Aquesta setmana he rebut a la bústia, com cada mes, la Sàpines del mes de febrer que concretament tracta sobre l’arxiu fotogràfic d’Agustí Centelles, tot i que el reportatge no s’encara des del punt de vista polèmic que l’ha envoltat últimament, sinó des de la vessant periodística i de gran qualitat que, evidentment, té l’arxiu.
Sàpines és una joia. Sàpiens és sincerament d’aquells elements necessaris que si no existissin s’haurien d’inventar, ja que permet explicar la història del país, d’Europa i del món des d’una perspectiva nacional, alhora que és entenedora, senzilla i moderna. Sàpines mereix estar al capdamunt dels orgulls comunicatius del país, perquè amb Sàpiens el català ha esdevingut la llengua de la primera revista d’història del nostre país i una de les més llegides. Sàpines és una peça clau en el sistema comunicatiu nacional.
Però Sàpines també és una altra cosa. Sàpiens és un exemple de quant hem millorat i avançat com a país. Sàpiens és un exemple d’excel·lència, de bona feina, de rigosositat, de saber fer i fer-ho bé, Sàpiens és credibilitat i informació, modernitat i visió nacional. Sàpines és valenta perquè no té por de trencar tòpics ni de tocar tabús. Sàpiens en definitiva és una mostra de què com a nació hem millorat i que avancem, inexorablement, cap a un nou horitzó.
Davant d’opinions derrotistes, d’esquenes doblegades, del “abans estàvem molt millor”, el que toca és posar exemples com Sàpiens, exemples que mostrin que no, que aquestes visions no són certes. És veritat que potser no hem avançat prou, que potser no hem corregut tant com s’hagués volgut, potser sí, però apostar i exportar el discurs derrotista, victimista o d’aquell que ja es dóna per perdut no aportarà res de positiu al país. S’ha de ser exigent i crític, cert, però entre exigir i despotricar com a norma general hi ha un salt molt gran.
Que aconseguim el país que volem depèn de nosaltres, de la nostra capacitat d’autoexigir-nos, de ser crítics amb la nostra feina; però també depèn de què nosaltres mateixos siguem realistes i sapiguem interpretar que tot camí té etapes i que no perquè no s’hagi arribat encara al cim tot hagi de ser negatiu i ens donem per vençuts.
Sàpiens és un exemple de què Catalunya avança, de què amb feina, treball, credibilitat i rigorositat tot és possible. I ja ho diuen, la feina ben feta ni té fronteres ni té rival.
Sàpines és una joia. Sàpiens és sincerament d’aquells elements necessaris que si no existissin s’haurien d’inventar, ja que permet explicar la història del país, d’Europa i del món des d’una perspectiva nacional, alhora que és entenedora, senzilla i moderna. Sàpines mereix estar al capdamunt dels orgulls comunicatius del país, perquè amb Sàpiens el català ha esdevingut la llengua de la primera revista d’història del nostre país i una de les més llegides. Sàpines és una peça clau en el sistema comunicatiu nacional.
Però Sàpines també és una altra cosa. Sàpiens és un exemple de quant hem millorat i avançat com a país. Sàpiens és un exemple d’excel·lència, de bona feina, de rigosositat, de saber fer i fer-ho bé, Sàpiens és credibilitat i informació, modernitat i visió nacional. Sàpines és valenta perquè no té por de trencar tòpics ni de tocar tabús. Sàpiens en definitiva és una mostra de què com a nació hem millorat i que avancem, inexorablement, cap a un nou horitzó.
Davant d’opinions derrotistes, d’esquenes doblegades, del “abans estàvem molt millor”, el que toca és posar exemples com Sàpiens, exemples que mostrin que no, que aquestes visions no són certes. És veritat que potser no hem avançat prou, que potser no hem corregut tant com s’hagués volgut, potser sí, però apostar i exportar el discurs derrotista, victimista o d’aquell que ja es dóna per perdut no aportarà res de positiu al país. S’ha de ser exigent i crític, cert, però entre exigir i despotricar com a norma general hi ha un salt molt gran.
Que aconseguim el país que volem depèn de nosaltres, de la nostra capacitat d’autoexigir-nos, de ser crítics amb la nostra feina; però també depèn de què nosaltres mateixos siguem realistes i sapiguem interpretar que tot camí té etapes i que no perquè no s’hagi arribat encara al cim tot hagi de ser negatiu i ens donem per vençuts.
Sàpiens és un exemple de què Catalunya avança, de què amb feina, treball, credibilitat i rigorositat tot és possible. I ja ho diuen, la feina ben feta ni té fronteres ni té rival.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada