Que passi el primer

Titular de La Vanguardia d’ahir: "La Junta tomará medidas contra un edil de ICV de Torredembarra por "mofarse" de Extremadura".

La Junta d’Extremadura vol que els serveis jurídics d’aquesta regió espanyola detecti si hi ha hagut algun tipus de delicte en el post d’un regidor de Torredembarra per publicar un fotomontaje en què apareixien uns nens seminus i tot bruts, en el que era una presumpta campanya internacional d’apadrinament dels pobres nens d’Extremadura, i volen iniciar els tràmits legals per processar el regidor adduint que aquest s’ha mofat del poble extremeny.

Senyors meus, això s’anomena tenir molta, molta barra, més ben dit, d’això se’n diu tenir molta ibarra.

No és veritat que Extremadura ha pogut viure els últims 30 anys gràcies als diners que Espanya roba cada mes als catalans? No es veritat que Extremadura ha pogut transformar-se i tenir uns serveis de primera gràcies als diners que Espanya roba cada mes als catalans? No es veritat que Extremadura té una de les millors ratios d’ordinadors per nen gràcies als diners que Espanya roba cada mes als catalans? No es veritat que Extremadura gaudeix de 0 Peatges en la seva regió? …..
Doncs bé, a Catalunya s’ha iniciat una campanya a favor de l’apadrinament dels pobres nens portàtils d’Extremadura perquè puguin xuclar una mica més la sang als ciutadans que resideixen al que ells anomenen "región catalana".

El divertiment no acaba aquí, ja que la raó que dóna la Junta per "tomar medidas" contra el regidor és perquè s’ha mofat del poble extremeny. Pobres. Això de què t’ho paguin tot es veu que fa perdre el sentit de l’humor.
Els catalans si haguéssim de "tomar medidas" contra tothom que es mofa de Catalunya i la seva gent col·lapsaríem tots els serveis jurídics que hi ha buscant delictes per sota les pedres.

Ara bé si la Junta començar la caça de bruixes, podem començar:

"Que se metan los cuartos dónde les quepan" (J.C. Rdgz. Ibarra, ex President de Extremadura)

"La publicación de las balanzas va contra la Constitución" (G. Fernández Vara, President de Extremadura)

"Nos veremos las caras con Catalunya si tocan nuestros intereses en la financiación" (G. Fernández Vara, President de Extremadura)

"El Estatuto catalán no puede quebrar la igualdad de derechos en España" (G. Fernández Vara, President de Extremadura)

"España no puede ser el resultado de lo que quede de los estatutos de autonomía" (J.C. Rdgz. Ibarra, ex President de Extremadura)

"La ambición nacionalista no tiene límites, porque el día que se terminen se acabará el nacionalismo. Si esperamos que se cansen algún día de pedir, vamos listos" (J.C. Rdgz. Ibarra, ex President de Extremadura)

"No hay más nación que España y antes de la Constitución no hay nada. La Constitución no es un pacto entre naciones, sino que, como consecuencia de la Constitución, surgen unos territorios" (J.C. Rdgz. Ibarra, ex President de Extremadura)

Aquestes són algunes de les perles dels Presidents que ha tingut Extremadura, totes molt respectuoses amb Catalunya com a nació i amb els seus ciutadans com a poble.

Què, comencem a processar?

Extremadura? No gràcies

En un temps en què les males noticies pel que fa al panorama nacional afloren de manera incontrolada, és d’agrair que de tant en tant n’aparegui alguna de positiva. Dic positiva i no bona, perquè la resistència només pot ser positiva, la resistència mai pot ser bona.

Des de fa vuit mesos el Grupo Zeta està buscant un inversor perquè s’afegeixi a l’accionariat del holding periodístic per tal de fer front a les pèrdues així com també per poder donar un nou impuls al grup de comunicació.
Tot i que primerament només es volia un accionista nou que pogués fer-se càrrec de no més del 30% de les accions, al final es va arribar a un acord amb un grup empresarial per el 80% del holding, deixant-ne al marge la divisió d’audiovisual.

Abans de dir el perquè és una notícia positiva, recordar que el Grupo Zeta és l’empresa editora de El Periòdico de Catalunya i del diari Sport entre d’altres publicacions. Doncs bé, el Grupo Zeta al final de negociar amb diferents empreses, com s’ha dit, es va arribar a un principi d’acord amb un empresari d’Extremadura per la venda del grup. La notícia positiva és que aquesta venda no s’ha produït.

No és que tingui res en contra del grup empresarial del Senyor Gallardo, però sí que em preocupava que el diari més llegit de Catalunya caigués en mans encara més unionistes que les actuals. És cert que El Periòdico no té una línia editorial que sigui gaire coincident amb la que aquest bloc predica, però la perspectiva de què la línia del rotatiu es veiés deformada, era un element de gran importància i preocupació.

No ens enganyem, la opinió pública es fonamenta a partir de les editorials dels diaris, i tots en som víctimes amb més o menys grau. Tothom coneix algú que simplement es limita a repetir com un lloro el que diu un cert diari. Aquest és el seu poder, i la veritat, que aquest poder fos en mans d’algú pròxim a Rodríguez Ibarra no feia gaire gràcia.
I menys gràcia quan per exemple es veu que El Periòdico és el diari més llegit per els votants d’Esquerra. El desastre que hagués significat aquesta venda hauria estat majúscul.

Repeteixo, la no venda de Zeta a Extremadura és una notícia positiva, però no deixa de ser una notícia de resistència. Una notícia bona seria que un grup nacionalment català hagués comprat el Grupo Zeta, aquesta seria una notícia que permetria anar endavant, però la notícia de la que parlem és una notícia de resistència. I això ens hauria de fer reflexionar.

Hem de passar de la resistència estèril a l’acció eficient, hem de passar de demanar perdó i de la pedagogia a la pràctica constructiva, hem de passar del peix al cove als fets consumats.

Una bona notícia per als vençuts, una notícia positiva per als que guanyaran.

Enviem-hi els Mossos!

Les persones tenim l’immens plaer de poder comunicar-nos, i per fer-ho normalment, utilitzem les paraules. Les paraules són uns elements altament poderosos i alhora perillosos, sense menystenir però la seva vessant més poètica i sentimental.

El poder de les paraules és extraordinari, una paraula de més o de menys pot fer que una relació s’acabi o que una relació comenci, una paraula de més o de menys pot canviar el destí d’una persona o d’una nació, una paraula de més o de menys pot posar els pèls de punta o pot produir esgarrifances, un paraula de més o de menys pot canviar l’opinió d’una persona….

Les paraules s’han de saber controlar, ja que si no, es córrer el risc de patir una incontinència verbal, una incontinència com la que pateixen elements tan destacats com Boadella, Losantos, Puig, de la Morena, Navarro… tot d’elements que no saben utilitzar les paraules, més aviat en comptes d’utilitzar-les les prostitueixen, fent que sonin malament, fent que serveixin per fer mal, per ferir…

Les paraules però també poden servir per dir les coses tal i com són, les paraules també serveixen per poder mostrar que fins aquí podíem arribar. Les paraules són el nucli dur de la dialèctica, són el nucli dur de l’art de la lluita dialèctica, les paraules són l’art de la batalla dels més ràpids, de la batalla declarativa. Les paraules són l’art de la gent.

El segle XXI sembla que les paraules signifiquin menys, sembla que entre tots intentem rebaixar-ne el contingut. Això es produeix perquè quan la gent diu A, normalment fa B, i per tant el poder de les paraules queda desdibuixat.
El segle XXI a més, ens porta l’art del políticament correcte, on no es pot dir absolutament res que vagi en contra del que l’stablishment ha considerat correcte, per tant, tot intent de dir que A és A es converteix en un esport d’alt risc.
És per això que quan algú s’atreveix a sobre passar la barrera del políticament correcte, s’ha d’aplaudir.

Avui en un diari barceloní, no en diré el nom per evitar la redundància, es publicaven les declaracions del professor i economista Sala-Martín, on defensava que a la Comissió bilateral Estat-Generalitat sobre finançament, enlloc d’enviar-hi els negociadors catalans, s’hi enviessin els Mossos, per tal de fer complir la Llei. Una Llei per cert que va aprovar el Parlament espanyol amb el suport capdavanter del partit que avui governa l’estat espanyol.

No tinc per costum coincidir amb les declaracions ni amb les idees de Sala-Martin, ara bé, en aquest cas no puc estar-hi més d’acord. L’estat va aprovar una llei, doncs aquesta llei s’ha de complir, i punt. No val a dir que "oh es que hay crisis y no hay dinero…" o "oh es que el estado debe gastar el 51%…". No. Si hi ha crisi, doncs s’apreten els cinturons, però no a costa de Catalunya, si hi ha crisi els caps pensants de La Moncloa que l’exprimin a veure què hi troben, però no a costa de Catalunya.

La llei s’ha de complir, i punt. Aquí i a la República Popular de la Xina.

Obama for President of Europe

Si en les eleccions americanes hi poguessin votar tots els ciutadans del món, el despatx oval de la Casa Blanca ja tindria inquilí: Barack Obama.

No deixa de ser curiós que sempre els europeus es decantin majoritàriament per el candidat demòcrata per davant del republicà, aquesta preferència va tenir el seu punt àlgid en les eleccions del 2004 on més del 70% dels ciutadans de la Unió volien John Kerry com a President nordamericà.

Els europeus normalment ja són més proclius a donar suport al partit demòcrata, segurament perquè els demòcrates encaixen més en el centre europeu, un centre que és sensiblement més dretà als Estats Units, i que per tant poden fer forat en més capes de la població, des de socialdemòcrates fins a liberals passant fins als conservadors moderats.

Qualsevol candidat demòcrata doncs compta amb un gran suport a Europa, però en aquestes eleccions el bum ha sigut espectacular, per no dir alguna altra cosa.

La gira europea de Barack Obama ha sigut altament beneficiosa per el candidat, sobretot perquè així ha pogut reforçar un dels punts febles de la seva campanya, la política exterior. Però més enllà d’aquest fet no hi ha paraules per descriure el míting que Obama va celebrar a Berlín.

Obama va fer el míting davant del monument de la victòria, ja que les autoritats berlineses li van denegar l’autorització per fer-ho a la Porta de Brandenburg amb l’argument de què la Porta només és per a discursos de caps d’estat. Independentment del lloc on es fes era previsible que la resposta berlinesa fos massiva, però les expectatives van ser això, expectatives. Més de 200.000 persones van omplir el passeig per poder seguir el discurs d’Obama. Obama no va decebre i va oferir un discurs carregat de bones intencions, Obama va fer un discurs ideològic, un discurs com els que ell broda, un discurs d’esperança.

Fa unes setmanes el diari AVUI es preguntava qui seria la persona adequada per poder presidir en un futur la Presidència permanent de la Unió Europea. Per trobar-lo va oferir una sèrie d’articles on es presentaven diversos candidats per fer-ho.

Dels candidats que va proposar el diari el guanyador va ser clarament la Cancellera alemanya Àngela Merkel amb el 30% dels vots. Alguns dels altres candidats eren Barroso, González, Juncker, Solana, Blair, Halonen i algun altre. Crec però que cap dels proposats seria l’elegit, crec que cap dels proposats resultaria escollit pels europeus si poguessin.

Estic convençut que Obama seria la persona que la majoria dels ciutadans voldrien com a President de la Unió.

Personatge de la setmana: Amics

Amics, què seria la vida sense els amics? Els amics són un tipus de persona que va molt buscada.

No tothom està disposada a sacrificar-se per algú. Els amics són aquells que t’han d’aguantar les neures, els amics són aquells que han d’aguantar les tonteries, els amics són aquells que han de suportar discussions interminables sobre qualsevol tema, els amics són aquells que han d’escoltar música insuportable anant amunt i avall amb el cotxe…

Però els amics també són aquells que sempre hi seran, els amics també són aquells que quan necessitis parlar seran a l’altra banda del telèfon,

els amics també són aquells que t’animaran quan el moment ho requereixi, els amics també són aquells amb qui buscaràs el millor camí per tornar cap a casa,

els amics també són aquells que t’obriran els ulls quan et desviïs, els amics també són aquells amb qui et diràs de tot,

els amics també són aquells amb qui somiaràs somnis impossibles, els amics també són aquells amb qui et perdràs anant amb cotxe,

els amics també són aquells amb qui et passaràs hores estudiant, els amics també són aquells amb qui compartiràs cafeïna a base de cafès,

els amics també són aquells amb qui suaràs jugant a futbol, els amics també són aquells amb qui cantaràs fins que surti els sol,

els amics també són aquells amb qui caminaràs fins que els peus no puguin més, els amics també són aquells amb qui menjaràs macarrons immenjables…

En definitiva, els amics són aquells amb qui vols passar l’estona, als que busques per refugiar-te, amb els que comparteixes els teus moments.

Què seria la vida sense els amics?

Vilafranca, un any després

Ara fa una mica més d’un any es van celebrar eleccions municipals al país. Aquestes eleccions van marcar una nova radiografia municipalista del país, en aquestes eleccions es van començar a marcar certes tendències que les successives eleccions han acabat d’estabilitzar.

No pretenc intentar parlar sobre les tendències que han acabat d’agreujar-se desprès d’aquella elecció, ja que el resultat és prou conegut. No, del que vull parlar és de Vilafranca.

Vilafranca desprès de les eleccions va quedar en mans del PSC, un PSC que toca Vilafranca des de fa més de 27 anys, un PSC que toca Vilafranca des de les primeres eleccions democràtiques.
Els resultats de les eleccions va deixar a l’alcalde "dedazo" en una posició molt compromesa ja que perdia dos regidors i es quedava a tres de la majoria absoluta. Per altra banda CiU, que va capitalitzar el vot com a alternativa de govern, també es quedava a tres de la majoria. Completaven l’arc municipal la Cup amb 2 regidors, el PP amb un, Esquerra també amb un, i IC-V que entrava per primer cop també amb un representant.

Davant d’aquesta composició hi havia diverses possibilitats. Per una banda la possibilitat d’un govern d’esquerres composat per el PSC, Cup, Esquerra i IC-V. Evidentment la possibilitat "esquerranosa" va quedar descartada. Una altra, era la possibilitat "sobirnaista" amb CiU(sic), Cup i Esquerra.
La veritat és que cap d’aquests escenaris es va acabar de concretar, i el PSC amb majoria relativa va poder governar investint alcalde a Marcel Esteve.

D’això ja en fa més d’un any, i ara és hora de pensar.

El govern en el primer any va poder tirar endavant els pressupostos gràcies els vots d’Esquerra i IC-V. El perquè d’aquests suports no és coincident entre les dues formacions. Esquerra va portar una llista de diversos punts per poder aprovar els pressupostos, una agenda realment ambiciosa. Gràcies a aquest acord de pressupostos s’han engegat diverses accions que sens dubte seran positives per la població de Vilafranca, com per exemple els llibres de text, que tot i tirar per un vessant una mica massa liberal, és un gran avenç per als vilafranquins i vilafranquines, que tot i les conxorxes i boicots per part d’algú, podran gaudir.

Aquest podria ser el punt àlgid de l’any, perquè tota la resta més aviat fa pena. El govern actua com si majoria absoluta tingués, amaga informació i quan no, enganya, i és clar, així no es juga. El govern no executa les mocions que aprova el Ple, el govern viu en un núvol i no veu que la gent li està girant l’esquena. El govern està cavant la seva pròpia marxa a l’oposició.

Davant d’aquest govern mediocre que Vilafranca té, la pregunta és què proposa l’oposició per millorar? Aquest és un gran problema, perquè encara no es té una imatge clara del què vol fer. Convergència té 8 regidors i per tant, és qui ha d’agafar la iniciativa del canvi, però un canvi de veritat. No val un canvi d’alcalde i llestos, perquè això no seria un canvi, seria un pedaç.
CiU no té clara l’alternativa, tal i com demostra la brillant entrevista que el company Guillem Carol li va fer al cap de CiU a Vilafranca on va ser incapaç de dibuixar la Vilafranca que ell vol.

CiU ha de definir el canvi de model que vol per Vilafranca, CiU té aquesta oportunitat i prou. Tot i així, CiU no té la clau del canvi. La clau la tenen dos regidors que últimament no fan res més que salvar el govern del PSC.

Vilafranca necessita un canvi, però de quin canvi parlem?

Obama, Cap al centre

Les eleccions americanes degut al complex sistema de tria de candidats tenen el seu tempo, tenen diverses fases.

Primerament ha de passar la fase de primàries per tal d’escollir el candidat de cada partit. Aquesta fase es caracteritza per captar el vot dels convençuts, per tant, del sector més compromès amb el partit en qüestió. Les primàries que s’han produït aquest 2008 en són un clar exemple, ja que per exemple Obama no hagués pogut guanyar sense el suport dels sindicats i John McCain no seria el candidat republicà sense els neocons.
És cert que tant Obama com McCain, en principi no comptaven amb les bosses de vots més clàssiques dels seus dos partits, però és veritat que a mesura que han anat avançant les primàries han vist com cada cop els votants "tipus" anaven cap a la seva candidatura en depriment de les dels seus rivals.

Les primàries, dèiem, es caracteritzen per un discurs que acontenti a les bases pròpies, al votant demòcrata per excel·lència o el típic votant republicà, un cop però es té clar qui serà el candidat a les Presidencials, les propostes més agosarades, passen en un segon terme i apareixen matisos, puntualitzacions i en algun cas fins i tot, la retirada de la proposta. La raó? Guanyar al novembre.

El problema és quan la gent s’adona que el procés d’aproximació al centre és massa fulgurant i ràpid, llavors es produeix un petit contratemps en la campanya, ja que als ulls de la població (dels vots) el candidat perd certa credibilitat amb la conseqüent baixada en els sondejos. Això és el que li ha passat a Obama durant l’últim mes.

Obama va aconseguir la nominació demòcrata abanderant el discurs del canvi, Obama va aconseguir la nominació sent l’exponent de la regeneració democràtica als Estats Units, Obama va vèncer, però també va convèncer. I ho va fer amb el "Yes, We Can" tant famós i repetit, ho va fer demostrant que una altra manera de fer era possible a la Casa Blanca. Això era així mentre la competició era en les files demòcrates, ara la cursa és a nivell nacional, ara la cursa és en veure qui pot captar més gent "nova" a les seves files, i per fer-ho possible, cal moderar el discurs.

Barack Obama es proposava reunir sense prèvies condicions amb el President de l’Iran, Obama pretenia trobar-se amb Rubén Castro, Barack Obama volia retirar ràpidament les tropes a l’Iraq i tornar-les a casa, Barack Obama estava en contra de la pena de mort… Obama feia un discurs encarat a les bases demòcrates.
Ara Obama ja posa condicions per reunir-se amb l’Iran, ara Obama ja no té clar si es reunirà amb Castro, ara Obama vol retirar les tropes però per fer-les anar a l’Afganistan, ara Obama està a favor de la pena de mort….

Obama en definitiva està descobrint que no és possible guanyar unes eleccions presidencials amb el mateix discurs de les primàries. Obama està descobrint, com tots els candidats presidencials han fet, fan i faran, que per guanyar les presidencials s’ha de fer un discurs moderat, centrat, Obama està descobrint que el seu electorat potencial ja no només són els joves, els homes blancs, els negres i els més adinerats, sinó que ara el seu electorat potencial ha de ser tot americà que pugui votar en les eleccions, és per això que el seu discurs ha de ser homologable a qualsevol d’ells.

La campanya demòcrata gira al centre, tot sigui per guanyar.

El rostre de la mort

Avui s’ha informant de què el criminal de guerra més buscat d’Europa, Radovan Karadzic, va ser detingut la nit de divendres a la capital sèrbia de Belgrad, fet que ha estat àmpliament celebrat per tota la comunitat europea degut que feia més de 13 anys que anava darrera d’aquest criminal.

Karadzic va ser el President de la Bòsnia sèrbia que va iniciar, juntament amb el traspassat Slodovan Milosevic, la neteja ètnica contra els no ortodoxos del que ells consideraven la Gran Sèrbia, formada per tots els pobles eslaus dels Balcans que haurien d’estar, és clar, sota primacia de Sèrbia.
Karadzic va ser l’ideòleg de la neteja ètnica a Bòsnia, terme que ell mateix va elaborar per poder definir els seus objectius. Karadzic va ser el responsable d’ordenar la matança més esfereïdora que ha conegut Europa d’ençà la Segona Guerra Mundial, Karadzic va ordenar l’assassinat de més de 8.000 homes a la ciutat de Srebrenica i també va ser l’instigador del durissim i cruel setge que va patir Sarajevo durant el conflicte balcànic, setge que es va allargar 48 mesos.
Karadzic sens dubte és el rostre de la mort, és el rostre del racisme ètnic, és el rostre del genocidi, és el rostre de la no humanitat.

Moltes vegades he criticat la inoperància de la Comunitat europea a l’hora de resoldre problemes, ja siguin de caire intern o de qualsevol altra consideració, però aquest cop se l’ha de felicitar. És cert que no ha estat la Unió Europea qui ha detingut el criminal, sinó que ha estat el mateix govern serbi, però no és menys cert que sense la pressió europea no hagués estat possible.

Un cop s’ha conegut la notícia de l’arrest d’aquest assassí, els ministres d’exteriors de tots els governs europeus han fet declaracions felicitant-se per èxit assolit. Molt bé, no els quedava altre opció i realment aquest és un motiu per mostrar-se feliç, i en algun cas, per poder treure pit i poder sortir als mitjans per algun encert i no pas, com de costum, per errors incomprensibles.

La reacció que m’ha sorprès més ha estat la del ministre d’exteriors del govern espanyol, Miguel Ángel Moratinos. Aquest personatge ha sortit a camara i ha ofert, això sí, unes declaracions impecables, alhora que es congratulava de la col·laboració de Sèrbia per poder detenir Karadzic i ho il·lustrava com a la ferma voluntat del govern sèrbi d’avançar cap a la integració europea. El Senyor Moratinos realment, crec, no sap l’estat que representa. El senyor Morations és el cap de la diplomàcia d’un dels estats que té més criminals de guerra en llibertat i en càrrecs honorífics. El Senyor Moratinos defensa que es detingui el criminal Karadzic però no que es faci el mateix amb Fraga. La diferència? Potser és que Karadzic va ordenar assassinar 20.000 persones i Fraga només una desena? O potser és perquè Fraga és espanyol, "y con esto no se juega"?

En fi, no podem fer més que alegrar-nos que Radovan Karadzic estigui detingut. Un criminal de guerra lliure menys al món, ara, a buscar el següent, perquè segur que també tindrà el mateix rostre que Karadzic i Fraga, segur que també tindrà el rostre de la mort.

PSC: Entre Cornellà i La Generalitat

Fa uns dies escrivia sobre el projecte de país del PSC, un projecte que crec inexistent i que només es formalitza en paraules com "federalisme" per poder sortir del "problema" al moment de definir-se. Aquesta visió és una percepció, que és la meva i que inevitablement serà diferent a la de molta gent i pot estar equivocada, però que crec que és la correcte, és més, crec que el Congrés que el PSC ha celebrat aquest passat cap de setmana recolza aquesta opinió.

El PSC des de la seva formació ara fa 30 anys ha intentat combinar de diferent manera les diverses ànimes que hi conviuen, amb l’inconvenient que no són només sensibilitats com passa per exemple a Esquerra on tots els militants tenen clar el projecte polític, sinó que al PSC hi ronden ànimes quasi contradictòries. Per una banda hi ha els autoanomenats "catalanistes", s’hauria de considerar el fet que gent de dins el PSC s’autoanomeni "catalanistes" per diferenciar-se de la facció majoritària del partit, que són partidaris de professar un major múscul nacional, un sector ferm partidari del grup propi a Madrid i que té clar que primer hi ha Catalunya i després el PSOE. En fi, els pocs socialistes que van aplaudir l’Estatut del 30 de setembre, tal i com em va comentar un diputat.
Per l’altra banda hi ha tot el sector baixllobregatí, que es va foguejar en els ajuntaments i que provenen de les tradicions més búlgares del socialisme alhora que són els que més còmodes se sentien amb la dicotomia entre esquerres-espanyolisme i catalanisme-conservadorisme.

Durant els anys en què el PSC va viure als freds bancs de l’oposició practicaven allò tan normal per als baixllobregatins de demanar permís a Madrid per qualsevol cosa que volguessin tirar endavant, també eren els temps en què el candidat a la Generalitat es mostrava a favor d’introduir el castellà a Televisió de Catalunya o quan es mostraven tebis o quan no contraris a la reforma de l’estatut del 79 o sobre el reconeixement de les seleccions. Ara bé, va ser tocar moqueta de l’altra banda de la Plaça Sant Jaume i algunes coses van començar a canviar. És cert, la genoflecció a Ferraz va continuar i les mostres tèbies en relació a molts elements de caire catalanista van continuar durant la primera legislatura a la Casa Gran de la Plaça Sant Jaume.

Ara però està canviant el tema. El PSC s’ha adonat que les seves anunciades polítiques socials només podran tirar endavant si La Generalitat té els recursos suficients per desenvolupar-les. I aquí és on entra la contradicció del sector baixllobregatí. O el PSOE o el Govern de la Generalitat.
I aquí és on un ha d’aplaudir el que realment és un acte de dignitat, anava a dir de sobirania però aquest encara ha d’arribar. Montilla en el seu discurs va fer un advertiment a Zapatero, aquell que va prometre tant i que ha decebut encara més, un advertiment que s’hauria de concretar en els pròxims dies. Per bé o per mal així serà, ja que la negociació del sistema de finançament ja ha començat, i l’anunci de dèficit de l’Estat espanyol és un seriós avís per a navegants. Montilla va posar els punts sobre les i’s davant de ZP.

Montilla per fi ha entès, tot i que ha hagut de passar quasi un any i mig, que governar La Generalitat no és governar la Diputació o Cornellà. Montilla s’ha adonat de què el PSC per seguir com fins ara no es pot plegar.

Montilla al final ha acabat fent seu l’ideari del sector autoanomenat catalanista, això sí, per poder seguir governant.

Personatge de la setmana: Bruce Springsteen

El Bruce ha tornat. Ha tornat i ho ha fet de manera explosiva i com només ell n’és capaç. Ha tornat i ha omplert dos Camps Nous. Dos. Més de 70.000 persones cada dia, més de 70.000 persones que han tingut la sort i l’immens plaer de ser presents en el que sens dubte és un dels esdeveniments de l’estiu català.

El Bruce és un músic peculiar, és un músic comercial, un músic que mou impressionants campanyes de marketing, però alhora, és un músic que defuig del costat més vulgar del comercialisme. El Boss, és l’exemple de què la qualitat i les vendes no estan renyides, sinó tot el contrari. Quan l’univers musical està envaït per tota una massa de patxangero barat i per un estil comercial sense cap altre intenció que les vendes massives obviant el missatge de les cançons, és d’agrair poder trobar l’illa que ofereix el Bruce, una illa de qualitat, una illa de compromís amb unes idees i amb uns ideals. El Bruce il·lustra com ningú l’altra realitat dels Estats Units, una realitat que deixa centenars de persones al marge, una realitat de somnis trencats.

El Bruce ha sabut combinar perfectament el rock urbà pur amb el folk memorable de Pete Seeger, el Bruce ha sabut combinar des del "Born in the USA" fins al "We shall overcome", tota una gamma de cançons i de repartiment que l’han fet el que és, el millor, The Boss.

El Bruce torna a Catalunya i ho fa com només ell n’és capaç. Ho fa renovant aquesta unió especial que té amb la nostra gent, ho fa donant les gràcies a 27 anys de fidelitat al públic català amb un doble concert al Camp Nou, desprès de passar per la fredor de Madrid. El Bruce torna i ho fa com només ell n’és capaç, ho fa amb la força de saber que serà ovacionat quan la seva bota trepitgi per primer cop l’escenari, ho fa sabent-se estimat i guanyador d’una nit especial davant d’un públic entregat.

El Bruce ha tornat i ho fa per la porta gran. Ho fa al Camp Nou.

Comunicat censurat

Una de les funcions bàsiques de qualsevol organització, ja sigui ONG, un partit polític, una Associació de Veïns…., és poder incidir mediàticament i poder donar la seva opinió sobre determinats temes. A vegades aquest fet, però, resulta impossible.

Els mitjans de comunicació, com no podria ser d’altra manera, tenen absoluta llibertat per poder decidir què publiquen i què no, ara bé aquesta llibertat no pot anar en contra del dret dels ciutadans a ser informats, és aquí on entren en contradicció diversos punts. Per una banda les indicacions del grup editorial, per altra les pressions de certs partits polítics, la voluntat del periodista de publicar-ho i per últim el dret a la informació lliure i veraç.

Per què he dit tot això? Doncs perquè últimament al Penedès s’han aprovat diversos plans urbanístics absolutament desorbitats i que van en contra del què hauria de ser una planificació decent i més tenint en compte les característiques especifiques del territori. Davant d’aquest procés, les JERC Penedès (Alt, Baix i Garraf) van fer públic un comunicat denunciant tal actuació, la sorpresa però ha vingut al comprovar que en certa premsa comarcal no s’ha publicat el comunicat.
Per tant, avui publico el comunicat de les JERC en contra dels projectes de logística que estan proliferant en el que serà la Vegueria Penedès.


"Les tres Federacions Comarcals de les JERC del Garraf, del Baix Penedès i de l’Alt Penedès manifestem en aquesta carta el nostre més profund desacord amb el model econòmic basat en la logística per carretera que se’ns vol imposar al Penedès.

La logística és aquella branca de l’economia que es dedica a organitzar el tràfic de mercaderies. Avui dia aquest transport es pot efectuar només de dues maneres: o per carretera utilitzant camions, o amb el ferrocarril de mercaderies. Aquest últim sistema es basa en una xarxa de trens que utilitzen una vies pròpies i uns vagons-contenidors propis, un sistema completament separat del transport de persones. Els grans avantatges són l’estalvi energètic resultant de substituir els camions pel tren, la desmassificació de les carreteres i la rapidesa del transport. I és aquesta segona opció la que s’utilitza des de ja fa uns anys als països més avançats com ara Alemanya, Holanda, Bèlgica, etc. És a dir, al nucli econòmic europeu. També és aquesta opció la que es recolza des de l’àmbit acadèmic, en el qual destaca el famós economista Ramon Tremosa.

D’un temps ençà sembla que tant els poders fàctics com els oficials s’han posat d’acord en convertir el Penedès en una megaplataforma de ciment i naus industrials, on els ports de Tarragona i Barcelona puguin descarregar les seves mercaderies d’ultramar. Però amb aquesta planificació cometen dos grans errors: El primer és que no volen seguir l’exemple europeu. Són dels que creuen que la logística s’ha de continuar fent com en els últims 40 anys, és a dir, amb camions dispersos per la carretera. Per què els nostres lideratges econòmic i polític opten per una fórmula tant antiga? Senzillament perquè és la única que el seu poder mediocre és capaç de realitzar. Tothom sap que els diners i la competència de fer aquesta línia de ferrocarrils especial per mercaderies és en mans Madrid. Prou ho sap la Generalitat valenciana, que clama al cel demanant al govern central que construeixi aquesta via entre el País Valencià, Catalunya i Europa. El segon gran error és la localització al Penedès d’aquesta immensa plataforma logística, sobretot per l’ampli rebuig social que genera. Però com ja sabem aquesta no acostuma a ser una raó suficient per les orelles de la capital... El problema, però, és precisament de caire social. La nostra vegueria no és el que en diríem un territori buit. Haurien de tenir en compte que part de la nostra societat viu de la vinya, i que la resta gaudeix de viure en aquest ecosistema vitivinícola que ens ha envoltat tradicionalment. No volem viure al Maresme o al Baix Llobregat, sinó a un Penedès verd. I de fet, viure a prop del pop barceloní ja ha estat un preu molt alt per nosaltres, perquè hem hagut d’allotjar indústria i serveis per abastir aquesta gran metròpoli grisa. No contents amb això també ens han omplert de barris dormitoris on s’allotgen milers de persones vingudes de l’àrea metropolitana. Així doncs, ja ha desaparegut el Penedès? No! Mantenim la nostra identitat? Sens dubte encara la mantenim. Però el cop definitiu que desfermarà la nostra metropolanització és la logística, i sobretot la mala logística: La saturació de les nostres carreteres es multiplicarà per quatre. Ja es pot dir CIM o LOGIS, ja es pot fer a l’Arboç i Banyeres o a la Bisbal i Sant Jaume... que no deixarà de ser un projecte de dimensions descomunals que canviarà per sempre més el medi on vivim, de punta a punta de la nostra vegueria. A més a més cal afegir que hi ha d’altres zones de l’interior del país on sí volen aquests projectes i on la disponibilitat de terrenys és molt més gran. Perquè aquesta mania, doncs, en saturar el litoral?

No ens ve de nou la manca de diàleg dels senyors Joaquim i Manel Nadal amb la ciutadania. Aquests són els que, sense demanar-nos la opinió, ens han "informat" que a casa nostra hi posaran una enorme zona franca que és més de quatre vegades més gran que el CIM Vallès (186 hectàrees), que estarà connectada per una bona xarxa de carreteres per on transitaran milers de camions, i que tot plegat estarà envoltat per noves zones urbanes que absorbiran els excedents demogràfics de l’àrea metropolitana. Des de les JERC ja fa 2 anys que estem en contra d’aquest projecte des que el Penedès va presentar una moció al seu Consell Nacional i fou aprovada per la unanimitat de l’assemblea. Com en tantes altres coses, la posició de les JERC va acabar determinant la posició d’Esquerra: fa pocs mesos el seu actual president, Joan Puigcercós, celebrava a l’Arboç una roda de premsa conjunta amb la plataforma No Fem el CIM, on va demanar als germans Nadal menys exigències improvisades i més planificació sostenible. Puigcercós va afirmar que aquests projectes faraònics no tenen cabuda al Penedès, perquè tenim una economia definida i en expansió i la logística ens la destrossaria. L’Esquerra de cada comarca també ha treballat activament als consells comarcals i als ajuntaments per evitar la realització d’aquest projecte.

Però la bona feina feta fins ara per Esquerra Republicana s’ha vist enterbolida per l’actuació unilateral del més díscol dels seus militants: Josep M. Puigibet, alcalde de la Bisbal del Penedès, acaba de signar un conveni amb el Corte Inglés perquè l’empresa pugui construir el seu CIM particular al municipi ocupant més de 56 hectàrees. Tot i que és un projecte independent del CIM previst al costat, les característiques són les mateixes: el transport de les mercaderies seria també en camions per carretera, fet que multiplica altre cop la saturació que ja existeix actualment. A més a més vol anar acompanyat d’una requalificació urbanística per fer més de 820 habitatges nous. Què hi guanya l’ajuntament? Una guarderia nova i la propietat del 10% dels terrenys (que ara són del Corte Inglés), els quals serien subhastats. Des de les JERC som perfectament conscients de les dificultats financeres dels ajuntaments actuals, ja que només tenen l’IBI i poca cosa més per sobreviure, però no podem tolerar de cap manera que es resolguin amb pilotassos d’aquestes magnituds. Foren el PP i el PSOE els qui buidaren de finançament els ajuntaments en el seu moment. Si volem resoldre-ho caldrà anar a l’arrel del problema i traspassar més impostos a l’administració local, però anar requalificant cada cop més superfície indefinidament és obvi que no és sostenible.

En conclusió, tenint en compte que ara mateix hi ha sobre la taula política dos projectes de logística plantejats amb criteris obsolets i que tots dos sumats sumen la monstruosa xifra de 242 hectàrees, les tres federacions comarcals de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya manifestem el següent: Per una banda ens mantenim ferms en la nostra lluita contra el CIM/LOGIS Penedès i participarem a la manifestació del setembre, sigui on sigui. Tenim el suport sencer de la organització que seguirà fent pressió a totes les instàncies del partit per tal d’aturar aquesta irracionalitat. Per l’altra banda instem el Sr. Puigibet a retirar completament el seu projecte de modificació parcial del POUM de la Bisbal del Penedès atenent el fet que no està fet amb criteris sostenibles, no està planificat en el sistema logístic català i no respecta els principis de les JERC ni Esquerra."

Els Portaveus de les JERC de l'Alt Penedès, del Baix Penedès i del Garraf.

L'Estelada al Balcó!

El tercer dimarts de cada mes se celebra a Vilafranca el Ple municipal. Normalment són terriblement avorrits i la majoria dels regidors ens obsequien amb les seves grans llargues odes i amb els seus llarguíssims grans discursos, que es podrien resumir amb no més de cinc minuts, però es clar, s’han d’aprofitar tots els minuts disponibles en antena, i ara que també es fa per televisió, el fenomen s’ha accentuat .

Més enllà d’aquest petit comentari, els Plens en principi no són allò que se’n podria dir molt entretinguts. Parlar de modificacions de pressupostos, discutir dels PAU, dels POUM, tractar sobre ordenances…. És necessari, però no entretingut.
Ara bé, els Plens de vegades s’animen, i quan ho fan llavors sí que en són d’entretinguts. L’últim Ple, precisament, va ser un d’aquests Plens estranys, rars, espectaculars.

En l’Ordre del Dia figurava en el punt número 10 una moció presentada per Esquerra, CiU i la Cup que a instàncies de la Comissió 11 de Setembre, demanava que durant el dia 10 i 11 de setembre es col·loqués en un lloc destacat la senyera estelada en motiu de la celebració del centenari d’aquest símbol que encarna com cap altre en el món el desig de llibertat.

Com era d’esperar els tres grups que presentaven la moció van argumentar a favor i van votar en conseqüència, defensant el mateix que en el seu dia es va defensar en el Ple de Vilafranca, per honorar la bandera del Tibet i d’altres, a més de què és una bandera pròpia que reflecteix les ànsies de llibertat del poble de Catalunya.
El PP, òbviament, hi va votar en contra adduint que no representava el pensar dels seus votants, al mateix temps que denunciava que l’ajuntament des de fa anys no compleix la llei espanyola de banderes que imposa que la bandera d’ocupació, aquella bandera amb la qual van matar el President Companys, onegi al balcó de l’Ajuntament democràtic de Vilafranca. La veritat és que la bandera espanyola i un ajuntament democràtic casen menys que el Manuel Mas i la Mònica Terribas, però bé Espanya inventant coses en té el cul pelat.
També hi va votar en contra el PSC, dient que ells no volien dividir la societat posant símbols no compartits, alhora esgrimint que s’estava comenten un acte d’il·legalitat al posar l’estelada al balcó. Primer de tot aclarir que l’estelada no divideix, uneix. L’estelada, a diferència d’altres banderes constitucionals, no ha iniciat cap guerra, no ha assassinat i no ha estat imposada a ningú. L’estelada és un símbol de llibertat, de futur, de progrés. Pot agradar més o pot agradar menys, però no divideix. I en segon lloc, el PSC hauria de llegir-se les lleis que ells aproven, com ara la Constitució espanyola i totes les lleis repressives que la formen. Sí ho fessin, veurien que penjar l’estelada no és il·legal, el que és il·legal és el que ells fan, no penjar la bandera de Franco al balcó, però el que no és de cap manera il·legal és penjar l’estelada.
En últim lloc Iniciativa. Què va fer Iniciativa? Va votar a favor? Va votar en contra? No, es va abstenir.

Bé, està molt bé defensar el dret a l’autodeterminació, però quan hi ha un acte, una moció que el que proposa és donar rellevància a un dels símbols que el representen, no hi voten a favor. Tothom té objectius i principis i segurament, els d’Iniciativa van més encarats a la conservació dels tomàquets. Qüestió de prioritats.

És probable que l’equip de govern del PSC no compleixi la moció. És la seva forma d’entendre la democràcia, democràcia a la búlgara. Tot i així la majoria del Ple de Vilafranca, que representa als vilafranquins i vilafranquines, va elegir i va votar que durant dos dies a la Casa de tots ells, hi onegés valenta, orgullosa i amb tot l’honor que mereix, la bandera estelada, aquella que representa els anhels de llibertat i de democràcia plena per el poble de Catalunya.

La Factura: 12.000.000.000 €

Avui un amic m’ha explicat una situació que li ha passat tot just aquest mati. Per motius de salut, està de vacances, aquest amic està passant uns dies per Espanya per tal de relaxar-se i deixar endarrera tot l’estrès que provoca viure en una societat en què es persegueix el castellà en tot moment i tota hora.

Bé, doncs aquest amic, que es diu Antoni, tan sols li queden un parell de dies de la seva ruta per Espanya ja que té molta feina a partir d’ara i per tant ha de tornar a la feina.
La seva Ruta per Espanya va començar a la capital del país, a Barcelona per agafar un taxi fins a l’aeroport del Prat, des d’on va agafar un avió cap a Madrid. Tan sols arribar-hi, l’Antoni, es va adonar que Madrid era diferent, perquè només sortir de l’avió es va trobar la T4, que és espectacular. M’ha dit que té unes corbes… semblen que no tinguin fi, en definitiva, una meravella.

A partir de Madrid, el meu amic, va agafar un tren fins a Cadis perquè volia sentir la brisa del Mediterrani, per tant va agafar l’AVE que tene des de fa una pila d’anys fins a Sevilla i d’allà fins a Cadis. Es veu que no li va anar gaire bé, ja que amb la calor que feia es va voler banyar però el va picar una medusa, i per tant va haver d’anar cap a l’Hospital. Quan va arribar a l’Hospital, el primer que va veure, no va ser cap creu vermella ni res d’això, va ser una immensa Bandera andalusa, però es clar, això no "rompe españa".

Desprès de la visitar la costa de Cadis, va llogar un cotxe i va anar cap a Extremadura, jo beneit, li vaig preguntar que havia d’haver estat un suplici conduir tantes hores per carrateretes petites des de Cadis fins a Caceres que és on anava, però ell em va respondre que no, que durant tot el trajecte havia anat en una autovia de tres carrils i que en tot el viatge només havia vist tres cotxes! En fi, una delícia.

A Extremadura s’hi va quedar poc, però el poc que hi va estar, el va aprofitar per fer alguna visita. L’Antoni és un gran admirador dels sistemes educatius nòrdics, i tenia curiositat per saber com era el d’Extremadura, així que va anar a una escola. L’Antoni va demanar al conserge si podia entrar a mirar tan sols una classe per veure com la tenien muntada, i com que el conserge li va donar permís, l’Antoni que educat ho és, li va dir "Gràcies", es veu però que al conserge no li va fer gràcia i li va dir que ell i tota la seva família havien firmat "el manifiesto" i que allà ni una paraula de català i per poc no arriben a les mans. Un cop a dintre, el meu amic, va entrar en la primera classe que va trobar. Va quedar astorat, hi havia un portàtil per a cada alumne. Carai, va pensar, potser sí que tenen similituds amb els sistemes nòrdics….

L’Antoni va passar uns dies més anant amunt i avall per l’autovia de tres carrils visitant diverses viles i petits poblets de l’Extremadura rural, però al final va pensar que seria millor tornar a Madrid, per fer unes visites més culturals. Dit i fet, l’Antoni va tornar cap a Madrid. Va arribar ahir mateix a la nit, i va pensar que com que era tard i estava cansat de conduir per una altra autovia de tres carrils, doncs que aniria en un hotel a dormir. Com que era tard va triar el primer hotel que va trobar. L’Antoni es va allotjar a l’Hotel 12 de Octubre del Paseo de la Castellana número 162.

Tot just arribar al vestíbul del 12 de Octubre, la recepcionista, que es deia Carmen, que parlava amb la "a" i que tota l’estona deia "si eso también lo dice el José", li va donar una habitació per una nit. L’Antoni, doncs, ja tenia on dormir.
Només entrar a l’habitació, però, l’Antoni va tenir una gran decepció. Tot era brut, els llençols eren esgrogueïts, les finestres estaven trencades, les cortines esquinçades, i la pica, ve no hi havia pica. L’Antoni va pensar que ara que ja era allà doncs que ves, que hi vols fer, a més a més era tard…. L’Antoni es va quedar a dormir allà tot i les pèssimes condicions.

L’endemà al matí l’Antoni es va llevar d’hora per poder aprofitar el dia i per marxar d’aquell lloc de mala mort, i va anar a primera hora a buscar la factura. A la recepció ja no hi havia la Carmen, sinó un home d’uns 60 anys, cabells grisos i amb ulleres. L’Antoni li va demanar que li fessin la factura, i el recepcionista, li va fer al moment.

Quan el meu amic, va veure a través dels vidres de les seves ulleres el volum de la factura quasi es desmaia. El total de la factura eren 12000.000.000 d’euros.
L’Antoni tot esparverat no sabia què fer ni com pagar tota aquella morterada, així que m’ha trucat aquest matí per demanar-me si li podia deixar quasi 3000 euros per fer front a la factura, i m'ha comentat que ha trucat a 7 milions i mig de persones més perquè l'ajudin. A veure si té sort…

Darrera el taulell el recepcionista, un home amb bigoti, un altre amb les celles crispades i una dona rossa tenyida amb un nen, reien.

Ambigüitat pautada

Més del mateix. Així es podria definir el Congrés de Convergència Democràtica d’aquest passat cap de setmana.
Convergència ha seguit una vegada més en l’ambigüitat perfectament pautada, ni massa cap amunt ni massa cap avall, ni tirem massa a l’esquerra ni massa a la dreta, ens quedem sempre en l’ambigüitat absoluta.

Aquest deien, havia de ser el Congrés en què Convergència apostés cap a l’estat propi, cap a la independència, cap al sobiranisme. Doncs no. Convergència per més que digui que vol "una Catalunya lliure i sobirana" no ha sortit com a partit que té com a objectiu la independència. Aquest plantejament és com el terme "socialisme" d’algunes formacions, el tenen però no lluiten per aconseguir-lo, simplement es posa perquè fa bonic, o perquè tot i no agafar-lo del tot, s’accepten certs principis. Convergència no planteja cap gran avenç en relació a la seva postura nacional, ja que ells sempre han defensat el dret de Catalunya a l’autodeterminació tot i que ara, i desprès de 30 anys de preguntar-s’ho, han pres la decisió de escriure-ho a la ponència. Algú podrà dir que és un pas, sí, però no modifica pas la seva postura i per tant no acosta el país al independència.

Convergència surt del Congrés amb la voluntat de tornar al govern, però vol fer-ho de forma diferent de les dues últimes eleccions, sobretot de la última en què l’estratègia va ser del tot desafortunada. Convergència vol tornar als fonaments que la van fundar, vol tornar a "l’una mica de tot", vol tornar a agrupar gent de totes les sensibilitats diferents tant socials com nacionals. Però clar, el messies de la fundació ja està retirat, tot i que encara no és un gerro, i per tant s’ha de pensar alguna altra estructura per encabir "tanta i tanta gent". La solució ha estat la Casa Gran, una Casa que ha de permetre a CiU, tal com deia el diari oficial del Congrés, àlies Avui, arribar al milió set cents mil votants a les eleccions del 2010.

Un altre tema que també s’havia plantejat abans del Congrés era la relació amb Unió, i el resultat ha estat el de sempre, o sigui que res. Tot continua igual i Unió continuarà formant part de CiU i per tant els que encara creuen menys en la llibertat del país seguiran marcant el pas.

I bé, això ha estat el Congrés de Convergència tot una bassa d’oli. Per això CdC és un partit de delegats, perquè tothom digui "sí amo" i a callar, per això durant el Congrés no hi ha hagut res d’estrident, per això durant el Congrés hi ha hagut pau, per això durant el Congrés hi ha hagut unitat, però això no deixa de ser una façana.

Una façana perquè tot, absolutament tot, ja arribava al Congrés pactat. La veritat és que tampoc s’acaba d’entendre el perquè han fet un Congrés si tot ja estava pactat. Tots els diaris diuen que Mas arribava al Congrés amb els deures fets, amb una Executiva on hi inclina tots els corrents, tot pactat. Els Congressos han de servir per discutir, per parlar, per canviar el que s’hagi de canviar, per dialogar i no per assentir com a "marionetes".

En fi, Convergència segueix jugant al si sóc no sóc, i mentrestant el país va perdent un llençol cada cop que visita La Moncloa.

Personatge de la setmana: Joan Laporta

Aquests últims set dies han deixat molts possibles candidats a "personatge de la setmana", des de Directors de Comunicació que pleguen, des de el clon català del "I was the next President…", des de directius que no saben aguantar la pressió, des de jugadors desagraïts i penques o ostatges alliberats al ben mig de la selva.
Però no. El personatge d’aquesta és Joan Laporta.

Com ja vam dir i reflexionar en el seu dia, Laporta continua sent President del Barça, avui però no diré res sobre la moció o sobre l’abandonament covard i mediocre de certs directius que tenen més en ment el 2010 que la planificació de la temporada, no.

Avui sobre el que vull parlar és com carai ha pogut canviar tant un President en tan sols dos anys.
Laporta va ser reelegit com a President al 2006 sense oposició, de fet no van caldre eleccions ja que cap altre precandidat va aconseguir les firmes necessàries. Laporta en aquell moment encara era aquell que t’embruixava, Laporta en aquell moment encara era aquell que t’arrossegava, Laporta en aquell moment encara era aquell que com una onada gegant t’empenyia endavant, Laporta en aquell moment encara era aquell que t’il·lusionava al parlar, Laporta en aquell moment encara era aquell que t’emocionava.

Laporta al 2006 era un líder, tenia carisma, lideratge, i era el director d’un projecte guanyador, era el director d’un projecte triomfant, un projecte que tot just començava a tirar endavant, un projecte que havia aconseguit tornar al gloriós cim europeu.

Però a partir d’aquí es va trencar tot. L’equip va fer aigües i el joc triomfant, vistós, espectacular del Barça va començar decréixer i els llums d’alarma es van encendre, se sabia que així no es podia continuar, que s’havia de canviar algunes coses per poder tornar a recuperar l’esperit 2006.
Es van fer canvis, però els resultats van ser els mateixos. Zero títols durant dos anys.

Laporta ha sigut víctima de la situació, d’una situació que ha vinguda corresposta d’una tensió immensa i que a vegades ha sortit d’una manera no gaire correcte. Ara bé, és motiu per creure que el projecte que lidera Laporta està esgotat o no mereix continuar? Crec que no.

Laporta és cert ja no és aquell líder carismàtic, aquell líder que tothom volia al seu costat, però continua sent un dels millors Presidents de la història i per tant mereix un bot de confiança.

Laporta ha construït un projecte de gestió, Laporta ha solidificat un projecte de club, i les males respostes d’un dia, o si la pilota no entra en un altre no haurien de tapar-ho.

Sàhara Sí, Catalunya No

Avui a la tarda se celebra a Vilafranca una xerrada sobre el Sàhara Occidental que ha estat organitzada per Esquerra, Iniciativa, Convergència i el PSC. És normal, davant de tot el que ha hagut de suportar el Sàhara i amb les pèssimes condicions en què es troben, és natural i lògic que les forces polítiques democràtiques, les que no ho són no han participat a l'acte, donint suport a aquesta xerrada i al dret del Sàhara a l'autodeterminació.

El Sàhara, de la mateixa manera que el Tibet, desperta tot d'adhesions de tota l'estructura dependent de Catalunya, molta gent que defensa el dret del Sàhara i del Tibet a la seva llibertat, el nega per la seva pròpia terra.

No entreré en intentar compendre el per què de tal actitud, perquè segurament simplement aquesta gent se sent espanyola i punt, però el que si que fa certa gràcia és que diversos partits que estan en contra de la independència de Catalunya siguin uns brillants defensors de les independències saharauis i tibetanes. Tant el PSC com Iniciativa sempre s'omplen la boca amb paraules grandiloqüents quan es tracta el tema del Sàhara i del Tibet, i la seva gent s'apunta, i fan molt bé, a l'acolliment de nens saharauis a l'estiu. Pel Sàhara tot, però per Catalunya no.

Amb això, i que quedi clar, no estic dient que la tasca social que es porta a terme amb l'acolliment no s'hagui de fer, al contrari s'ha de fer i potenciar. El que vull dir és que com a demòcrata no entenc que s'estigui disposat a donar la paraula a saharauis i tibetans i no als catalans, el que vull dir és que com a ciutadà no entenc que és vulgui el millor per als saharaius i tibetans i no ,també, per als catalans, el que no entenc és que com a militant d'esquerres es defensi la igualtat per a saharauis i tibetans i no, també, per als catalans.

No entenc en definitiva, el perquè queda "progre" defensar que el Sàhara i el Tibet, com a nacions que són, sí puguin celebrar i decidir el seu futur via referèndum i en canvi Catalunya, com a nació que també és, no pugui.

Deu ser el doble llenguatge del nou progressime "guai", que no deixa de ser antic i d'arrel estalinista.

Desafiament Nuclear

Des de temps immemorials, a la Terra, hi ha conflictes i guerres, per tan es podria dir que el món viu en permanent conflicte. N’hi ha que surten cada dia a les portades dels mitjans d’informació i n’hi ha d’altres que queden més soterrats i en un segon pla.

La importància que es dóna a un conflicte o a un altre, normalment, no té res a veure amb la brutalitat d’aquest, ja que si fos aquest el motiu més important per conduir-lo a la primera pàgina, cada dia els mitjans haurien de parlar del genocidi que s’està cometent al Darfur o de com Turquia està aniquilant el poble Kurd. No, els conflictes que tenen més ressò mediàtic són aquells que darrera hi tenen interessos ja siguin econòmics, polítics, estratègics…

Un dels conflictes més recurrents als mitjans, és el conflicte del Pròxim Orient, un conflicte immensament complex i recargolat que s’allarga i s’estén en el temps des de què Jerusalem va ser fundat. Un conflicte en què una paraula dita en el moment i en el lloc equivocat pot provocar l’inici d’una matança. Un conflicte en què s’hi barregen religions, política, economia, estratègia, amistats….

El conflicte del Pròxim Orient podria sembla que es va produint en píndoles, i ara en tenim la última.
Tal i com s’ha pogut confirmar, el règim de l’Iran ha executat amb èxit les primeres proves per tal de posar en funcionament un míssil de llarga distància capaç d’arribar fins a Israel, fet que ha estat rebut per als israelians com un desafiament, i a més, com un perill per la seva pròpia seguretat nacional.
La intensitat amb què Iran ataca Israel no hauria d’agafar-se amb lleugeresa, Iran ha demostrat sobradament que en els seus porus només hi ha odi cap a Israel, fet demostrable si es te en compte que el President iranià ha clamat diverses vegades que no descansarà fins que el poble jueu sigui destruït.

L’amenaça nuclear iraniana és seria i per tant s’ha de contemplar com a tal.

Algú ha pensat amb el que passaria si l’Iran ataqués Israel? Algú ha pensat que aquest fet podria ser devastador? Sí Iran ataca, qui amb un mínim de sentit comú podrà exigir a Israel que no respongui?

No estic defensant els atacs selectius israelians contra palestins ni tampoc la construcció del Mur de separació, no, el que estic dient és que ningú podrà exclamar-se si Israel contesta un possible atac per part de Iran.

La comunitat internacional hauria d’actuar d’urgència per intentar evitar el que pot ser un desastre de grans magnituds. Estats Units actualment no es troba en les millors condicions per impulsar una missió diplomàtica, i més tenint en compte la classe de President que encara tenen, però el que si que s’ha de fer és per tots els mitjans impedir un atac iranià sobre Israel, perquè si es produeix, Israel contestarà, i ningú li ho podrà negar.

Cansat de federalisme

Hi ha coses a la vida que cansen, a alguns socis del Barça els cansa Laporta, a dirigents de Convergència els cansa parlar de independència, a alguns els cansa la selecció espanyola, a d’altres la catalana, a alguns els cansa que es parli tant de Catalunya i d’Espanya, a alguns els cansen els Telenoticies de TV3… a mi em cansa que ens facin perdre el temps i que ens prenguin per tontos.

Avui al diari AVUI l’ex-conseller de cultura Ferran Mascarell publica un article anomenat "Federalisme Plurinacional", on a partir de cinc punts exposava el que ell creu que és la solució per Catalunya.

En el primer punt Mascarell parla sobre com el federalisme va impregnar la fundació del PSOE al segle XIX o com també va ajudar a establir les relacions entre el PSC i el mateix PSOE o fins i tot de com la idea federalista va forjar l’estat de les autonomies.
Sí les relacions entre el PSC i el PSOE s’han de batejar com a federals, doncs la veritat, aquest model de federalisme crec que més aviat seria perjudicial. En quant a la fundació del PSOE i el substrat federal d’aquest, només cal recordar la història i veure el paper galdós d’aquest partit durant la dictadura de Primo de Rivera o amb qualsevol proposta catalana d’autonomia, abans, durant i desprès de la República espanyola. Això sí, dir que l’estat de les autonomies és federal, doncs deu ser un tic del PSC, i podriem passar a anomenr-ho com a "mascarellada", perquè sí l’estat de les autonomies té flaire de sistema Federal, el FC Vilafranca té flaire d’equip de Champions!

En el segon punt Mascarell diu que en la política catalana els partits juguen amb les cartes amagades. Si n’hi ha que si, i un d’ells és precisament el seu. El PSC de projecte de futur, de projecte de país no té cap. Només té el projecte del poder, i mentre segueixin manant….doncs Sant Pere canta. S’ha dit mai per part d’algun dirigent del PSC com s’aconseguirà un estat federal i plurinacional? Ho han dit mai? No, i no ho han fet perquè no ho saben. CiU és veritat sí que amaga les cartes, mai se sap quin és el seu projecte polític més enllà del "construir nació".
Ara bé, n’hi ha que si que saben on van, què proposen i com ho faran.

En el tercer punt l’ex-conseller anuncia que el Federalisme és l’alternativa més eficient per Catalunya. Perdó? Els catalans hem estat tres anys negociant un Estatut de caire federal perquè després l’estat espanyol (PSOE i PP) ens el tiressin a la cara i el retallessin fins a fer-lo irreconeixible. Això és eficiència? Perdó però crec que es va saltar algunes classes a la universitat. Perquè això si, tot i ser del PSC té estudis.

La quarta idea en què basa la seva argumentació a favor del federalisme és que des de Catalunya mai s’ha formulat cap model alternatiu per l’estat espanyol. Mentida. Des de la Lliga Regionalista que apostava per una autonomia light, passant per Miquel Poca i acabant amb l’aposta de la "parada federal" d’Esquerra del 2004, Catalunya ha donat models alternatius per l’estat espanyol, Catalunya ha intentat fer l’esforç. Ara bé, Espanya mai no l’ha volgut fer, i així anem.

Fa un temps en algun diari es va publicar un article en què es deia que el federalisme ha estat la mentida més nefasta que ha patit Catalunya fins la del 21 de Gener del 2006. El federalisme ha estat una mentida que ha permès viure del "cuento" a diversos partits polítics durant més de 30 anys. I encara ho intenten.

Mascarell sembla que durant els últims quatre o cinc anys ha viscut en algun lloc exiliat i que no ha sabut res de res del que ha passat a Catalunya. Sembla que oblidi que s’ha intentat fer una reforma de l’Estatut de Catalunya de caire federal i que va fracassar, sembla que oblidi que tots els partits van apostar durant aquella reforma per la via federal i van fracassar, sembla que oblidi que Espanya va dir que no volia el Federalisme, sembla que oblidi que el federalisme s’ha intentat dur a la pràctica durant els últims quatre anys i que l'aposta va fracassar, i el més greu, sembla que oblidi que va ser el govern d’Espanya del PSOE i amb membres del PSC els que ho van impossibilitar.

Mascarell intenta seguir amb la mentida del federalisme per por a adonar-se de la realitat, perquè encara que tota l’argumentació de Mascarell fos certa, em podria dir com es pot establir un estat federal i plurinacional?

La veritat, estic cansat que ens prenguin per tontos i que ens facin perdre el temps amb projectes impossibles que no depenen ni dels catalans ni de les catalanes.

Endavant President!

La moció no ha prosperat, i per tant, el President Laporta continuarà com a màxim representant del club més important del país.
La moció no tira endavant, no, però el que no deixa de ser cert, és que la moció ha tingut un ampli ressò i que ha estat compartida i recolzada per una gran majoria de socis, tal i com demostra el 60’6% de Sí que hi va haver ahir al Camp Nou.

Aquest alt percentatge de recolzament a la moció ja va disparar ahir tot d’opinions sortides de les negres boques godonianes que reclamaven que el President dimitís, ja que no tenia el suport majoritari de la massa social blaugrana. Aquesta intoxicació ve a ser una més de les que Laporta ha patit en aquest procés, un procés en què el Grupo Godó ha fet servir tota la seva maquinària mediàtica per intentar fer caure al President Laporta.

No deixa de ser curiós que els mateixos que des de fa anys i panys lluiten per la dependència absoluta del país i per l’extermini de l’independentisme democràtic d’Esquerra, ara s’hagin llençat en massa en contra de Laporta. Aquest fet es deu a que els Godó, i tot l’stablishment dependent, saben que Laporta significa un canvi en la societat catalana, saben que Laporta no combrega amb rodes de molí, saben que Laporta sap què vol i com aconseguir-ho, i saben que Laporta és un element que desprèn aire net en un país viciat de porqueria.

Laporta ha estat el millor President de la Història centenària del club, Laporta ha retornat el prestigi perdut al Barça, Laporta ha retornat els èxits perduts a la massa blaugrana, Laporta ha edificat de nou els valors del que significa ser del Barça, Laporta a modernitzat el sentiment de catalanitat de l’ADN del club, Laporta a posicionat el Barça en l’esfera internacional, Laporta ha sanejat un club que estava en situació de fallida, Laporta ha construït un club capdavanter.

Laporta segurament és, per darrera de Josep Sunyol, el President que més ha entès la correlació fortíssima que hi ha entre el sentiment barcelonista i el sentiment catalanista. Laporta ha sabut entortolligar-los de manera subtil, però de manera ferma, tal que avui és indestriable parlar d’un sense parlar de l’altre.

Laporta desprès d’aquest accident en forma de moció, ha de continuar, i ho ha de fer de forma enèrgica, ho ha de fer de forma convençuda, ho ha de fer de forma convincent. Laporta té l’oportunitat d’acabar el seu mandat presidencial brillantment, i per fer-ho haurà de recuperar la il·lusió que desprenia al 2003, haurà de modular les formes en alguns moments, haurà de tornar a emocionar, haurà de consolidar aquest nou projecte esportiu.

Laporta ahir a la roda de premsa es va mostrar serè, convincent i pròxim, ara Laporta ho haurà de continuar fent, ara Laporta no té marge d’error, ara Laporta haurà d’exercir de President, de President que és i serà.

Ànims, i com deia el President en l’acte de tancament de campanya: Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure!

Més Manifiesto

Recientemente, el portero de la selección Iker Casillas, también su juntó al Manifiesto. De hecho, el mundo de deporte es un ámbito en el que el documento en defensa del castellano está recibiendo gran aceptación.

Aquesta és la veritable “selección nacional” d’Espanya. Aquest fragment és d’un article de EL MUNDO publicat avui. Cal dir també que el “seleccionador nacional”, el prehistòric, Luis Aragonés també ha firmat el manifest anti-català.

Casillas i Aragonés, a més a més de Villar i Hierro, s’han apuntat a la croada anti catalana i panespanyolista que promouen els sectors més nacionalistes de la societat espanyola encapçalats per EL MUNDO, Tele5, UPD i el PP.

Semblava que la selecció espanyola que es va fer amb l’eurocopa era diferent, ja que no provocava l’alèrgia habitual que comporta tota selecció espanyola, sinó tot el contrari, la selecció espanyola oferia un espai descontaminat de l’excloent nacionalisme ultra que es duu a terme des de les espanyes.

Però tot això era un miratge. L’Espanya immortal i prehistòrica de sempre ha tornat, i ho ha fet amb un aspecte completament allunyat de l’esport, per cert, no haviem quedat que no es podia barrejar esport amb política?

Sembla doncs, que les paraules de Casillas a la presidenta de la Comunidad de Madrid quan aquesta va anar a saludar la selecció espanyola abans d’anar cap a Àustria, “Cuidado que este és catalán” referint-se a Carles Puyol s’han fet realitat, i Casillas no ha pogut evitar unir-se amb el pensament dinosàuric i totàlitari que triomfa a Espanya.

Aquest fet doncs, només demostra que d’Espanya només n’hi ha una, la seva, la de l’espanyol, la de la rogigualda, la de la mà dreta, la seva. Una Espanya en què els catalans ens és impossible sentir-nos’hi comòdes, una Espanya que ens impedeix expressar-nos en català, una Espanya que voldria que només parlessim la nostra llengua a casa i en la més estricta intimitat, una Espanya que vol ser imperial i que d’aquesta manera actua en l’única colònia que els queda: Catalunya.

Corbates esperant la llengua

Quan Zapatero va imposar a Bono com a President del Congrés espanyol, se sabia que el fill de falangista no s’estaria quit i que enbolicaria la troca. Sembla però, que de moment no per els temes que es preveien.

Bono va arribar a la presidència del Congrés espanyol només amb els vots del seu partit, el PSOE, bé també va tenir els del PSC. Tenir els vots de només el propi partit és senyal de què no tots els grups confiaven en la capacitat de Bono per dirigir el Congrés, més enllà de les lògiques precaucions dels partits catalans envers un nacionalista, i quasi també catòlic, espanyol com l’ex-president manxec.

Bono ja ha intervingut amb polèmica al Congrés, però no ha estat per un impediment a algun diputat d’Esquerra (que són els únics que ho fan) per parlar en català, sinó perquè el ministre Sebastián no portava corbata.

Aquest fet ha generat tot d’opinions entorn de que si un ministre ha de portaro no corbata a l’hora de fer la seva feina. De casos similars, es podria perlar de l’ex conseller primer del Govern català, Josep Bargalló, que mai es va posar cap corbata en l’exercici del seu càrrec, o en el cas contrari, quan Joan Puigcercós va demanar a tots els treballadors de la Consellaria de Governació que vestissin amb corbata.

En primer lloc, considero que vestir o no vestir corbasta no fa la cosa. No perquè el senyor Rodriguez Zapatero vagui amb corbata em caurà millor o serà menys mentider i demagog o no per no dur-ne el President del Llull, Bargalló, ho farà millor o pitjor. Un cop dit això, la veritat és que en depèn quin lloc o acte, sí que crec convenient portar corbata.

Quan un mandatari té una cimera amb el dirigent d’un altre estat, crec que és natural que vesteixi de manera elegat i correcte, per tant, a l’altura de les circumstàncies. És lògic doncs que es porti corbata. I qui diu cimera diu intervenció a una reunió al Consell Europeu o al de la Unió o a l’Assemblea de les Nacions Unides.

Ara bé, quan es va a un Ple al Congrés tampoc és tant necessari o trascendental haver de portar incrostat al coll la corbata. Per tant, considero que Sebastián estava en el seu dret d’anar sense corbata al Ple del Congrés, i aquest fet, no hauria de molestar a ningú.

Ara només falta esperar per quan el fill de feixista ens deleitarà amb les seves esbroncades als diputats d’Esquerra per parlar en català.

El manifest

Fins ara no havia parlat sobre el manifest promogut per certs intel.lectuals espanyols pròxims al partit UPD de la nacionalista espanyola i socialista Rosa Diáz, en què es defensa que l’espanyol sigui la llengua vehicular a tot el territori de l’estat espanyol i que, per suposat, estigui per sobre de qualsevol llengua “cooficial”.

Primer de tot crec que els espanyols fan el que qualsevol persona nacionalista faria, defensar la seva llengua, però és aquí on hi ha el problema. Defensar l’espanyol de què?

Diuen que l’espanyol està en perill, en perill perquè els governs dolents, dolents dels països on es parlen altres idiomes dins l’estat espanyol “imposen” la llengua “cooficial” per sobre de la llengua comú, fet que “impedeix” que els castellanoparlants poguin desenvolupar la seva vida amb la seva llengua amb total normalitat.

Aquesta argumentació frega l’insult. Primer, l’espanyol és la tercera llengua més parlada arreu del món, i per tant, té una salut de ferro al quadrat. Segon, si us plau que diguin a quin lloc és impossible poder desenvolupar una vida normal parlant només l’espanyol, perquè a Catalunya aquest lloc no existeix. Tercer, que diguin quin país no utilitza la llengua pròpia en les seves institucions. Bé que Espanya utilitza en les seves institucions només l’espanyol, oi?

Perdre el temps contaargumentant els arguments que s’esmenten en el text no val la pena, perquè en el fons aquest manifest és tant sols una peça més d’aquesta nova espanyolitat totalitària que s’està acostant.

Avui és la llengua, demà serà el finançament i l’altre serà l’estatut. Espanya, com molt bé ha dit l’ex-president Pujol, està fent una ofensiva per reduir al màxim tot allò que es pogui identificar com a català o qualsevol signe de catalanitat. El problema catalán ja cansa, i per tant, tant PP com PSOE s’han proposat liquidar-lo. Liquidar-lo però, de manera diferent, no donant-li peixet, com fins ara amb el típic peix al cove, sinó acabant-lo o dit d’una altra manera, assimilant-lo completament.

Espanya sap que estem adormits, que estem encara estabornits del procés estatutari i volen aprofitar-ho, la nostra missió és impedir-ho.

I s’ha d’impedir desacomplexant-nos, s’ha d’impedir fent un nou relat nacional, i això és molt necessàri. L’horitzó nacional s’ha de tornar a marcar amb un cercle, i aquest cercle ha de ser prou nítid i prou clar perquè la gent s’hi sumi. Espanya comet errors, molts, i els hem d’aprofitar.

Perquè si no ho fem, continuaran sortint manifestos, continuarà el dèficit fiscal i cada com serem més poca cosa.

Abans 21 de gener, ara Unitat

Avui s’han reunit Joan Puigcercós i Artur Mas per parlar sobre com veuen el país i sobre com està la situació de la política catalana actualment.

Més enllà del que poguin parlar avui, l’important és que es creiïn ponts de comunicació entre les dues formacions. La creació de ponts és el primer punt necessàri per tal de fer possible que, com a mínim, les realcions entre elles dues siguin fluides.

Esquerra i Convergència estan condemnades a entendre’s en un futur proper, ja que en la llei de referèndums i en la conseqüent campanya pel SÍ (perquè CiU farà campanya pel SÍ, oi?) hauràn d’unir esforços per tal d’aconseguir la victòria.
Tot i així prescindint de càlculs polítics, l’estrena de nou diàleg entre Convergència i Esquerra és positiva per el país. Actualment Catalunya està deprimida. El catalanisme ara passa una crisi de ca l’ample, ahir escrivia que la catalanitat està en una corba descendent, i en canvi l’espanyolitat progre no fa més que avançar, i aquest fet és, en part, conseqüència de què a Catalunya el catalanisme polític ha estat profundament dividit des del 21 de gener del 2006.
Aquesta podria ser la data del cataclisme del catalanisme, però el gruix important ha estat tot el que ha vingut desprès. Tot i així no es pot oblidar el que va significar aquell 21 de gener.

El 21 de gener posava fi a dos anys en què el catalanisme havia il.lusionat, en què el catalanisme havia fet forat entre la població, i ho havia fet amb la proposta d’un nou estatut per Catalunya. Negar que durant aquell temps la gran majoria de la població estava il.lusionada amb aquell procés seria tant mentida com negar que la selecció espanyola ha guanyat merescudament l’Eurocopa. Desprès del 21 de gener ja res va ser igual.

A partir del 21, el catalanisme es va dividir, a partir del 21 a Madrid van veure que ens podien tornar a enganyar i a derrotar-nos, a partir del 21 Madrid ens va deixar de temer, el 21 vam deixar de fer por, el 21 a Madrid van veure que no anavem en serio. I Madrid des de llavors, ha anat edificant la nova espanyolitat, visualitzada per primer cop amb la selecció de bàsquet i el “somos la eñe” i acabada amb el cèlebre “podemos” de Cuatro.

El catalanisme, però, durant aquests dos anys no ha fer absolutament res. Bé si que ha fet, ha fet el pena, El pena amb “la pluja fina” i el pena amb el ja farragós “muscular la nació”. El catalanisme no ha sabut articular un objectiu, una imatge, un relat, una lletra, un algo perquè la població s’hi pogués afegir. I això és conseqüència d’aquesta divisió.

Ara cal que davant l’envestida nacionalista espanyola que s’acosta amb la retallada del TC, el tsunami lingüístic que s’apropa i l’escàndol que serà la negociació del finançament, cal unitat. Perquè només amb unitat podrem vèncer, perquè només amb unitat podrem ser forts, perquè només amb unitat podrem ser útils a la gent i a Catalunya.

I per buscar aquesta unitat perduda que hem de recuperar, res millor que començar a parlar, i Puigcercós i Mas ja han començat.