Pròxima Estació: Europa

En el post anterior criticava que en la pregunta de la consulta per la independència que s’ha de celebrar a Vilafranca, cert sector de l’independentisme, que definia com a essencialista, vetés i anunciés que sí a la pregunta apareixia una menció a la Unió Europea, ells no hi donarien suport.
Per argumentar aquesta critica apuntava a dues raons fonamentals: primerament perquè si es fan preguntes diferents, els resultats obtinguts no es podran agregar ja que s‘hauran preguntat coses diferents. I en segon lloc perquè refusar la Unió Europea és refusar la independència mateixa.

Sincerament, intentar excloure la Unió Europea del procés d’independència simplement perquè no és exactament el que un voldria, entenc, no s’aguanta per enlloc. Si haguéssim d’aplicar aquesta màxima i estendre-la a tot el procés la independència seria irrealitzable ja que evidentment ningú no podria pactar amb ningú que no pensés absolutament igual que ell.
Però més enllà de consideracions infantilistes, el que hi ha és un error de càlcul. Només cal recordar els dos últims estats que han obtingut la independència: Kosovo i Montenegro. El primer hi va arribar mitjançant una declaració unilateral d’independència per part del Parlament, i l’altre ho va aconseguir per la via del referèndum. Els dos però comparteixen una similitud. Els dos van rebre la tutorització de la UE.
Afegir també que tot procés que no provingui d’una zona post-bèlica o post-colonial, cal preparar i estructurar correctament tota estratègia per arribar a la independència ja no tindrà, com Catalunya, la justificació internacional que s’ha donat a les repúbliques soviètiques o a les balcàniques. Cal doncs, ser seriosos i realistes. I ser realista i seriós és que actualment el marc internacional és indispensable per la independència, i que al presentar "l’oferta" independentista cal donar seguretat, i la UE és seguretat.

Dels dos últims estats independents, el que més s’assembla al cas català és el de Montenegro. Aquest país balcànic pretenia celebrar un referèndum d’independència, un referèndum que va estar avalat per la Unió Europea. Va ser la Unió Europea qui va posar les condicions per tal d’arribar a la independència. I ara Montenegro s’asseu a l’Assemblea General de les Nacions Unides i està en negociació per entrar a la UE.

Un dels arguments que algú pot esgrimir per tal de defensar que Catalunya no formi part de la UE, és que hi ha països europeus que tampoc viuen a la UE i que tot i això tenen unes bones condicions de vida com podrien ser Noruega, Andorra o Suïssa.
Realment aquesta comparació no podria ser més desafortunada. En primer lloc caldria situar que tant Andorra com Suïssa basen part de la seva riquesa en el fet de ser un paradís fiscal, i sincerament no crec que aquest hagi de ser el futur de la República de Catalunya, o sí?
I en relació a Noruega. Home, és clar que Noruega pot gaudir d’un estat del benestar desenvolupat sense haver de ser membre de la UE, però el fet diferencial és que Noruega és exportadora de petroli, fins al punt de què representa un 22% del seu PIB. I com a dada, l’any 2000 va ser la segona nació en exportacions de petroli. I que jo sàpiga, a part del petroli de la costa de Tarragona, Catalunya no té més jaciments.

Per tant la possibilitat de poder celebrar un referèndum d’independència és molt més realitzable si es compta amb la UE que si es rebutja, i a més, cal tenir en compte que la nació europea que més a prop està de la independència, Escòcia, basa en part les seves ànsies de llibertat lligades a l’entrada a la Unió Europea.