Personatge de la setmana: Joan Carretero

Joan Carretero, el doctor, va arribar al món durant l’any 1955 a la localitat de Tremp. Carretero va estudiar medicina i cirurgia, a més que te altres titulacions com un màster en salut pública. El Doctor ha exercit com a metge d’atenció primària principalment a Puigcerdà.

Carretero des del 1990 fins al 2009 ha estat militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit per el qual va ser alcalde de Puigcerdà entre el 1995 i el 2003 quan va ser nomenat conseller de governació en el primer govern catalanista i d’esquerres, un càrrec del qual va ser cessat a partir d’unes declaracions en què titllava d’espanyolista demagog al president “del gobierno de España”.
És a partir d’aquest fet que comença el distanciament de Carretero amb el partit del qual era militant, un distanciament que el portarà a inicis de febrer del 2007 a crear el corrent intern “Reagrupament.Cat” en el que instava el partit a trencar el govern d’Entesa.

Carretero va ser candidat a la presidència del partit independentista al 2008, però va quedar segon a més de 10 punts del guanyador, Joan Puigcercós. Menys d’un any desprès, Carretero va marxar d’Esquerra i va engegar l’aventura de Reagrupament amb la intenció de presentar una candidatura transversal de caire independentista.

Carretero en poc més de vuit mesos ha estat capaç de fer un moviment que tenia certes opcions d’entrar al Parlament, un moviment que en base a un discurs simple i simplista que resava per una declaració unilateral d’independència i per la regeneració democràtica per acabar amb les ordres de vot dels partits, llistes obertes…pretenia arribar a una majoria d’independentistes desencantats amb les forces polítiques actuals.

Deia que Carretero ha esta capaç de bastir un moviment en vuit mesos, doncs si per construir-lo ha trigat vuit mesos, ha batut el rècord per destruir-lo. Fa quatre mesos Reagrupament es constituïa i elegia la seva Junta Directiva, doncs bé, ahir 14 dels 18 membres van dimitir, segons s’ha dit, per el mètode d’elecció de les llistes electorals. Uns volien circumscripció única, i els altres respectar les circumscripcions provincials existents. No sembla, a priori, que aquesta hagi de ser una discrepància insalvable que porti a Reagrupament a la practica extinció.

El Doctor ha dimitit com a President de Reagrupament, i ha deixat al partit sense la recepta màgica per poder entrar al Parlament. El partit que el de Puigcerdà ha creat es basava sobretot en la seva personalitat, ara sense aquesta, la iniciativa i la proposta queden greument tocades. I de retruc també queda suspesa a l’aire l’entrada política de Joan Laporta, que en els últims dies havia realitzat grans aproximacions cap al líder de la Cerdanya per tal d’anar junts a les eleccions. S’atrevirà ara Laporta a posar-se en un partit en què ja abans d’entrar a l’arena política es divideix, es fracciona i queda pràcticament enfonsat? Posarà el seu capital social en mans d’una associació que no ha aguantat ni quatre mesos en peus?

La dimissió de Carretero i 13 membres més de la direcció reagrupada obre de nou l’incert mapa polític català en vistes a les eleccions de la tardor, privant d’aquesta manera que una candidatura de centredreta independentista participi a les eleccions.

El temps dirà si Reagrupament es refà o si per contra el somni d’alguns ha quedat precisament en això: un somni.

Dilluns: Tarda de Cine!

Sembla que ara sí que es farà seriosament. Gairebé 10 anys desprès de què el govern de Jordi Pujol renunciés a tirar endavant una llei per normalitzar l’ús del català als cinemes, ara sembla que el Govern va en serio. La llei tira endavant i com a mostra més exemplificadora, la penosa resposta dels empresaris del ram que aniran a la vaga amb el lema absolutament demagògic de “Català i feina Sí; Quotes i atur No”.

Que els cinemes facin vaga realment és un tema que, tot i tenir-hi tot el dret del món, no ho comparteixo en absolut. Els cinemes diuen fer vaga en contra de les quotes imposades en la nova llei, unes quotes que, recordem-ho, no caldrien si hi hagués cinema en català. Però el cas és que l’única quota que hi ha actualment és la del 3%, un irrisori 3% de cinema amb la llengua pròpia de Catalunya. Els que es queixen d’imposicions i tal el que haurien de pensar és què dirien si en la seva llengua només poguessin veure un 3% de les pel·lícules. Protestarien, oi? I oi que també intentarien que es normalitzés la situació de la seva llengua en aquest àmbit? Doncs això és el que fa la llei. La llei normalitza una anormalitat. Així de simple.

Fent un ràpid repàs per el facebook es pot observar que han sortit tot d’iniciatives en què es convida a fer un contra-boicot. Per una banda es crida als usuaris a donar l’esquena als cinemes que faran vaga aquest pròxim dilluns 1 de febrer, entre els quals el Kubrick de Vilafranca o els Oscar del Vendrell, fent d’aquesta manera visible que amb amenaces no aconseguiran modificar la llei. Però a més a més han sorgit altres accions com les que criden a anar als cinemes que si que obren el dilluns, una de destacada és la que ha iniciat el candidat a la Generalitat d’Esquerra, que anima a tothom a anar al cinema Alexandra de Barcelona a les 14:00h per veure “El Petit Indi”.

Aquestes propostes responen de manera cívica als intents dels lobbies del sector que pretenen desdibuixar, i fins i tot retirar, la llei per tal de fer-la innòcua mitjançant tot tipus de pressions, i la vaga és només una mostra d’aquestes. N’hi poden haver més. La qüestió és tenir clar que aquest cop la llei tirarà endavant, i que tot i que els lobbies hagin obligat a CiU a demanar rebaixar el llistó del 50% de pel·lícules en català, el govern serà ferm i farà aprovar aquesta llei, una llei que, curiosament, hauria de fer les delícies més dolces a tota la plaga d’energúmens espanyolistes/bilingüístes ja que el text proposa 50% a 50%, però que, vés quina notícia, també s’hi ha mostrat en contra davant “les imposicions”.

Per tal de respondre a l’atac de provincianisme dels cinemes que faran vaga, per tal de respondre a les pressions dels lobbies del sector i a tot l’entramat d’organitzacions espanyolistes: Dilluns tothom als cinemes que obriran!

Sàpiens Com a Exemple

Aquesta setmana he rebut a la bústia, com cada mes, la Sàpines del mes de febrer que concretament tracta sobre l’arxiu fotogràfic d’Agustí Centelles, tot i que el reportatge no s’encara des del punt de vista polèmic que l’ha envoltat últimament, sinó des de la vessant periodística i de gran qualitat que, evidentment, té l’arxiu.

Sàpines és una joia. Sàpiens és sincerament d’aquells elements necessaris que si no existissin s’haurien d’inventar, ja que permet explicar la història del país, d’Europa i del món des d’una perspectiva nacional, alhora que és entenedora, senzilla i moderna. Sàpines mereix estar al capdamunt dels orgulls comunicatius del país, perquè amb Sàpiens el català ha esdevingut la llengua de la primera revista d’història del nostre país i una de les més llegides. Sàpines és una peça clau en el sistema comunicatiu nacional.

Però Sàpines també és una altra cosa. Sàpiens és un exemple de quant hem millorat i avançat com a país. Sàpiens és un exemple d’excel·lència, de bona feina, de rigosositat, de saber fer i fer-ho bé, Sàpiens és credibilitat i informació, modernitat i visió nacional. Sàpines és valenta perquè no té por de trencar tòpics ni de tocar tabús. Sàpiens en definitiva és una mostra de què com a nació hem millorat i que avancem, inexorablement, cap a un nou horitzó.

Davant d’opinions derrotistes, d’esquenes doblegades, del “abans estàvem molt millor”, el que toca és posar exemples com Sàpiens, exemples que mostrin que no, que aquestes visions no són certes. És veritat que potser no hem avançat prou, que potser no hem corregut tant com s’hagués volgut, potser sí, però apostar i exportar el discurs derrotista, victimista o d’aquell que ja es dóna per perdut no aportarà res de positiu al país. S’ha de ser exigent i crític, cert, però entre exigir i despotricar com a norma general hi ha un salt molt gran.

Que aconseguim el país que volem depèn de nosaltres, de la nostra capacitat d’autoexigir-nos, de ser crítics amb la nostra feina; però també depèn de què nosaltres mateixos siguem realistes i sapiguem interpretar que tot camí té etapes i que no perquè no s’hagi arribat encara al cim tot hagi de ser negatiu i ens donem per vençuts.

Sàpiens és un exemple de què Catalunya avança, de què amb feina, treball, credibilitat i rigorositat tot és possible. I ja ho diuen, la feina ben feta ni té fronteres ni té rival.

Euskal Herria en Moviment

ETA la setmana passada va fer públic un nou comunicat en què apostava per acceptar que la via política era la única que podia portar a Euskal Herria a fer un pas endavant per arribar a la llibertat. Aquest comunicat, però, no afirmava el que tothom vol sentir d’ETA: que deixa les armes.

Tot i ser certa la sentència de què les úniques paraules que es vol sentir de la banda és la seva voluntat de deixar les armes, no deixa de ser menys cert que el pas que fa la banda és important. És important perquè actualment està en marxa la redefinició de l’estratègia de l’esquerra abertzale en quan a les maneres amb què el moviment independentista ha de lluitar per acomplir els seus objectius. La declaració d’Alssasua aposta clarament per la via únicament política, i per tant, amb l’exclusió de la violència com a eina.

Per tant, costa una mica d’entendre les valoracions que s’han fet d’aquest comunicat d’ETA, que repeteixo que sense ser el que s’espera va per el bon camí. Que PP i PSOE seguirien amb el seu discurs del què tot segueix igual i que no hi ha la possibilitat de què l’esquerra abertzale passi a ser legal per la seva relació amb ETA s’esperava, amb tot sorprèn la manera amb què Aralar i PNV han interpretat la declaració d’ETA.

Tan PNV com Aralar han afirmat que, calcant quasi el discurs d’Ares i Rubalcaba, que ETA només ha de parlar quan digui que deixa les armes. Com si fos tan senzill desprès de 50 anys de lluita i sense unes condicions pactades amb el govern de l’estat. Què passa amb els presos? Hi haurà reinserció? En definitiva, que per deixar les armes s’ha de negociar.

Fa llàstima el PNV que sembla haver oblidat del tot la posició sobiranista d’Ibarretxe, ja que de moment l’únic que intenten és ser el bon amic del govern dels ultra Patxi-Bassagoiti. I Aralar que s’ha preocupant més de seguir la seva estratègia de créixer com a esquerra abertzale legal a costa de Batasuna. La qüestió és que si el procés tira endavant i Batasuna assumeix que únicament la via política és legitima, tindrà encara Aralar la temptació d’obviar la crida al front independentista d’esquerres i seguir per lliure?

Les peces al País Basc comencen a canviar i a moure’s. Ara tot queda parat a falta de veure si tothom té l’alçada política que el moment requereix.

Personatge de la setmana: Sebastián Piñera

Sebastián Piñera va néixer a Santiago de Xile l’1 de desembre de 1949 en el si d’una família acomodada, una posició que amb els anys ha aconseguit no només mantenir, sinó ampliar tal i com es pot comprovar a partir del rànking de la revista Forbes que el situa com la persona més rica de Xile.

Piñera gràcies al seu triomf al passat diumenge 17, es convertirà a partir de l’11 de març en President de Xile, el primer candidat de la dreta que arriba, de forma democràtica, al Palacio de La Moneda en cinquanta anys.

Piñera és conegut com el “Berlusconi de sud-Amèrica”, degut a què controla la gran majoria dels mitjans de comunicació del país, incloent la televisió líder al país, però que més enllà del sector de la comunicació també és propietari de la aerolinia LAN i de diverses empreses que engloba des de supermercats fins a entitats financeres. Piñera va prometre durant la campanya que vendria aquestes empreses en cas de ser escollit President. Piñera, igual que Berlusconi, s’ha vist implicat en diversos casos judicials relacionats amb la corrupció, una taca que va planar durant la campanya ja que el seu nom va aparèixer en la llista d’un informe sobre Corrupció Internacional.

Piñera serà el primer President de la dreta xilena des de la fi de la Dictadura de Pinochet, el candidat de “Coalición por el Cambio” ha sabut aprofitar la mala planificació de la governant Concertació que en comptes de buscar un canvi de cares i de reformar-se desprès de 20 anys al poder, va escollir com a candidat l’expresident Frei.
El futur President xilè no és un nou vingut a la política del país andí. Piñera va començar la seva carrera política al voltant de la Democràcia Cristiana, però finalment va entrar a militar a Renovación Nacional, d’on ha estat senador, un partit de dretes que va donar suport a Pinochet i que en el referèndum del 1988 va demanar el SÍ a la continuïtat del dictador. Amb tot cal esmentar que Sebastián Piñera en aquest referèndum va demanar el NO. La postura del nou president envers la dictadura pinochestista no és massa clara, ja que per una banda va votar no a la seva continuïtat, però per l’altra es va oposar a l’intent d’extradició del dictador a Espanya participant en diversos actes de rebuig i no ha exclòs la participació d’ex-ministres de la dictadura en el seu pròxim govern afirmant que “no és un crim haver estat ministre de Pinochet”.

Piñera arribarà a la presidència d’un país que està a les portes de la recuperació econòmica, gràcies a la tasca del govern de Michele Bachalet que deixarà el càrrec amb més del 80% de popularitat, fet que demostra una vegada més que la tria del candidat de la Concertació va ser errònia.

Piñera comença un mandat de quatre anys en el que intentarà demostrar que la dreta xilena ha deixat endarrera la seva tradicional nostàlgia pinochestista, una nostàlgia que es va poder observar en les celebracions de la victòria electoral. Piñera té la difícil tasca de fer de la dreta una opció normal perquè si no és així, i com afirmava un alt dirigent de la coalició de Piñera, la dreta s’arriscarà a tornar a esperar cinquanta anys més per tornar a La Moneda.

Avui com Ahir fa Quatre Anys

Catalunya té dates marcades en vermell, dates en què com a país celebrem o commemorem una efemèride concreta. Ahir commemoràvem que fa quatre anys que Artur Mas va pactar retallar l’estatut amb Zapatero a canvi de poder tornar a governar la Generalitat.

No deixa de ser divertit que precisament quatre dies abans de la commemoració del dia de la retallada, Artur Mas fos investit candidat de Convergència i Unió a la Presidència de la Generalitat, i que en el seu discurs d’acceptació proclamés que vol “una nació plena”. Realment o Mas es penedeix del què va fer, cosa que si s’estimés el país faria, o potser és que simplement va fer un discurs per continuar aquesta estupidesa de cursa per veure si poden superar Esquerra en discurs independentista.

Ahir es commemorava la fi d’un sentiment col·lectiu. Ahir es commemorava com a partir de l’acció d’un personatge es pot tirar per terra les il·lusions de milers i milers de ciutadans. Mas amb la seva acció personalista, egoista i, sincerament, pensant únicament en el seu partit, va tallar de soca-rel un estat de confiança de la ciutadania envers el país. El 30 de setembre va significar una explosió d’alegria i d’il·lusió, una explosió d’orgull i de sentir-se satisfet de ser català. El 30 de setembre era el mínim comú denominador del catalanisme. Uns van cedir abaixant les seves ambicions i els altres les van haver de pujar per trobar l’acord. El 30 de setembre el catalanisme estava unit, unit per una causa, la causa de l’autogovern mitjançant l’Estatut, una norma que ens donava una gran, molt gran, autonomia tant a nivell financer, a nivell competencial i també nacional.

Amb l’estatut de Mas-ZP però, el sentiment de la il·lusió es va esfumar, i la desafecció, la desconfiança, el cansament… s’han acabat imposant.

Alguns grans defensors de l’Estatut de La Moncloa diran que l’actual govern no està aplicant totes les potencialitats que té l’estatut pactat per Mas i Zapatero, pot ser cert. Però el que no pot ser és que s’intenti amagar la traïció de Mas amb la possible no aplicació total de l’Estatut per part del Govern de la Generalitat.

En un any electoral que significarà un canvi de cicle polític, per bé o per mal, seria convenient no oblidar el què ens ha conduït fins la situació actual, perquè cal tenir en compte que els que es vesteixen de Bolivars quan els nomenen, no han deixat de ser tristos Cambos.

Obama, Un Any i Desprès de Massachusetts

Ha passat un any des de què Barack Obama va jurar com a 44é President dels Estats Units, un jurament que es va produir enmig d’un corrent de simpatia, esperança i confiança cap a aquest home d’Il·linois que encarnava les ànsies de canvi de la societat americana, fet que l’havia catapultat a ocupar el Despatx Oval de la Casa Blanca amb la victòria del 4 de novembre del 2008.

Un any desprès però, aquella esperança queda, si més no, enterbolida. Obama va arribar a la presidència amb una agenda de reformes i amb unes expectatives altes. Els seus votants no eren els típics votants passotes que per poca cosa que es faci ja estaran contents, la coalició d’electors que Obama va crear era una coalició amb un alt grau ideològic, és a dir, que no es conformarien amb petites passes. I d’aquí plora la criatura.

El primer any d’Obama ha comportat èxits, sí, però no els suficients per mantenir activats els milers i milers de simpatitzants que van creure en el canvi que propugnava Obama. La presidència Obama ha aconseguit la nominació de la primera dona llatina per al Tribunal Suprem, un èxit. També s’han posat les primeres passes per tal d’avançar en el combat al canvi climàtic, s’ha reformat la política exterior amb la introducció de l’smart power, s’ha aprovat el pla d’estímul econòmic que de moment té un èxit acceptable… s’han fet passos interessants, però insuficients per la gran esperança que Obama va generar. Fent un paral·lelisme una mica arriscat, a Obama li passa el que li ha passat al Govern tripartit. Al 2003 es van generar unes grans expectatives de canvi, però que al final no s’han produït, fet que pot passar gran factura als partits amb un projecte més ambiciós i amb un votant més exigent.

Obama celebra l’any en el càrrec amb una derrota sense precedents al Senat. Perdre l’escó dels Kennedy a Massachusetts és una tragèdia no només sentimental per el que significa per el món demòcrata, sinó perquè amb aquesta derrota es posa en quarantena l’agenda política del President. El Partit Demòcrata ha perdut la majoria qualificada que els permetia evitar el filibustarimse per part del Partit Republicà. Ara amb Scott Brown al Senat els republicans podran altra vegada torpedinar totes les iniciatives del President, que ja ha avisat que es pot governar via decrets…. Una de les altres qüestions que es deriven de la derrota a l’estat de Massachusetts és que es demostra que el Partit Republicà està resistint millor del que s’esperava. L’elecció d’Obama i sobretot el seu triomf en estats considerats tradicionalment republicans, van fer pensar en una nova era de domini hegemònic per els demòcrates. Ara desprès de les derrotes a Virgínia, New Jersey i Massachusetts, aquesta idea perd força. El Partit Republicà ha mobilitzat les seves bases en contra de qualsevol proposta del President. El GOP ha declarat la guerra permanent a Obama i les grans marxes i campanyes en contra de la reforma sanitària en són una mostra. Tot i la manca de lideratge real que pateix el Partit Republicà, s’ha de reconèixer que la seva estratègia d’oposició a tot i per a tot es mostra efectiva ja que no només mobilitza a la pròpia base, sinó que amb aquesta acció també desmoralitza el sector que dóna suport al President al comprovar que no s’avança cap al canvi promès.

Obama encara el seu segon any de legislatura amb els mateixos reptes que el primer any: reforma sanitària, guerres de l’Iraq i Afganistan; reforma dels mercats financers, canvi climàtic, atur, economia…. Però a diferència del primer ho farà amb una popularitat rondant el 55% i amb la pèrdua de la majoria de bloqueig al Senat.

Els canvis han de començar a arribar, seria una llàstima que tot hagués estat, només, un somni.

Obama, Avui fa un Any

Avui reprodueixo el post que vaig escriure el passat 20 de gener del 2009 en motiu de l'acceptació de Barack Obama com a 44é President dels Estats Units:

"Aquesta tarda hora europea, matí als Estats Units, es posa punt i final a un llarg procés, un procés que va començar amb la lluita en les eleccions primàries, que va desembocar en l’elecció de Barack Obama com a presidenciable demòcrata al 4 de novembre i que va acabar en aquell emocionant dimarts de novembre amb la victòria de Barack Obama.

A partir de llavors el llarg, llarg procés de transició ha ocupat la línia temporal d’aquest fet anomenat “somni”. Durant la transició s’han produït els nomenaments de tots els càrrecs que integraran la nova administració demòcrata encapçalada per la flamant secretària d’estat, Hillary Clinton, una Hillary que va demostrar sobradament la seva preparació durant la sessió en què el Senat li va donar l’ok.

Obama avui inicia una etapa que, desprès de gaudir de totes les celebracions i balls per commemorar la seva acceptació de la Presidència, s’albira complicada i difícil, a més de transcendental per el futur, no només dels Estats Units, sinó també del món.

Obama s’haurà d’afrontar a uns desafiaments globals, el recent conflicte entre Hamas i Israel només ha estat la punta de l’iceberg. El pròxim Orient centrarà gran part de la política exterior de la nova administració, haurà de fer front també a una recol·locació del mapa mundial de potències i superpotències, un mapa on sorgiran en els pròxims anys països com Brasil, Índia o la Xina, uns estats que reclamaran el seu lloc en les cadires poderoses del món.

El, ja, President Obama, arriba al càrrec amb el 79% de la població favorable, o si més no, una població que confia que en el seu mandat es resolgui la greu crisi econòmica mundial. Obama però en aquests dies ha passat del famós “Yes We Can” i de l’esperança sense límits, a un discurs exigent amb el seu país i amb els seus compatriotes, un discurs que encoratge a seguir lluitant, a seguir esforçant-se. Aquesta és la clau, esforçar-se per millorar el país entre tots. Obama ha introduït dosis de pragmatisme, tant en política exterior, com en política interior.

El President Obama inicia avui doncs la seva primera legislatura, un inici que s’haurà de veure com comença, si comença amb la declaració del tancament de Guantánamo o amb l’inici de replegament de tropes a l’Iraq. Obama a més haurà de començar a mostrar les seves intencions reals en matèria econòmica, s’haurà d’escollir si es comença amb un programa d’intervenció pública o si per contra es comença amb una retallada d’impostos.

Obama haurà de decidir com participa de la solució al pròxim orient, s’haurà de veure quina és la relació amb la Unió Europea, s’haurà de comprovar amb quins aliats prefereix tractar, en fi, encara queda molt per poder saber de com serà la nova administració Obama.

Obama inicia avui, tal i com ell diu, una nova era, una nova era en què hi ha més interrogants que certeses, encara que la major i millor certesa, és aquella que flota a l’aire, “el canvi”, un canvi, una esperança que ara s’hi ha posat el fre de mà."

Personatge de la setmana: Josep Anglada

Josep Anglada Rius va néixer a Vic l’any 1959, i des de l’any 2003 és regidor d’aquesta localitat per Plataforma per Catalunya, un partit que va augmentar al seva presència al 2007 quan es va convertir en la segona força política del municipi.

Anglada tot i preteses disfresses, no deixa de ser el mateix que participava als homenatges del 20 de novembre al Valle de los Caídos a Mardid on no parava de cridar visques a Espanya i a Franco. Anglada no deixa de ser aquell feixista que anava de bracet amb Blas Piñar balbucejant les grans “virtuts” del feixisme espanyol . Anglada no ha canviat, tal i com va afirmar en un programa de cámara oculta emès per Canal 9: “sigo llevando el agila, el yugo y las flechas en el corazón”. Anglada però té quatre regidors a Vic, i 17 arreu de Catalunya.

Anglada no ha aconseguit arribar a ser segona força política a Vic a través del seu passat/present feixista. Sí Anglada té 4 regidors a Vic és perquè ha sabut explotar un tema que els partits de tradició democràtica havien descuidat.

Angalda i la seva xenòfoba Plataforma per Catalunya han aconseguit cert espai al fer un discurs completament extremista i racista envers la immigració, un discurs que aposta per expulsar els immigrants il·legals, tancar fronteres, deixar-los sense serveis públics… a més de responsabilitzar a aquest col·lectiu de ser els culpables de la crisi, tal i com resa un dels seus lemes “controlem la immigració. Aturem la crisi”. Un discurs que en temps de crisi econòmica i en una ciutat on una quarta part de la població és immigrant, té certa base on quallar.

Plataforma no és el partit més votat a Vic, no, però tot i així ja es pot considerar que ha guanyat, parcialment, la batalla de les idees. Quan aquesta setmana l’ajuntament ha aprovat que no empadronaria cap immigrant sense papers, el que ha aconseguit és donar una gran rellevància a Angalda i al seu partit de xenòfobs. Anglada ha aconseguit imposar la seva agenda política en quant a immigració, i això és lamentable, perquè la mesura aprovada a Vic no farà més que permetre que la immigració estigui més descontrolada, ja que serà invisible i sobretot, aquesta mesura dóna legitimitat a Plataforma i l’assimila com un partit més.

Anglada ha aconseguit posar en primera plana de diaris i informatius la temàtica i les propostes que ell defensa, un espai de propaganda perfecte que li serà molt útil per la campanya de les eleccions al Parlament on espera treure entre 4 i 8 diputats.

La Constitució Feixista Espanyola

Sorpresa? No. La veritat és que descobrir que al Parlament Europeu hi ha una còpia de la Constitució espanyola amb els símbols del feixisme nacionalcatòlic no m’ha causat cap sorpresa. Sorpresa no, indignació sí.

No sorprèn perquè caldria recordar que la primera impressió que es va fer de la Constitució espanyola va ser la que s’exhibeix de manera desacomplexada a la seu parlamentària d’Europa, una Constitució plegada de la simbologia del règim totalitari que va assassinar al President Companys. Sembla que aquest fet era desconegut per la vice-presidenta del “Gobierno de España” que ha negat que existís una Constitució vestida amb l’àliga de “San Juan” i el lema “una, grande y libre”.

Aquest fet no deixa de demostrar que la pretesa transició espanyola de la que tant farden més enllà de l’Ebre, no va deixar de ser una trista i humiliant transacció.
Al Regne d’Espanya no hi va haver un canvi de règim, al Regne d’Espanya el que hi va haver va ser un repintat de les parets fundadores “del movimineto”. I punt.
Espanya va fer una transacció d’institucions, de noms i un gran esforç per maquillar tot el que va poder. Ara bé, no va passar d’aquí, perquè sinó seria impossible que com a element característic de l’estat –democràtic?-, el Congrés dels Diputats hagués escollit la Constitució amb la simbologia feixista a tota portada.

El fet de confondre transició amb transacció porta a Espanya a viure en una realitat virtual. Espanya desprès de més de 30 anys encara no s’ha acceptat a ella mateixa, ni tal com és ara ni com era abans. Per Espanya no és estrany sentir quan es comparen les dictadures feixistes d’arreu del món “bueno pero en España no fue tanto”. És lamentabe que els ciutadans s'indignin per els assassinats de les dictadures d'Alemanya o Xile, i en canvi visquin tan tranquils amb els assassiants orquestats per la dictadura espanyola. La indocumentació i ignorància de la societat és alta, fet que condueix a afirmar o fer absolutes barbaritats, com per exemple enviar al Parlament Europeu una còpia d’una Constitució amb els símbols d’un dels règims més mortífers de la història.

Espanya a diferència d’altres països que van patir el feixisme no ha fet repàs de la seva història, ja que un fet com aquest a Alemanya o a Itàlia seria absolutament impossible. No han estat eurodiputats espanyols els que han denunciat la presència de la Constitució feixista al Parlament Europeu, sinó que ha hagut de ser el diputat d’Esquerra, Oriol Junqueras, qui ha presentat una queixa formal al President del Parlament per demanar explicacions per l’exhibició d’aquest insult.

Espanya una vegada més es fa indigne del terme “democràcia”, Espanya una vegada més avala el seu passat i humilia als milers i milers de víctimes del feixisme.

Imposició Lingüística: 97%

Cada cert temps a Catalunya fan acte de presència uns grups que sota la bandera d’una presumpta tolerància reclamen més presència del castellà en l’àmbit públic del nostre país, degut a què Catalunya, consideren, viu sota un règim “totalitari” que margina i persegueix el castellà.

Aquests grups “tolerants” ara, amb l’ajuda de les Majors americanes, han tornat a treure el cap a partir de l’aprovació per part del Govern de la nova Llei del Cinema.

Els representants del sector esgrimeixen que la nova llei els portarà a la ruïna perquè no hi ha mercat per el cinema en català. Curiós que ho diguin quan el mercat potencial és de més de dotze milions de persones.
Tornant als “tolerants”. La gran crítica que fan de la llei no és si és correcte per la promoció del sector o si potenciarà la Versió Original, la crítica que en fan és perquè a partir d’ara hi haurà un 50% de projeccions en català. Aquesta és la seva gran crítica: la imposició del català al cinema.

Els “tolerants” que tant defensen la paritat lingüística als mitjans de comunicació, ara blasfemen d’una llei que només demana això: 50 a 50. Aquesta contradicció ve a demostrar que el que realment persegueix aquesta tropa de “tolerants” no és més que un intent per arraconar el català per tal de convertir-lo en un element folklòric i allunyat de la realitat catalana.

Els “tolerants” simplement el que pretenen és restar tan d’espai públic com puguin al català per evitar que esdevingui una llengua vehicular en tots els sectors de la societat. I posats a parlar d’imposició lingüística, parlem del 97% de pel·lícules en castellà. Això sí, els que imposem som nosaltres.

Article publicat al 3 de Vuit

Barcelona 2022

Barcelona vol reviure el somni olímpic del 92. O això almenys és el que pretén Jordi Hereu segons el que va anunciar ahir de manera sorprenent.

Ahir de forma inesperada l’alcalde de la capital del país va proclamar que Barcelona presentaria candidatura per tal de ser la seu dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022 i dic inesperada perquè tal i com s’ha reconegut des del Govern de la Generalitat, no es tenia constància d’aquesta iniciativa.

Barcelona doncs vol tornar a figurar en el mapa olímpic sent, si surt escollida, la primera ciutat que rep l’encàrrec d’organitzar els jocs d’estiu i d’hivern.
La proposta barcelonina és, crec, correcta. Tot i així caldria aclarir algunes coses.
Primer, és possible que es tracti d’una cortina de fum del PSC per tal d’intentar frenar la lenta però inexorable davallada electoral que pateix. Les últimes enquestes fetes públiques ahir mateix, mostren que CiU guanyaria les eleccions amb cinc regidors més que els socialistes, fet que deixa entreveure que la posada en escena de la candidatura podria ser tan sols un pretès flotador per un equip municipal en hores baixes i sense capacitat d’incidència política.

En segon lloc també caldria exposar correctament la candidatura. Quines seran les subseus, què implicarà per Barcelona, quines infrastructures es podran millorar o crear… Els Jocs Olímpics més enllà de la “festa de l’esport” és un element de canvi, com bé va comprovar Barcelona al ’92. Ara doncs caldria determinar què s’hauria de fer i a on.

En tercer lloc, i molt important. Barcelona ’22 serà uns Jocs Olímpics d’una capital d’un país o simplement d’una capital de província? Barcelona potser necessita els Jocs, però i Catalunya? Exportar una imatge potent del país al món és més necessari que mai en l’època de la globalització, i Catalunya no pot perdre una oportunitat com aquesta. Perquè la veritat, si els Jocs han de servir per fer proselitisme d’Espanya millor que Jaca sigui qui es presenta.

Tot i aquests interrogants, i a l’espera de què es resolguin, crec que seria positiu que la candidatura Barcelona-Pirineus sigui la que surti elegida per els Jocs d’Hivern del 2022.

La candidatura però no ha agradat a tothom. Des de l’oposició municipal s’ha criticat, de manera molt encertada, la falta d’idees de l’Ajuntament que sembla que tan sols sàpiga recuperar accions del passat per amagar la seva incapacitat. I des de la brunete, evident, s'ha criticat que amb BCN'22 es posa en dificultat les aspiracions olímpiques de l'única capital d'estat europea que mai ha estat seu d'uns Jocs. Però més enllà de l’oposició municipal i els mitjans de sempre, s’ha creat una opinió publicada que critica aquesta candidatura, i la majoria ho fa amb un argument bastant pobre. Diuen que s’ha de ser solidari amb l’opció de Jaca-Saragossa i que la candidatura catalana posa pals a les rodes a l’entesa i convivència amb l’estat.

Realment no acabo de concebre ni una critica ni l’altra. Ser solidari? Amb qui i perquè? Per què s’ha de ser solidari amb Jaca? Per què són d’una regió amb menys capacitat econòmica que Catalunya? O per què? La veritat és que sincerament que hi hagi altres possibles candidatures hauria d’importar ben poc, nosaltres a allò nostre, i els altres que facin el que creguin. Si ja és una mica delirant l’argument de la solidaritat, i més quan els Pirineus aragonesos estan infectats de diner públic a diferència del català, la critica de la convivència ja em sembla de jutjat de guàrdia. Dir que la candidatura pot provocar dificultats en la convivència entre l’estat i Catalunya demostra que a vegades als catalanets ens agrada viure de genolls per més crostes que hi tinguem. Perquè si acceptéssim aquesta crítica com a vàlida, tampoc s’hauria de reclamar una majoria catalana a l’aeroport del Prat, tampoc s’hauria de fer front a la sentència de l’Estatut i en definitiva hauríem de callar sempre per por de no molestar als “germans” de més enllà de l’Ebre.
Catalunya ha de fer el que cregui que és positiu per el país, i deixar-se de tonteries que només porten a la renúncia.

Sí presentar una candidatura a organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern és positiu per a Catalunya, endavant. I si algú a les espanyes no li agrada: dues fulles.

503!

El passat dimecres 6 de gener, dia de reis, vaig publicar el post 500. Sincerament, 500, és una xifra que em feia il·lusió arribar.

Arribar als 500 posts no m’ho havia imaginat mai, més que res perquè no m’havia imaginat que tindria la constància d’escriure 500 articles.
Per tal de recordar aquests 500 posts he fet un exercici d’autoconeixença i he pentinat els diferents articles per saber de què havia escrit.

El resultat és més que esperable. En aquests 500 escrits he escrit sobre molts temes, però per tal de no avorrir i per fer una cosa lleugera, tan sols posaré el Top Ten. Així doncs, seguidament:

El Top Ten dels 500

En la posició número 10: Empat entre els posts que tracten sobre la situació a Euskadi i sobre el Finançament.
Sobre Euskadi sobretot han estat articles centrats en el conflicte polític amb Espanya i sobre les eleccions de l’1 de Març. I sobre el finançament, s’hi fa referència a diversos articles sobre el pacte Saura-De la Vega i, com no, sobre la posició en quant el pacte del finançament.

En el lloc número 9: Diversos articles sobre el Penedès.
El Penedès actualment bull en quan a temes diversos: Logis, Vegueria…. I per tan, aquests han estat uns temes recurrents en aquests 500 posts.

En la vuitena posició: Convergència i Unió.
La federació nacionalista ha estat la protagonista absoluta en 22 articles. Dic protagonista absoluta perquè en molts articles s’ha fet referència a aquest partit, i en aquests 22 són els que tenen a CiU com a element central passant des de recordar el gran pacte de l’estatut, la seva ambigüitat nacional, Duran…

En el número set: L’altre partit de l’stablishment: El Partit Socialista de Catalunya.
El PSC s’ha emportat per dos posts el lloc 7 en detriment de CiU. En gran mesura els articles sobre el PSC es poden resumir en el títol d’un d’aquests: PSquè? Crec que queda tot dit.

Tancant la primera mà del Top Ten: El nacionalisme espanyol.
En aquesta categoria s’engloben tots aquells articles que han tractat sobre els atacs que el nacionalisme excloent i assimilador emet contra Catalunya. Aquí s’hi pot trobar des de l’article de Personatge de la Setmana de Losantos o qualsevol declaració d’algun dels apòstols de la nova creuada anticatalana.

Amb 27 articles i en la cinquena posició: L’Independentisme.
Les reflexions sobre el present i futur del moviment, sobre els seus desafiaments i les oportunitats actuals i aquells articles que han tractat temes que han relacionat les lluites d’altres nacions per la consecució del mateix objectiu que el que persegueix cada cop un nombre més elevat de catalans.

Amb 35 articles i en el quart lloc: Política Americana.
El pol d’atracció que va provocar les primàries als Estats Units i la nova ruta que ha pres el país amb l’Administració demòcrata d’Obama han permès situar la política de la primera potència mundial en aquesta posició.

Amb 39 articles i en posició de podi: Barça i Esports.
Aquests dos anys han estat esportivament molt i molt intensos. Dos anys en què s’ha passat de demanar un canvi de cicle per el Barça, a l’apoteosi de la temporada passada. Però no només Barça. També s’ha parat esment a elements com l’espoli esportiu que pateix Catalunya, els Jocs Olímpics de Pequin….

Amb 49 articles i medalla de plata: Política Catalana.
Estatut, Tribunal Constitucional, competències, Govern d’Entesa…. Tot allò que ha marcat la política catalana en aquests dos anys. L’anàlisi –personal- de què i perquè de certs conflictes o problemes que han tingut una importància considerable en el desenvolupament del desenvolupament polític català.

I finalment, amb 50 articles i com a tema més escrit al bloc en els primers 500 posts: Esquerra Republicana de Catalunya.
Eleccions internes, canvi, Carretero, estratègia, critiques, no critiques, projecte… Tot el que ha passat a Esquerra s’ha intentat comentar, i sembla que s’ha fet a bastament….

En fi, que així han estat els primers 500 articles del bloc, veurem com seran els següents…

Gràcies per a tot!

Personatge de la setmana: Marc Coma

Marc Coma va néixer a Avià, el Berguedà, al 7 d’octubre de l’any 1976. Coma des de jove ha estat involucrat en el món de les motos, una passió que l’ha catapultat al cim d’aquesta disciplina sobretot gràcies a les dues victòries al ral·li Dakar del 2006 i 2009.

Marc Coma ha conegut la victòria, l’èxit, el triomf. El moment total en què un es corona com a campió de la prova més difícil i complicada del seu àmbit d’actuació. Segur que en aquells moments, en guanyar el Ral·li Dakar, la felicitat del pilot d’Avià era pròxima, o fins i tot propera.
Però aquest sentiment, aquesta sensació no sempre fa acte de presència. Moltes vegades, la majoria, no s’aconsegueix acomplir aquest moment de felicitat, de victòria. Marc Coma ha participat en moltes edicions del Dakar, i com aquest any, no ha aconseguit la victòria, perquè com s’ha dit, tan sols l’ha guanyat dos cops. També és cert que la cursa d’aquest any ha sigut “tonejada”, ja que els jutges han robat a Coma l’oportunitat de revalidar el títol amb les dues sancions que li han imposat, la segona de forma diguem-ne “dubtosa”.

Per què parlo dels cops que Coma no ha guanyat el Dakar? Doncs perquè sembla que en la societat en la que vivim, només som capaços de celebrar la victòria total, el triomf, l’arribada a l’Olimp. I no hauria de ser així. No estic dient el tòpic més hipòcrita que s’ha escrit mai: “el més important és participar”. No. Qualsevol que hagi participat en alguna competició estarà d’acord que aquesta sentència és absolutament falsa. Quan dic que no considero correcte que només s’alci i es doni certa recompensa pública als triomfs entesos com a guanyar un títol, em refereixo que molts cops el fet tan sols de competir i fer-ho dignament ja equival a una victòria. Marc Coma segur que no estarà gens content ni feliç per com s’ha desenvolupat el Ral.li, però no per això s’ha de considerar un fracàs o condemnar a l’ostracisme la seva participació al Dakar.

Però també hi ha un altre motiu per parlar de les no victòries. A casa nostra, i a totes les altres també, si no es guanya no ets ningú. Al Dakar hi ha centenars i centenars de participants, però en canvi només quatre o cinc surten als mitjans i són coneguts per el gran públic, quan la diferència entre uns i altres pot ser simplement el fet de comptar amb un patrocinador que aporti més recursos permetent així tenir un millor cotxe o moto. Amb tot, tan uns com altres són dignes de la mateixa consideració, ja que tots ells fan un desafiament i la majoria aconsegueix complir, és a dir, aconsegueix arribar al final.

Marc Coma aquesta any no guanyarà el Dakar perquè els jutges així no ho han volgut, amb tot continua sent un campió.

Esdeveniment Històric Planetari

El gran moment de confluència planetària que va anunciar Léire Pajín ja ha arribat. Des d’ahir el President espanyol José Luis Rodriguez Zapatero ja és el president de torn de la Unió Europea, i per tant es converteix en una de les cares visibles de la Unió al món.

No cal entrar a desqualificar les grans declaracions de la secretaria d’organització del PSOE quan deia que el món viuria una experiència còsmica amb el “regnat” de Zapatero al mateix temps que Obama dirigeix els EUA. I no cal perquè sincerament aquesta frase es desqualifica ella sola. Potser en un altre temps, un altre moment o una altra dimensió de l’univers tal vegada la frase de Pajín podria dur alguna cosa de certa, però en cap cas actualment.

En el moment actual Europa es troba davant una crisi econòmica de grans proporcions i per tant, requereix unes respostes governamentals concretes, decidides i valentes, precisament unes característiques que divergeixin i molt de les que ha aplicat “el gobierno de españa” de Zapatero.
La crisi econòmica marcarà de ple la presidència espanyola de la UE i no sembla que ho hagi de fer cap a bé.

La crisi econòmica no serà l’únic front per Zapatero. La Unió Europea comença el nou camí del Tractat de Lisboa, un camí nou que si bé resulta positiu en quant a integració manté grans mancances fruit de la disparitat d’interessos presents ens els diferents estats. Zapatero haurà de moure’s amb nous actors a escena. El primer President permanent de la UE serà sens dubte un “rival” a l’hora de liderar l’acció política de la presidència.
A nivell més programàtic destaca amb llums de neó la presència del President dels Estats Units a Madrid per participar en una conferència. Però més enllà d’aquest fet puntual, no sembla que la presidència espanyola s’hagi de recordar per els acords que es prendran durant els pròxims sis mesos.

Comencen sis mesos en què Zapatero a més de ser President del Regne d’Espanya serà també President de torn de la Unió Europea, i no sembla pas que hagi d’obtenir millors resultats.

És Dia de Reis

El dia de Reis és un dia especial. I aquest dia es pot resumir amb només unes quantes paraules:

Cansament, ràbia, indignació, fritos, 1-2, entrepans, incredulitat, tristesa, carrer Francesc Layret, metro, Cornellà Centre, cotxe, Catalunya Ràdio, Puyal, capcinades, comentaris, Vilafranca, rialles, fred, got de llet, 3-24, enrabiada, -intentar- dormir, adormir-se, dutxa freda, regals, sorpresa, N-5800, calaixos, Yes You Can, roba, Manel, lot, Per un catalanisme cosmopolita, La força d’un somni, fotos, més rialles, família, amics, dinar, dinar, tortell de reis, fava i rei, corones, tallat, converses, fotos, més N-5800, bicicleta, pel·lícula, pantalla, sofà, riure, final pel·lícula, acomiadar-se, carrer, fred, bufanda, casa, sopar. Alegria. És Dia de Reis.

Sobre la (In)justícia "Española"

Que l’estat espanyol és una rèmora per els catalans és una obvietat que gairebé fa riure quan algú pretén contradir-la. Un dels elements que fan que això sigui així és el pèssim funcionament de la justícia del Regne d’Espanya. Un sistema lent, absolutament mega burocratitzat i ineficient. I qui pensi, desprès d’aquesta innocent definició de la judicatura espanyola, “ja hi som, aquests independentistes criticant-t’ho tot!”. Doncs no. La mateixa Consellera de Justícia de Catalunya, la socialista Montserrat Tura, va reconèixer en una entrevista al diari El Punt que la justícia en un estat català independent funcionaria millor.

Però la justícia espanyola a més a més d’ineficient, lenta i ineficaç és una justícia perseguidora. El sistema judicial espanyol es basa, encara, amb la persecució de les idees desafectes del règim, abans feixista avui monàrquic, i per fer-ho utilitza de manera descarada tots els recursos al seu abast.

A Euskal Herria la lluita contra ETA s’ha convertit en una lluita contra l’independentisme basc, una lluita que avarca des de tancar diaris fins a il·legalitzar partits polítics. A Catalunya la lluita és diferent, però amb el mateix objectiu.

Durant el dia de les eleccions espanyoles del dia 8 de març del 2008, des de les plataformes Sobirania i Progrés i la PDD es va posar en marxa la campanya “Decideixo Decidir” en què es demanava a la ciutadania que firmés per tal de reclamar la potestat de convocar referèndums vinculants per part del Govern de la Generalitat. Aquesta acció però va ser prohibida a les demarcacions de Barcelona i Tarragona, degut a què les Audiències Provincials van considerar que es coaccionava als electors.
Fins aquí ja es podria considerar que la justícia havia actuat de manera absolutament “dubtosa” i més quan en anteriors comicis s’havien demanat signatures per altres causes i s’havien permès sense cap problema.
Però no tot acaba en aquest punt.

A l’Alt Penedès teníem la gran sort de tenir una jutgessa molt a gust amb el règim actual, no sé si també amb l’anterior, i per tal de ser una gran col·laboracionista va manar que els Mossos es presentessin a totes les taules on es recollien aquestes signatures i que n’identifiquessin les persones que se’n feien responsables.

Avui quasi dos anys desprès d’aquell dia, han estat citades tretze persones encausades de “delicte electoral” entre les quals el President Comarcal d’Esquerra Raimon Soler, el Portaveu Comarcal de les JERC Roger Fuentes o el regidor de la Cup Xavier Navarro.

Aquest encausament no és res més que un acte a afegir a la llarga llista d’accions de la justícia espanyola en contra de l’independentisme, un independentisme completament democràtic i pacífic, malgrat que ells no ho voldrien així, i que es regeix única i exclusivament per fins no violents. L’independentisme és una opció legítima per més que a la cúpula judicial del règim no li agradi, i per tant no es pot permetre que des de les instàncies de l’estat espanyol, on segons diuen també pertanyem, s’iniciïn accions completament arbitràries en contra d’aquest moviment.

Només queda afegir que si la justícia espanyola i els col·laboracionistes creuen que amb accions com aquest encausament faran que el moviment de la llibertat tingui por s’equivoca de mig a mig. Tota acció judicial o policial en contra de l’independentisme només servirà per fer-nos més forts.

El Provincianisme del PSC

Fa uns dies en un diari s’apuntava que aquest any electoral que comencem estarà centrat sobretot per la notable desafecció de la ciutadana envers la política, fet que obre un gran interrogant en relació a la participació en les eleccions catalanes de la tardor.

Un dels elements que pot provocar part d’aquesta desafecció és la visió que els ciutadans tenen de què els partits i els polítics només actuen a partir dels seus interessos particulars i deixen de banda les necessitats del país.
Un dels temes que estan centrant la política catalana en aquest inici del 2010 és la nova llei de reorganització territorial que està impulsant el Govern de la Generalitat. Aquesta llei és d’una gran importància ja que significarà que desprès de més de 170 anys, Catalunya deixarà el marc espanyol de “las provincias” i passarà a un mapa administratiu propi, un mapa que s’exemplificarà amb la creació de les Vegueries.
Aquesta llei durant la legislatura ha anat passant tots els passos tècnics pertinents per tal d’estar llesta a inicis de gener per ser aprovada per el Govern, i d’aquesta manera acomplir allò que està estipulat en l’acord del Govern d’Entesa i en el present Estatut.

De cop i volta però la tranquil·litat – a excepció del Penedès - amb què s’estava elaborant la llei ha sofert un temporal amb vents huracanats que amenaça seriosament la seva aprovació. Aquest temporal ha sigut provocat de manera deliberada per part d’aquells que no volen eliminar les províncies i que en cap cas volen més de set vegueries.
A finals de l’any 2009 el Parlament va aprovar la creació de l’àmbit Penedès, pas previ absolutament necessari per poder optar a ser en el futur Vegueria, doncs bé, és a partir d’aquest moment en què de sobte tot d’alcaldes del PSC van aparèixer dient “pestes” del projecte de llei de reorganització territorial tirat endavant per el Conseller de Governació Jordi Ausàs, tot i que anteriorment hi havien votat a favor per exemple a la Comissió de Governs Locals. Com és que l’alcalde de Tarragona llança una campanya perquè el nom de la vegueria de les comarques tarragonines es digui només “de Tarragona” o que el de Reus iniciï una lluita perquè la seva ciutat sigui “co-capital” d’aquesta mateixa vegueria? O com és que l’alcalde de Lleida ara vagi afirmant cada dos per tres que no veu clar el redactat de la futura llei o que el Síndic d’Aran afirmi que vol una Vegueria exclusiva per la Val d’Aran? A què ve que en l’últim mes del 2009 s’hagin obert tot de fronts contraris a la nova llei de reorganització territorial amb l’aparició de diversos conflictes ficticis i irreals que no es corresponen amb l’interès general?

Molt senzill. El poder metropolità està en contra de la Vegueria Penedès i ha estat a partir de què aquest territori s’ha posat en les mateixes condicions legals per poder convertir-se en vegueria, igual que les Terres de l’Ebre o que la Catalunya Central, que ha iniciat una duríssima campanya per tal de fer fracassar la nova llei i així posposar-la per la propera legislatura, pensant potser que d’aquesta manera els que realment creuen en les Vegueries ja no seran al govern…

En tot cas el que és lamentable és que només per interessos purament electoralistes i per mantenir quotes de poder –Diputació de Barcelona- el PSC posi en marxa aquesta campanya per tirar a terra un projecte que és de gran importància per el país. Catalunya necessita les vegueries perquè aquestes s’adapten millor a les necessitats del territori que no pas les “provincias” espanyoles. Un país en xarxa necessita les vegueries, un país cohesionat territorialment necessita les vegueries, un país eficient necessita les vegueries.

Amb el tema de les vegueries el PSC es comporta, com desgraciadament acostuma, subordinant l’interès de Catalunya als seus propis interessos, que per si no ho sabien, no tenen perquè ser els mateixos que els del país.

Personatge de la setmana: José Montilla

José Montilla Aguilera va néixer al 15 de gener del 1955 a Iznájar, Espanya, on hi va viure fins als 16 anys, quan la seva família va emigrar a Catalunya de cara buscar unes oportunitats que en el seu país d’origen no podia trobar.

José Montilla des d’un inici entra a milita en organitzacions d’esquerres contràries al règim feixista espanyol dirigit per el Dictador Francisco Franco, com per exemple el Partit del Treball, un partit que en les primeres eleccions desprès de la dictadura va concórrer juntament amb Esquerra Republicana davant la negativa de les autoritats “democràtiques” d’impedir a ERC presentar-se a les eleccions. És al 1978 quan entra a militar al PSC-PSOE.

Montilla des de l’inici de l’etapa democràtica a Catalunya ha ocupat diversos càrrecs, com el de regidor a l’ajuntament de Sant Joan Despí o el d’alcalde de Cornellà, a més del de President de la totpoderosa Diputació de Barcelona.
No és fins a les eleccions espanyoles del 2004 que Montilla sobrepassa el nivell municipal, on amb la victòria del PSOE al 14 de Març és nomenat Ministre d’Indústria, Comerç i Turisme. Tot i així, Montilla ja apareix a l’escena catalana a partir del 1994 quan és elegit secretari d’organització del PSC en el Congrés en què els “capitans” es van imposar al sector catalanista del partit socialista. Dins del PSC, Montilla actualment és el primer secretari de la formació.

Montilla però és des del 2006 el President de la Generalitat de Catalunya. És en motiu d’aquest càrrec que Montilla té la oportunitat cada any adreçar-se als catalans per felicitar-los l’any nou.
Aquest any però en comptes de felicitar-lo, el que ha fet Montilla és d’accelerar-lo. Montilla amb el seu discurs de cap d’any ha accelerat tothom amb el compte endarrera cap a les eleccions de la tardor.

Montilla va aprofitar el discurs de cap d’any per fer un míting electoral, per “inserir-se” en un espai institucional per fer discurs partidista. Només li faltava el logo del PSC i demanar el vot. Dir en el discurs institucional de cap d’any que els catalans decidiran 'si hem d'aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l'horitzó traçat' és confondre el lloc, el missatge i el moment. Molt sovint passa que representants polítics, governamentals o de partits, confonen el lloc on exposar una idea. És indignant que el President de tots es comporti només com el President de la seva capelleta. Montilla és President de la Generalitat i el discurs de cap d’any el feia com a tal, i en cap cas el feia com a Primer secretari del PSC.

Montilla comença l’any accelerant el període electoral, un període que el podria portar a les cues de l’Inem. Ui, no, que és socialista i segur que algun lloc li trobaran.

Només en Cas d'Emergència Nacional?

Tot just portem 48 hores del nou any que les màquines dels partits s’han posat a treballar contra el temps i ja comença el brogit electoral amb declaracions i contradeclaracions, amb condicions i contracondicions i tot de rumorologia sobre possibles pactes.

Uns dies abans de finiquitar el 2009 en una entrevista al diari AVUI el secretari d’organització del PSC-PSOE i cap de la màquina electoral d’aquest partit, José Zaragoza, afirmava, entre moltes altres interessantisimes coses, que el PSC només es planteja pactar amb Convergència i Unió en l’hipotètic cas d’una emergència nacional, per bé que pronosticava que ara mateix no es dóna la situació.
Aquesta declaració no se li hauria de fer massa més cas sinó fos que en una recent entrevista el líder de CiU i candidat per la federació nacionalista, Artur Mas, ha afirmat exactament el mateix que Zaragoza al passat 27 de desembre. La sociovergència només és possible en un escenari d’emergència nacional. Mas però ha anat més enllà i ha desglossat què entén ell per emergència nacional: una retallada forta de l’estatut en mans del Tribunal Constitucional.

No deixa de ser curiós que tan Mas com Zaragoza s’expressin de la mateixa manera, i que ho facin en tant poc temps de diferència.
Aquesta coincidència no fa més que ratificar la voluntat de CiU expressada ja al 2006, quan desprès de guanyar les eleccions a qui va anar a buscar primer va ser al PSC.

No cal dir que la sociovergència és, i amb diferència, el pitjor dels escenaris en el que es pot torbar Catalunya a partir de les eleccions del 2010. La unió dels dos partits immovilistes per fer “front a una emergència nacional” quan l’únic que persegueixen és que tot segueixi tal i com està actualment, repartint-se el país en dues meitats fent-lo cada vegada més simple i feble seria un pas endarrera per el país. Posar en un mateix govern el poder convergent dels 23 anys de Pujol afegint-hi el poder permanent del PSC-PSOE a l’àrea metropolitana és d’una crueltat envers al país que fa tremolar. La sociovergència és la situació més nefasta per Catalunya, en la que no sols no s’avançarà a nivell nacional, sinó que tampoc es farà a nivell social.

No sé si realment els tambors que han tocat Mas i Zaragoza portaran a algun lloc, el que és evident però és que la coincidència de missatges tan de PSC com de CiU no és una casualitat. Que Mas i Zaragoza s’hagin expressat en els mateixos termes no fa més que alimentar aquest temor de què els dos partits de l’establishment pretorià abans de què el moviment independentista arribi a la seva eclosió intentaran fer-hi front conjuntament per tal de no perdre el poder, un poder que CiU torna a acaronar i que el PSC lluita per mantenir.

S’haurà d’estar atents a les noves “coincidències” de CiU i el PSC, sobretot en els temps que venen amb la sentència de l'estatut i també en com s’articula la resposta política a la retallada, ja que les posicions sobre aquesta qüestió marcaran el futur del país.

Benvingut 2010

Ja som al 2010, ja hem passat de dècada, ja hem passat els dos mils i encarem els anys 10 del segle XXI amb el canvi de números del calendari: del 09 al 10.

Aquest 2010 que tot just comencem avui té marcades grans desafiaments en tots els sentits i tots els àmbits des de l’economia, fins la política sense oblidar pas l’esport i una llarga llista més.
Aquest 2010 haurà de respondre si la crisi econòmica mundial comença a remetre o si per contra les esperances de la recuperació s’hauran d’ajornar fins al 2011. S’haurà de veure doncs si les accions que han dut a terme dels governs donen l’efecte buscat o si per contra tan sols han estat focs d’encenalls. En termes econòmics i a casa nostra també s’haurà d’observar atentament si el nou finançament pactat al passat juliol representa el pas endavant que es va dir que representaria i per tant, si el dèficit fiscal –o directament, l’espoli- disminueix o no. La crisi econòmica també ha permès a diversos països emergents poder fer passes cap a una millor posició en el panorama internacional, així doncs serà interessant poder veure com es mouen aquests països com el Brasil, la Índia o la Xina en un món en què ells cada vegada tenen més presència, tant política com econòmica.

Aquest 2010 haurem d’estar atents a l’aparició, o no, de noves pandèmies com la Grip A, malalties que atiades per uns mitjans de comunicació embogits per l’audiència no dubten a magnificar fets, sense pensar en les reaccions d’histèria col·lectiva que es poden generar.

Políticament el nou any que encetem servirà per posar el Tractat de Lisboa en funcionament, on el Regne d’Espanya de Zapatero assumeix la presidència de torn més descafeïnada de la història gràcies a l’aparició del primer President permanent de la Unió, Van Rompuy, que sens dubte serà un factor que ofuscarà la visibilitat mediàtica del president del Govern espanyol.
El 2010 també serà important per els Estats Units ja que desprès d’un any, diguem-ne irregular, Barack Obama ja no es podrà permetre més ajornaments de la seva agenda renovadora si no és que vol córrer el risc de que part del seu electorat l’abandoni a tan sols un any de les legislatives i en l’equador del mandat. Els somnis promesos en campanya s’han de començar a transformar en realitats, i la reforma de la sanitat pot ser el primer pas d’aquesta transició de les paraules als fets. D’altra banda els EUA continuen embolicats amb les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, unes guerres que no tenen un final clar, per més que el President Obama anunciï l’inici de la retirada de l’Iraq per al juliol d’aquest any. Un any més les guerres iniciades per Bush continuaran sent presents.
També en l’àmbit internacional s’haurà de conèixer el futur de diversos països com Xile on s’haurà d’escollir entre la dreta hereva de la dictadura i entre la Concertació de Partits per la Democràcia que nota el desgast de més de 20 anys al poder i que no ha fet els deures per tal de renovar-se.

A nivell nacional també ens trobarem immersors en un procés electoral que sens dubte marcarà potser no el futur immediat del país, però si a llarg termini. En les eleccions al Parlament de Catalunya s’haurà de decidir sí el catalans volem seguir, com va dir el President, amb les aventures estatutàries com des de fa 30 anys, o si per contra som prou valents per donar-nos una oportunitat de ser un país lliure i millor. En les eleccions del 2010 haurem de decidir si ens conformem amb una autonomia de règim comú, o si aspirem a seure en un Consell de Ministres de la Unió Europea o a ser a l’Assemblea de les Nacions Unides representant-nos a nosaltres com el que som: catalans. Això és el que decidirem aquest 2010, i ho farem condicionats per la més que pròxima sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut…

I per acabar aquesta llista improvisada dels reptes d’aquest 2010, queda l’àmbit esportiu. Aquest 2009 ha sigut esplèndid, aquest 2009 ha sigut l’any del Barça, d’un Barça històric, etern: el Barça de les 6 copes. El 2009 ha sigut un any espectacular, i el 2010 té el desafiament de repetir-ho. Aquest 2010 ens espera la final de la Champions al Bernabéu, una lliga preciosa on la pedrera s’enfronta als galàctics, ens espera una copa del rei revaloritzada amb el triplet de l’any passat, el Mundial de futbol de Sudafrica , el Tour, una Eurolliga genial…. I sense oblidar les eleccions a Can Barça…

Comencem un any en què moltes coses canviaran, on moltes no esperades passaran i on algunes d’esperades no esdevindran. En definitiva, un any com tots els altres.

Bon Any 2010!