13 de juny de 2008

Els grans amics de la premsa

Els mitjans de comunicació tenen en la nostra societat una importància cabdal, podríem dir que quasi són imprescindibles. Aquesta dependència envers als mitjans té aspectes positius, però també de negatius, ja que poden donar un tipus d’informació parcial o encarada cap a un objectiu concret allunyat de la informació precisa i verídica que en principi qualsevol periodista que no s’hagi venut la dignitat professional i personal hauria de buscar. No, no ho dic per certa premsa comarcal, ho dic en relació a certa premsa zetista durant el procés d’eleccions internes d’Esquerra.

Durant l’última setmana abans de la votació, cert personatge escrivia pràcticament cada dia sobre Esquerra i apuntava que el partit havia de triar entre dos models, el de Macià i el de Companys.
Aquest il·lustre periodista, que de cop i volta ha passat de dir-se "Juan" a Joan, posava una línia entre l’acció de Macià i la de Companys titllant la del primer com la "governamental" i la segona com "l’emocional". El Juan deia que la primera era la del 17 d’Abril del 32, quan Macià va cedir la República per la Generalitat i que la segona era la del 6 d’Octubre del 34. El Juan deia que la primera era la racional i la segona la irracional, el Juan deia que la primera era la de la responsabilitat i la segona la de la irresponsabilitat, i així vegades i vegades. En la primera línia hi encasellava Puigcercós i Benach, i en l’altre Carretero i Bertran.

Primerament, ja té conya que una persona que no s’ha preocupat mai per la llengua pròpia ni per el país fins el dia en què li va perillar la feina s’ompli la boca parlant de Macià i de Companys.
Segon, sí es parla de Macià i Companys que se’n parli correctament. Macià és el responsable, molt bé, però Macià també és l’insurrecte de Prats de Molló.
Tercer, una persona que està a sou de la dependència baixllobregatina i que per tant el país li importa tant com l’últim resultat de la selecció de Togo, es preocupi tant del futur de l’independentisme no deixa més que sospitar.
Quart, una persona que voldria Esquerra acabada i marginal, no cal que faci veure que li importa gaire el seu futur.
I cinc, sembla que està de moda per part d’alguns partits, parlar dels referents històrics d’Esquerra. El problema és que quan els que treballen incansablement perquè els catalans segueixin sotmesos i emmanillats a Espanya en parlen ho fan tot transformant la seva història, els seus principis, els seus valors i els seus actes, cosa totalment intolerable.

D’aquestes utilitzacions barroeres de personatges històrics i de mites nacionals, durant la pèssima campanya de l’encara més pèssim Estatut, tant CiU com el PSC, es van omplir la boca dient que Macià va votar que sí a l’Estatut del 32, i afegien tant contents que també hagués votat a favor del de La Moncloa. Dir aquesta afirmació és un disbarat tant gran com dir que demà serem independents.

Els mitjans de comunicació són necessaris i evidentment han de tenir tota la llibertat per publicar el que creguin, però els mitjans haurien de fer el possible per poder ser mitjans allunyats de les òrbites dels partits, ja que sinó per culpa d’uns quants periodistes venuts, s’està pervertint un mitjà i una professió.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Al nostre país, a tothom li agrada opinar de la casa dels altres.
Però, tampoc és com per posar-se així.
No hi ha gent afí a ERC que ha opinat, criticat i parlat sense sentit sobre els afers de CiU o el PP?
Doncs ja està, tu ets lliure d'elegir el que vols o no llegir.
Si no t'agrada aquest "periodista", no perdis el temps en llegir-lo i fer-li posts.
Passa pàgina.

PD: ja m'explicaràs com ha anat el Congrés d'ERC.

Anònim ha dit...

Totalment d'acord, Pere.