16 de juny de 2008

Reflexions després del Congrés


Durant aquests dies tota la intel·lectualitat opinadora del país ha estat esbudellant-se sobre la situació d’Esquerra, qualificant-la com la pitjor de les situacions possibles i com el més forts dels mals per al país.

Diuen que Esquerra està dividida, diuen que s’ha tancat el Congrés Nacional en fals, diuen que ha sigut un desastre… Del Congrés el que més n’han elevat aquesta intel·lectualitat opinadora i els mitjans en massa, és que Xavier Vendrell no ha sigut votat per la militància. La veritat és que aquest fet posa al seu just lloc als mitjans de comunicació que, emmanillats per als seus amos espanyols, han elevat el fet d’anècdota a fet transcendental.
Divendres escrivia sobre "els grans amics de la premsa" i ho focalitzava amb el "Juan" de El Periòdico, però avui es pot estendre a tots els pretesos periodistes que omplen amb la seva bilis anti-Esquerra les pàgines dels rotatius espanyols escrits a Catalunya.
Convindria fer algunes puntualitzacions del Congrés.

Primer, cal dir que la Ponència política estratègica va ser votada per la immensa majoria dels militants. Una Ponència que és realment ambiciosa, una Ponència que és forta, una Ponència que marca què s’ha de fer en cas que es retalli l’Estatut al Tribunal Constitucional. Una Ponència que dóna força a la llei de consultes popular i que s’ha d’aprovar en aquesta legislatura, una Ponència que marca divisió de càrrecs del partit i del govern. Una Ponència que marcarà el futur d’Esquerra, i el futur del país.

En segon lloc dir que el Congrés va servir per consolidar nous lideratges, de nous dirigents. Joan Carretero va estar realment brillant. Carretero va fer un discurs d’unitat, de cohesió. Va fer un discurs de líder, sí de líder, perquè a Esquerra fan falta molts líders i Carretero n’és i n’ha de ser un. Un altre líder que Dissabte va fer un cop de força i de coherència política va ser Uriel Bertran. Bertran va presentar les esmenes que reforçaven el seu projecte, i en va guanyar 3 de 4. Genial. Gràcies a aquestes esmenes, la Ponència és més forta i més ambiciosa. Uriel va fer un discurs valent, d’acceptació dels resultats, però alhora, de voluntat de sumar i d’aportar el seu capital i la seva il·lusió al servei del partit. L’altre gran líder que es va consagrar Dissabte va ser l’Hèctor Lòpez Bofill. L’Hector va fer un discurs brillant, defensant una esmena que la Comissió redactora va haver d’assumir íntegrament el seu text. L’Hèctor va fer un discurs apoteòsic, tant que ja hi ha un grup al Facebook que en reclama que es pengi al Youtube.
Esquerra creix, Esquerra avança, tot i alguns punts negres.

El punt negatiu del Congrés va ser l’executiva. L’executiva no va poder ser unitària. L’executiva només serà del sector Puigcercós. Aquest punt però té un punt positiu. Per fi s’han acabat les quotes. Per fi l’executiva té un mandat, té un fil polític a seguir. Ara ja no serà avui cap amunt i demà cap avall, ara serà anem cap amunt.
D’aquí un any la Direcció es va comprometre a portar al Congrés Extraodinari una nova proposta d’executiva nacional unitària.

El Congrés segurament no va acabar de ser el rellançament que tots esperàvem, però del que podem estar orgullosos és que en el Congrés no hi va haver sang ni molt menys. Esquerra va fer bé el Congrés, però no el va brodar.
Esquerra ara ha d’avançar, Esquerra ara ha d’aplicar la Ponència, Esquerra ara ha de continuar buscant la unitat, Esquerra ara ha de convèncer.

Esquerra té davant seu el difícil camí cap a l’alliberament nacional del país, Esquerra continua tenint obstacles davant. Esperem que el Congrés de Dissabte almenys n’hagi pogut eliminar alguns.

1 comentari:

Toni Jover ha dit...

Ben dit, Pere. He sentit tantes bajanades que no val la pena comentar-es (les hores que ens vam estar escridassant convidats, sense esmentar un sol aplaudiment; que si ens apunyalem per l'esquena per un sms; que si el Fòrum és un lloc de fracàs per fer un congrés...).
Res, un petit escrit fidel enmig de la vergonya, gràcies!