Ambigüitat pautada

Més del mateix. Així es podria definir el Congrés de Convergència Democràtica d’aquest passat cap de setmana.
Convergència ha seguit una vegada més en l’ambigüitat perfectament pautada, ni massa cap amunt ni massa cap avall, ni tirem massa a l’esquerra ni massa a la dreta, ens quedem sempre en l’ambigüitat absoluta.

Aquest deien, havia de ser el Congrés en què Convergència apostés cap a l’estat propi, cap a la independència, cap al sobiranisme. Doncs no. Convergència per més que digui que vol "una Catalunya lliure i sobirana" no ha sortit com a partit que té com a objectiu la independència. Aquest plantejament és com el terme "socialisme" d’algunes formacions, el tenen però no lluiten per aconseguir-lo, simplement es posa perquè fa bonic, o perquè tot i no agafar-lo del tot, s’accepten certs principis. Convergència no planteja cap gran avenç en relació a la seva postura nacional, ja que ells sempre han defensat el dret de Catalunya a l’autodeterminació tot i que ara, i desprès de 30 anys de preguntar-s’ho, han pres la decisió de escriure-ho a la ponència. Algú podrà dir que és un pas, sí, però no modifica pas la seva postura i per tant no acosta el país al independència.

Convergència surt del Congrés amb la voluntat de tornar al govern, però vol fer-ho de forma diferent de les dues últimes eleccions, sobretot de la última en què l’estratègia va ser del tot desafortunada. Convergència vol tornar als fonaments que la van fundar, vol tornar a "l’una mica de tot", vol tornar a agrupar gent de totes les sensibilitats diferents tant socials com nacionals. Però clar, el messies de la fundació ja està retirat, tot i que encara no és un gerro, i per tant s’ha de pensar alguna altra estructura per encabir "tanta i tanta gent". La solució ha estat la Casa Gran, una Casa que ha de permetre a CiU, tal com deia el diari oficial del Congrés, àlies Avui, arribar al milió set cents mil votants a les eleccions del 2010.

Un altre tema que també s’havia plantejat abans del Congrés era la relació amb Unió, i el resultat ha estat el de sempre, o sigui que res. Tot continua igual i Unió continuarà formant part de CiU i per tant els que encara creuen menys en la llibertat del país seguiran marcant el pas.

I bé, això ha estat el Congrés de Convergència tot una bassa d’oli. Per això CdC és un partit de delegats, perquè tothom digui "sí amo" i a callar, per això durant el Congrés no hi ha hagut res d’estrident, per això durant el Congrés hi ha hagut pau, per això durant el Congrés hi ha hagut unitat, però això no deixa de ser una façana.

Una façana perquè tot, absolutament tot, ja arribava al Congrés pactat. La veritat és que tampoc s’acaba d’entendre el perquè han fet un Congrés si tot ja estava pactat. Tots els diaris diuen que Mas arribava al Congrés amb els deures fets, amb una Executiva on hi inclina tots els corrents, tot pactat. Els Congressos han de servir per discutir, per parlar, per canviar el que s’hagi de canviar, per dialogar i no per assentir com a "marionetes".

En fi, Convergència segueix jugant al si sóc no sóc, i mentrestant el país va perdent un llençol cada cop que visita La Moncloa.