Coses que es diuen amb una Copa de més

Ja som campions! Ahir el Barça va guanyar la Copa, la primer pètal d’aquest trèvol que ambiciona l’equip de Guardiola. Perfecte, ara ja n’hi una al sac, ara cal anar a buscar la segona al cap de setmana i desprès a preparar-se a fons per la del dia 27 a Roma.

Del partit d’ahir tan sols destacar quatre coses que m’han cridat l’atenció.

Primera, la gran comunió entre les dues aficions. Veure com al final del partit tant els aficionats de l’Athletic com els del Barça es fonien en un aplaudiment mutu és quelcom que recorda què és i què ha de ser el futbol, un punt de trobada que agermana. Durant el partit cadascú va animar al seu equip, i estic segur que la majoria dels barcelonistes es van recordar de la mare del Koikili, però al final tots van aplaudir. I si dels aficionats parlem, també cal un esment per els jugadors, sobretot els del Barça, que un cop acabat el partit van anar a aplaudir a la grada de l’Athletic, fent que aquest estat de comunió s’allargués.

Segona, meravellós joc practicat pel Barça. Tot i que va aterrar al partit quan ja es portaven 10 minuts jugats i per sota al marcador, el conjunt blaugrana va saber imposar el seu estil i d’aquesta manera, sent fidel a si mateix, va aconseguir capgirar el partit i sentenciar-lo en uns 10 minuts d’absoluta bogeria en què van marcar Mess, Bojan i Xavi.

Tercera, ahir a Mestalla va quedar clar que triomf i jugadors de casa no és un binomi abocat a l’abisme. Ahir van jugar dos equips en què la majoria del que va resultar campió i la totalitat del finalista eren de casa. De la Masia i de Lezama. Xavi, Puyol, Bojan, Busquets, Valdès, Pedro, Piqué, Messi i Yeste, Llorente, Velez, Etxeberria i tants altres… El triomf del planter, tota una lliçó.

Quarta, la nefasta realització que va fer Televisió Espanyola. Dubto que es pugui produir un partit tan nefastament com el d’ahir. No hi havia repeticions, les cameres no se sabia a on enfocaven –no es va veure cap celebració dels gols del Barça- i la qualitat d’imatge era bastant dolenta. Esperem que en el futur mai, mai, mai cap més organisme esportiu doni a TVE els drets de retransmetre un esdeveniment esportiu de primer ordre perquè si ho ha de fer com ahir, anem servits.

Cinquena, si delicte va ser la realització de TVE, l’organització de la final per part de la franquista Real Federación Española de Fútbol no es va quedar curta. A més a més, i passant per alt el nul sentit d’imatge que té la RFEF, el que és absolutament denigrant va ser la gran diferència de públic d’un equip i altre, ja que tot l’espai assignat per els compromisos de la Federació va ser ocupada per seguidors de l’Athletic. Està molt bé que Angel Maria Villar hagués jugat al club basc, però potser no calia que es notés tant.

I sisena, és completament incomprensible com és possible que en un estat d’Europa en ple segle XXI es produeixin acte de censura tan palesos com els que es van produir ahir a Mestalla durant la interpretació de l’Himne espanyol. La "chapuza" que TVE va emetre del moment de l’himne va ser absolutament fora de lloc i més que lamentable, talment com si d’una dictadura es tractés. La llibertat d’expressió té aquestes coses, que s’ajuntin aficions de les nacions que Espanya no para d’intentar exterminar té aquests riscos. Així és la vida. La xiulada la tenien guanyada i que coi, se la mereixien. La veritat és que emocionalment vam començar el partit 1 a 1, perquè el primer gol va ser col·lectiu, va ser un gol a Espanya.

Un definitiva, que el Barça ja té una copa a la butxaca, i el millor de tot, és que encara en queden dues per guanyar!

PD: Circumstancialment he canviat els colors del bloc per uns que lliguen perfectament amb l’estat d’ànim de la majoria del país. Visca el Barça!