Brots Verds i Dependència

Quan Barack Obama va iniciar la seva campanya a les primàries demòcrates poca gent, jo mateix, pensava que arribaria a seure al Despatx Oval de la Casa Blanca i a ser nomenat 44é President dels Estats Units d’Amèrica.
Molta altra gent, jo mateix, pensava que contra John McCain Obama seria pitjor candidat que Hillary Clinton a les presidencials del novembre del 2008.
Desprès de la folgada victòria d’Obama al 4-N, molts pensaven, jo no, que el canvi promès tant a les primàries com a les presidencials quedaria en paper mullat un cop hagués arribat a certa casa de l’avinguda Pensilvània de Washington DC. Aquests a més pensaven que Obama no seria capaç de fer front als desafiaments que els EUA passaven per aquell moment i molt menys edificar el futur de la nació més poderosa del món.
Barack Obama des del primer moment ha hagut d’executar. Obama es va trobar amb un país que travessava la pitjor crisi econòmica des dels temps del crak del ’29. Obama i el seu equip van elaborar el pla econòmic per reactivar l’economia, un programa ambiciós, un programa que permetia que l’estat participés en l’economia per tal que aquesta s’activés i pogués sortir del forat negre en què es trobava.
El pla tot i les crítiques, va tirar endavant.

És evident de què els resultats del pla i el dictamen de si ha estat encertat o no, vindrà en el temps, però el que no es pot negar és que per primera vegada en el que es porta d’any l’atur als EUA ha baixat, fet que permet sumar aquesta dada a les que anteriorment ja han permès anunciar els famosos "brots verds" de l’economia.

A l’estat espanyol també s’ha produït una reacció contra la crisi. El "gobierno de españa" va escriure un pla d’estímul econòmic, el Pla E. Aquest pla però és un simple pegat barroer. El Pla ha servit per abaixar les dades de l’atur un mes, molt bé, però els altres indicadors econòmics evolucionen negativament pel que respecte a la recuperació econòmica.
A més a més, els plans econòmics espanyols no serveixen de la mateixa manera a Espanya i a Catalunya. Els plans espanyols s’han elaborat a partir de l’estructura econòmica de la gran Castella, és a dir, en base donar resposta a les necessitats del poder financer espanyol. En canvi l’estructura econòmica de Catalunya és de matriu industrial, element oblidat per els plans del nacionalconstitucionalisme.
Davant d’aquest fet, Catalunya ha pogut articular un pla d’estímul econòmic per la seva banda? Sí, ha pogut, però… aquest pla podrà resoldre o almenys ajudar a resoldre les necessitats de l’estructura econòmica del país? Difícilment. I difícilment perquè Catalunya no té més diners per posar sobre la taula.
La Generalitat de Catalunya l’any passat va tenir un deute de 4.800 milions d’euros i amb prou feines s’arriba per cobrir les necessitat actuals.

El fet de què la Generalitat no pugui donar, com a resposta a la situació actual de crisi, un pla d’estímul potent i ambiciós es deu només a un fet, a una paraula: dependència. La dependència econòmica que Catalunya sofreix per part d’Espanya fa que la Generalitat tingui les mans curtes per poder actuar.
La solució a aquest problema és complexa ja que no existeixen jocs de mans i tota idea té mil-i-un contratemps, tanmateix tot té un inici i el de la recuperació econòmica també es troba en una paraula: independència.

Amb la independència no tindrem una economia a prova de bombes, no tindrem una economia que pugui saltar i evitar les crisis econòmiques, no, però el que tindrem seran els mecanismes que té actualment qualsevol govern de qualsevol nació del món per poder fer-hi front.
Amb la independència podrem decidir, podrem decidir actuar, podrem actuar elaborant plans d’estímul, elaborant plans E…: podrem.

És en aquests moments de crisi quant es fa més evident de què la independència és l’objectiu per el que cal treballar. En moments de dificultats s’ha de saber trobar el camí més adient per poder redreçar-se de bell nou i tornar a posar-se a caminar. Cal no oblidar, però, que per caminar s’ha de tenir cames, i ara les nostres estan lligades per la dependència econòmica.