, clar i segur, encara que els tics se li van notar molt. Els tres minuts finals de Rajoy va ser un conte dirigit als seus votants, ranci, caspós i que intentava ser èpic i emotiu sense aconseguir-ho.
Malament els dos.

Com a conclusió Zapatero com a resposta a tots els atacs contestava el que havia fet el PP i de com de dolents n’eren. Amb quatre anys al govern espanyol hauria hagut de trobar algun argument sòlid per defensar els seus postulats.
Rajoy per altre banda va ser molt demagògic en temes com la immigració, ETA i Catalunya. Va aportar alguna proposta però poca cosa consistent en idees.
En aquest debat Zapatero se’n va sortir, però pels péls, i Rajoy va superar les baixes notes que li auguraven.

Ara queda una nova setmana de "tensió i dramatització" tot esperant el pròxim dilluns 4 de març per el nou debat.

Això si, divendres, els catalans i les catalanes tindrem el nostre propi debat.

No m'ha agradat

Des de dijous inserits en la publicitat convencional, hi podem trobar els spots dels diferents partits polítics que es pressenten a les eleccions del 9 de Març.

Quan s’apropa una campanya electoral sempre és divertit mirar els spots, en aquesta, n’hi ha hagut dos que m’han causat una gran decepció.
La primera és l’spot electoral d’Esquerra. És lent, superficial, buit de contingut, monotema i aporta pocs imputs als electors. Centrar-se exclusivament en un tema, la independència, porta a recordar temps remots que ja semblaven passats. Tampoc és gens explicatiu. Enlloc s’exposa el perquè es vol la independència i com es farà "l’objectiu" d’un país de primera.
Quins temps aquells en què Esquerra oferia spots tan esplèndits com en aquella, llunyana, campanya del 2004.

L’altra decepció és l’spot del PSC. És horrible. Sí el d’Esquerra és buit de contingut, aquest ja no sé com qualificar-lo, ja que tan sols s’exposen frases de dirigents d’un altre partit. Tants pocs arguments sòlids troben els socialistes per demanar el vot que només poden fer anar a votar mitjançant la por? Tan malament ho han fet en aquests quatre anys? Tan s’han "pixat" sobre Catalunya que no en poden dir res de la seva gestió?

La veritat és que és trist que ne quatre anys no hagin fet res prou defensable per posar-ho al seu spot.

Personatge de la setmana: J.K. Rowling

Fa disset anys durant un viatge de quatre hores entre Manchester i Londres, una dona de poc més de trenta anys va començar a construir el que sens dubte és el món més màgic que s’ha inventat mai.

Disset anys després, aquest món ple de màgia l’ha fet sortir de la pobresa més absoluta, ha deixat d’escriure en una cafeteria perquè no podia pagar la calefacció, a acabar l’últim llibre de la saga en un hotel.
Amb Harry Potter, Rowling ha aconseguit que milers i milers de persones obrissin per primer cop un llibre, que altres milers i milers agafessin gust per la lectura i que milers i milers perdessin la por per llibres de centenars de pàgines.

J.K. Rowling ha construït amb mestratge un univers propi, un univers en el que un cop hi entres, en quedes absorbit. Rowling et transporta més enllà del que és possible somiar, et xucla. El ritme trepidant, els enigmes, els misteris, tot l’entrellat meticulosament organitzat i posat sobre paper desborden energia, i quasi aconsegueixen tenir vida pròpia.

Ara aquesta història arriba al final. Disset anys després ha arribat l’hora de dir adéu a Harry Potter.
Queden però totes aquelles estones en què tan sols il·luminats per una petita llum de l’habitació, devoràvem pàgines i més pàgines d’aquesta història i en què deixàvem que la nostra imaginació anés edificant tots i cadascun dels llocs, éssers i personatges que ens apareixien davant dels ulls.
Rowling ha posat al dia els grans temes de la humanitat. L’amor, la lleialtat, la fidelitat, l’amistat, la traïció, el dolor, la mort, i ho ha fet d’una manera magistral.

Gràcies per tot Joanne Kathleen Rowling. Gràcies Potter.

Déu els cria i ells s'ajunten

Ahir milers de serbis van sortir als carrers per protestar contra la recent independència de la seva antiga província, Kosovo.

Els serbis per mostrar la seva ira van protagonitzar una gran marxa amb més de 150.000 persones en què van proferir crits en contra dels Estats Units i dels països que han reconegut la independència de Kosovo. La marxa va desembocar en tot tipus d’actes violents com per exemple l’atac que va patir l’ambaixada nord-americana en què al final un dels radicals assaltants va perdre-hi la vida calcinat per el foc.

En les manifestacions els nacionalistes radicals serbis, juntament amb les banderes pròpies, s’hi van deixar veure tot de banderes “rojigualdas” d’extrema i immaculada espanyolitat símbol de la indissoluble unitat d’España i que sembla que els serbis, ja que amb el genocidi no van poder, volen seguir com a model. És curiós aquest agermanament de banderoles i de declaracions que serbis i espanyols s’han declarat aquests últims dies. La decisió d’España a negar la voluntat democràtica del Parlament Kosovar i alineant-se amb Rússia i Sèrbia en contra de la independència, ha situat a la diplomàcia espanyola al club de les “altres” potències, les potències que quasi tenen tant de democràtiques com la Cuba de Castro.

Catalunya, a diferència d’España, s’ha alienat amb les potències democràtiques occidentals, demostrant una cultura política i democràtica molt avançada, tot i el majestuós i injustificable ridícul dels 11 diputats unionistes de CiU i un d’Esquerra que van impedir que es votés i s’aprovés las votació a favor de la independència de Kosovo pel Parlament.

La diferència és clara, mentre España i els partits espanyols comparteixen viatge amb els nacionalistes radicals genocides serbis, Catalunya i els partits catalans i democràtics continuen cavalcant amb pas ferm cap a l’exercici del dret a decidir del poble català.

El 9 de Març també decidim en quin bàndol internacional volem situar Catalunya.

Preparats, llestos, ja!

A partir de les dotze d’aquesta nit comença la campanya electoral, una campanya que haurà de decidir qui ocuparà els seients del Congrés dels diputats a Madrid.

Aquesta campanya a nivell català té tres grans punts. Primerament s’haurà de resoldre el dèficit d’infrastructures que el país pateix de manera greu arran de la inhibició i la inexistència de voluntat política inversora dels diferents governs espanyols siguin del color que siguin.
En segon lloc s’haurà, en aquesta legislatura, de negociar el nou model de finançament que és en definitiva on podrem mesurar forces amb Espanya. Depenen del resultat de la negociació, de si el sistema és bilateral, si s’aproxima al del concert econòmic, si ens permet reduir el dèficit fiscal… veurem la nostra capacitat de força enfront d’un Madrid que guanyi qui guanyi seguirà sent igual de centralista i jacobí que com sempre.
L’últim punt que a nivell nacional representa un gran desafiament, és la defensa de l’estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. La més que probable retallada de l’estatut per mans del Tribunal Constitucional posarà pressió a tots els grups catalans, i aquests no podran defugir-la amb hipotètics pactes en la més profunda nocturnitat.

A nivell d’estat espanyol la legislatura es presenta amb diferents punts a l’ordre del dia.
La crisi econòmica, que alguns neguen i altres sobre-exploten, requerirà polítiques valentes i precises.
Un altre tema serà les relacions internacionals d’Espanya. La diplonmàcia espanyola haurà de refer les relacions amb las nova Administració Americana i també s’haurà de decidir en quin bàndol vol estar, si al de les potències democràcies com Gran Bretanya, Alemanya o França o al costat de les "altres" potències com Grècia, Sèrbia, Rússia o la República Popular Xinesa.
Els drets col·lectius també seran temes que volaran per la legislatura ja que Euskadi aplicarà el seu Pla de Convivència per poder decidir el seu futur i Catalunya, depenen de les segon es rebaixes estatutàries, també es podria afegir de manera unànime i cohesionada a la reclamació del dret a decidir del pobles. Així que el model territorial podria no estar tan ben tancat com alguns creuen, això sense descartar un pacte Nacional espanyol per limitar les competències de les Comunitats i enfortir l’estat…

La legislatura també podria portar a remoure el panorama català. Si ZP aconsegueix majoria absoluta hi haurà tensió amb el Govern, si ZP només aconsegueix majoria simple, depenen de si arriba a un pacte amb Duran i CiU, les eleccions podrien avançar-se.
Queden molts interrogants per resoldre, l’hora per decidir s’acosta.

Cap al 9-M (III): Esquerra

Les eleccions del 2004 van significar per Esquerra el major resultat electoral des dels temps de la República en què eren la força hegemònica. Esquerra va aconseguir 650.000 vots que es van traduir en 8 diputats.

La campanya dels republicans es va produir en unes circumstàncies irrepetibles, la trobada de Carod amb ETA i el conseqüent linxament mediàtic a què va ser sotmès va conduir a Esquerra a presentar una campanya en to de plebiscit. Els ciutadans van posar al seu lloc les paraules que Piqué va llençar a Carod en la sessió Parlamentària de després de la famosa trobada, en què va dir que el PP trauria més vots que Esquerra a Catalunya .

Esquerra aconseguia per primer cop ser tercera força política a unes eleccions generals a Catalunya i quarta a nivell d’estat espanyol, apart d’obtenir per primer cop representació a totes les circumscripcions de Catalunya.
Durant la campanya del "Parlant la gent s’entén" Carod va estar formidable, emotiu, exultant. Carod arrasava literalment allà on anava. I aquesta situació va portar a molta i molta gent a votar la candidatura independentista.
Amb els 8 diputats al sac i apunt d’anar cap a Madrid Carod va anunciar que no agafaria l’acta de diputat i que continuaria com a diputat al Parlament, ja que s’estava negociant l’Estatut.
La legislatura va començar amb aires de canvi, de borrar els vuit anys del conservadorisme espanyol caspós, ranci i autoritari i amb una nova melodia que sonava amb una lletra que deia alguna cosa així com "la españa plural de ZP".

Els dos primers anys de legislatura en què els republicans van donar suport a ZP va ser prometedora. La construcció d’una espanya federal era l’objectiu a perseguir i l’estatut n’havia de ser la punta de llança. Durant els dos anys que van des de les eleccions fins al pacte de La Moncloa, la col·laboració entre el govern espanyol i Esquerra va ser freqüent i va possibilitat que els republicans aprovessin els dos primers pressupostos del govern ZP. També va ser quan es va començar a discutir i en alguns casos aprovar lleis estrella de la legislatura com la dels matrimonis o la de la igualtat.

Aquest clima d’entesa es va trencar la nit del 21 de gener del 2006 a La Moncloa on ZP i Mas van segellar un acord per retallar l’Estatut i d’aquesta manera silenciar el tema que estava fent posar nerviós tant al "gobierno de españa" com als amics financers de CiU, i sobretot de la U.
Aquest pacte posava fi al somni d’una espanya federal, plural. Aquest pacte tornava a posar de manifest la impossibilitat d’una espanya diferent, millor.

A partir d’aquest fet Esquerra va retirar el suport al govern espanyol, que per contra va obtenir el de CiU.
Si es fa un balanç de la legislatura, queda clar que ZP ha enganyat a Esquerra, i a tothom, amb la lletra de la seva "españa plural" i del "talante". També és cert que Esquerra li ha faltat valor en alguns casos com és el cas de la llei de la dependència que envaeix diverses competències estatutàries. Aquesta llei és una bona llei, sinó fos que incompleix un marc legal aprovat per les mateixes Corts espanyoles com és l’Estatut.
Dels punts en positiu de la legislatura referides a Esquerra hi la innegable capacitat d’obrir debats ideològics. Algú pot pensar que no serveixen de gaire, però les Guerres no es guanyen si no es guanyen les batalles ideològiques.
Esquerra ha obert el debat de la Memòria Històrica que tot i el mal final que va tenir s’ha tornat a situar a primera línia de l’agenda política, també en el tema lingüístic Esquerra a trencat barreres, ha utilitzat el català en diverses ocasions i a lliurat batalla per la seva oficialitat al Congrés. El finançament ha estat, i serà, un dels grans temes d’aquests anys, Esquerra ha passat de ser l’única força que defensava un sistema de concert econòmic a ser una més de les forces que ho defensen.
En temes nacionals Esquerra és l’únic partit realment nacional. Esquerra per primer cop ha incorporat un diputat del sud en el seu grup i s’ha treballat també molt per les Balears, fent així que la concepció i l’acció parlamentària es basés en el tot del país i no només en el Principat.

La campanya del 2008 es diferencia molt de la del 2004, però no només per la situació sinó també per el missatge. Carod al 2004 omplia els mítings de campanya amb allò de "estat plurinacional", "estat plurilingüístic" i " estat pluricultural" que reflexaven la voluntat d’un estat federal, ara per contra el punt d’unió de la campanya és la Independència.

Esquerra presenta nou candidat, Joan Ridao. Ridao és un molt bon parlamentari, un molt bon portaveu, però no sé si és un bon candidat. Segurament és el més preparat per introduir-se a Madrid i entendre les entranyes fosques i cavernoses de l’"Imperio". A Ridao li passa el mateix que a Hillary Clinton, és la més preparada de carrer, però no és una gran candidata però si que serà una gran Presidenta, de la mateixa manera que Ridao serà un gran diputat.

Esquerra arriba en aquesta campanya en un cicle electoral lleugerament a la baixa, les eleccions catalanes i municipals van deixar un gust amarg a Calàbria. Es preveu patacada, davallada sonora i les enquestes així ho mostren. Depenent dels resultats obtinguts el rumb d’Esquerra podria variar, cal recordar que com tots el partits tenen congrés a l’estiu. Les enquestes però, i més per Esquerra, sempre acaben sent molt dures i normalment s’equivoquen a la baixa.

Esquerra ha de deixar la temptació d’ajudar ZP, segons diuen no ho faran, i centrar-se en defensar el país i la seva gent de manera coherent, rigorosa i contundent.

L'espera

En el món trepidant en què vivim, l'espera és quelcom que ens desespera.

Esperar-nos a la cua del bar per comprar el ridícul café amb llet ens posa dels nervis quan tan sols ens hi estem dos o tres minuts però aquesta sensació de no moure'ns, de l'absència de moviment, ens empeny inexorablement cap a la impaciència irreflexiva, o també esperar a la cua del caixer d'una botiga on ens desesperem al veure que davant nostre hi ha algú amb un carro ple fins a dalt de tot.

Crec però que esperar és bó. Esperar significa que esperes alguna cosa, algun fet, i a més que l'esperes perquè ho desitges, i quan arriba.... bum.... plaer.

Esperar és emoció quan ho estàs desitjant, és eufòria quan ho has aconseguit, és aquella pressió al pit que produeix l'impaciència. Esperar és quan tens allò gravat amb foc als teus pensaments.

Sempre s'hauria d'esperar alguna cosa ja que esperar és la voluntat de seguir endavant. Ningú pot esperar res si es rendeix, si tira la tovallola, si abandona.

Es pot esperar poder arribar a final de mes; es pot esperar l'assoliment d'un objectiu personal o col.lectiu, com s'ha vist aquest cap de setmana a Kosovo; es pot esperar guanyar un partit de vital importància en què en depengui el prestigi, el futur i la història d'un equip.

També es pot esperar que surti un llibre que ha estat llargament desitjat....

Tothom hauria d'esperar alguna cosa, ni que fos que demà tornés a sortir el sol.

Dues Parts

Durant els períodes electorals de tot índole ja siguin nacional, municipals… els candidats dels diversos partits tenen el costum de fer un tour universitari. En les catalanes a la Pompeu Fabra van anar-hi en Puigcercós i en Mas amb un gran èxit i també en Saura i en Rivera que van passat més desapercebuts, o també en les municipals en Trias i en Portabella van fer-hi acte de presència.

Amb l’inici de la campanya per el 9-M a tocar, avui s’iniciava aquest tour amb la candidata nacionalista espanyola (a les coses se’ls ha de donar el seu nom) del PP Dolors Nadal.
Davant aquesta notícia diversos col·lectius d’estudiants han protestat per la presència d’aquesta candidata al recinte universitari. La protesta ha tingut dues parts molt diferenciades. La primera en què tan sols s’han mostrat cartells i una pancarta a més de cridar diverses consignes, i la segona en què s’ha entrat a l’aula i s’ha rebentat l’acte.

Aquí s’haurien de fer diverses consideracions.
Primer, tothom té el dret de dir i defensar el que pensi, cregui, consideri i vulgui i ningú ha d’impedir tal fet. I segon, tothom té el dret a manifestar-se en contra o a favor del que cregui convenient i ningú ha d’impedir tal fet. Queda clar doncs.
Personalment crec que la segona part de la protesta ha sigut un error. N’hi havia prou que el col·lectiu d’estudiants es quedés fora de l’aula protestant pacíficament i deixant que es realitzés l’acte.
En quant a la primera part de la protesta, totalment d’acord.

Manifestar pacíficament, com ha estat la primera part de la protesta, que la presència d’aquesta gent resulta una provocació crec que era necessari. Sempre pacíficament.

O és que aquesta gent pot "campar" com si res sense que ningú els recordi que el mal que han fet i continuen fent? Ells que ens van mentir en la Guerra de l’Iraq condemnat milers i milers d’iraquians a un infern. Ells que van manipular el tràgic i brutal atemptat terrorista de l’11-M a Madrid tan sols per mantenir La Moncloa. Ells que fan de la catalanofòbia esport nacional espanyol. Ells que ataquen la llengua catalana. Ells que intenten explosionar la convivència a les aules catalanes. Ells que han bloquejat el Procés de Pau. Ells que utilitzen les víctimes del terrorisme per motius electorals. Ells que actuen en contra dels interessos econòmics i socials dels catalans i catalanes. ELLS.

Repeteixo, que es rebentin actes no m’agrada. Però que amb la mentida i amb la demagògia s’ataqui als catalans i a Catalunya, menys.

Personatge de la setmana: Hashim Thaçi

Avui a les 15:00 hores de la tarda el Parlament de Kosovo proclamarà la seva independència. Aquest fet es deu a què les forces independentistes són majoria a la Cambra.

Des del passat 17 de novembre Hashim Thaçi va convertir-se en Primer Ministre d'aquesta encara província sèrbia, al gunayar amb el 34% dels vots les eleccions.

Thaçi després d'estudiar filosofia i història a Pristina va haver d' emigrar cap a Suïssa arran de la disàpoara kosovar. Va començar la seva lluita per la independència proporcionant armament i diners al Moviment Popular de Kosovo, moviment que posteriorment es convertitría en l'Exèrcit d'Alliberament de Kosovo que ell mateix dirigiría. Després de passar per la presó, va convertir-se en una de les figures més perseguides per el règim genocida de Milosevic, tot i així va participar com a representant de l'Exèrcit d'Alliberament en les fallides converses de París del 1999 que van donar pas als bombardejos de l'OTAN.

Thaçi és un ferm defensor de la independència, però també un ferm defensor dels drets de les minories que tindran un reconeixament explícit en el nou Estat kosovar. Thaçi té la visió del Kosovo que vol, un Kosovo eurpoeu, un Kosovo pròsper, un Kosovo vertebrat, un Kosovo capaç.

Ara aquest Kosovo no existeix. Kosovo té més d'un 50% d'atur, el seu creixement econòmic ha d'apuntar més amunt, s'ha d'impulsar un veritable estat de dret, s'ha de crear l'administració, les institucions....

Aquest és el repte de Thaçi i el seu Govern, rentar la cara a Kosovo i fer-lo una democràcia amb un bon nivell de desenvolpament tant econòmic com social.

Aires de llibertat i de canvi arriben a Kosovo.

Respectaran Catalunya?

Cada cop més les webs dels partits quan arriben les campanyes electorals serveixen per entreveure cap a quin sector de l'electorat se centren o es dirigeixen els seus missatges.

Fins fa un temps a la web de Convergència i Unió hi havia un escrit que deia més o menys "CiU l'únic referent nacionalista capaç d'actuar amb les mans lliures" o alguna cosa per l'estil.

Doncs bé un cop començada la campanya electoral els cervells grisos de CiU han tret aquesta frase i han posat el lema de la campanya "Respectaran Catalunya".

El perquè d'aquest canvi es pot ser degut a dues causes.

Un possible motiu és que amb la polèmica amb els cartells xenòfobs, CiU vulgui potenciar el lema reivindicatiu de la campanya per d'aquesta manera fer fugir els fantasmes ultradretans de la campanya i potenciar-ne els imputs sobiranistes, un electorat que amb el cartell del candidat més unionista que podria presentar CiU que no es cansa d'afirmar i repetir que CiU "vol governar Espanya", podria desertar i anar a parar a Esquerra.

L'altre possible motiu seria que CiU s'estaria preparant per portar a terme el que no es cansa de repetir Artur Mas: "fer caure el govern de Catalunya si CiU és necessària a Madrid". Algú dirà, què hi té a veure l'eliminació de la frase del web amb l'afirmació de Mas? Doncs tot.

Tot. Perquè si CiU fes caure el govern català mitjançant un acord a Madrid s'estaria produint la major subordinació de la política catalana sota l'espanyola de la història, i és clar això de "l'únic referent nacionalista que pot actuar amb les mans lliures" sona a acudit barat.

Algú podria dir que Esquerra va donar la Presidència de la Generalitat a un partit i a un candidat de qui la seva catalanitat no era segurament la més desitjable... ara bé, el Pacte d'Entesa es va fer a Catalunya, no a la Moncloa.

Seria indignant que CiU exigís a ZP que el preu del seu suport per la investidura fos l'avanç de la convocatòria electoral a Catalunya, més que res que llavors si que seria la mort d'aquest suposat "referent nacionalista". Pot ser un referent nacionalista algú que posa primer la seva voluntat de governar per la via d'imposició de Madrid? Pot ser "referent nacionalista" algú que no vol que el govern de Catalunya es decideixi a Catalunya? Pot ser "referent nacionalista" algú que nega capacitat d'elecció al Parlament de Catalunya? Pot ser "referent nacionalista" algú que pacta amb Espanya per governar Catalunya?

La veritat és que CiU, sobretot CDC, haurien de reflexionar. La subordinació de la política nacional a lògiques exteriors no és bona i produeix que augmenti el desengany de la població envers la política. També es contraproduent ja que posa a Catalunya en un segon pla polític per part d'algú que s'autodefineix "referent nacionalista".

Patètic.

Cap al 9-M (II): CiU

En les eleccions generals del 2004, Convergència i Unió va aconseguir 835.471 vots que es van traduir en 10 diputats, cinc menys que els aconseguits per Trias l’any 2000.

La Federació de CiU va haver d’afrontar per primera vegada des del 1979 unes eleccions des de l’oposició, provocat per l’acord del Pacte del Tinell entre les forces catalanistes i d’esquerres. Aquest fet va provocar tota mena de reaccions, la més sonada i fora de lloc la va dir l’ex-primera dama catalana, Marta Ferrusola, que va afirmar que després del Pacte del Tinell se sentia com si li haguessin entrat a robar a casa, demostrant el seu sentit plenament democràtic.

Amb aquest ambient enrarit, CiU va idear una campanya de "acoso y derribo" a ERC a qui consideraven culpable del seu descens de vots i el conseqüent pas a l’oposició.
Ja des d’abans de la pre-pre-pre campanya, amb l’afer de Perpinyà, Duran i Lleida va ser diabòlicament impecable en contra de Carod en la comissió del Parlament per discutir sobre la trobada del conseller en cap i la direcció d’ETA. Tant que quasi va fregar el ridícul.

El lema de campanya també es va veure modificat per "el cas Carod". En un principi havia de ser "Sentit Comú a Madrid" però van abreviar-lo per "Sentit Comú" justificant que a Catalunya també feia falta. La voluntat de CiU de presentar al Govern català com una olla de grills, va començar ben aviat.
L’estratègia de CiU d’atacar Esquerra no els hi va acabar de sortir bé del tot, ja que CiU va baixar 5 diputats i Esquerra, llavors encara ERC, en va pujar 7, fet que trencava per primer cop el monopolisme que el nacionalisme, massa sovint regionalisme, conservador català havia tingut a Madrid.

Durant la legislatura el grup encapçalat per Duran- Sánchez Llibre ha aprovat els dos últims Pressupostos Generals de l’Estat i ha pactat les reformes econòmiques del Govern socialista. CiU també ha aprovat la Llei de la Memòria Històrica que impossibilita que s’anul·li el judici pel que va ser condemnat a mort el fundador d’Unió Carrasco i Formiguera, un patriota que davant les retallades de l’estatut del 1932 va demanar el NO com a opció per el referèndum que l’havia d’aprovar. Cadascú fa amb la seva memòria i dignitat el que més li plau.
CiU a diferència d’altres legislatures no ha estat necessària per el Govern espanyol, fet que l’ha obligat a re-situar-se al Congrés. La competència d’altres forces polítiques amb possibilitats per pactar no li ha fet gràcia. CiU però a partir del gener del 2006 ha sigut més procliu a pactar amb el PSOE sobretot després del Pacte de la Moncloa on CiU va trair al Parlament de Catalunya amb l’acord sobre l’estatut amb ZP.

La campanya actual CiU té un discurs bipolar molt extremat.
Per una banda en termes nacionals el candidat Duran Lleida no es cansa d’anunciar que estan disposats a governar España, i per l’altra Mas defensa un difús Dret a Decidir per el poble català. Ahir Pere Macias, número dos per Barcelona, va anar a la Pompeu Fabra i vaig poder preguntar-li que a qui havíem de fer cas, si a Mas o Duran, em va respondre que la prioritat és Catalunya. Molt bé, però no em va respondre.
En termes socials CiU sembla que hi pesa més la U que la C o la i, ja que el discurs és molt dretà i quan no xenòfob. No serveix l’excusa que ahir donava Macias de què el publicista ho havia entès malament. Aquesta campanya (cartells i spots) és desafortunada i falta el respecte a molta gent. El tema de la immigració és important i s’ha d’abordar, però no a base de fer demagògia perquè ens hi juguem la convivència i el futur del país.

Per CiU les eleccions són molt importants ja que s’hi juguen part del seu crèdit polític. Si aconsegueixen treure uns bons resultats, veuran reforçat el seu paper i podran imposar la caiguda del Govern d’Entesa, cosa que cada dia diu Mas, i així encarar força bé unes hipotètiques eleccions nacionals avançades. Si els hi va malament, poden rodar caps i aliances. El sector sobiranista de CDC cada cop és més gran i més organitzat, i advoquen per un trencament amb Unió i per un sobiranisme sense complexos.

El temps dirà.

Esquizofrènia socialista

Avui tornant cap a casa, mirant la tira còmica del Batllori a la vanguardia, pensava en la relació entre el socialisme català i el socialisme espanyol.

La tira del Batllori exposa clarament l'esquizofreina del socialisme català que basant-se en els acords d'agermanament de la fundació del PSC, manté una relació pretesament d'igual a igual amb el PSOE.

Gran part de la militància socialista catalana, manté que PSC i PSOE són partits diferents però que col.laboren. D'altra banda però, també n'hi ha que els consideren iguals. Aquestas últims són els baixllobregatins, com la Chacón, fills d'una immigració que va arribar quan "españa era una, grande y libre" i com sembla, a nivell nacional, s'ho van creure i s'ho creuen.

Caldria recordar que des del 1982 el PSC no té grup parlamentari pròpi al Congrés dels Diputats espanyol, ja que està integrat al del PSOE. Aquest fet es va produir per l'onada centralitzadora posterior al cop d'estat de Tejero, com també ho va ser la LOAPA. Alguns dirigents socialistes han reclamat la recuparació del grup pròpi, com l'ex President Maragall o els dirigents de l'entorn de Convenció pel Futur d'Obiols i Castells, però tot i així aquesta reivindicació no figura en el programa electoral de la Chacón.

El PSC no es cansa de repatir que són diferents, sí, hi ha hagut alguns cops que el PSC ha fet servir la seva "independència" davant el PSOE com per exemple amb la reedició del pacte d'Entesa amb Esquerra quan el PSOE apostava per un acord amb CiU.

Tot i així, la seva independència és més teòrica que real, sobretot a nivell espanyol, on no té capacitat d'acció.

Aquest fet ve a "cuento" arran de la discussió a la RTVE sobre si el PSC i el PSOE són o no són el mateix partit. Aquesta discussió es fonamenta amb el fet que al 2005 en el Referèndum de la Constitució Europea es van "segregar" els resultats entre els dos. Ara en la campanya del 2008, es vol seguir la tònica del 2005, amb la conseqüència que el PP seria la primera força política durant la campanya.

Seria divertit que després de tantes discussions dins el PSC i entre aquest i el PSOE, fos la RTVE qui decidís si el PSC i el PSOE són o no són el mateix.

Cap al 9-M (I): PSC-PSOE

A partir d’avui intentaré analitzar la manera en com arriben els partits a les eleccions del 9 de Març repassant la legislatura passada. L’ordre que seguiré serà el de major a menor segons els resultats de les eleccions 2004 a Catalunya.

Per tant toca començar amb el PSC-PSOE que va guanyar les eleccions en les que obtingué 1.586.748 vots que van transformar-se en 21 diputats.
El PSC va arribar a les eleccions del 2004 en ratxa ja que havia guanyat les eleccions municipals del 2003 i per primera vegada ocupava la Presidència de la Generalitat gràcies al Pacte del Tinell. Tot i aquest fet, els primers passos del Govern no van ser fàcils ja que el Conseller en Cap va haver de dimitir, abans d’un mes en el càrrec, desprès de què es filtrés a la premsa espanyola una reunió que havia mantingut amb la direcció d’ETA per buscar el camí de la pau. Aquesta situació va estar a punt de fer saltar pels aires el Govern, amb tot però, el Govern va seguir.

El PSC-PSOE va plantejar una campanya d’enfrontament directe amb el PP i sobretot en diferents punts molt clars: la Guerra de l’Iraq, el transvasament de l’Ebre, la catalanofòbia i diverses lleis impulsades des del govern conservador. Aquest intent de bipolarització es va veure incrementat a partir de l’11-M i la manipulació informativa del PP en negar l’autoria fonamentalista islàmica de l’atemptat.
Que es plantejava una campanya anti-PP era clar tant sols llegir un dels lemes socialistes "derrotarem el PP".
El dia de les eleccions va passar el que va passar i el PSC-PSOE va guanyar amb gran avantatge les eleccions amb 21 diputats.
Els 21 diputats en el formatge del Francino, llavors encara no havia anat a fer les espanyes, quedaven molt bé, molt monus. Però superat el dia desprès, els diputats del PSC-PSOE se’ls hi van oblidar les tres primeres lletres del partit i van passar a formar part, com des del 1982, del grup parlamentari del PSOE fet que els ha portat molts cops a votar en contra de llei aprovades pel PSC a Catalunya.

El poder del PSC al "Gobierno de España" ha estat ocupat per tres persones diferents, José Montilla, Joan Clos i Carme Chacón. El primer va ser ministre d’Indústria i energia i durant la seva gestió es va perfilar, iniciar i fracassar l’OPA de Gas Natural a l’ENDESA del senyor Pizarro. Desprès de Montilla va aterrar Joan Clos. El mestre. L’únic que es capaç d’equivocar-se en la primera oportunitat que té. Qui no recorda el "juro como ministro de justicia, energia y turismo" davant del veritable ministre de justícia i tant ample, o quan davant de la plana major de General Motors els hi va dir "señores de la Ford". Bé ja sabíem com era. Sobre la seva gestió, doncs bé el més destacat seria la inhibició en relació a les tancades que el govern valencià ha fet dels repetidors de TV3 al sud del país.
Tema apart mereix Carmencita Chacón. La Chacón apart de ser del nucli jacobí, nacionalista (espanyol) i baixllobragatí del PSOE, ha ocupat un Ministeri que per l’únic que serveix és per robar competències a les Comunitats Autònomes i per fer bonic i poca cosa més. Bé si per una altra cosa, per promocionar la Chacón tant com es pugui.

Així arriba el PSC-PSOE a les eleccions Generals del 9-M. Unes eleccions en què torna a posar el PP com a màxim, i quasi únic, argument perquè els ciutadans els hi fem confiança i els votem. Pintar el PP com a dimoni li surt molt bé al PSC-PSOE sobretot a Catalunya, ara bé no seria de més que apart d’aquest ítem, i de l’embaràs de la senyora Chacón, trobessin algun aspecte atractiu perquè se’ls pugues votar.
Però sembla que no els fa falta, les enquestes així ho mostren, la victòria del PSC-PSOE a Catalunya no perilla, guanyaran segur.

A nivell d’estat espanyol el PSOE no ho té tant bé com el PSC, la victòria no és segura.
Fa quatre anys amb ZP i la seva "españa plural" lligada amb els atacs de l’11-M, la Guerra de l’Iraq… van fer possible, tal com titulava el Periòdico, la "Zapatada" de ZP al PP. Una participació record va donar al PSOE quasi 11 milions de vots i 164 diputats.

La legislatura es podria dividir en dues fases. La primera, 2004-2005, i la segona 2005-2007.
La primera va ser marcada per l’elaboració de l’Estatut i per l’entesa de les forces d’esquerres que eren presents en el Congrés dels Diputats. La segona va ser marcada per la finalització dels Estatuts i per una aliança més estreta amb les forces conservadores i regionalistes de l’estat.
El govern ZP ha jugat amb dues cares, la cara social la pactaven amb les forces d’esquerres, i la cara econòmica la pactaven amb els regionalistes conservadors catalans i amb els nacionalistes bascos. Bé amb un govern sense majoria, cadascú es busca la vida com pot.
En termes socials s’ha avançat. Lleis com la del matrimoni per parelles del mateix sexe, la llei per la igualtat… també hi ha qui diu la de dependència. Aquesta és una bona llei, sí, llàstima d’un petit inconvenient. Envaeix competències de l’Estatut.

Si deixem de banda els temes socials el govern ZP ha estat una decepció.
ZP va prometre en el debat d’investidura una llei de memòria històrica, que pogués donar status de víctima a qui en va ser i poder anular els judicis sumarissims del franquisme. No va ser així. La llei es queda curta i no anul·la els judicis, i tant sols gosa declarar el règim d’il·legítim, però no il·legal.
En el tema de la "españa plural" ZP va tenir por. Por del PP, com sempre. I amb aquesta por, i com diu algun diputat, la seva "españa plural" ha acabat sent tant singular com la del PP. Perquè l’Estatut de la Moncloa pactat entre Mas i ZP és un bon Estatut per una regió, però no per una Nació.
Però no només en el tema de l’Estatut ZP va trair la seva "españa plural", les seleccions nacionals catalanes s’han trobat amb tota la maquinaria de l’estat per evitar mitjançant amenaces, coaccions i suborns el seu legítim reconeixement internacional.
Per no parlar del tema de Rodalies, infrastructures i de la Melani, però aquest punt mereix tractar-lo apart i amb tota la importància que es mereix.
Si el tema del model territorial va centrar bona part de la legislatura, el procés de Pau també. I aquí ZP va tornar a tenir por. Por del PP, altre cop. La idea, la intenció era bona, creïble, ara bé es va fer amb improvisació provocant el fracàs de les negociacions i el retorn d’ETA a l’activitat militar. Un final lamentable per una bona idea on des de les dues bandes de la taula es van cometre errors, d’una encara avui se’n cometen. Amb qui parlarà ZP si té tota l’esquerra abertzale a la presó?

En la campanya del 2008 el PSOE la personalitza molt, molt i molt en ZP, semblant a la del 1993 amb Felipe González que tot i els escàndols financers, de corrupció i de terrorisme d’estat va guanyar les eleccions. ZP advoca en cada míting a la mobilització del seu electorat per frenar a la dreta del PP.
La crida a la mobilització demostra l’empat tècnic que hi ha actualment i també mostra els nervis que hi ha a Ferraz.
ZP però, té un gran aliat. La CEE, que de manera desinteressada li està mobilitzant l’electorat i fent part de la campanya.

Per acabar. Cal dir que si jo visqués a Espanya, votaria el PSOE. En visió espanyola no ho ha fet malament. Ha tancat el model d’estat, ha intentat iniciar el Procés de Pau a Euskadi, ha fet lleis socials avançades, ha tret les tropes de l’Iraq…. Però no hi visc.

Visc a Catalunya i per tot el caos, per les mentides, per la presa de pèl constant, no puc votar el PSC-PSOE.

100 anys de Palau

Fa dies es va celebrar un aniversari col.lectiu significatiu. Aquest cap de setmana va fer 100 anys de l'obertura del Palau de la Música Catalana.

Aquest aniversari també ve acompanyat del centanari del Cant de la Senyera que va ser cantat per primer cop, en el primer concert al Palau per l'Orfeó Català.

El Cant de la Senyera és un cant emocional, triomfant, un cant com deia aquell de "gallina de piel". És el millor cant que se li pot donar a la Bandera del país, és un cant que agermana, en positiu, un cant majestuós. És un cant sobirà, de voluntat, d'aquesta voluntat del poble per ésser i per seguir sent.

En un temps en què per simple interès electoral, per totes bandes ataquen la voluntat del poble de ser poble, no va malament recordar que fa segles que en som de poble, i per molt que ho intentin, continuarem sent poble.

I aquest serà un poble, que serà tot allò que vulgui ser.

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants

aixequem una senyera

que els farà més triomfants

Au companys, enharberem-la

en senyal de germandat

au germans, al vent desfem-la

en senyal de llibertat,

que voleï, contemplem-la

en sa dolça majestat

contemplen-la en sa dolça majestat

Al damunt dels nostres cants

aixequem una senyera

que els farà més triomfants

OH, bandera catalana
nostre cor t´és ben fidel
volaràs com au galana
pel damunt del anhel
Per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel
Per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel

Al damunt dels nostres cants

aixequem una senyera

que els farà més triomfants

I et durem arreu enlaire
et durem i tu ens duràs
voleiant al grat de l´aire,
el camí assenyalaràs

Dóna veu al teu cantaire

llum als ulls i força al braç

llum als ulls i força al braç

Al damunt dels nostres cants

aixequem una senyera

que els farà més triomfants

La seva "PAZ"

Durant el cap de setmana passat han sortit en l’arena electoral tot d’actors i intel·lectuals que de manera clara es decanten per donar suport a ZP en les eleccions del pròxim 9 de Març.

En aquest aspecte res en contra, tot al contrari, crec que s’hauria de fer més aquesta pràctica per part dels personatges públics de donar suport a un partit o a un altre, i que s’hauria de veure normal per exemple que l’ex-presentador del Tomate donés suport a Rajoy, que Tomás Guash donés suport a Duran Lleida o que Asha Miró ho fes per Portabella o també que la Janer donés primer suport a CiU i desprès al PP.

Tornant a la Plataforma pro-ZP, que amb el nom, la veritat, ja ho deixen tot clar: "Plataforma de Apoyo a Zapatero -PAZ".
Primer de tot s’ha d’aplaudir el compromís d’aquests artistes que surten de l’armari, alguns, i d’altres que en són reincidents, però tots han donat la cara per defensar les seves idees, i això s’ha d’agrair i aplaudir.
Evidentment aquesta plataforma, PAZ, té visió i mentalitat espanyola. Jacobina i centralista com el PSOE, que ningú ens vengui a hores d’ara el conte de l’"españa plural".
Ara bé, és curiós però que la idea aglutinadora no sigui el II projecte de ZP, sinó que sigui l’oposició frontal al PP. Tots contra la dreta rància i casposa. Tants pocs punts a favor han trobat a ZP? Bé per el que sembla, han trobat un mot per donar-li: alegria.
Molt bé felicitats, tot i així hi ha un fet que no em va agradar gens de la presentació de la PAZ. Els insults. Es poden dir moltes coses, es pot atacar al contrari, però sense insultar ja que per aquest sol fet qui ho fa queda desqualificat. La veritat, si aquest és el nivell dels intel·lectuals espanyols, de la intel·lectualitat "nacional", ara entenc certes coses d’Espanya…
Un altre fet que s’hauria de tenir en compte és que molts d’aquests intel·lectuals progres són cantants i es veuen molt beneficiats del cànon digital que ha impulsat el "Gobierno de España" de ZP. No vull ser malpensat però és una mica massa casualitat….

Sovint es parla de la societat civil, molts cops per aplaudir les seves accions i d’altres per criticar les seves inhibicions en diversos aspectes.
Només voldria recordar i preguntar on eren tota aquesta tropa tant progre quan el 2 de novembre del 2005 es va presentar a Madrid l’Estatut del 30 de setembre i es va convidar en un acte als intel·lectuals progres de les espanyes perquè donessin suport a l’Estatut conjuntament amb més de 100 representants de la societat civil catalana.
A l’acte hi va anar Carrillo i senyora i Paco Ibañez.
Anar a Xile a donar suport a la Bachelet queda molt bé, molt progre, però donar suport a l’Estatut català, per el que sembla, no.

Es clar, com deia Pla, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.

Personatge de la setmana: Romano Prodi

Romano Prodi ha anunciat que deixa la política. Aquest polític que ha estat dues vegades primer ministre d’Itàlia no ha pogut aguantar la seva segona sortida per la porta falsa del govern.
Prodi es va iniciar en política a l’entorn de Democràcia Cristiana, de línia reformista, i va ocupar el ministeri d’Indústria i posteriorment va presidir algun holding públic amb gran èxit.

Prodi es va presentar al 1996 sota les sigles de la coalició L’Olivera que aglutinava les forces d’esquerra i centre-esquerra i desprès de la victòria electoral va esdevenir primer ministre, fins que va perdre el suport del Parlament i va haver de dimitir. Curiosament, el mateix destí que el seu segon govern que per culpa d’un partit que té menys del 1’5% dels vots, ha sucumbit i ha deixat Itàlia a les portes de noves eleccions.

Prodi ha estat víctima d’un sistema de partits hiper-fraccionat i d’una llei electoral que anima a autoimmolar-se en cada votació. Prodi sens dubte està maleït per alguna maledicció que li impedeix acabar les legislatures. En aquesta última, ha estat incapaç de pactar una nova llei electoral que posi fi a l’espectacle esperpèntic que Itàlia ens regala dia rere dia.

Prodi marxa, diu adèu a la política, ara es dedicarà a fer d’avi dels seus nets, tot esperant fer-ho millor que com a primer ministre.

Adeu Professore!

17-F: Parada independència

Segons va avançar ahir el Ministre Serbi per Kosovo, Slobodan Samardzic, basant-se en les informacions de què disposa el govern serbi, el govern kosovar presidit per Hashim Thaçi declararà la independència el 17 de Febrer.
Així es posarà fi a la situació de provisionalitat en què es trobava aquesta província serbia de majoria albanesa des de les passades eleccions en què els ciutadans van donar una gran majoria als partits independentistes.

El gran triomf de Kosovo, és però, el suport internacional que ha rebut, més de 100 estats els donaran suport quan declarin la independència. Tant els EUA com la UE, amb alguna excepció com la d’Espanya, han donat suport i reconeixeran també la seva independència. A la UE hi ha hagut molt debat sobre quina posició adoptar, al final però el sentit comú s’ha imposat i les sortides de to dels representants espanyols i de l’alt representant en política exterior de la UE, ex ministre espanyol de l’etapa de les dues G’s Javier Solana, s’han passat per alt, en els millors dels casos, o per contra han entrat a formar part de l’extensa col·lecció de ridículs espanyols a l’exterior.
La posició d’Espanya en relació als processos d’alliberament nacional que es produeixen al continent europeu, la veritat és que deixa bastant perplex. Espanya sempre s’afanya a dir que qui relacioni qualsevol d’aquests processos ja sigui Montenegro o Kosovo amb Catalunya o el País Basc pateix una espècie de deliri.

Tant clar veuen que Catalunya i el País Basc aconseguiran la independència?
Deu ser que si i que es per això que tenen por que s’expandeixi com una taca d’oli aquesta flaire de llibertat arreu del continent.
Catalunya i el País Basc si de veritat volen aconseguir la independència han de començar a buscar suports internacionals que en el moment clau del procés pugin ajudar a avançar. Sense aquests suports no hi ha res a fer.
Sense dubte un dels estats de qui s’hauria d’aconseguir el suport és el dels Estats Units, agradi o no és l’estat més poderós del món i s’ha de tenir en compte, i a nivell europeu Alemanya també seria clau, contra aquest aliats Espanya poca cosa podria fer.
I això és el que ha fet Kosovo, i abans Montenegro, buscar suports internacionals perquè arribat el dia, t’ajudin.

Des de Catalunya es fan passets, com per exemple la Declaració d’Edimburg, però el temps s’escola i sigui el 2014 o el 2019 quan s’aconsegueixi la llibertat, la feina ja no pot esperar.

Ens hi juguem el futur.

Incompliments

Ahir a les 12:59h al Parlament de Catalunya es votava contra el traçat del túnel de l’AVE per Barcelona. La votació va tenir el següent resultat: 84 a favor de la moció (CiU, ERC, PP i Mixt) i 48 en contra (PSC i el seu eco, IC-V). La moció s’aprova i el Govern queda instat a defensar la voluntat majoritària del Parlament en aquest aspecte.
Si, no? Doncs no. El portaveu parlamentari del PSC, un ex-alt càrrec del govern espanyol durant l’etapa de les dues G’s (González-Gal), Miquel Iceta va dir que el Govern català (que no només està format per la seva formació) en farà cas omís i que no l’executarà.
Aquest fet ens porta a plantejar-nos un tema. Sí el Parlament de forma majoritària exposa una línia a seguir, el Govern perquè n’ha de sortir sense l’obligació d’executar-la? Alguns diuen que és perquè en casos de majories simples, l’oposició no pugui governar des de l’oposició. D’acord, però no n’hi ha prou.

Aquests fets provoquen l’empobriment de la política, l’allunyen de la ciutadania. I això no pot ser.
La democràcia es basa en la voluntat del poble, i aquesta és representada en el Parlament, i com a tal, els acords presos per majoria s’han de defensar i acceptar. Entenc que a un Govern defensar una mesura presentada per l’oposició i aprovada amb el seu vot en contra, no és agradable, però la sobirania popular és intocable, i aquesta recau en el Parlament.
Els socialistes i el seu eco s’autoanomenen socialistes, i com a tal haurien de defensar la igualtat entre totes les persones. És defensar la igualtat passar-se pel forro una decisió presa per gran majoria al Parlament? O és que els vots i els diputats socialistes i de l’eco valen per dos o són de més qualitat?

Ara bé, no cal anar al Parlament per trobar aquest empobriment. A l’Alt Penedès hi ha casos on la podridura de certs governants és altíssima.
A Sant Sadurní on governa CiU i l’AMI (IC-V) no deixen entrar mocions de l’oposició al Ple, perpetrant un greu atac a la llibertat d’expressió, o a Castellet i la Gornal on el govern de majoria absolutissima socialista no permet discutir la urgència d’una moció, impedint així la possibilitat de ser discutida.

Caldria reflexionar sobre la responsabilitat en defensa de la democràcia que tenen els nostres representants, en ells recau la sobirania del poble, i al poble, però, escollir-los.

Enveja

Bé avui no sabia ben bé sobre què escriure, però tornant amb la RENFE cap a casa m’ha vingut al cap les imatges de tot de gent votant ahir durant el super-Tuesday, i he sentit francament, una sana enveja.

Enveja perquè als EUA en aquests moments estan escollint el que serà el candidat dels dos grans partits a les Presidencials. I la tria ja fa més d’un any que ha començat. Al Gener del 2007 tant Hillary Clinton com també Barack Obama van anunciar que participarien en la cursa demòcrata cap a la Casa Blanca. Des de llavors ha estat un no parar d’actes, trobades, mítings multitudinaris, xerrades… el joc de la democràcia en el seu pur estat.
Milions de persones van anar a votar ahir, milers de voluntaris mobilitzats per fer campanya pel seu candidat, centenars i centenars de milers que han assistit als actes, molts d’ells s’havia de pagar entrada per assistir-hi. Algú pot dir que no hi participa una majoria folgada de la població, d’acord, però tot i així he sentit enveja sana.

Ara bé, com tot té el seu punt fosc, per exemple el finançament. L’equació és clara, com més diners, més oportunitats de guanyar. Tot i que no sempre és així, ja que com s’ha pogut comprovar en el camp Republicà, no qui té més diners, Romney, guanya.

Seria possible instaurar a Catalunya un sistema semblant al dels EUA? Difícil.
Difícil perquè la configuració del sistema de partits és diferent. Em un sistema bipartidista és més senzill l’elecció en primàries, mentre que en un de multipartidista, com el nostre, és més complicat. També hi influeix que els partits funcionen diferent, al país els aparells ho controlen tot, des de les llistes fins al més minúscul fet, en canvi a Estats Units, els aparells no són tant executius. Ara bé el fet que més impossibilita la implantació d’un sistema com els dels EUA és de cultura política. Als EUA prima el candidat, la persona, el personatge, aquí prima el partit.
S’hauria de trobar una formula mixta, que permeti una major participació i obertura, i alhora que permeti als aparells mantenir un cert ordre intern en els partits.
Llistes obertes, no bloquejades…. Hi ha diferents opcions, però el que és clar, és que no es pot continuar d’aquesta manera. Catalunya encara no té una llei electoral pròpia, per culpa de càlculs partidistes, de tots els partits. La creació d’aquesta llei és urgent i necessària.

Vull deixar de sentir enveja.

La partida continua

Ja ha passat el super-Tuesday i bé, la veritat és que si es pretenia desemborsar la cursa, el super-Tuesday ha aportat més ombres que llums.

En el bàndol demòcrata Hillary Clinton ha guanyat el super-Tuesday ja que s’ha imposat en els grans estats, Califòrnia, New York i New Jersey, tot i que Obama ha guanyat en més estats que la Senadora.
Aquest fet ens porta a fer algunes consideracions.
El moviment Obama es consolida tot i que no acaba d’agafar la suficient força per deixar endarrera a l’ex-primera dama. Obama ha guanyat en 12 estats entre els quals Alabama o Geòrgia on la comunitat afroamericana és molt potent. El gran fracàs de la nit però se’l emporta directament un dels grans suports Obama, Ted Kennedy. El Senador de la famosa nissaga dels Kennedy ha fet un esforç increïble i ha recorregut els estats de New Jersey i Massachusetts fent campanya per Obama. En aquests estats, tot i les primeres dades, Hillary s’ha imposat de manera clara. Cal dir que Kennedy és un dels pocs de l’establishment demòcrata que dóna suport al Senador per Illionis.

Aquest super-Tuesday presentava algunes zones calentes com Missouri on els sondejos donaven un avantatge de 2 punts per Obama però al final s’ha imposat Clinton. Una altra zona calenta era New Jersey, però com ja s’ha dit, Hillary també hi ha guanyat. Alabama i Arizona eren dos estats en què els sondejos eren molt contradictoris entre si, en el primer ha guanyat Obama i en el segon Hillary. La gran pugna, però era Califòrnia. Hillary hi havia cultivat una forta majoria que en les últimes setmanes s’havia anat desinflant, fins al punt en què Obama tenia serioses oportunitats de guanyar, ajudat pel suport de la primera dama de Califòrnia i la seva inseparable estrella de la televisió Operah Winfrey. Tot i així Hillary a l’últim moment s’ha imposat amb un gran avantatge, un 13% sobretot amb l’ajuda del vot hispà que ha anat en massa per Hillary, en contraposició al negre que s’ha decantat de manera clara per Obama no només a Califòrnia sinó també per tot el país.
Aquest fet demostra, com també han mostrat diverses enquestes a peu d’urna, que els demòcrates que havien decidit el seu vot en els últims dies, ho havien fet per Hillary en una gran majoria. Aquest fet pot ser produït per diverses causes. Una seria el segon atac de ploritis que va tenir Hillary dilluns visitant la Universitat de Yale. Crec que aquest fet no ha sigut, com si ho va ser a New Hampshire, el que ha fet apostar als indecisos per Hillary. Crec que més aviat ha estat que des del bàndol Republicà ja es comença a veure amb claredat qui serà el candidat al novembre. En aquest sentit, els demòcrates han votat per qui creuen que té més opcions de derrotar la continuació de Bush. Saben que a les Presidencials, en principi, Hillary té més bones cartes que Obama i fent ús d’aquest raonament, han votat en conseqüència.

El super Tuesday ja ha passat i en el bàndol demòcrata encara no hi ha candidat clar, Hillary té 740 delegats per 659 Obama. Menys de 100 delegats de diferència, i si es miren els guanyats en aquest dimarts, Hillary n’ha aconseguit 497 i Obama 489, 11 de diferència. La cursa està oberta i segurament no es resoldrà fins al mes de Juny quan acabin les primàries, tot i que no es descartable que com al 1960, es decideixi en la Convenció. Al 1960 John Kennedy va guanyar la nominació i desprès la Presidència. Es repetirà la història?

En el bàndol Republicà les coses estan més clares. John McCain s’ha imposat de manera clara i com deia ell en les celebracions del seu triomf, es comença a sentir com el candidat republicà pel pròxim novembre.

La nit va començar amb la sorpresa Huckabee, que en segona volta es va imposar a Mitt Romney que havia guanyat la primera volta, però l’aliança entre McCain i Huckabee va possibilitar a aquest fer-se amb la victòria a West Virgínia. Huckabee també ha guanyat en quatre estats més Arkansas, Geòrgia, Tennessee i Alabama. Ja és curiós que aquest ex-pastor baptista i negacionista de la teoria de Darwin, hagi guanyat en cinc estats i sigui la revelació en el bàndol republicà. Però bé, cadascú és lliure d’escollir qui cregui més convenient.
Mitt Romeny ha guanyat en 7 estats i ha guanyat quasi 100 delegats, però no ha pogut frenar el tornado McCain i s’ha hagut de conformar amb la segona posició i a veure compromesa la seva carrera presidencial. Tot i la derrota, hi ha un factor d’optimisme per Romney, si l’ex-governador i Huckabee ajuntessin els vots dels dos, sumarien més del 50%. Aquest fet demostra que la base conservadora més radical està dividida entre els dos candidats. Un cop donat el cantó optimista del fet, el negatiu. Difícilment Huckabee s’unirà a Romeny.
El guanyador de la nit, McCain, s’ha imposat en les estats clau com New York, on comptava amb l’ajut de l’ex-candidat i ex-alcalde Rudy Giulliani, Califòrnia no ha guanyat per 10 punts i New Jersey.

La lluita republicana està centrada en saber qui és el més conservador, per així poder recomposar la gran coalició que va portar a Ronald Reagen a la Presidència.
Huckabee no té perfil de President però tot i així la base evangèlica, que és molt potent li dóna suport, el fet d’haver practicat alguna política fiscal allunyada del model republicà quan era Governador d’Arkansas li han tret pes en l’etiqueta de candidat conservador tipus.
McCain és el més liberal dels republicans, que no vol dir molt, sobretot en termes socials. Ara bé és un ferm aliat de Bush en tot el tema referit a la Guerra de l’Iraq. Tot i així, com m’ho feia notar ahir un company republicà amb qui vaig parlar, la base conservadora no el vol, i segurament no el votarà.
L’altre candidat republicà és Romeny. Romney en principi seria el prototip perfecte de candidat republicà, sinó fos per algun punt. Durant la seva etapa de Governador de Massachusetts va fer algunes lleis socials que poc tenen a veure amb el neoconservadorisme i "purisme" dels republicans, en aquest sentit ja ha declarat que ha canviat d’opinió i que defensa els valors del GOP. El punt més dur per Romney és la seva fe mormona. Si no ho fos, crec, que Romney seria el candidat a les Presidencials i que McCain hauria de tornar a fer les maletes com va fer al 2000 enfront George Bush. Però als EUA la religió és important, i ser mormó no ajuda.

Res no està decidit, ningú ha dit la l’última paraula encara. La partida continua.

5-F: Super Tuesday

Ja ha arribat el gran dia, ja som al 5-F, ja som al súper-Tuesday. Avui més de 20 estats voten en primàries per elegir el candidat Demòcrata per una banda i el Republicà per una altra.
En el bàndol Demòcrata la lluita és molt disputada i fins i tot un últim sondeig a Califòrnia dóna un avantatge de 6 punts a Barack Obama per damunt de Hillary Clinton. Ara bé cal recordar que a New Hampshire es donava per segura la victòria del senador per Illionis i es va produir el "come back girl". Per tant sobretot precaució, ja que com diu el tòpic l’enquesta de veritat és la de les urnes.

En els Demòcrates combaten dues bèsties de la política, per una banda l’experimentada i intel·ligent ex-primera dama i actual senadora per New York Hillary Clinton, i per l’altra el senador que ha fet del canvi, de la regeneració i de la unitat nacional punts clau en la seva campanya.
Hillary és temperada diuen que freda, tot el contrari que el jove, de 46 anys, que amb els seus discursos i mitings fa posar la pell de gallina i arrossega a qualsevol que els escolti. Sí haguéssim de votar sobre la simpatia que ens causen els candidats clarament Obama partiria en avantatge per l’efecte imant que produeix, tanmateix no s’hauria d’oblidar que Hillary va fer grans discursos durant el 8 anys en què va estar a la Casa Blanca, com per exemple a la República de la Xina a favor dels Drets Humans que va caure com un bon cop de puny al Règim dictatorial comunista. Ara bé s’hauria de diferenciar entre el candidat que més sap parlar, i el millor candidat per ocupar el despatx Oval de la Casa Blanca. En aquest sentit Hillary té la paella pel mànec. Es coneix la Casa Blanca com el palmell de la mà, ha participat en el govern i va ser ella la que va fer la reforma educativa d’Arkansas, entre altres, on Bill Clinton era Governador.

Si es miren els programes electorals de cadascun dels candidats, poques diferències hi ha. Segurament la més importat és el millor pla de sanitat que planteja Hillary en termes d’universalitat enfront del d’Obama. Algú però, per buscar una altra diferència podria fer ús del vot afirmatiu de Hillary Clinton a la Guerra de l’Iraq. Bé sobre això algunes puntualitzacions. La primera és que Hillary va votar el mateix que tots els Demòcrates, la segona, Barack Obama en aquell moment no era Senador i per tant no va poder votar i també remarcar que Obama mai s’ha declarat anti-guerra, sinó que va dir que estava contra les guerres estúpides, no contra les guerres.

Barack Obama no és el típic candidat negre que pràcticament només parla de justícia racial com Jesse Jackson. Obama ha sabut defugir de l’etiquetatge de la raça i s’ha enfundat un vestit de candidat blanc que parla de tot i el més important, que la gent se’l pugui creure. Això però, fins a la seva victòria total a South Carolina funcionava. Allà els negres el van votar a ell en més del 80% dels vots. Obama quan arriba el moment decisiu, el de l’impuls final, agafa el fet irrefutable de ser negre per pur ús electoral, de la mateixa manera que Hillary a l’inici de la campanya defugia de la seva condició de dona, però ara i recordant que en les últimes eleccions el 54% dels votants van ser dones, torna a agafar aquest altre fet irrefutable, la seva condició de dona. Obama té els negres, els joves i els demòcrates de classe alta, Hillary les dones, els hispans i les classes mitges i baixes.
Dimecres sabrem quina coalició ha possibilitat la victòria al seu candidat.

Pel que fa als Republicans, la cursa ara és cosa de dos. Se la disputen el candidat conservador Mitt Romney i el candidat i veterà de la Guerra del Vietnam John McCain.
El primer té dos inconvenients, el primer es que és mormó, tot i el jurament que va fer de què la seva fe no interferiria en la seva hipotètica acció a la Casa Blanca i l’altre és que Mike Huckabee li fa la pinça al no retirar-se i li roba els vots dels evangèlics que en l’electorat republicà són molt importants.
McCain també té dos inconvenients. El primer és que no acaba de convèncer en què és prou conservador i que Rudy Giuliani li doni suport, en alguns estats pot ser contraproduent. L’altre problema és que McCain ja té 71 anys, si guanyés les Presidencials seria el candidat més vell en ser President dels Estats Units.
A favor de McCain, però, juga el fet de què és el republicà que té més possibilitats per guanyar a qualsevol demòcrata.
Si Romney guanya la nominació el més probable és que en els pròxims quatre anys hi hagi un demòcrata assegut al despatx Oval.

Passi el que passi al súper-Tuesday, qui guanyi en cada bàndol encara no ho tindrà fet, i qui perdi encara es podrà tornar a aixecar. Al dimecres segurament encara no sabrem el candidat, sinó que haurem d’esperar al mes de Juny quan acabin les primàries.
Les cartes ja són damunt la taula. Ara toca jugar.