2 de febrer del 2008

Tot té un inici


Avui és un dia de celebració, de joia. Avui celebrem que fa 800 anys va néixer el rei Jaume I.
És cert que avui dia celebrar un aniversari d’algú relacionat amb la monarquia fa cosa, esgarrifances, com per exemple el tan despreciable hereu de la corona espanyola de nom tan deplorable que ha celebrat que porta 40 anys vivint del "cuento".


Avui però celebrem que fa 800 anys el constructor de la nostra nació va començar a respirar. Tot i així cal recordar i puntualitzar que Jaume I era com qualsevol altre rei de l’edat medieval que lluitava per aconseguir més terres que qualsevol altre. També caldria puntualitzar que dubto que Jaume I tingués consciència d’estar fent els primers passos per la construcció de la nació que avui coneixem com a Països Catalans.
Independentment d’aquesta puntualització anti-romàntica i anti-èpica, el que no es pot negar és que sense les conquestes de València i de les Illes Balears avui no seriem el país que som, seriem diferents.
Jaume I és el rei dels inicis, el rei que va posar el fonaments perquè s’hi pogués construir una nació a sobre.
Ara toca acabar la feina.

Vicent Partal, en el seu bloc ha començat una iniciativa que consisteix en publicar un fragment del llibre dels fets dictat per Jaume I. El fragment que he escollit tracta sobre l’entrada de Jaume I a València.

Perquè tot va tenir un inici.

"I l’altre dia, a l’hora de vespres, enviàrem a dir al rei i a rais Abufamalet, per tal que els cristians sabessin que València era nostra, i no els fessin cap mal, que poséssim la nostra senyera a la torre que ara és del Temple. I ells digueren que els plaïa. I nós fórem entre la rambla i el real i la torre. I, quan veiérem la nostra senyera dalt la torre, descavalcàrem del cavall i ens adreçàrem vers orient i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia fet."

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Començar una polèmica o una discusió seria idiota perque del lloc on sóc i on visc tindria les de perdre però Jaume I va conquerir les terres que acabarien formant la Corona d'Aragó, el nom amb el que se la coneguda i que despres, malauradament, va quedar adherida a la Corona de Castella.

Esta clar que va ser un heroi, la historia me la conec per a les Balears era punt imprescindible d'estudi (ja t'ensenyare el meu llibre de "Historia de les Illes Balears") però si que tens raó en que potser no era conscient de lo que mica en mica va aconseguir.


Per cert, ja he actualitzat el blog...al final seras tu qui m'animarà a actualitzar-lo jeje

Ens veiem dilluns!

Maiol Sanaüja i Soler-Rossell ha dit...

Tiuuuu!!! Això s'avisa!! Quan fa que tens bloc!! Mira que no dir-me res :P

Ara mateix t'enllaço, una abraçada :D

Pere Sàbat ha dit...

Sike,
És cert que les terres que va conquerir Jaume I al cap de molts, molts anys es van acabar integrant al Regne de Castella, però en això Jaume I no hi podia fer res. Ell les va conquerir per la seva corona, la catalanoaragonesa.

Maiol,
Sento no haver-t'ho dit però es que no t'havia vist aquesta setmana. El bloc el vaig començar dilluns.
Gràcies pel comentari :)

NisuVila ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
NisuVila ha dit...

Interessant, un dia més a recordar.

Crec però que cal tenir clar que no tot el que va conquerir Jaume I és nostre... dels Països Catalans. Per aquesta regla de 3, els senyors que es fan dir moriscos i que són més integristes que altra cosa, també podrien declarar la sobirania de les terres ibèriques fins al riu llobregat, espai fins on van entrar els, catalanament anomenats, sarraíns.

He sentit moltes definicions sobre els Països Catalans, que sí engloba a tots els territoris conquerits per el magnanim Jaume I, que sí engloba als territoris on es parla algun dialecte del català... fins a quin punt és correcte parlar de "Països Catalans"?

Seria més lògic començar a establir uns criteris unànims per tenir una força que ara no tenim i que us serviria per aconseguir allò que tant anel·leu; la independència. Un factor que, d'altra banda faria més mal que bé.

la identitat de catalunya resideix únicament en la llengua. La resta de "tradicions" són còpies i popularitzacions mal aplicades d'altres cultures (barretina, pa amb tomàquet, sardana...).