És el conflicte, estúpid!

Des de molts diversos àmbits s’ha dit i repetit fins a l’avorriment que els resultats d’Esquerra en les eleccions espanyoles del 2004 van ser produïts per una situació excepcional i que no podran repetir-se. Bé, en un principi es podria estar d’acord amb aquesta afirmació, sobretot veient la línia actual d’actuació.

Dic en part perquè considero que els resultats del 2004 no es van produir en base a l’excepcionalitat del moment, que si, però el context no va formar l’ADN principal d’aquells resultats.

Aquells resultats van ser tan esplèndids perquè es van fonamentar en un conflicte. Un conflicte polític. Per primera vegada una força política catalana mitjana encarava unes eleccions plantejant-les com un conflicte polític a l’estat, i per tant, a Espanya. Aquelles eleccions van girar al voltant de Carod-Rovira i sobre les institucions catalanes la seva sobirania. Aquelles eleccions van gravitar en torn a un conflicte entre Espanya i Catalunya. I és per aquesta raó que Esquerra va treure tant bon resultat.
El resultat es deu a que la població va entendre que el que hi havia en joc era el nom del país, ja que el que es linxava i s’atacava des de Madrid era Catalunya, no només Esquerra.

Per tant la manera que Esquerra té a la mà per recuperar-se d’aquesta crisi de creixement no es pot basar en "els catalans són burros perquè no ens voten", la solució per tornar a un cicle de creixement, per tornar a tenir el "momentum", és buscar el conflicte amb Espanya. Ara bé, aquest conflicte s’ha de saber trobar correctament.
No hem de basar-lo en coses com per exemple el victimisme, que tot i existir, sovint ha passat a ser l’excusa perfecte per amagar incapacitats pròpies, no. D’aquí a poc Esquerra tindrà l’oportunitat fantàstica per tornar-ho a fer, ja que hi haurà el nou sistema de finançament, i també la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut. Aquí és on Esquerra haurà de demostrat la talla política, i si se sap interpretar bé el moment i l’oportunitat, es trobarà de nou el conflicte amb l’estat espanyol.

El terme conflicte segurament incomodarà a molta gent, gent que podríem considerar "d’ordre", el que ha de quedar clar és que conflicte no equival a anarquia o revolució, conflicte equival a posar de manifest la situació actual i a exposar-la de forma nítida, tot proposant una alternativa.

Entre el 2000 i el 2004 tota la premsa espanyola sempre que podia atiava foc i més contra Esquerra, ja que a Espanya, Esquerra feia por. Ara la tàctica ha canviat, ara ja no s’ataca com abans, ara s’ataca amb fets petits augmentats i inflats a base de demagògia barata, com el cotxe del President Benach. Amb aquesta nova estratègia espanyola s’aconsegueix no posar en dubte Esquerra com a partit en termes ideològics, com per amb el cas Carod, sinó que es deixa Esquerra com uns malgastadors i uns que no saben governar. Precisament la mateixa estratègia que segueix la premsa quintacolumnista de Catalunya.

Aquest apunt però serveix també per reforçar la idea de que el conflicte és bo. És bo perquè quan l’ABC va publicar que Carod es reunia amb Arnaldo Otegui, i arran de la campanya de linxament posterior, Esquerra va augmentar de manera espectacular la militància, i quan el mateix diari va publicar la trobada amb ETA, els resultats electorals van ser els que van ser.

Per tant el conflicte polític és necessari per Esquerra i per Catalunya, perquè quan Esquerra avança, també ho fa Catalunya.