El 16, El Dia Desprès del 15

Ahir es va commemorar l’aniversari de l’afusellament del President Companys en mans de l’exercit feixista espanyol, essent d’aquesta manera l’únic president europeu elegit democràticament assassinat durant l’apogeu del feixisme a Europa.

La commemoració d’aquesta data històrica deixa molts fronts oberts, com és la presència del President del Barça Joan Laporta a la marxa de torxes que Esquerra organitza cada any, o també el nou patètic acte de Joan Saura que culmina la humiliació que va fer passar a la néta de Companys l’any passat quan la va portar a "demanar" al govern hereu d’aquell que va sentenciar a mort al seu avi, que per favor escriguessin una declaració per restaurar la honorabilitat del President, això si, només com a persona que era ja que a la declaració "del gobierno de españa" no s’esmenta que el van matar per ser President de Catalunya. És realment indignant que Espanya encara no hagi fet absolutament res per fer justícia. Quina justícia? Doncs que el judici en què es va condemnar a mort Companys va ser de tot menys legal i per descomptat no va correspondre amb un judici en què l’acusat té dret a defensar-se.
Que 70 anys desprès d’aquell assassinat polític d’estat, els hereus dels homes de verd que van entrar a Barcelona a finals de gener no hagin ni tan sols demanat perdó és com a mínim lamentable i indignant.

França i Alemanya han demanat perdó i han acceptat les seves responsabilitats ens aquell acte de terrorisme d’estat. Si ho han fet els governs de les democràtiques França i Alemanya, per què no ho fa Espanya? La resposta a aquesta pregunta és sens dubte un dels interrogants que queden per resoldre en el tema Companys, així com també, constaten que allò que va dir l’home de la mà que va firmar la pena de mort del Predient era veritat, i que 70 anys desprès, tot continua "atado y bien atado".

Un altre front que deixa obert el 69é aniversari de l’assassinat de Companys és la ja típica, tòpica i estèril discussió sobre si Companys se l’ha de recordar com l’heroi nacional assassinat pel feixisme, o en canvi, si se l’ha de recordar com un President que en el període en què va governar va cometre certs errors.
Qualsevol governant comet errors, negar-ho és absolutament demagògic i hipòcrita, a més a més que caldria contextualitzar el temps de Companys com a President, un temps on la revolució social promoguda per els murcians de la FAI va entelar la convivència del país. Evidentment ara, a pilota passada, es podria considerar que el govern republicà hagués pogut actuar de manera diferent, cert, però aquells temps, aquells moments els van viure ells i van fer el que van creure convenient per tal de mantenir en peu la Generalitat. Què el 6 d’octubre no estava prou preparat? Cert. Que s’hagués pogut anticipar als milicians al 18 de juliol? Potser. Els que anteposen tots els "errors" per sobre de qualsevol altra consideració, caldria que també tinguessin en compte que Companys i Cambó van pactar al 1936 una reforma de la llei electoral i un govern d’unitat per poder sobrepassar el moment d’inestabilitat i de bogeria que portava la República a Espanya, uns pactes que només el 18 de juliol van impedir que es portessin a terme amb el suport de la Lliga a "el alzamiento" degut a què la FAI va iniciar la seva particular caça de bruixes.

En tot cas, Companys va viure els moment més difícils de la història recent del país, uns moments on qualsevol moviment podia desembocar en catàstrofe. Companys no va ser el millor governant de la centenària història de la Generalitat, no, però tampoc va ser aquell "pardal somiador" que alguns s’entesten a dibuixar.