Josep Carreras i l'Eurocopa

Què tenen en comú l’Eurocopa i Josep Carreras? Aparentment res, però només aparentment.

Des del 7 de Juny es disputa a Àustria i Suïssa l’Eurocopa de futbol. Durant aquests dies ja s’ha pogut veure diverses seleccions que han despuntat en el torneig. Holanda i Portugal han estat les grans seleccions fins al moment, unes seleccions que han practicat un futbol vistós i directe i amb uns jugadors de primer nivell.

Holanda i Portugal han estat les dues grans seleccions, tot i que tampoc s’hauria de descartar Croàcia i Alemanya que també han donat les seves credencials per poder optar al títol. I Espanya? Doncs Espanya com sempre viu dins en la seva bombolla d’èxit. Tota la gran classe periodística espanyola es veuen ja aixecant la copa de campions. Espanya, això no es pot negar, està jugant bé. Espanya està fent un futbol correcte i fins i tot a voltes, atractiu i tot.

El joc d’Espanya agradarà més o menys depenent de qui es pregunti. Si es pregunta a algú acostumat a un futbol vistós i agradable, doncs el joc espanyol no serà gran cosa, ara bé, si es pregunta a algú que està acostumat veure un futbol pèssim, doncs Espanya està brodant un joc espectacular.

Què té a veure el joc d’Espanya amb Josep Carreras? Aparentment res, però només aparentment.

Fa uns dies desprès d’un concert, una agència de noticies italiana, va preguntar al tenor català si li il·lusionava el joc d’Espanya a l’Eurocopa. Carreras li va dir que si, però que el que realment li faria il·lusió, seria que Catalunya pogués jugar algun dia també l’Eurocopa.

La veritat és que no conec l’adscripció nacional de Carreras, però el que si es pot extreure és que cada cop les tesis independentistes són més majoritàries. Les seleccions nacionals tenen el suport del 72% de la població catalana segons les últimes enquestes, el concert econòmic el 90% i la independència plena ja el 36%.

No sé si Catalunya trigarà molt o poc a aconseguir la llibertat, però el que si tinc clar és que ho farà.
Cada cop queda més clar que amb Espanya hi ha poca cosa a fer, cada cop queda clar que Espanya és un fre per Catalunya i per els catalans. En els últims tres anys l’independentisme ha crescut sobretot per els errors de Madrid/Espanya, ara només cal esperar que des del país s’iniciï un nou impuls cap a la realització d’aquest projecte perquè ja no tingui aturador.

Aquest projecte doncs cada cop haurà de comptar amb més complicitats, amb complicitats tant del món de l’star sistem com de la gent de carrer. Tots els punts en què conflueix la voluntat independentista (seleccions, concert econòmic…) cada cop tenen més transversalitat entre la població catalana, i cada cop més majoritàries.

Mentre no arriba, però, continuarem animant qualsevol que jugui contra Espanya. Ara toca Itàlia.