Tot just portem 48 hores del nou any que les màquines dels partits s’han posat a treballar contra el temps i ja comença el brogit electoral amb declaracions i contradeclaracions, amb condicions i contracondicions i tot de rumorologia sobre possibles pactes.
Uns dies abans de finiquitar el 2009 en una entrevista al diari AVUI el secretari d’organització del PSC-PSOE i cap de la màquina electoral d’aquest partit, José Zaragoza, afirmava, entre moltes altres interessantisimes coses, que el PSC només es planteja pactar amb Convergència i Unió en l’hipotètic cas d’una emergència nacional, per bé que pronosticava que ara mateix no es dóna la situació.
Aquesta declaració no se li hauria de fer massa més cas sinó fos que en una recent entrevista el líder de CiU i candidat per la federació nacionalista, Artur Mas, ha afirmat exactament el mateix que Zaragoza al passat 27 de desembre. La sociovergència només és possible en un escenari d’emergència nacional. Mas però ha anat més enllà i ha desglossat què entén ell per emergència nacional: una retallada forta de l’estatut en mans del Tribunal Constitucional.
No deixa de ser curiós que tan Mas com Zaragoza s’expressin de la mateixa manera, i que ho facin en tant poc temps de diferència.
Aquesta coincidència no fa més que ratificar la voluntat de CiU expressada ja al 2006, quan desprès de guanyar les eleccions a qui va anar a buscar primer va ser al PSC.
No cal dir que la sociovergència és, i amb diferència, el pitjor dels escenaris en el que es pot torbar Catalunya a partir de les eleccions del 2010. La unió dels dos partits immovilistes per fer “front a una emergència nacional” quan l’únic que persegueixen és que tot segueixi tal i com està actualment, repartint-se el país en dues meitats fent-lo cada vegada més simple i feble seria un pas endarrera per el país. Posar en un mateix govern el poder convergent dels 23 anys de Pujol afegint-hi el poder permanent del PSC-PSOE a l’àrea metropolitana és d’una crueltat envers al país que fa tremolar. La sociovergència és la situació més nefasta per Catalunya, en la que no sols no s’avançarà a nivell nacional, sinó que tampoc es farà a nivell social.
No sé si realment els tambors que han tocat Mas i Zaragoza portaran a algun lloc, el que és evident però és que la coincidència de missatges tan de PSC com de CiU no és una casualitat. Que Mas i Zaragoza s’hagin expressat en els mateixos termes no fa més que alimentar aquest temor de què els dos partits de l’establishment pretorià abans de què el moviment independentista arribi a la seva eclosió intentaran fer-hi front conjuntament per tal de no perdre el poder, un poder que CiU torna a acaronar i que el PSC lluita per mantenir.
S’haurà d’estar atents a les noves “coincidències” de CiU i el PSC, sobretot en els temps que venen amb la sentència de l'estatut i també en com s’articula la resposta política a la retallada, ja que les posicions sobre aquesta qüestió marcaran el futur del país.
Uns dies abans de finiquitar el 2009 en una entrevista al diari AVUI el secretari d’organització del PSC-PSOE i cap de la màquina electoral d’aquest partit, José Zaragoza, afirmava, entre moltes altres interessantisimes coses, que el PSC només es planteja pactar amb Convergència i Unió en l’hipotètic cas d’una emergència nacional, per bé que pronosticava que ara mateix no es dóna la situació.
Aquesta declaració no se li hauria de fer massa més cas sinó fos que en una recent entrevista el líder de CiU i candidat per la federació nacionalista, Artur Mas, ha afirmat exactament el mateix que Zaragoza al passat 27 de desembre. La sociovergència només és possible en un escenari d’emergència nacional. Mas però ha anat més enllà i ha desglossat què entén ell per emergència nacional: una retallada forta de l’estatut en mans del Tribunal Constitucional.
No deixa de ser curiós que tan Mas com Zaragoza s’expressin de la mateixa manera, i que ho facin en tant poc temps de diferència.
Aquesta coincidència no fa més que ratificar la voluntat de CiU expressada ja al 2006, quan desprès de guanyar les eleccions a qui va anar a buscar primer va ser al PSC.
No cal dir que la sociovergència és, i amb diferència, el pitjor dels escenaris en el que es pot torbar Catalunya a partir de les eleccions del 2010. La unió dels dos partits immovilistes per fer “front a una emergència nacional” quan l’únic que persegueixen és que tot segueixi tal i com està actualment, repartint-se el país en dues meitats fent-lo cada vegada més simple i feble seria un pas endarrera per el país. Posar en un mateix govern el poder convergent dels 23 anys de Pujol afegint-hi el poder permanent del PSC-PSOE a l’àrea metropolitana és d’una crueltat envers al país que fa tremolar. La sociovergència és la situació més nefasta per Catalunya, en la que no sols no s’avançarà a nivell nacional, sinó que tampoc es farà a nivell social.
No sé si realment els tambors que han tocat Mas i Zaragoza portaran a algun lloc, el que és evident però és que la coincidència de missatges tan de PSC com de CiU no és una casualitat. Que Mas i Zaragoza s’hagin expressat en els mateixos termes no fa més que alimentar aquest temor de què els dos partits de l’establishment pretorià abans de què el moviment independentista arribi a la seva eclosió intentaran fer-hi front conjuntament per tal de no perdre el poder, un poder que CiU torna a acaronar i que el PSC lluita per mantenir.
S’haurà d’estar atents a les noves “coincidències” de CiU i el PSC, sobretot en els temps que venen amb la sentència de l'estatut i també en com s’articula la resposta política a la retallada, ja que les posicions sobre aquesta qüestió marcaran el futur del país.
Entrades
1 comentari:
Espero que això només sigui una de les teves teories conspiratives...
La veritat és que no sé com cap dels dos partits (is sobretot CiU) guanyaria amb un escenari així...
...Potser aquest post respòn també a la teva particular estratègia electoral per salvar E del fracàs.
Publica un comentari a l'entrada