Ahir vaig assistir a l’acte d’homenatge als represaliats per el Franquisme que es va celebrar a Vilafranca, on es va donar el reconeixement que es mereixen totes aquelles persones que durant la Guerra d’Espanya i en la posterior Dictadura van rebre represàlies per part del Règim Feixista espanyol.
En l’homenatge més d’una vegada es va repetir una frase: “Aquest acte arriba tard”. I tant. Que desprès de més de 30 anys de la mort del dictador fins ahir no s’hagués homenatjat i agraït a totes aquelles persones la seva lluita i el seu coratge no té perdó. Que s’hagi hagut d’esperar més de 30 anys en una teòrica democràcia per donar les gràcies i reivindicar les vides dels que van lluitar per la República, per la democràcia i per la Generalitat durant tants i tants anys no té nom. Potser és perquè, contràriament al corrent oficial, la transició no es va ser tant modèlica com algú s’entesta a fer creure.
Ahir es va fer un acte d’homenatge a unes generacions que va perdre els seus somnis per culpa de la Guerra i la dictadura. Ahir s’homenatjava als joves que van haver d’anar al front i no van tornar, als que tot i tornar és com si s’haguessin quedat enllà a les muntanyes o als que simplement van haver de refer una vida enterrant les seves il·lusions. Però també a aquells que prenent consciència de la lluita van escollir entrar a la clandestinitat i a una vida incerta en què no se sabia què passaria ni al cap d’una trista hora combatien la dictadura. Als que van sortir a manifestar-se i a córrer davant dels grisos o als que participaven en els partits il·legals i repartien propaganda antifeixista. I sobretot als que per el seu compromís amb les idees de democràcia i Catalunya van anar a la presó.
Tot ells ahir van rebre l’homenatge d’un poble que no vol oblidar, perquè ja diuen que qui oblida perd la identitat, i ahir a l’Auditori va quedar clar que Catalunya no vol oblidar.
L’acte arribava tard, sobretot per als molts que ja no hi eren. Però tanmateix, més val tard que mai, i ahir es va fer justícia amb una gent les quals la gran transició va intentar fer veure que no havien existit mai.
En l’homenatge més d’una vegada es va repetir una frase: “Aquest acte arriba tard”. I tant. Que desprès de més de 30 anys de la mort del dictador fins ahir no s’hagués homenatjat i agraït a totes aquelles persones la seva lluita i el seu coratge no té perdó. Que s’hagi hagut d’esperar més de 30 anys en una teòrica democràcia per donar les gràcies i reivindicar les vides dels que van lluitar per la República, per la democràcia i per la Generalitat durant tants i tants anys no té nom. Potser és perquè, contràriament al corrent oficial, la transició no es va ser tant modèlica com algú s’entesta a fer creure.
Ahir es va fer un acte d’homenatge a unes generacions que va perdre els seus somnis per culpa de la Guerra i la dictadura. Ahir s’homenatjava als joves que van haver d’anar al front i no van tornar, als que tot i tornar és com si s’haguessin quedat enllà a les muntanyes o als que simplement van haver de refer una vida enterrant les seves il·lusions. Però també a aquells que prenent consciència de la lluita van escollir entrar a la clandestinitat i a una vida incerta en què no se sabia què passaria ni al cap d’una trista hora combatien la dictadura. Als que van sortir a manifestar-se i a córrer davant dels grisos o als que participaven en els partits il·legals i repartien propaganda antifeixista. I sobretot als que per el seu compromís amb les idees de democràcia i Catalunya van anar a la presó.
Tot ells ahir van rebre l’homenatge d’un poble que no vol oblidar, perquè ja diuen que qui oblida perd la identitat, i ahir a l’Auditori va quedar clar que Catalunya no vol oblidar.
L’acte arribava tard, sobretot per als molts que ja no hi eren. Però tanmateix, més val tard que mai, i ahir es va fer justícia amb una gent les quals la gran transició va intentar fer veure que no havien existit mai.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada