Personatge de la setmana: Pep Guardiola

Aquesta setmana s’ha escrit a bastament sobre el Pep, l’arquitecte que ha edificat un edifici per la història. S’ha escrit de com ha canviat el Barça, del valors que ha transmès, de com explica el que fa, de com ha sabut portar un vestuari ple d’estrelles…

Aquesta setmana han rajat milers i milers d’elogis cap al Barça i cap al seu constructor; dels jugadors mateixos, de polítics -amb Barack Obama inclòs-, dels rivals que es rendeixen a l’evidència; d’antics companys del club… un fet, aquest, que demostra que el que ha fet el Barça aquest any és monstruós, monstruós de gran, de magnífic, de brutal. Per què cal no oblidar que el Barça no només ha guanyat títols, sinó que a més, ho ha fet fent el millor futbol que mai abans s’havia vist sobre un camp de futbol.

Aquesta setmana s’ha escrit molt, molt i molt sobre Pep Guardiola. S’ha escrit sobre la seva trajectòria des del Gimnàstic de Manresa fins als Dorados passant per Barça, Brescia i Roma sumant-hi l’experiència del Qatar. O també s’ha recordat algunes anècdotes com quan va debutar amb el primer equip a Banyoles i Cruyff li va engaltar a mode de comentari que "hoy has jugado más lento que mi abuela" o que quan alternava el primer equip i el filial el míster el va enviar a jugar un partit contra el Sabadell i li va demanar que jugués bé i que a més marqués, cosa que el noi de Santpedor va fer, evidentment.

Aquesta setmana qui més qui menys ha escrit sobre Guardiola, vaja que no soc massa original, però una cosa que em pregunto és, si tingués la oportunitat, què li diria al Pep?
Crec que el que li diria es resumeix en una sola paraula: Gràcies.
Gràcies per haver tornat a fer un equip campió, gràcies per la dedicació, gràcies per fer la feina i fer-la tan bé, gràcies per fer-nos disfrutar, gràcies per transmetre el que significa ser del Barça, gràcies per tocar de peus a terra, gràcies per tot el que fas i faràs.

En definitiva, gràcies per fer-nos sentir orgullosos de ser del Barça.

Badia vota Alejo Vidal Quadras

Desprès de dies i dies de parlar, parlar i parlar del Barça i d’esperar i somiar el magnífic triplet amb la Champions com a estrella, les eleccions europees centren ara l’atenció. Ahir mentre els herois del tricampionat blau-grana es passejaven pels carrers de la capital del país damunt d’un bus descapotable fent embogir a milers i milers d’aficionats embadalits, també a la capital de Catalunya els nacionalistes espanyols del Partido Popular "celebraven" el seu acte central de campanya amb el seu cap de llista i els delegats de Catalunya.

Un dels delegats més destacats és Alejo Vidal Quadras, àmpliament conegut per l’odi a Catalunya i al català, una llengua i un país que gustosament voldria veure desapareguts en la immensitat de la glòria espanyola. Ahir fent gala del seu espanyolisme excloent va balbucejar que "Espanya és l'única nació de l'Estat espanyol i la matriu grandiosa de la nostra història com a catalans i com a catalans espanyols".

Al matí, a Espanya i també a Catalunya, la maquinària electoral del sociatisme espanyol, i català, avançava impertorbable amb els seus missatges de campanya. "Ens poden treure de la crisi aquells que ens hi ha posat?"; "Ells també volen canviar el món" o "El PP és caca" i també el " Que ve l’home del sac (referit a l’Alejo)!!!", en fi missatges molt elaborats i edificants tots ells.

A una altra de les capitals catalanes, el vice-president del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, en un acte de la candidatura l’Europa dels Pobles - Verds encapçalada per Oriol Junqueras, va emplaçar a la candidata del PSOE a Catalunya, Maria Badia, que en els dies que queden per finalitzar la campanya es comprometi públicament en no votar l’Alejo com a vice-president del Parlament Europeu.

Veient tal desafiament de Carod, la lògica aplastant faria creure que la senyora Badia acceptaria ràpidament el guant i públicament diria que no, que ella que s’estima tant i tant i tant el català i Catalunya no votaria mai dels mai’s a un tipus que ha fet de la bilis anti-catalana la seva forma de vida. I més tenint en compte la campanya del PSC en què es contrasta la imatge de Badia i la de Vidal Quadras (els bons i els dolents, vaja).
La sorpresa ha estat que no, la senyora Maria Badia no ha dit que no. Badia ha evitat comprometre’s i no ha negat que és possible que voti Vidal Quadras per la vice-presidència del Parlament si el Partit Popular el proposa. Genial.

Des de fa temps que circulen teories sobre què pot haver causat la desafecció política i que com és que els ciutadans cada cop estan menys interessats per la feina política. Potser que aquests que busquen teories mirin les campanyes del PSC a Catalunya i la seva tasca desprès. No és pot fer una campanya amb l’únic imput de "el PP és el mal dels món" i desprès no comprometre’s a no votar Vidal Quadras com a vice-president del Parlament. Per què llavors, de què carai serveix la campanya? Per permetre que el PSC digui i digui més i més mentides? Per fer que ens aixequin la camisa altra vegada? Per prometre A i acabar fent X?

No és això senyora Badia i senyor Zaragoza, ja n’hi ha prou de fer passar gat per llebre, ja n’hi prou de tractar als catalans com a imbècils. Ja n’hi ha prou.

O s’està amb Catalunya, o s’està amb Espanya, el PSOE i el PP. Vostès trien, però no es pot fer una campanya criticant a mort l’anti-català de Vidal Quadras i l’(ex)feixista Mayor Oreja i desprès donar-li el vot al Parlament.

Crònica d'una Nit per a la Història

És un tòpic, ho sé, però és que ahir va ser un gran dia. Ahir, tot i els nervis que van anar creixent al llarg del dia, va ser un dia rodó, un dia en què país i Barça van anar més lligats que mai.

Emoció, nervis, passió….

Vam començar la tarda a Cal Bolet, on una hora abans de que comencés el míting de l’Oriol Junqueras, ens vam trobar uns quants companys per acabar de posar les coses apunt. A dos quarts de vuit els llums del Teatre es van apagar i les paraules del candidat del Penedès al Parlament Europeu, Pol Pagès, van començar a sonar.
L’Oriol Junqueras no va fer el típic discurs del "i tu més" tan repetit en aquesta campanya electoral, sinó que va fer una classe magistral de futbol. Concretament va parlar sobre el perquè dels colors que donen identitat als equips i a les seleccions nacionals de diversos països. Junqueras va explicar d’on prové el color del Mancherster United o del Liverpool, el vermell, que fa referència al suport d’aquest dos equips que era la classe obrera d’aquests dues ciutats, en contraposició al blau del City o de l’Everton que es caracteritzaven per ser els equips de les classes benestants.

Junqueras tot i no fer un acte estrictament de campanya, va fer aixecar de les cadires als assistents a l’acte. Junqueras té l’habilitat de guanyar-se l’audiència amb la proximitat, la simpatia i la intel·ligència. Junqueras va fer gala d’allò que més destaca qui el coneix, és brillant, és didàctic, és proper, simpàtic. El discurs de Junqueras va ser concís i emotiu, sobretot perquè l’hora apressava i el moment de què els jugadors escollits vestits de blau-grana saltessin a l’Olímpic de Roma s’acostava.

Espera, patiment, sofriment…

El partit va començar amb la música celestial de l’himne de la Champions, aquella simfonia que posa els pèls de punta.
Els primers deu minuts van ser de sofriment absolut. Els cinc xuts de Cristiano Ronaldo van deixar quasi glaçat el Teatre, però només quasi. Tot i el patiment que s’havia patit en els primers minuts, l’angoixa va fugir desprès de la primera arribada del Barça davant de Van der Sar. Eto’o fent gala de la seva categoria com a golejador de pura sang va perforar la porteria anglesa amb un toc de puntera que va entrar per l’únic lloc possible.

A partir d’aquest moment el patiment angoixant dels primers minuts va mutar, va mutar cap a un altre tipus de patiment. Un patiment típic del barcelonisme, un patiment que es caracteritza per tot i estar guanyant i controlant el partit, cada cop que el rival travessa el mig del camp tothom ja es tem el pitjor.

La segona part va seguir, encara més, el guió trenat per Pep Guardiola i el seu equip. Toc, toc i toc fins que arribi la sentència, i aquesta va arribar en forma de vol estratosfèric de matrix-Messi. Messi que fa poc més de 1,65 va sobrepassar a Vidic i de vaselina va superar l’holandès errant. Un gol que va alçar el segon del Barça a Roma. Un gol que valia tot el seu pes en or.

Alegria, explosió, sentiment…

I va arribar, va arribar el moment en què l’home de vermell va xiular el final, el final del partit, el final que conduïa a la glòria eterna: El Barça campió de la Copa d’Europa.
En aquell moment tot es va aturar, les abraçades, els crits, els salts, les llàgrimes van fer acte de presència. Tota la tensió dels últims minuts, de tot l’any, va sortir dispersada en mil i una formes. La complicitat d’uns que celebraven cridant i saltant amb els que preferien fer-ho de manera més calmada va ser total, ja que per sobre de tot, el que se celebrava era la victòria del Barça, d’un Barça que ha estat capaç de què la immensa majoria del país se senti atreta pel futbol i concretament per aquest equip espectacular.

Ahir va ser un gran dia, un dia en què es va transitar de l’escepticisme inicial a la passió desembocada, dels nervis a la plenitud, de l’angoixa a l’esperança, del patiment a la glòria.

Ahir Barça i país es van unir més que mai. Ahir tots vam ser un, ahir tots vam ser Barça.

La història, ja té una nova data per recordar, la data en què una era va començar a caminar.

Pròxima Parada Europa, passant per Roma

Demà serà un dia històric, per primera vegada el Barça pot guanyar el triplet i passar a ser el millor equip que mai ha treputjat el món.

Demà serà un dia d'emocions, i per viure-les, res millor que poder fer-ho al costat de l'Oriol Junqueras a Cal Bolet, on país, futur i Barça s'uniran com poques vegades.

Demà a partir de les 19:30h, Oriol Junqueras i el Barça en pantalla gegant a Cal Bolet.

Perquè encara queda molt per fer, per emocionar-se, per guanyar!

Pròxima parada, Europa

Falten 24 hore perquè la campanya per les eleccions europees del 7 de juny comenci i les maquinàries dels partits posin la cinquena en pro d’esgarrapar els vots necessaris per complir els seus objectius electorals. Queden 24 hores però les línies mestres ja estan marcades.

Aquestes eleccions es divideixen en diversos eixos, per una banda hi ha l’eix europeu estricte, és a dir, les propostes encarades a la realitat global d’Europa en conjunt, on fan acte de presència totes aquelles iniciatives referents a la crisi o a la realitat institucional de la comunitat europea, on destaca la proposta del candidat Oriol Junqueras de celebrar un debat de política general al Parlament Europeu.

En segon terme es troba l’eix nacional, que consisteix en fer més o menys visible les reivindicacions dels territoris d’on provenen els diputats. En aquest cas, Catalunya n’és un gran exemple, però també hi ha diversitat d’opinions. En un cantó es troben aquells que diuen que a Europa no s’hi va a defensar a Catalunya sinó a la globalitat dels ciutadans europeus (Maria Badia i Alejo Vidal Quadras), i uns altres que defensen que no hi ha millor manera que defensar Europa que defensar els interessos dels catalans i catalanes (Oriol Junqueras, Raül Romeva i Ramon Tremosa).

Per últim també hi ha l’eix tradiocional esquerra/dreta. Aquest eix en vistes a les candidatures presentades presenta un esquema més definit que en anteriors comicis, ja que totes les candidatures tenen un marcat perfil ideològic.
Primerament les candidatures de dretes s’hi troba la coalició Libertas-Ciudadanos de España que forma Ciutadans amb tot de grups ultracatòlics i ultranacionalistes d’arreu d’Europa, encorats a la dreta rància també s’hi troba el Partit Popular amb Jaime Mayor Oreja al capdavant, i per últim la Coalició Europea de CiU, PNV, Coalición Canaria i el BNV, que es presenta com una tercera via entre el PP i el PSOE.
A l’altra banda, és a dir, a l’esquerra, s’hi troba el PSOE amb l’ex ministre López Aguilar de cap de cartell,també Izquierda Unida i Iniciativa, i finalment la coalició Europa dels Pobles-Verds, que engloba tots els partits independentistes i d’esquerres de les diferents nacions que sobreviuen a l’estat espanyol, formada per Esquerra, BNG, Aralar, Els Verds, Eusko Alkartasuna, Chunta Aragonesista i Entesa per Mallorca amb el suport extern del PSM.

Així doncs el 7 de juny s’haurà d’escollir a partir del Sudoku dels tres eixos, pensant en quina Europa volem , en si s’han de defensar els interessos de Catalunya i en si s’avança per l’esquerra o per la dreta.

Personatge de la setmana: Alexander Rybak

Alexander Rybak va néixer a Minsk, Bielorússia, al 13 de maig de 1986, però es va criar a Noruega, país on la seva família es va traslladar quan ell tenia poc més de tres anys.

Rybak des dels cinc anys toca el violí, un instrument que l’ha catapultat cap al cim més alt de la cançó a Noruega i a mig Europa. A Noruega s’ha convertit en el primer violí de l’Orquestra jove més important del país a més que encapçala la llista de més venuts del país nòrdic, així com també a diversos països europeus.

L’última efemèride que ha aconseguit el jove noruec es va produir ahir mateix. Alexander va guanyar per golejada absoluta el Festival d’Eurovisió celebrat a Moscou, un festival en el qual la representant espanyola va quedar penúltima.

El fet que avui escrigui sobre aquest "personatge" no es deu simplement al fet a que hagi guanyat Eurovisió, ja que l’únic que modestament m’interessa d’aquest aparador del frikisme europeu és veure si Espanya se supera any rere any, com ha resultat aquest.
La raó de col·locar a Alexandre Rybak com a personatge de la setmana és que ha guanyat Eurovisió amb una cançó de folk modernitzada, i crec que això és molt important.

Rybak no ha guanyat el Festival amb la típica cançó estúpida, carrinclona i bleda, sinó que l’ha guanyat amb un gènere tradicional, el folk, canviant-n’hi la imatge i l’estètica fent-lo atractiu i modern. I crec que aquest és el màxim triomf.

Sovint en la societat súper moderna que vivim tendim a considerar allò "tradicional" com a antic, anacrònic, aberrant i que s’ha d’exterminar. Caure en aquest parany és fàcil, en canvi sortir-se’n no. Rybak amb la cançó guanyadora d’Eurovisió ha aconseguit fusionar allò tradicional amb la modernitat actual, i això no té preu.

Rybak marca el camí que s’ha de seguir per tornar a popularitzar tot allò tradicional de la nostra cultura. No és "antic" allò tradicional, sinó que simplement s’ha de modernitzar per fer-ho més popular.

En un país normal es podria deixar aquesta acció a la creativitat de l’artista del moment, però en un país ocupat com són els Països Catalans, són les institucions les que han d’agafar la iniciativa per tirar-ho endavant. La creació d’un univers cultural propi també passa per aquí i és vital que ho aconseguim.

Espanya = Prohibició

Realment això d’Espanya no deixa de ser una broma. Una broma macabra. La majoria dels partits d’àmbit estatal no es cansen de dir que la democràcia és un bé que no es pot deixar de banda i fins i tot a Euskal Herria n’han fet element fonamental per explicar la unió entre el PSOE el PP i la UPN. Garantir la democràcia i la llibertat. I amén. El problema és que només l’apliquen quan els és favorable.

Aquesta setmana, només set dies, Espanya ha demostrat de manera fefaent amb dos fets on comença i a on acaba la seva democràcia i la seva llibertat. La llibertat i la democràcia a Espanya comencen i acaben quan xoquen amb la idea uniformadora de "la grande y libre" i amb els seus interessos.
Dimecres va ser l’absurda censura i posterior manipulació de la xiulada majúscula a l’himne feixista espanyol, i ahir es va confirmar que el Ministerio fiscal vol prohibir la llista de Iniciativa Internacionalista-Solidaritat entre els Pobles, per una possible relació amb l’esquerra abertzale. La veritat, patètic.

Espanya avança cada vegada més cap a una versió de la democràcia tot curiosa. A Espanya es pot presentar un partit clarament feixista, racista, antisemita, anticatalà etc. i no passa absolutament res, per més que diversos energúmens que hi militen hagin estat detinguts per diversos delictes i per diverses agressions. Tot i això, es poden presentar a totes les eleccions que considerin oportunes i ningú, i menys cap jutge, els ho impedirà. Això si, els de l’esquerra abertzale no.

Però per què això? Per què deixen presentar a uns i a uns altres no? Doncs senzillament perquè uns són i es consideren espanyols, i per tant, no representen cap perill per la supervivència de la molt nostrada pàtria nostra per imposició. És igual que hagin estat denunciats, és igual que posin bombes a locals de l’esquerra independentista, és igual que apallissin a tothom que no sigui ni pensi com ells, tot això és igual. El més important és que són espanyols. I punt.

Aquesta és la democràcia d’Espanya, la que consisteix en ofegar, il.legalitzar, criminalitzar i censurar tot allò que no sigui "grande y libre".

Coses que es diuen amb una Copa de més

Ja som campions! Ahir el Barça va guanyar la Copa, la primer pètal d’aquest trèvol que ambiciona l’equip de Guardiola. Perfecte, ara ja n’hi una al sac, ara cal anar a buscar la segona al cap de setmana i desprès a preparar-se a fons per la del dia 27 a Roma.

Del partit d’ahir tan sols destacar quatre coses que m’han cridat l’atenció.

Primera, la gran comunió entre les dues aficions. Veure com al final del partit tant els aficionats de l’Athletic com els del Barça es fonien en un aplaudiment mutu és quelcom que recorda què és i què ha de ser el futbol, un punt de trobada que agermana. Durant el partit cadascú va animar al seu equip, i estic segur que la majoria dels barcelonistes es van recordar de la mare del Koikili, però al final tots van aplaudir. I si dels aficionats parlem, també cal un esment per els jugadors, sobretot els del Barça, que un cop acabat el partit van anar a aplaudir a la grada de l’Athletic, fent que aquest estat de comunió s’allargués.

Segona, meravellós joc practicat pel Barça. Tot i que va aterrar al partit quan ja es portaven 10 minuts jugats i per sota al marcador, el conjunt blaugrana va saber imposar el seu estil i d’aquesta manera, sent fidel a si mateix, va aconseguir capgirar el partit i sentenciar-lo en uns 10 minuts d’absoluta bogeria en què van marcar Mess, Bojan i Xavi.

Tercera, ahir a Mestalla va quedar clar que triomf i jugadors de casa no és un binomi abocat a l’abisme. Ahir van jugar dos equips en què la majoria del que va resultar campió i la totalitat del finalista eren de casa. De la Masia i de Lezama. Xavi, Puyol, Bojan, Busquets, Valdès, Pedro, Piqué, Messi i Yeste, Llorente, Velez, Etxeberria i tants altres… El triomf del planter, tota una lliçó.

Quarta, la nefasta realització que va fer Televisió Espanyola. Dubto que es pugui produir un partit tan nefastament com el d’ahir. No hi havia repeticions, les cameres no se sabia a on enfocaven –no es va veure cap celebració dels gols del Barça- i la qualitat d’imatge era bastant dolenta. Esperem que en el futur mai, mai, mai cap més organisme esportiu doni a TVE els drets de retransmetre un esdeveniment esportiu de primer ordre perquè si ho ha de fer com ahir, anem servits.

Cinquena, si delicte va ser la realització de TVE, l’organització de la final per part de la franquista Real Federación Española de Fútbol no es va quedar curta. A més a més, i passant per alt el nul sentit d’imatge que té la RFEF, el que és absolutament denigrant va ser la gran diferència de públic d’un equip i altre, ja que tot l’espai assignat per els compromisos de la Federació va ser ocupada per seguidors de l’Athletic. Està molt bé que Angel Maria Villar hagués jugat al club basc, però potser no calia que es notés tant.

I sisena, és completament incomprensible com és possible que en un estat d’Europa en ple segle XXI es produeixin acte de censura tan palesos com els que es van produir ahir a Mestalla durant la interpretació de l’Himne espanyol. La "chapuza" que TVE va emetre del moment de l’himne va ser absolutament fora de lloc i més que lamentable, talment com si d’una dictadura es tractés. La llibertat d’expressió té aquestes coses, que s’ajuntin aficions de les nacions que Espanya no para d’intentar exterminar té aquests riscos. Així és la vida. La xiulada la tenien guanyada i que coi, se la mereixien. La veritat és que emocionalment vam començar el partit 1 a 1, perquè el primer gol va ser col·lectiu, va ser un gol a Espanya.

Un definitiva, que el Barça ja té una copa a la butxaca, i el millor de tot, és que encara en queden dues per guanyar!

PD: Circumstancialment he canviat els colors del bloc per uns que lliguen perfectament amb l’estat d’ànim de la majoria del país. Visca el Barça!

Personatge de la setmana: Andrés Iniesta

Nascut fa 24 anys i 364 dies a Fuentealvilla, a Albacte (Espanya), el jugador barcelonista ha estat segurament la persona a qui milers i milers de persones han cridat, i gastat, el seu nom aquesta setmana. La raó per tal comportament és àmpliament coneguda. La raó és que aquest jugador , dels pocs espanyols que hi ha a la plantilla del Barça, va fer possible el miracle de classificar el club per la final de Roma.

Andrés Iniesta és aquell jugador humil de cara blanca i del 8 a l’esquena, un jugador tranquil d’aquells que passa desapercebut a primer cop d’ull. La majoria del personal quan se li pregunta qui és el millor jugador o quin és el seu preferit, rarament la resposat aniria cap a Iniesta, o almenys fins aquest dimecres passat.

Iniesta és un jugador d’aquells que són únics. Únics perquè no destaquen per la seva gran presència mediática o per les seves sortides de to o perquè la “liat” per alguna cosa. Iniesta és d’aquells jugadors que destaquen per el que se suposa que ha de destacar un jugador de futbol, és a dir, per jugar bé.

Iniesta és d’aquests jugadors que emocionen de veure. És d’aquells que veient-los creus que el futbol és fácil, senzill, oblidant que si aquesta sensació és així, és per què hi ha jugadors com Iniesta. Andrés és aquell que Guardiola va dir per definir-lo que “No porta arrecades, no es pinta el cabell”, remarcant la seva humilitat, tot i ser un dels més grans del món.

Iniesta és així. Iniesta és gran i des del dimecres passat ja forma part de la història del Barça, per què va ser ell qui va tenir el gran honor de conduir la nau blaugrana a la final de Roma.

I el que queda...

El barcelonisme està en ple estat de gràcia. Desprès de dos anys d’insofribles derrotes, humiliacions, errors, vergonya i d’una capacitat autodestrictiva que fa fredar, amb mocions de censura incloses, els seguidors blaugranes encadenen, de moment, cinc dies per la història.

Primer va ser el meravellós 2 a 6 al Bernabéu, davant de les restes de la galàxia merengue ensorrant-se, un resultat que passa per sobre el 0 a 5 dels Cruyff, Reixach, Sotil o Asensi, un resultat que entrona als jugadors de Guardiola en el selecte club dels històrics del Barça. Però tot i el "chorreo" de dissabte el tema no es va acabar aquí. Dimecres a la tornada de les semifinals de la Copa d’Europa contra el Chelsea, altre cop pujada d’adrenalina i pulsacions a tot drap. Desprès de 80 minuts d’estat apartats de la final de les finals de Roma un xut salvador de "Don" Andrés va donar el bitllet als blaugrana cap a Itàlia. Immens. Cinc dies per la història que no fan més que posar el toc de qualitat a un any fabulós i, pràcticament, impossible d’igualar.

El Barça ha enamorat al món sencer, menys als necis, amb un futbol total. El futbol del Barça és toc, precisió, elegància, excel·lència. Veure un partit dels elegits blaugranes és com veure una obra d’art en moviment, com si un quadre del Tàpies es mogués o com si els personatges de les pintures del Sorolla cobressin vida. Una delícia.

Però el més gran de tot això és que encara queda un llarg camí per recórrer. Encara cal acabar de matar la feina. Encara cal guanyar els títols.

Diumenge hi pot haver la primera oportunitat de sentenciar matemàticament la lliga si els resultats acompanyen. Passi el que passi diumenge, dimecres que ve el Barça juga la primera final, la de la Copa. Dimecres doncs es posa el segon altar d’aquesta temporada màgica. I al cap de 15 dies, a Roma, la final més absolutament brutal de tots els temps: Barcelona vs Manchester. Els dos millors equips d’Europa. Els dos que millor juguen.

El camí que ens ha portat fins aquí, fins avui, ha estat bonic, màgic, però el veritablement meravellós és que encara podem seguir gaudint d’aquest espectacle tan espectacular que és el Barça.

Encara queda molt per fer.

Sense Paraules

M’assec davant de l’ordinador per començar a escriure el post d’avui i la veritat és que em falten paraules per descriure el que voldria descriure.
Aquesta situació no és nova, sovint a l’hora de començar a escriure un article costa trobar el fil, la fluïdesa, el punt des d’on la cascada de paraules avançarà i acabarà desembocant en un escrit, més o menys potable. Avui però és diferent. No és qüestió del començament, no és qüestió de com continuar ni tampoc de trobar la frase final, no. Avui és molt més complicat, avui no hi ha ni les paraules.

Per què, com es podria escriure el que va passar ahir? Sí, es podria dir que va ser apoteòsic, que va ser esglaiant, d’infart, sí, però seria una realitat esbiaixada, incompleta, perquè ahir va ser molt més que tot això.

Ahir va ser gran, molt gran, va ser increïble. Ahir ni amb el millor guionista de misteri, ni amb la millor novel·la de Dan Brown s’hagués superat tal guió. Intriga, angoixa, nervis, desesperació, tenacitat, entrega, miracle.
No hi ha manera de descriure-ho.

Descriure el partit és més o menys fàcil, les brillants cròniques dels diaris d’avui així ho mostren, però el que va significar, el que es va sentir durant el partit, això ja és més difícil.

L’estat gèlid en que es va desenvolupar el matx a partir del minut 9 amb el golàs d’Essein, va recordar massa l’experiència d’un any abans quan el Manchester United va eliminar al Barça per 1 a 0 amb un gol també fora de l’àrea en els primers minuts. Però ahir havia de ser diferent.

A mesura que avançaven els minuts i tot continuava igual la desesperació anava fent acte de presència fins que aquesta al final va deixar pas a la renuncia, una renuncia en la qual els jugadors mai es van entregar, uns jugadors que fins al darrer segon van continuar lluitant, perseguint la glòria. I aquesta va arribar com un raig de llum amb forma de xut estratosfèric d’Iniesta, d’aquell que mai marca, des de fora de l’àrea, un gol que porta al Barça per sisè cop a la final de la Champions. El que va succeir desprès només el millor castell de focs podria acostar-s’hi. Un assortiment de crits, salts, emocions, picades de mans, abraçades van esdevenir els protagonistes d’uns minuts, hores, en què l’excitació va ser màxima.

Sense paraules. No hi ha punyetera manera d’explicar què carai va passar ahir més enllà del resultat estricte. Ahir el Barça va fer quelcom molt gran, tan gran que encara s’ha d’inventar la paraula que ho pugui descriure.

Patxi López, el Coix i el Mentider

Demà es perpetrà a Euskadi l’última seqüència de la pel·lícula que a l’any 2000 van acordar el PSOE i el PP, amb la complicitat de CiU, per fer fora el nacionalisme basc de les institucions i instal·lar-hi de forma moralment no democràtica l’espanyolisme excloent.

Demà al migdia el candidat del Partido Socialista Obrero Español- Socialistas Vascos- Euskadiko Ezkerra, Patxi López, serà investit nou President de la Comunitat Autònoma del País Basc amb els vots dels "no" nacionalistes del Partido Popular i de Unión Progreso y Democracia, a més dels propis del PSOE-PSE-EE.
Tota una gran victòria de la democràcia que diem, vaja. Sobretot tenien en compte que a les eleccions de 1 de Març no hi va poder participar més d’un 10% de la població, il·legalitzada en massa, per poder garantir que els "no" nacionalistes poguessin governar. Tornar a parlar de com entén el Regne d’Espanya la democràcia ¿orgànica? no deixa de ser reiteratiu, així que avui em centraré en un altre tema.

Un dels portaveus oficials de la nova etapa política d’Euskadi, El País, en la seva edició d’avui titula a la pàgina dotze "La hipoteca de Ibarretxe", on en els subtitols s’atreveix a publicar que "con la investidura del líder socialista vasco, el "Lehendakari" deja mañana el poder tras perder el PNV la centralidad en Euskadi por su deriva soberanista".
És a dir que, segons el diari de PRISA, el PNV desprès de la seva deriva radical ha perdut la confiança dels electors que han passat en massa a altres formacions més moderades, com per exemple el PSOE-PSE-EE. Més mentides en tan poc espai la veritat, és complicat de superar.

En el seu delirant article "El País" exposa els pecats capitals d’Ibarretxe, com per exemple el fet d’haver estat investit Lehendakari amb els vots de l’esquerra abertzale, haver promogut el "Pla Ibarretxe" o la consulta popular, impulsar unes polítiques que han deteriorat la convivència social, política i democràtica, cap avenç en autogovern….i un llarg etc.

Des de que es va consumar el pacte espanyolista la premsa "progre-guai" espanyola ha iniciat tota una campanya per intentar donar legitimitat al nou president basc, alhora que intenta treure-la a l’actual Lehendakari. Tota aquesta colla d’improperis no venen a ressaltar res més que el pacte d’Euskadi és un pacte premeditat i que només busca la confrontació nacional. Treure els dolents nacionalistes bascos, per posar-hi els bons "no" nacionalistes espanyols.

Demà comença un nou cicle a Euskadi, un cicle que s’ha bastit a partir d’una mentida, d’una victòria que era una derrota. I ja ho diu la dita popular "s’enganxa abans un mentider que a un coix". Que així sia.

Personatge de la setmana: 2 a 6

El triomf de la valentia i la humilitat. El triomf del futbol sobre el no-futbol. La màgia i l’espurna; l’ambició i la confiança. La voluntat de creure per veure. L’equip, la gent, tots: BARÇA.

La victòria d’ahir va ser estratosfèrica, brutal, total. Guanyar al Bernabéu per 2 a 6 és inconcebible, és inimaginable. És massa. És pessigar-se per despertar del somni sense estar dormint.

Guanyar el clàssic a l’estadi que duu el nom de tan il·lustre feixista que va dir "Me gusta Cataluña pese a los catalanes" és un somni fet realitat. I més enllà del resultat, que va ser curt, el més espectacular va ser el joc desplegat pels onze apòstols del paradís blaugrana, que davant de les campanyes i campanyes de difamació de la premsa espanyola, ahir van deixar les coses al seu lloc, allà on han de ser: al camp.

La victòria d’ahir serà recordada llargament, aquesta serà la lliga del 2 a 6. Aquesta serà la lliga del petó de ràbia de Puyol a la senyera, la del gol de Gerard als últims minuts, la dels gols de Messi, d’Henry…

La victòria d’ahir ha donat la volta al món. Un món que es rendeix a l’evidència de què en aquests moments hi ha un equip per sobre dels altres. Un altre tema serà els títols que guanyarà, però és innegable que avui per avui el Barça és el millor equip del món.

Democràcia és Debatre

Per qui no ho sàpiga d’aquí a poc més d’un mes, concretament el 7 de juny, tindran lloc les eleccions europees, i amb ella començarà la sempre "curta" campanya electoral. Les campanyes tenen l’objectiu, entre d’altres, de fer possible que el votant pugui comparar els diferents programes que presenten les candidatures i en base a aquest fet, i a altres, determinar el seu vot. Un dels millors elements que hi ha per contraposar propostes i poder decidir el vot, són els debats.

Durant les eleccions catalanes és típic el debat a cinc, ara serà a sis amb C’s, un debat que és farragós i que aporta més aviat poc. És un debat que l’únic que et pot permetre és no cometre errades significatives, més que no pas donar un impuls en la campanya. A més, que només hi hagi un debat no deixa de ser lamentable.

Les campanyes electorals es basen sobretot en spots publicitaris completament teledirigits i controlats, on la discussió es fa via mitjans de comunicació i no en canvi, via debats, on la població pugui observar per ella mateixa com argumenten els candidats les seves posicions.
En un moment en què totes les enquestes i tots els indicadors apunten a un desencís dels ciutadans envers la política, no seria descabellat iniciar una sèrie de mesures que pugessin frenar tal desafecció.

Una de les mesures que crec que ajudarien a que la població tornés cap a la política seria que se celebressin molts més debats dels que es fan actualment. Per exemple, que al Regne d’Espanya s’hagi estat quasi 15 anys sense debats electorals és lamentable.

Ara però, es té una oportunitat de posar remei a aquesta anormalitat democràtica. Ara amb les eleccions europees a tocar es pot posar la primera pedra d’una manera més propera de fer política. I una via per fer-ho possible és celebrant diversos debats.
Els debats a cinc són necessaris, sí, i aquest segur que es farà, però un element altament positiu seria organitzar diversos debats cara a cara entre els diferents candidats. Uns debats, això sí, que haurien d’anar centrats en propostes i no en tristes desqualificacions personals.

Així doncs, crec que la proposta del candidat de Coalició Europea, Ramon Tremosa, de celebrar un cara a cara amb la número tres del PSOE, Magdalena Álvarez, sobre infrastructures és molt positiu i que com a mesura d’eixamplar les portes de la política s’hauria de celebrar. El problema però és que un altre debat que també s’ha demanat, un cara a cara entre Tremosa i Oriol Junqueras, no ha rebut la resposta afirmativa del candidat de la coalició conservadora. Tremosa i CiU es neguen a debatre amb Oriol Junqueras. I la veritat no entenc per què. Debatre quan saps que tens guanyat el debat és fàcil, Tremosa-Melani, però debatre quan el resultat és incert llavors millor no fer-ho.

Debatre és posar sobre la taula les propostes d’un i altre, i deixar que els ciutadans decideixin qui ho ha fet millor. Negar-se a debatre no fa altra cosa que aprofundir en la fractura que hi ha entre la política i els ciutadans. Negar-se a debatre és fer un flac favor a la democràcia.

Tres en Una

Que la crisi econòmica no era broma, era evident. Que la crisi no era qüestió de dos dies, és evident. Que la crisi encara té recorregut, és evident. Que la crisi l’està pagant les classes populars, és evident. Però el que també és evident és que als Països Catalans la crisi colpeja amb més força que a la resta del món.

Al conjunt dels Països Catalans la crisi produeix els mateixos efectes que a la resta de països, però el país té la petita peculiaritat de pertànyer a Espanya, i per tant, a ser sotmès a un règim fiscal que fa esfereir. Així doncs cal sumar l’asfixia del dèficit fiscal, l’escanyament financer i la crisi global. Tres en una.

Realment sortir-se’n és altament complicat, sobretot perquè es depèn de les mesures econòmiques que promogui "el gobierno de españa" que, suposant que siguin les apropiades, es basen sobretot en salvar el mercat financer, un mercat del qual els Països Catalans no en són grans receptors, ja que la seva economia es fonamenta, sobretot Catalunya, en el sector industrial, a més que les entitats financeres presenten una bona salut, i no rebran per exemple els 9.000 milions d’euros de la "Caja de Castilla la Mancha" d’un exdiputat socialista.

Sobre el dèficit fiscal i el model de finançament doncs poca cosa més es pot dir. Ja es porta quasi un any de retard en l’acord sobre el nou model de finançament, un model que seguint el que diu l’estatut de La Moncloa poca cosa positiva podrà aportar. Poca cosa, sí, però tot i que poca "el gobierno de españa" es nega a complir la llei intentant que l’asfixia econòmica de la Generalitat obligui al Govern a acceptar una proposta inacceptable.
En quant al dèficit fiscal, només cal esperar que els estudis independents, Madrid no ho farà, continuïn calculant la barbaritat d’aquest genocidi econòmic que Espanya perpetra als Països Catalans amb l’escandalós 10% a Catalunya, el 6% al País Valencià i el brutal 16% a les Illes.

La pregunta és què s’ha de fer per poder superar aquest fet. La solució a mig i llarg termini és, òbviament, la independència, però i mentrestant què? Mentrestant el que no poden acceptar de cap manera els dirigents nacionals és un model de finançament que no permeti als territoris de la nació avançar, i cap model de la Salgado ho permetrà.
Fa uns mesos el conseller Huguet va afirmar que si el model no arribava al primer any a com a mínim 2.000 milions per a Catalunya, la Generalitat hauria de reduir serveis. Aquesta seria la pitjor notícia que podria haver-hi, ja que qui patiria la reducció d’aquests serveis no seria gent que porta els fills a l’escola alemanya, sinó les classes populars i més desafavorides del nostre país. I això no es pot permetre ni tolerar, i molt menys des d’un govern d’esquerres.

Davant d’aquest panorama; crisi global, asfixia financera, dèficit fiscal; el govern i els partits han d’aixecar la bandera del concert econòmic per als Països Catalans. S’ha d’apostar per el concert com a mecanisme per poder sortir de la situació econòmica actual.

Només d’aquesta manera l’economia del país, i de les famílies, podrà recuperar-se i reforçar-se. Diuen que en algunes llengües crisi s’escriu igual que oportunitat, doncs aprofitem-la!