Personatge de la setmana: María Emilia Casas

Nascuda a Monforte de Lemos l’any 1950, María Emilia Casas va estudiar dret on és experta en dret del treball, especialitat d’on és catedràtica. Casas és mare de quatre fills, i ha estat lligada sempre entorn a la docència, una docència que va abandonar l’any 1998 quan un acord entre PP i PSOE per renovar el Tribunal Constitucional la va portar, a proposta dels socialistes, a ser la persona més jove que entrava a tan “respectada” institució. Des del 2004 és Presidenta del Tribunal Constitucional.

La seva presidència en principi no hauria hagut de presentar grans complicacions més enllà de les que comporta el TC, però com s’ha vist, res més lluny de la realitat. L’any 2003 Zapatero va prometre que acceptaria l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, i un any desprès de què Casas arribés a la màxima altura de la magistratura espanyola, el Parlament va aprovar el projecte d’Estatut: L’estatut del 30 de setembre. La història que segueix és àmpliament coneguda: esmenes del PSC l’endemà de l’aprovació; patetisme en la negociació a Madrid; i finalment l’estocada final amb la traïció de CiU i d’Artur Mas.
Desprès del referèndum del 18 de juny, va ser l’hora dels recursos: els del Partit Popular; els d’Aragó, País Valencià; Illes Balears; i del defensor del Poble espanyol. Recursos tant per part del PP com del PSOE.

Quasi quatre anys desprès de presentar aquest recursos d’inconstitucionalitat, el Tribunal Constitucional segueix sent incapaç de dictar sentència. Divendres hi va haver la cinquena oportunitat, però ni així. La ponència a càrrec de la “progressista” Elisa Pérez Vera va rebre només 4 vots a favor i sis en contra. La raó dels sis vots en contra és que deixava massa viu l’estatut de La Moncloa. Cert, la ponència només anul·lava uns 15 articles i n’interpretava a la baixa una vintena més. Massa poc.
Divendres semblava que sí, que finalment hi hauria sentència i el malson de l’estatut de Mas i Zapatero arribaria al final per bé o per mal. Però no. Ni tan sols la intenció de María Emília de fer ús del vot de qualitat ho va poder fer possible. Ara la ponència és en mans de Guillermo Jiménez, jutge conservador, que no es limitarà en els 15 articles.

María Emília Casas passarà a la història, vulgui o no, com la Presidenta del Constitucional que firmarà la sentència de mort de l’estat de les autonomies. Amb la pròxima sentència no només està en joc el lamentable pacte entre Mas i Zapatero, sinó que està en joc el sistema sorgit de la transacció duta a terme desprès de la mort del Dictador Franco. Amb la sentència s’acaba el miratge de la “conllevancia”.

María, gràcies.

Irònic 14 d'Abril

Avui se celebren 79 anys de la proclamació de la República per part del President Francesc Macià a la plaça de Sant Jaume, posteriorment anomenada de la República.

79 anys desprès d’aquell dia d’esperança i il·lusió avui –ironies del destí- el Tribunal Constitucional pot donar sepultura final a l’estatut, no el de Núria, sinó el de la Moncloa, dictant la ja esperada sentència –de mort-.

Davant l’estocada espanyola a l’autogovern català, crec, hauríem de reaccionar de la mateixa manera que van fer els nostres compatriotes l’any 1931. Ser conseqüents. Ser conseqüents i lluitar per el que volem. Ells volien la República i van fer-la possible a partir d’unes eleccions municipals en les quals Esquerra Republicana va arrasar arreu. Nosaltres, desprès de la sentència i d’haver-nos quedat sense el minso estatutet actual, també podem actuar de la mateixa manera. Votar, ser conseqüents. No servirà de res queixar-nos demà si d’aquí mig any donem el país a aquells que el van adormir. No servirà de res exclamar-nos demà si continuem d’aquí a mig any ancorats en el mateix paradigma i en la mateixa praxi política que ens domina actualment.

L’any 1931 d’unes eleccions municipals en va sorgir la República de Macià i el període més ambiciós de la Catalunya moderna. Fem que les eleccions catalanes de la tardor esdevinguin aquell 12 d’abril del 31 en versió segle XXI i encarem-nos cap a la llibertat.

Amb tot, però, hi ha una gran diferència que juga en contra nostra. L’any 1931 la població sabia on volia anar, la república, avui no està tant clar. Potser la ironia del destí és que 79 anys desprès, i en la situació actual, aquell record d’esperança i il·lusió, segueix sent tan sols això, un record que no té massa pinta de repetir-se.

El 10 a les 10

Dissabte. 10 d’abril. Deu de la nit. Diuen que serà el partit del segle, el partit que decidirà un campionat. Un Madrid Barça dels grans. El partit que enfrontarà els galàctics i els “masies”-que no messiànics, sinó de la Masia, eh- el partit que confrontarà dos models de club: el dels milions i milions; i el dels milions amb gent de la casa. Cristiano contra Messi; Casillas contra Valdès; Higuaín contra Puyol; Lass contra Xavi... el duel dels duels.

Dissabte. 10 d’abril. Deu de la nit. Diuen que no hi haurà ningú pels carrers, diuen que els bars i les cases estaran plenes de gom a gom per poder presenciar el xoc entre aquests dos grans clubs. Els del trànsit de TV3 no tindran massa feina aquest pròxim dissabte, fins a mitja nit ja que si el Barça guanya s’haurà de muntar algun dispositiu direcció al Prat...

Dissabte. 10 d’abril. Deu de nit. Començarà el partit dels subterfugis, de les paraules mig dites, dels dobles significats. L’enfrontament somiat, i per ara impossible, entre Catalunya i Espanya, entre el resultadisme i el bon futbol, entre “el señorio” i el més que un club...

Dissabte. 10 d’abril. Deu de la nit. Entre tots ens convencerem de què és el moment més important de l’any, però, per sort, la grandesa del futbol ens diu que l’endemà existeix i com sempre, tornarà a sortir el sol.

article publicat al 3 de Vuit

Carod a la Pompeu

Matí de dilluns. Ordinador encès. Tassa de cafè al costat. Word obert. Aquesta seqüència podria ser el repàs d’un matí de dilluns normal, una descripció de la rutina de cada primer dels set. Però hi ha un element més, ja que no és un dilluns normal: avui és Dilluns de Pasqua. Ser dilluns de pasqua vol dir moltes coses. Vol dir que és el dia en què els Països Catalans fan festa i Espanya no. Vol dir que és el dia de la mona i que per tant, toca anar a buscar el pastís de massapà i la figura de xocolata engalanada per l’ocasió i fer les fotos de rigor per deixar petjada per la posteritat. Però el dilluns de pasqua també vol dir que s’acaben les vacances, i amb elles un espai temporal de tranquil·litat i en certa manera de “resset” que permet carregar les piles per encarar els mesos següents.
Quan s’acabi el Dilluns vindrà el Dimarts, l’endemà torna sempre i ho fa com és habitual. Despertador, tren, classes, cafè, classes… la seqüència de la rutina, no de dilluns, sinó de tots, del primer al cinquè dia. Els dies de classe.

I aquest “l’endemà” arriba amb força. Dimecres a la Pompeu se celebra en marc de la campanya “A les Universitats en català” una conferència del Molt Honorable Vice-president del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira titulada “El català, llengua de 10 milions d’europeus”. Una oportunitat única per escoltar al Vice-president sobre un dels temes que més domina, ja que és filòleg.

Serà una bona ocasió per escoltar al Vice-president, una persona que guanya molts punts quan es troba en un auditori i pot parlar com ell sap. Només cal recordar memorables intervencions com el mític “Tengo una pregunta para usted”.

Carod serà a la Universitat Pomepu Fabra per parlar del català, un tema d’estat, i ho farà en una Universitat on no és precisament que la llengua del país estigui massa bé. Només cal repassar les classes impartides en la nostra llengua per adonar-se que el català cada cop, en part per la inacció del rectorat, va perdent presència a les aules. Carod doncs parlarà de llengua a la Universitat on el rector convida als universitaris a jurar la bandera espanyola amb l’exercit.

És una bona oportunitat per saber què pensa el Vice-president. La conferència serà el DIMERCRES 7 A LES 13:00 A L’AULA 40.012.

Us hi esperem.

Personatge de la setmana: Umberto Bossi

Fa una setmana es van celebrar a Itàlia eleccions regionals i a diferència del que va succeir a França, la coalició governant en va sortir, si no vencedora, si reforçada ja que tot i governar en menys regions que el centre-esquerra va aconseguir fer-se amb dues noves victòries, uns resultats que donen aire al govern berlusconià empantanegat enmig de casos de corrupció. Una prova més de què l’esquerra i el centre-esquerra estan desorientats i a anys llum del què haurien de ser.

Un dels elements que van fer possible el reforçament dels partits de la dreta governant va ser el gran triomf que la Lega Nord va obtenir. La Lega Nord és un partit fundat l’any 1989 a partir de la unió de diversos partits i moviments autonomistes del nord d’Itàlia, un partit que ha aconseguit una mitjana del 12% a les regionals a tot Itàlia i que arriba al 60% en algunes regions.

La Lega Nord des dels començaments ha tingut un lideratge incombustible: Umberto Bossi. Bossi és un personatge peculiar, capaç de proclamar als quatre vents la independència de Padania i ser alhora ministre del Govern italià, capaç de ser condemnat per ultratge a la bandera nacional i al mateix temps fer coalició amb Berlusconi. O potser no ho és tant, ja que d’exemples de pretesos Bolívars que es comporten com Cambós n’hi ha molts.

Bossi va néixer a Cassano Magnago, a la Llombardia, l’any 1941 i va cursar estudis en medicina, uns estudis que va deixar per dedicar-se al noble art de la música. Sembla però que aquest art no li va provar, fet que el va portar a la política. Bossi, ara titllat de xenòfob, es va allistar primerament al Partit Comunista Italià, per desprès passar a moviments autonomistes de les regions del nord. L’any 1984 participa juntament amb un dels grans líders de l‘actual Lega Nord, Roberto Maroni, en la fundació de Lega Autonomista Lombarda per al cap de cinc anys -re-agrupar un gran grup de forces autonomistes en el que ara és la Lega Nord.

Bossi ha destacat sempre també per tenir una llengua especialment llarga. Bossi ha arribat a acusar a Berlusconi a ser membre de la Cosa Nostra, a afirmar que “s’ha d’acabar amb les immigrants bombardejant les pateres” o que “ quan veig la tricolor m’emprenyo. Jo la faig servir per netejar-me el cul”.

La seva política es basa, sobretot, en dues branques: immigració i federalisme. La política envers als immigrants ha estat abastament comentada, i en la majoria dels casos titllada de xenòfoba. No en va el ministre de l’interior, Roberto Maroni, ha endurit de manera profunda la política immigratòria italiana apostant per l’expulsió d’immigrants i per potenciar les patrulles ciutadanes. En quant al federalisme, Bossi sempre ha defensat el federalisme fiscal per el nord italià i prova d’aquesta voluntat és que és ministre de reformes amb l’objectiu d’introduir aquest sistema a Itàlia.

Bossi tot i la seva dialèctica xenòfoba continua avançant, obtenint victòries electorals i estructurant el partit arreu del país on ja és un partit mitjà. I Bossi sap que ho aconseguirà, perquè com diu en una de les seves declaracions incendiàries “si el federalisme fiscal no arriba, agafarem els fusells”.

Un Any Màgic

Sí, sí, sí tornem a París! Ahir els homes de Xavi Pasqual van fer possible l’èxit, ahir el Barça es va classificar per la Final-Four de París, on disputarà la seva onzena final a quatre. Ahir el Barça va certificar el seu bitllet per tornar a la ciutat que deu una copa a l’equip blaugrana d’ençà del robatori de 1996 amb el tap il·legal a Montero.

El Barça va aniquilar a Vistalegre al Real Madrid galàctic de Messina, un equip fet a cop de talonari a partir del retorn del ser “superior” Florentino Pérez a la presidència del club de Chamartín. Els Velikovic, Garbajosa, Tomic, Jaric, Hansen, Llull… no van poder fer massa cosa contra l’equip culé. I aquesta és la gran diferència. El Madrid té uns grandissims jugadors, ningú pot posar en dubte que Lavrinovic és un jugadoràs o que Bullock no serveix. Però, per sort, l’esport és més que això, i ahir es va tornar a demostrar. L’equip va batre als jugadors. Amb això no vull dir que el Barça tingui jugadors de menys qualitat, al contrari, ja que al Madrid no hi ha qui es pugui igualar a Ricky, Navarro, Lorbek…. Però la diferència és que el Barça juga com un equip, i el Madrid no. I tampoc vull dir que el Barça no fa ús del talonari, dir-ho seria mentir, però la manera de fer-lo servir sí que és diferent.

Ahir el Barça de bàsquet va posar la via directe cap a la Final-Four, un èxit sens dubte. El Barça repetirà presència entre els quatre millors d’Europa per segon any consecutiu. Una gran fita aconseguida de la mà de Xavi Pasqual un entrenador de la casa que ha sabut construir un equip que juga un bàsquet ràpid, espectacular i amb uns resultats “aplostofants”.
La via d’entrenadors de la casa s’imposa. Bàsquet, futbol, handbol, hoquei, futbol sala. Les seccions més importants del club totes entrenades per catalans. I totes, menys el futbol sala, amb possibilitats de fer-se amb el títol continental.

El bàsquet i l’hoquei ja són a dalt de tot del camí, el bàsquet a la Final-Four i l’hoquei a la Final-Six, ara falta que tant els de Guardiola com els de Xavi Pasqual els imitin i es plantin a les seves finals. Us imagineu una temporada amb tots els equips del Barça campions d’Europa? Encara no és hora de fer volar coloms sobretot desprès de la lliçó dels últims vint minuts a l’Emirates on es va demostrar que a Europa s’ha d’estar amb els cinc sentits concentrat als noranta minuts.

Ahir a Madrid es va cometre la primera passa de l’any màgic per el Barça, un any que pot acabar al 22 de Maig curiosament també a casa del club blanc.

El Nacionalisme dels No Nacionalistes

Ara fa una mica més d’un any es van celebrar eleccions a Euskadi, unes eleccions en què tot i que el basquisme va obtenir més vots, el nacionalconstitucionalisme encarnat per el PSOE, el PP i la UPyD de la neonacionalista Rosa Diaz van segellar un pacte que va pretenia portar la “normalitat política” a Euskadi, una normalitat il.legítima doncs el 16% de la societat basca no va poder votar per la “molt” democràtica llei de partits. Ara fa un any el PSOE va arribar a Ajuria Enea.

Un any desprès d’aquell pacte de Lizarra a la inversa, el Govern de Francisco “Patxi” López va mostrant les seves cares reals. Sí en un principi va vendre que seria un govern que defugiria el conflicte nacional i que se centraria en els temes que “interessen a la gent”, en l’economia i en el benestar social, les iniciatives dutes a terme s'entesten en desmentir aquesta voluntat.

Des d’un inici les polítiques del “gobierno vasco” han anat a aniquilar tot símbol d’identitat basc, des d’un inici les accions de López s’han centrat en espanyolitzar les institucions del País Basc. Un govern no nacionalista es gasta milions i milions en banderes “españolas” per fer-les onejar a les comissaries de la policia basca i als ajuntaments? Un govern no nacionalista modifica el programa educatiu per excloure les referències “nacionalistes” (basques) dels llibres de text? Un govern no nacionalista fa aprovar al Parlament una resolució convidant a la selecció espanyola a jugar un partit a San Mamés? Un govern no nacionalista intervé fins i tot en els mapes del temps de la Televisió Pública? Un govern no nacionalista fa una petició a la federació espanyola de ciclisme perquè la “Vuelta” passi per “la comunidad autónoma del País Vasco”? És això el que fa un govern no nacionalista?

No, això no ho fa un govern no nacionalista. Això ho fa un govern ultra nacionalista espanyol, que curiosament és el que constitueix el PSOE de Paco “Patxi” López a Euskadi.

El problema és que aquest govern s’ha constituït en contra de la majoria de la societat d’Euskadi. Al fet de tenir menys vots que els partits basquistes, s’hi suma que els nacionalistes espanyols han arribat al poder gràcies a que han exclós del sistema polític als partits de l’esquerra abertzale, uns partits que són bàsics per tal d’arribar a una solució al conflicte polític d’Euskal Herria, però és clar, no sembla que els hi importi massa això d’acabar amb el conflicte ja que d’aquesta manera podràn continuar defensant el pacte de la Santa Aliança per la normalització d’Euskadi.

El nacionalisme espanyol comet l’error de creure’s majoria quan és una minoria, una minoria que viu en una realitat paral.lela, però que tanmateix els fets els obligen a fer marxa enrrera en grans pretesos greugues com la denunciada falta d’oferta d’escoles en llengua castellana per culpa de l’adoctrinament nacionalista. Els fets però són els que són i demostren que només el 3,7% dels pares han matriculat els seus fills a escoles amb el castellà com a llengua vehicular. El govern de Paquito “Patxi” López no para de posar-se venes al ulls per no veure la realitat, una realitat com aquella que tant a Mestalla o a la Final de Copa a Barakaldo va xiular de manera estrepitosa al Rei, al Lehendakari i l’himne espanyol.

Esmorzars de Reflexió

El país es construeix pas a pas, i per tal empresa s’ha de comptar amb tothom. I quan es diu tothom és tothom. Des d’aquell que és un doblega esquenes, fins al més revolucionari. Per fer país, cal una majoria clara a favor de la catalanitat.

En l’àmbit polític és complicat que aquesta intenció tiri endavant, ja que com és lícit, cada partit tindrà la seva manera de treballar per el seu objectiu. Que potser es podrà arribar a acords, sí, és més seria convenient, encara que segurament s’haurà d’esperar. El que en l’àmbit polític sembla difícil, a nivell cultural i social no ho és tant. Com ja he escrit algun cop, un dels millors actius que té el país, és Omnium Cultural, ja que és un punt de trobada per tot aquell que s’estimi el país.

Deia que el país es construeix pas a pas, àmbit a àmbit i sector a sector. Per poder construir primer de tot cal saber com estem ara mateix, quins són els nostres problemes, les nostres mancances i també quines són les nostres potencialitats i oportunitats.

Un dels sectors clau en la construcció nacional és el de la premsa. La premsa és bàsica per bastir un univers nacional, per normalitzar la llengua i per avançar en termes de país. No descobriré res si afirmo que actualment aquest sector passa per un mal moment ja que la crisi s’hi està acarnissant particularment. Però com deia, tot sector té oportunitats, i el dels mitjans de comunicació no n’és l’excepció.

Per tal de saber com batega el sector i sobretot, cap a on ha d’anar, els Joves d’Omnium organitzen un esmorzar amb el professor de la Universitat Ramon Llull Francesc Canosa i amb Vicent Sanchis per debatre sobre aquesta i altres qüestions. Aquest esmorzar s’emmarca en un cicle de trobades-esmorzars amb professionals de diferents àmbits per a debatre sobre la llengua, la cultura i la nació catalanes. Els esmorzar estan coordinats pels joves de l'entitat i estan oberts a tota la resta de socis joves (entre 18 i 29 anys) amb ganes de debatre i compartir aquests moments d'opinó i reflexió.

Serà un bon moment per tal de pensar i repensar entorn a aquests temes. Jo no m’ho perdré, i tu?

La Santa Transitivitat de les Vacances

De vacances! Aquestes paraules són segurament les que més il·lusió fan a qualsevol quan veu que l’horitzó tantes vegades volgut i somiat arriba posant fi a tres mesos d’incansable feina.

Estar de vacances és, evidentment, un estat transitiu, ja que si fos “ser de vacances” passaria a ser intransitiu i sincerament, les vacances són molt ben rebudes però si ho són, és per el simple fet de ser un estat transitiu, no habitual, excepcional.

Recordo que anys enrere, quan encara érem innocents i bons nens, comptàvem els dies que faltaven per poder deixar d’anar cada dia a “cole” i així poder passar-nos el dia jugant a futbol, anar a passar el dia a fora o qualsevol altra cosa. El pes de les cames desapareixia, el cansament mutava i passava a ser una energia inesgotable i el dia ens semblava massa curt. Era especial el dia de la mona, quan tots els cosins teníem la nostra petita figura de xocolata amb el pa de pessic enfruitat que devoràvem en el típic dinar de família a casa dels avis.

Això era quan érem petits. Ara, l’energia inesgotable s’ha transformat en una mandra malaltissa que impedeix aixecar-se del llit al matí, els partidets de futbol han canviat per llargues partides al Pro o al FIFA i si a algú li passa pel cap anar a passar el dia fora, quan busqui algú com a acompanyant o li dirà que està fora, que li fa mandra o que truqui demà.
Per sort, però, aquest estat “soffing” dura poc i les vacances també poden servir per exprimir al màxim aquestes vint-i-quatre hores de què es componen els dies. Aprofitar per visitar aquells amics que estan d’Erasmus en algun país d’Europa, llegir aquells llibres que no has pogut durant els trajectes interminables de la RENFE, fer sopars i sopars per mil-i-una excuses, fer tot l’esport que t’has negat, posar-se com un bacó amb les calçotades…
Això sí, d’aquelles vacances de quan érem petits mantenim la mona, el pa de pessic i el dinar, ja que per més grans que ens fem, de gana sempre n’hi ha.

Les vacances sempre venen de gust, ja sigui per desconnectar o perquè simplement va bé parar una mica el frenètic ritme d’anada i tornada del trimestre. Al final però, les vacances comencen a fer-se llargues i comença a manifestar-se un estat –transitiu- de letargia i les cames tornen a pesar. És llavors quan per sort els dies de bogeria tornen a fer acte de presència i l’anada i tornada diària es fa senyor de la nostra vida i per dintre pensem “que bé, per fi s’han acabat les vacances!”.